TÀVECS A MANTA

Tàvecs a manta...

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 1/8/2010

Com aquest és el darrer article, fins el 15 d'agost, perquè el director em dóna quinze dies de vacances, m'acomiadaré recordant uns quants personatges, que estan protagonitzant situacions molt vergonyants i políticament perilloses, als qui dic tàvecs perquè les seues són picades similars. Començaré pel president dels populars, a qui hem de batejar com a Dr. No, perquè a tot diu que no: a l'Estatut de Catalunya, a la llei de l'avortament, a l'ús al Senat de les llengües altres que el castellà, etcètera, a tot! Ara mateix diu que no a una llei del Parlament de Catalunya, que prohibeix les curses de bous!

Cada vegada que diu que no, dóna unes raons, que són la consigna del dia per als seus correligionaris, que tots repeteixen com a papagais, començant per la despentinada que li fa de portaveu a les Corts. Mantenir, però, el no pel no, el fa incórrer en contradiccions solemnes. Per exemple, en el cas de la llei antitaurina catalana invoca la defensa del dret dels partidaris a fer córrer la sang dels bous i finalment a matar-los, entre horribles sofriments i no li importa el dret dels qui no volen que es faça patir els animals; com tampoc li importen els drets dels animals. Amb la llei de l'avortament, però, fa tot el contrari perquè no respecta els drets de la dóna a decidir el que vol fer amb el seu cos, i diu que sols respecta el que mana l'església...

Més contradiccions, per exemple ha demanat el coll dels enemics, com el del ministre que anà de cacera, de gorra i sense permís d'escopeta, i ara no fa fora el president de la Diputació de Castelló. Fins a quan seguirà protegint-lo? El conseller Blasco ja ha dit que fins que el seu cas, que recorreran, arribe a Estrasburg... I mira quina cara més dura la d'aquest personatge, ara que pense, que ha virat des del FRAP al PP, passant pel PSOE, i va donant faltes i bones.

El mateix li podem demanar de l'altre president de Diputació, el d'Alacant. Tampoc el va a fer fora, tenint com té a les espatlles l'escàndol que ha eixit a la llum aquests dies? I al president de la Generalitat i tota la camarilla, també els aplica la presumpció d'innocència, malgrat tot el que se sap? Si sols per haver-li dit «cariñito de mi alma» a un senyor amb bigotis n'havia d'haver hagut prou, què fa el Dr. No protegint a Camps?

La situació és «asquerosa» (dir que és fastigosa fa massa fi, dir que és repugnant és massa culte; per una vegada m'agrada un terme castellà: asquerosa!). Els polítics populars, començant pel seu cap, es tapen entre ells miserablement i recorren a mil martingales; la «justícia» la tenen de la part; menteixen descaradament... I encara la majoria dels mortals contribuents els aplaudeixen, i els voten, segons les enquestes. Quin home més fi, xica, i què bé parla! A mi em fa molta gràcia, perquè és molt pla, xica! Té careta de sant! Un dia vingué a les festes i es menjà un plat de caldereta i va repetir! Xica, xica, tan elegant. Quina vergonya de poble!

Lamentablement, enfront d'aquest singular i tragicòmic Dr. No no hi ha cap James Bond, encara que probablement Zapatero s'ho haurà cregut alguna vegada. Zapatero és un milhomes de fantasia, que a tot estirar pot sentir-se Peter Pan, o encara el Pardal Guillat. És la desgràcia que estem patint, que no hi ha res a una banda, sinó misèria moral, ni tampoc res a l'altra, sinó misèria mental. Doncs, en aquesta situació, què fem? Ens tirem a la beguda? I encara gràcies que, per l'entremig, hi ha en Duran i Lleida!

La nòmina de tàvecs que volia tocar és llarga, per exemple, voldria dir la meua sobre els socialistes valencians, començant per Alarte, que és l'hòstia, tu. I dir que són faves i uns pelacanyes. I volia tocar el cas de l'alcalde socialista del meu poble, que és Silla, o siga de Francesc Baixauli, que amb un atur jove del 40% a la ciutat se'n va a França de vacances, quan la resta d'alcaldes de la comarca s'ho faran a Cullera, més o manco... Aquesta observació me l'ha feta un jove que, desesperat per la situació familiar, va darrere d'ell demanant-li feina, «però com no tinc carnet del partit», em diu...

I volia posar-me a dir i a no parar dels capellans, que han anunciat que tornaran a l'antic sermó antisexual de la meua joventut, cosa en la qual fracassaren i fracassaran estrepitosament. No sé si recorden que quan el Papa polonès viatjà a Xile, li varen omplir l'estadi de Valparaiso de gent jove. Allò estava a vessar; el Papa començà a demanar-los a crits: veritat que esteu contra la injustícia? I tot l'estadi explotà en un clam (com el del Barça): siií! Veritat que esteu contra la fam en el món? I tot l'estadi: siií! Veritat que esteu contra l'opressió?: siií! I embalat com anava, el Papa degué pensar, ara és la meua, i els aventa: veritat que esteu contra el sexe? I l'estadi en massa exclama: nooo! El Papa emmudí en sec, sorprès i sort que allí estaven els cors parroquials, que començaren a cantar... Les televisions interromperen la retransmissió.

I finalment volia comentar alguna cosa de l'Eliseu Climent, de tot això dels milions i milions que ha rebut i no ha justificat. Però hi haurà temps quan tornem de vacances. Mentrestant llegiu la premsa, tingueu bones vacances, aneu amb molt d'ull amb els tàvecs, i fins el 15 d'agost.

ALCALDABLES

ALCALDABLES

Article publicat a EL PUNT.CAT el dia 25 de juliol de 2010

Els espectacles de corrupció que ens han ofert, especialment els darrers anys, els polítics d'aquest Estat de la pandereta que diuen Espanya, són tan lamentables, que crec que devem començar a reflexionar, i sense demora, abans que els partits comencen a tancar llistes, per si hi ha alguna manera de controlar la disbauxa. Vull aportar alguna idea, en general, encara que pensant sobre tot en les eleccions més immediates, o siga les locals, i concretament pensant en Silla.

La primera cosa que vull suggerir és que els partits han de ser responsables subsidiaris, i per Llei, de les malifetes dels seus confrares, o siga que si un polític tira mà a la caixa de l'erari públic, o quan participa en maniobres de corrupció, compravenda de favors, etcètera, quan el pillen, si ell no paga, el seu partit hauria de reintegrar fins el darrer cèntim pispat. Així sí que els vigilarien de prop.

I posats a vigilar, crec que els partits polítics i els poders implicats (Juntes electorals, Govern i Delegacions, etc.) haurien de procedir com els bancs quan se'ls demana un crèdit, que repassen la vida del client i exigeixen tot de garanties. Als aspirants a polítics també se'ls hauria d'investigar, sobre tot de què viuen i què deuen, quines propietats tenen; i encara que sé que les coses privades no es poden escodrinyar, indagar de manera discreta si el polític té algun/a amant, perquè la història ens ha ensenyat que dins d'un llit es poden fer grans negocis, moltes vegades fraudulents.

Perquè si a un senyor que no té un treball fix, que deu més que divisa, que viu com un paixà (i que té una amigueta d'amagotis), un banc no li deixen, alegrement, ni un euro, ni els amics li avancen diners per a organitzar un sopar, de la mateixa manera, a aquest individu tampoc no l'haurien de deixar anar en una llista electoral. Amb aquest sistema de control, sols a aquells que hagueren superat el qüestionari se'ls permetria presentar-se a unes eleccions.

Un altre moment especialment delicat és quan fetes les eleccions i proclamats els guanyadors, es constitueixen els consistoris, perquè la primera cosa que fan els alcaldes i regidors és assignar-se un sou. Ací sí que n'hi ha casos de tots els colors, perquè, qui fixa el sou dels alcaldes és el Plenari, i si l'alcalde disposa de majoria suficient, o es compra un trànsfuga, ja té la majoria i apa! Pot «posar-se» el sou que li done la gana!

Hi ha casos que clamen al cel, per exemple quan un senyor sense ofici ni benefici arriba a alcalde i es fixa un sou com si fora un catedràtic, o un director de banc... Això és injust. Hauria d'haver un màxim, per Llei, de sous d'alcaldes i regidors, però com no hi ha aquesta llei, no hi ha un límit legal; sols hi ha unes «recomanacions» que dóna una institució que no té capacitat de res (FVMP). Per això hi ha casos de pobles que no arriben a 20.000 habitants els alcaldes dels quals poden cobrar més que els de ciutats de més de 200.000.

Si no regulen aquest aspecte és evident que entre la gent honesta que es dedica a la política per vocació, hi haurà els qui es dedicaran «a forrar-se», com aquell personatge amic de Zaplana. I això sí que és pervers, tant que, a falta de la Llei que ho regule, jo obligaria els candidats a fer públic el sou que pensen assignar-se si guanyen les eleccions, perquè el poble sabera, des del primer moment, amb qui es juga els seus diners.

Crec que estem a temps de posar remei a la situació i tot depèn de la voluntat política dels partits: dels socialistes, dels populars, dels nacionalistes... Si no fan res, és perquè són còmplices. Al pa, pa i al vi, vi. Perquè no pot servir-los d'excusa dir que és que no tots som iguals, que aquell paio és una excepció... O encara pitjor, tractar de protegir els xoriços amb estratagemes «legals», com està passant al País Valencià amb els populars.

Però, si el govern no pren cap iniciativa, si els partits no es volen comprometre, aleshores sí que ho tenim fotut, perquè la gent, ja es veu, es deixa enganyar molt fàcilment. Primer hi hagué les grans estafes protagonitzades pels socialistes i ara les protagonitzades pels populars, i malgrat tantes estafes, malgrat tant com s'ha dit i escrit, la gent continua votant a socialistes i populars.
Per tal d'evitar que ens continuen prenent el pèl crec que els partits més honestos, com són els minoritaris per raons evidents (perquè si un «minoritari» vol fer diners, com en el seu partit no té cap possibilitat, se'n passa als majoritaris), haurien de començar una campanya, que podria tenir l'eslògan: «Si ens voteu, el nostre alcalde cobrarà tant. Quan vol cobrar el candidat del PSOE? I quant el candidat del PP?» I que la gent compare i decidisca. I ara, a punt d'acabar, me'n recorde dels trànsfugues, amb els quals encara s'hauria de ser més contundent, apartant-los de la vida política ipso facto.

S'HAN ACABAT ELS DUROS

S'HAN ACABAT ELS DUROS

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 18 de juliol de 2010

Concretament, s'han acabat els euros, tant els que normalment es malversen en festes i saraus, com els més peremptoris per a pagar sous i fer anar la maquinària administrativa. Com s'ha discutit tant sobre la situació de ruïna en què estem immersos i se n'han dit per a tots els gustos (els del PP, que la culpa la té Zapatero; Zapatero, que la culpa la té el món mundial; l'esquerra, que la culpa és dels banquers facinerosos; la dreta, que els treballadors vivim massa bé; etc.), jo vull reflexionar-hi un poc.

En primer lloc, em crida l'atenció la quantitat de polítics de primera línia (alcaldes i regidors) que amb els ulls embenats, fins fa poc encara continuaven fent els grans plans i projectes, com si no els vinguera de res la crisi, que altres ja veiem vindre. Si agafàrem els pressupostos municipals d'enguany mateix ens enduríem la sorpresa de veure amb quines xifres més absolutament il·luses i impossibles s'havien confeccionat. Els alcaldes es resistien a rebaixar els conceptes d'ingressos per obres, per exemple, malgrat la crisi de la construcció, i continuaven somiant els famosos PAI. De la mateixa manera tampoc es resignaven a rebaixar les despeses supèrflues, ni a ajustar el pressupost.

Què els passava a aquests alcaldes? Senzillament, que no estaven acostumats a passar penúries, sinó al contrari, a gastar sense mesura, ja que coneixien perfectament com s'havia procedit tradicionalment, quan el pressupost se n'eixia de mare: sol·licitar més préstecs, i ja pagarà qui vinga darrere! Ara, doncs, els pressupostos de principis d'any eren tan eufòrics com els dels anys anteriors. Però, s'ha acabat la corda.

Ara als alcaldes els han dit que no poden empenyorar més els pobles i que s'ho facen com vulguen, però que això d'anar-hi al banc, ni pensar-ho. Així que els alcaldes més malversadors s'han quedat amb el cul a l'aire. Com també s'han quedat en l'aire una sèrie de projectes a càrrec del govern Central, o de l'autonòmic, malgrat que ja s'havien presentat a l'opinió pública.

Arribats en aquest punt la pregunta que ens podem formular és: per què són tan imprevisors els nostres alcaldes? I una altra pregunta, a la vista de tot el que estaven disposats a gastar: per què són tan malversadors de l'erari públic els nostres alcaldes? A banda que hi ha de tot, o siga que també hi ha alcaldes amb sentit comú, previsors, i austers (haig de recordar que jo he estat un alcalde d'aquests, a Silla i no ho dic per res i perdonen la immodèstia), criden més l'atenció els alcaldes que tiren amb pólvora de rei. Per què ho fan?

Jo crec que hi ha dues raons: la primera, perquè no saben el que es guanyar diners honradament: alguns encara no han guanyat un jornal en sa vida, treballant. I qui no sap guanyar bé els diners, tampoc no sap gastar-los bé. Els sous supermilionaris que s'han assignat molts d'ells (per exemple, el de Silla, ciutat de no arriba a 19.000 habitants cobra més de 65.000 euros!); els vehicles que utilitzen, de vegades blindats, de vegades amb xofer; els saraus que organitzen; els amiguets que col·loquen a dit i innecessàriament, etc... i tot a càrrec del pressupost, són proves eloqüents.

La segona raó que fa que tants alcaldes i alcaldesses siguen tan malversadors és perquè creuen, antidemocràticament, que la gent és idiota i que es pot comprar la voluntat del poble a base d'amollar diners, quants més, millor. Subvencions a les associacions, perquè després els voten. Obres i vinga d'obres, perquè el veïnat es convença que tenen un alcalde o alcaldessa de puta mare i els voten...

Lamentablement, sembla que molts alcaldes i alcaldesses tenen raó, quan pensen que el poble és una mica idiota, perquè malgrat tants escàndols de polítics corruptes, a gran escala o simplement xoriços, la gent va i els torna a votar. De vegades, contemplant l'espectacle (com puc fer jo, des que deixí de ser alcalde de Silla), penses que a la gent encara els passa poc, o siga que encara els podria passar més, perquè, evidentment, com pensen molts alcaldes i alcaldesses, la gent és un poc idiota.

Encara que fa tanta calor, el que estic dient no és per una pujada de febre, ni una improvisació retòrica, sinó que respon a les meues reflexions de sempre. La política és, actualment, un podrimer. I mentre no s'imposen unes lleis de control més estricte dels polítics i una justícia més àgil, en aquells casos en què hi ha polítics pel mig (p.e. el cas Fabra és ignominiós), no hi ha res a fer. Una altra possibilitat és, lògicament, que la gent òbriga els ulls i que no es mame els dits, però, ja ho veiem, això encara està molt verd.

SOMNIS AL PAÍS DELS XORIÇOS

SOMNIS AL PAÍS DELS XORIÇOS

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 12 de juliol de 2010

Neguitós per no haver pogut assistir a la manifestació de Barcelona a cridar que som una nació i que nosaltres decidim; indignat encara més al conèixer la sentència del Constitucional, que és una vergonya, senyors, una vergonya! Però, malgrat tot, molt satisfet i exaltat per la resposta política i ciutadana, m'he quedat mig adormit mirant les imatges de la tele i haurà estat per això que he somiat. Quin somni! M'he excitat més que quan era jovenet i tenia pol·lucions. He somiat que els nostres jugadors del Barça feien la rèplica dels Black Power als Jocs Olímpics del 68, quan alçaren el puny amb el guant negre mentre sonava l'himne americà (Tommie Smith i John Carlos).

En el nostre cas, els jugadors enlairaven la senyera, cosa que feia tremolar el món, especialment Espanya, on tothom començava a anar de diarrea. El somni tenia un altre moment també molt emotiu, quan els jugadors, duts en exposició pels carrers de Madrid i aclamats, passaven per davant del Constitucional i feien el gest indecorós de tirar-se mà a la bragueta i agafar-se els ous. I en aquestes que va i plaf! M'he despertat i he recuperat la consciència. És evident que aquesta barbaritat de somni és això mateix, un somni i, de moment, somniar encara no és cap delicte.

Lamentablement, la sentència del Constitucional no és cap somni, sinó una realitat. El Tribunal polític ha respost al que buscava el Partit Popular: ha dictaminat retallar-nos no sols les ales sinó la voluntat. La resposta de Catalunya és evident, encara que no sé si prou contundent. De tota manera, d'ací a poc són les eleccions i supose que els populars seran, com diuen els espanyols, «barridos».

Tornant a la realitat valenciana, els noticiaris no paren amb la notícia de la possible corrupció del PP alacantí, coincidint amb les notícies del mundial de futbol. Ara es tracta del primmirat senyor Ripoll, president de la Diputació, que semblava que no tenia res que dir. Amb aquest cas, que segurament no serà l'últim dels populars, s'ha cobert, però, tota la geografia valenciana i, doncs, podem presumir que el nostre és el país amb més xoriços per metre quadrat d'Europa, fora de Sicília i Nàpols.

Com és possible? Com és possible que batem aquest rècord? Per què no ens acontentem amb la part proporcional de polítics corruptes que ens corresponen per la població, sinó que la superem amb escreix? Aquestes i altres preguntes em porten capficat i ha estat a partir d'una notícia arqueològica que he començat a comprendre alguna cosa que pot ser molt interessant.

Segons Albert Ribera, que és el cap de la secció d'arqueologia de l'Ajuntament de València i un gran arqueòleg, hi ha proves que València fou fundada pels romans amb gent de la Campània, o siga, de Nàpols (segle II abans de Crist). Aquesta si que és bona! Procedim del país de la Camorra! Serà per això que ens assemblem tant als napolitans? Ribera, en el seu article «La fundación de Valentia, un apéndice de Itàlia y Campània en la Hispania del siglo II a.C.», que m'agradaria llegir íntegre i no sols pel resum de premsa, ve a dir que els valencians érem com una escopinyà dels napolitans: la mateixa estructura urbana, les pautes de consum, els costums funeraris, la moneda, la ceràmica...

Pense que és curiós que al llarg de la història hem tingut predilecció i familiaritat amb els napolitans, amb els quals hem tractat a fons (entre altres coses ens proveïen de blat) i amb els quals hem compartit molts anys d'història comuna, i ara açò del naixement de València: per això ens assemblem tant! Posaré uns exemples del bon rotllo napolità.

Per exemple, la conquesta de Nàpols, que féu Alfons el Magnànim, completant així l'imperi catalanoaragonès a la Mediterrània. Conquerides aquelles terres de la Campània, que féu el Magnànim? Doncs, no s'ho pensà molt, deixà la reina Maria al front de València i s'hi instal·là de per vida a Nàpols, amb la qual cosa els intercanvis de tota mena entre nosaltres i els napolitans arribaren al límit. La de coses que n'aprendríem!

Un altre exemple que demostra cap on ens decantàvem és el del mateix Papa Borja Alexandre VIè, que ajudà el nét del Magnànim contra les pretensions dels francesos d'emparar-se de Nàpols i que com a premi fa que li donen al seu fill Joan, duc de Gandia, una sèrie de possessions al regne de Nàpols: un principat (Tricarico) i comtats «e altres terres que valen de renda dotze mil ducats d'or cascun any, nets e bons». No n'aprendrien de coses ni res, el duc de Gandia i tota la seua cort de valencians!

I així tot al llarg de la història, fins que Garibaldi s'emparà d'aquell regne i l'incorporà a Itàlia, Nàpols ha tingut una estreta relació amb València. I fruit de tanta bona harmonia és lògic pensar que aprenguérem, junt a les coses bones, totes les martingales de la Camorra, la Màfia, la 'Ndrangheta, la Sacra Corona Unita, etc. Perquè les coses males s'aprenen millor que les bones.

Naturalment, açò és una hipòtesi, inspirada a partir de les troballes arqueològiques que ha fet Ribera. S'hauria d'estudiar més tot açò, però d'alguna manera i de moment, aquesta hipòtesi obre la via a pensar que tants xoriços que tenim instal·lats a València, Alacant i Castelló, siguen polítics, constructors, banquers o contractistes, és perquè portem a la sang, als nostres gens, l'habilitat i la gràcia per a pispar que tenen en aquella part d'Itàlia. També ens assemblem molt a l'hora de votar, ara que pense, perquè allà, malgrat tantes putades que els gasten els polítics, la gent sempre vota la dreta (DC, Berlusconi...), i ací, ja ho veiem, passe el que passe la gent, malgrat tantes putades, vota el PP.

La idea que som de la mateixa família està llançada i, per tant, que som intercanviables, tant per a les coses bones, com per a les dolentes: per a tot.. Jo ja he començat per mi mateix, a veure com quedaria traslladat a Nàpols: Giuseppe Pitarci i no queda malament. Provaré amb alguns noms d'amics i de personatges coneguts i mesclaré els bons i els dolents, perquè no hi ha cap mala intenció, sinó al contrari, ja que els valencians, a partir d'ara, imaginar-nos napolitans ha de ser com un honor: Ezechiele Castigliano, Francesco Campi, Giovanni Cotino, Càrmine Michele, Raimondo Lapietra, Carlo Fabrizzio, Alfonso Russo, Joaquin Ripollo, Elisio Clementi, Stèfano Braccio (morcillo)... Li oferisc la idea al meu amic Ferdinando Torrente, que sabrà traure-li molta punta.