dissabte, 4 de setembre de 2021

 

BÍBLIA, POBRES, JUTGES I IMMIGRANTS

Article publicat a SAÓ el 27 de maig de 2021 (el Repunt 60)

 

 Una amiga em demana que li faça memòria d’una història bíblica en què m’hi vaig capficar, fa un cert temps, en aquestes pàgines demanant-me que torne a contar-ho. Em diu que li féu molta gràcia i que anava d’unes paraules de Crist sobre que els pobres no s’acabaran mai. Li aconselle recórrer a algú que sàpiga d’aquestes coses (i que se les crega), com el rector del seu poble, li dic, però ella diu que es fia més de mi. He hagut, doncs, de recercar altra vegada en la Bíblia que tinc a casa, l’editada per SAÓ en 1996, i en els evangelis de Mateu (27, 55-56) i de Marc (15, 40-41), llig que, en les vespres de la Cena i la mort de Crist, aquest estava amb els apòstols a Betània, a casa de Simó el Leprós, on hi vingué una dona amb una gerreta d’alabastre plena d’un perfum de nard autèntic i molt costós, que derramà damunt del seu cap (de Jesús) i que alguns apòstols comentaven indignats de què servia llançar així el perfum, que s’hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres. Aleshores, Jesús els digué: “deixeu-la; per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres en tindreu sempre amb vosaltres i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi a mi no sempre em tindreu...

 Jo crec que la dona del perfum era la mateixa Maria Magdalena, que a mi sempre m’ha fascinat i així mateix les fantasies que ha inspirat entre els pintors, imatgers, literats i músics. Aquesta fascinació és similar a la que sent per l’Ava Gardner i Rita Hayworth: fascinació total. Però, tornant a les paraules de Jesús, li dic que és interessant que diu que sempre en tindrem pobres, però a ell no sempre. Com passa en altres moments dels evangelis, les paraules de Jesús queden una mica estranyes i t’ho has de pensar, com quan digué: aviat em veureu i aviat ja no em veureu. Crec que el que vol la meua amiga és que repetisca que Jesús volia dir que la lluita de classes no acabarà mai. Com demostra la història, tenia raó. Les coses d’aquest món són així, amb Bíblia o sense.

 El món, per exemple, està tan injustament conformat que sempre paguen els pobres, que cada dia són més pobres i sempre cobren els rics, que cada dia són més rics. Podem comprovar-ho comparant per una banda les penalitats per les que han passat, estan passant i passaran molts petits empresaris, molts treballadors, moltes famílies, els joves i la gent en l’atur. Per altra banda, les alegries i plus vàlues que reben alguns pels enormes guanys que han obtingut i obtenen els bancs, les grans empreses, els grans staff de directors i gerents, i les grans famílies de fortunes incomptables. Entremig i camuflats tant com poden, hi ha els estafadors d’upa, els evasors de capitals, els comissionistes i els especuladors, entre els quals molts monarques i caps d’estat, polítics corruptes i pinxos corruptors, solemnes mitrats i mariscals emmedallats...

 No m’explique com és que a aquesta gentola, que diuen creure en Déu i que van a missa cantada, alguns sota pali com feia Franco, que quan hereten o els donen un càrrec, juren per Déu que seran bones persones, ningú no els parla clar i a la cara, amb la Bíblia a la mà, que no tenen perdó i que Déu els abomina. Jo he cercat el que deien els profetes, quan m’he entretingut rellegint algunes pàgines, i amb els profetes n’he tingut prou per avui, com n’haurien de tenir el PP i l’Ayuso, si foren justos, quan pensen en rebaixar impostos als rics. Com jo no crec, he intentat posar-me en la pell d’aquelles males persones que hem dit, per entendre el seu comportament i he vist clar que no són gent ni de fe ni justos, sinó més falsos que el cor de Judes, que deia un vell amic capellà (don Fernando Gómez, que en glòria estiga). També he volgut cercar la postura bíblica, que crec que la hi ha, sobre la pèrdua d’autoritat dels governants quan actuen amb dolenteria i el dret de la bona gent a desobeir-los. No he pogut trobar res, però sé que això és el que s’ha de fer amb ells: desobeir-los i a les seues lleis i, arribat el moment, apartar-los. Si algun lector sap on trobar alguna referència bíblica al respecte, li agrairé que em facilite la cita.

 Després de prendre aquestes notes bíbliques  he pensat relaxar-me un poc i he engegat la TV3, amb l’anàlisi del judici del procés que m’ha reconfirmat en el dret dels catalans al que demanaven en el referèndum i demanen, al que feren i fan i tornaran a fer. També m’he reconfirmat en el convenciment que la justícia europea donarà la raó als catalans i desautoritzarà els tribunals polítitzats espanyols. Aleshores sí que serà cosa de veure la cara que posaran els jutges i fiscals implicats i en què queda tanta arrogància. I m’he tornat a posar en la lectura de la Bíblia, per veure el que diu de la justícia i els jutges. A banda les bones paraules i els manaments explícits de Déu perquè s’impartisca justícia amb rigor, he entrat en el primer llibre del gran jutge Samuel i m’he trobat que quan es va fer vell nomenà jutges els dos fills Joel i Abià, “que anaven darrere dels diners i acceptaven regals, violentant així el curs de la justícia”. O siga que, tant que tenien Déu a sobre, mil anys abans de Crist els jutges ja es deixaven subornar, hi havia corrupció. Qui va pintar, però, la situació de la justícia israelita de manera rotunda, com era ell, fou el profeta Isaïes (550 aC): “En els tribunals, ningú no reclama amb justícia, ningú no pledeja amb lleialtat. Es fien d’acusacions falses, de proves sense fonament...”. No sabrem mai si es referia al procés en concret o en abstracte, perquè dels profetes, com dels oracles, mai se sap.

 I sobre els indults, no tinc res a dir, sinó que seran justos, com sabrem quan dictamine la justícia europea i deixarà amb el cul a l’aire als jutges del Suprem, instructors i fiscals. Jo també sóc un poc profeta i sé que és això el que passarà. Els qui diuen barbaritats són els de la foto de Colom, que estan en contra pel que ja sabem, i bla, bla, bla. Curiosament quan s’indultaren tots els franquistes, assassins inclosos, o quan s’indultaren els militars del cop del 23-F, etc. els paregué bé. Quins pardals aquests fatxes!

 Finalment i com estem en el tema marroco-saharaui i recordant que els israelites passaren pel tràngol de la seua immigració a Egipte, d’on hagueren d’emigrar després cap a la terra que Déu els tenia reservada, i que tot allò fou molt conflictiu, he cercat en l’Èxode i he trobat que Déu digué als israelites, de manera clara i rotunda “no explotes ni oprimisques l’immigrant, que també vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte” (22, 20-23). Recerque en el Levític, on Déu hi torna “quan un immigrant vinga a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país, no l’exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres” (19, 33-34). Precisament tots sabem que molts immigrants són explotats per a fer treballs agrícoles, sense cap contracte i a baix preu. Qui és qui, en aquests casos? Qui és el trigo límpio, que va dir el famós cardenal Canyissars? Hi ha més coses a la Bíblia que els homes que viuen del negoci eclesiàstic, no haurien d’oblidar i haurien de recordar als seus seguidors. Altre dia que tinga la inspiració i temps tractaré de mirar si hi ha res sobre les immatriculacions de béns a nom de l’església; de moment em ve al cap que Jesús digué que havien de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Mirarem d’esbrinar per què alguns bisbes incompleixen aquest manament. I si algun lector vol dir alguna cosa sobre aquest tema, li ho agrairé.