DEL RESTRENYIMENT I EL FLAT

Del restrenyiment i el flat

Article publicat a elpunt.cat el dia 6 de setembre de 2010

No vull parlar del restrenyiment exactament, sinó dels polítics restrets, perquè com no poden fer de cos com Déu mana, pateixen o poden patir, els pobres, de meteorisme, mal de panxa, anorèxia, cefalees, astènia, mal humor i fins i tot alteracions emocionals i de la personalitat. En aquesta situació, el més normal és que tinguen mal humor, alguns fins i tot mala hòstia, i que finalment, d'una manera o altra, ho acabem pagant els de sempre: els pagans. Així que, el millor que pot passar-los, a ells i també a nosaltres, és que caguen bé. Ja ho deien els clàssics: cacatio matutina est tanquam medicina, cagar pel dematí és com una medicina.

No dic això dels polítics restrets per dir-ho, sinó perquè donen la impressió, per la cara que fan i pel color de la pell, però sobre tot pels fets. La cara d'una persona restreta té una blancor característica, gairebé com la dels morts, molt similar a la dels addictes a la coca quan estan que no poden més perquè necessiten una ratlla. Com la cara és l'espill de l'ànima, i l'ànima d'una persona que no caga és enormement desgraciada, crec que ja està dit tot: l'ànima d'un polític restret és molt desgraciada.

Per a saber quins mals pateix un polític, també podríem mirar-los l'iris, però hauríem de ser iridòlegs i ells s'haurien de deixar escodrinyar, i les distàncies curtes sembla que no els agraden, a no ser que sigues algun «amiguito del alma». Tinc una parenta amb unes cefalees immenses que acudí a un iridòleg d'Amposta; aquest la mirà i dictaminà: vosté és que té molt mal geni, sempre està enfurismada i per això se li fa la fel més agra del que toca. No la curà, però encertà en el diagnòstic. És clar que potser que en lloc de mirar-li l'iris, mirara de reüll la cara de màrtir del seu marit, que l'acompanyava, i això li degué donar alguna pista, però, això també ho fan els metges.

Seguint amb els polítics, també és probable que, fixant-nos únicament en el color de la cara confonguem un restrenyiment amb una diarrea, perquè de les dues coses pateixen els polítics i més ara que venen les eleccions i alguns temen que es quedaran sense el càrrec o canongia.

En qualsevol dels casos, crec que és convenient que comencen a preparar-se tisanes. Camps ja n'ha recomanades de til·la, als socialistes. Fou l'altre dia a Teulada, on acudí d'amagatotis, a autoproclamar-se candidat a continuar sent el que més mana. Té la benedicció de l'apòstol Santiago, que ja l'ha perdonat de les malifetes anteriors, segurament fins i tot d'haver-li dit al Bigotis que «te quiero un huevo».

Doncs, estic d'acord amb Camps: tisanes de til·la per als socialistes i més ara que se'ls acaba de reaparèixer, com un fantasma, un salvapàtries que tothom creia desaparegut (fent fortuna) per Amèrica, el senyor Asunción. Deu anys, senyor, senyor, i encara se'n recorda. Apa, Alarte, a prendre til·la! Bé, com encara no ho té segur, Asunción també en pot prendre.

I als populars? Que els vindria malament prendre til·la? Jo pense que no, i per les semiconfidències d'un mig amic que tinc en el corral popular, a Camps li isqué allò de recomanar-los til·la als socialistes, precisament perquè ell en pren unes quantes tasses al dia i n'està ben familiaritzat. Entre amagar-se de la premsa i de la gent i prendre til·la es passa més de mig dia, em diu. Així que til·la als sociates i til·la als populars.

A Silla, per exemple, ha de prendre til·la l'actual alcalde, perquè com ja s'ha fet públic que no el volen els socialistes va que no caga (ell, que en les eleccions es presentava com l'alcalde que vol el poble, ara, mira per on, resulta que no el volen ni a sa casa). Així que til·la, a Baixauli, i als seus addictes i trànsfugues, també, especialment a Roser Saborit, que ja ha eixit en la seua defensa, i a Machancoses, que ha lligat el seu futur al de Baixauli. I als populars de Silla, com de moment no s'aclaren sobre qui encapçalarà la seua llista electoral, els aniria bé les tisanes de camamil·la.

I als meus? Què recomane als meus? Doncs, per als meus els ous batuts amb mistela, que ens administraven quan ens trobàvem una mica fluixos, quan érem xicotets. Les mares agafaven un ou, el batien, li agregaven sucre i mistela (després la quina, que era més neurotònica i estimulant) i allò, begudet, ens donava una alegria i energia que ja voràs; sobre tot era bo per a cascar-se-la amb més ritme. Exactament és el que necessitarem, de cara a la propera contesa electoral, per a suportar les dues i eternes maquinacions per a perjudicar-nos: les maniobres d'Eliseu Climent, però sobre tot les pressions internes i d'amics, que ens demanaran que «ara és l'hora de fer pinya», «és l'hora que ens unim, que pactem»... Jo ja he dit altres vegades el que pense: nosaltres som nacionalistes i sols hem de pactar amb nacionalistes. Els espanyols que pacten entre ells. I de les maniobres de Climent, fugir!

Tornant als remeis de tota la vida, a més d'econòmics i eficaços, encara cal afegir que són nostres i no de cap multinacional nord-americana, o siga que podríem dir que són remeis nacionals. Això sí, cal saber-los administrar, perquè les coses s'han de fer sabent cada cosa per a què serveix. Em contaren que un capellà confessava una parroquiana, que deia que cada matí, quan el veia fent missa, sentia una cosa que la cremava per dins. El capellà s'oferí a solucionar-li el problema, però abans volia saber l'edat i quan li digué que seixanta-set, li advertí: — Doncs, això seran flatulències, prenga's bicarbonat. Així que si finalment algú té flatulències, que prenga bicarbonat.

GOVERNAR QUAN HI HA CRISI

GOVERNAR QUAN HI HA CRISI

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 29 d'agost de 2010

Fa no res, totes les administracions tiraven amb pólvora de rei, gastant sense mesura i a compte, com si el crèdit fora il·limitat. Les obres més infructuoses creixien com els bolets; els PAIs més increïbles i agressors omplien la geografia i les butxaques dels especuladors; i els esdeveniments més extravagants ocupaven les pàgines dels diaris. De tot plegat eixien les corresponents comissions, quantitats milionàries que anaven a parar als comptes bancaris d'alguns polítics i «amiguitos del alma»... Era l'hòstia! Doncs, com s'han acabat els duros s'ha acabat la festa i ara tot són lamentacions i tirar-se la culpa els uns als altres.

Els bons governants no són els que saben gastar, sinó els que saben gastar bé (i sense posar la mà a la caixa) i, sobre tot, els que saben prevenir i gestionar les crisis, quan venen. Ara és el moment de veure com s'ho fan els que ens han posat en el merder, per a sortir-se'n. Ja veurem, perquè jo sóc escèptic que els mateixos polítics que sense el més mínim sentit de la realitat actuaven, com a sàtrapes, quadrant els saldos amb crèdits bancaris a l'alça, ara hagen d'enginyar res, sobre tot perquè recórrer als bancs jo no ho poden tornar a fer: se'ls ha acabat el crèdit!

Les crisis, però, es van gestant a poc a poc i al llarg dels anys, dins del sistema en què vivim. Per exemple, l'actual gran fallida de la Generalitat, començà a gestionar-se amb la política grandiloqüent i desvergonyida de Zaplana, que Camps ha elevada al súmmum. Els governs populars que hem tingut i tenim a València, Castelló i Alacant, quina poca vergonya!, són evidents exemples de dispensi embogit, de foment de l'especulació i finalment de corrupció. El fet que tots els alts càrrecs estiguen sota actuació judicial no és cap coincidència.

Més a prop, els sillers i les silleres tenim un altre exemple en el cas de l'actual govern de Baixauli, que serà, possiblement, el més fosc i més malversador de tota la democràcia. Els regidors de l'oposició ens havien de detallar en quants milions d'euros estem empenyorats i per quants anys. I com a Baixauli se li acabà ja fa temps la possibilitat de culpar de res el govern quadripartit, ara d'afrontar les responsabilitats: qui té la culpa que no hi haja un euro en la caixa municipal?

Ja sabem que cada polític tracta de culpar els altres, cosa que fan insistentment els populars, que de tot responsabilitzen Zapatero, de la mateixa manera que els socialistes acusen els populars. Finalment faltava saber a qui responsabilitza Baixauli de la situació per la qual travessa l'ajuntament i curiosament, Baixauli, com els del PP, també culpa a Zapatero, perquè «no esperava la reducció del finançament de l'Estat», i perquè la decisió del govern socialista de deixar-los penjats i sense subvencions «ens ha deixat a tots tocats en la tresoreria» (Levante, 11 d'agost).

Pense que el que han de fer els polítics és afrontar la realitat i reconèixer que hem arribat en aquest estat de coses perquè s'ha actuat amb imprevisió, amb eufòria injustificada, amb inconsciència i sense saber-la veure vindre o no voler-la veure vindre, la crisi. Això val tant per al govern central, com per al govern de la Generalitat, però tornem al cas de Silla, perquè quan tothom sabia de la crisi de la construcció (una font d'ingressos municipals importantíssima), dels índex d'atur en augment, i de les fallides empresarials, Baixauli féu uns pressupostos irreals i unflats, «continuistes», segons Melero. En conseqüència, encara no havia passat un mes que s'havien aprovat, Baixauli ha hagut de començar a fer «retallades», segons ha confessat, i malgrat tot no li'n queda ni un duro.

He dit que el bon polític és el que sap gastar bé, el que sap governar quan hi ha crisi i el que sap prevenir. Vull acabar posant un exemple de previsió, en el qual lamente estar al mig, per recordar que gràcies a la insistència del meu partit, el Bloc, que sabérem prevenir fa molts anys el perill, cada dia major, de les inundacions de Silla i que denunciàrem que la responsabilitat era de les obres públiques mal executades per l'administració (carreteres i trens, fonamentalment), gràcies a aquella previsió i a la nostra insistència, finalment tots els partits han acceptat la nostra tesi (el darrer en acceptar-la, per cert, ha estat Baixauli). En conseqüència, tenim en execució unes obres milionàries, a càrrec de l'administració, que seran la salvació de Silla. Això és previsió!

I encara més, i ho pose com un exemple de bona gestió: si s'han aconseguit aquestes milionàries obres a càrrec de l'administració, ha estat gràcies al govern del quadripartit, perquè era la condició que posàvem el Bloc. Lamentablement, els partits que formàrem el quadripartit han optat per silenciar la magnífica oportunitat que fou aquell pacte, al menys en el cas que conte; errors al marge. Com especialment la gent del meu partit sent recança del quadripartit i especialment dels quatre anys que vaig ser alcalde, per això mateix reivindique la previsió que tinguérem, aprovant aquelles obres, que Silla, pel nostre compte, mai no hauríem pogut fer. La nostra previsió, doncs, front a les improvisacions del govern de Baixauli i la seua barreja de regidors, trànsfugues inclosos, és més que evident. Com jo crec més en el judici de la història que en la histèria, he cregut que valia la pena de recordar-ho i, evidentment, que jutge la història.

MISTERI D'ELX

Patronat del Misteri d’Elx
Valencià de l’Any 1988

Text publicat al llibre “Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l’any” Vicent Pitarch, ed. Castelló de la Plana, 2009. p.44-45

La manifestació cultural en llengua catalana més important de les que conservem és, sense cap dubte, el drama sacrolíric cantat cada any a Elx, conegut pel Misteri. Malgrat tots els entrebancs que s’han hagut de superar al llarg dels segles, entre els quals el fet que el text siga escrit en llengua catalana, la fidelitat d’Elx a la llengua en què s’escrigué i s’ha mantingut és ja tot un misteri. No és ací el lloc de fer ni un resum de la temàtica, ni un estudi de mariologia, ni dels valors musicals i escenogràfics de la representació, perquè els motius pels quals la Fundació Huguet atorgà el seu premi de Valencià de l’Any (1988) al Patronat del Misteri, tenen a veure, precisament amb la llengua, i com són els ciutadans d’Elx els qui intervenen i canten en la representació, el premi és també un reconeixement i un agraïment a tota la ciutat, no debades si el text s’ha mantingut ha estat gràcies a l’interés popular i socialitzat dels veïns de la ciutat més meridional dels territoris de llengua catalana (on ja en l’època foral es parlava “el més bell catalanesc del món”, segons Ramon Montaner).

Al llarg de la història, les representacions del Misteri han hagut de superar moments difícils, intents de revisar el seu contingut, prohibicions, però la voluntat elxana ho superà tot, inclús la prohibició canònica de les celebracions teatrals als interiors de les esglésies, del Concili de Trento (1545-1563) i del primer sínode del bisbat d’Oriola (1569). Fou precisament el Consell municipal d’Elx que insistí, davant la Santa Seu, defensant la llarga tradició de les representacions del Misteri, fins aconseguir un rescripte pontifici d’Urbà VIII (1632), que autoritzava la representació i ordenava a les autoritats eclesiàstiques que no intentaren “molestar, vexar, destorbar o inquietar en cap manera” la representació. De fet és l’única representació teatral que se celebra a tot el món catòlic.

L’esforç d’Elx i la decidida voluntat a preservar la seua Festa, sense ingerències alienes, ni del mateix bisbat, ha estat fonamental per al manteniment tant del text en la seua forma més genuïna, com de l’escenografia. Fins i tot en els anys de decadència (finals del segle XVIII a principis del XX) el Misteri se seguia representant, malgrat que sense els ajuts oficials de què havia gaudit. La falta de subvencions obligà també a prescindir de cantors i de musics professionals, una mesura que alhora induïa a la participació de la gent i dels músics aficionats de la població.

Amb la Renaixença començà el reconeixement del Misteri, com en general de la llengua i de la literatura catalana al País Valencià. Les denúncies d’erudits com Teodor Llorente i altres visitants il·lustres van a provocar que les autoritats reconsiderassen la seua actitud, i així es creà la Junta Protectora de la Festa i es restaurà la representació (1924). Posteriorment, el govern de la República atorgà el reconeixement de Monument Nacional de la Festa (1931), posant el Misteri sota la tutela de la Junta Nacional de Música i Teatros Líricos, cosa que fou providencial per a superar els debats polítics entre els contraris a la participació municipal i els partidaris. Posteriorment a la Guerra Civil es creà la Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche y de sus Templos, transformada el 1948 en el Patronat Nacional del Misteri d’Elx i el 1980, el Ministeri d’Informació i Turisme declarà el Misteri Festa d'Interès Turístic Internacional.
L’interés del Misteri li ha reportat una sèrie de reconeixements nacionals i internacionals i entre els més significatius, el del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO, que ha declarat el Misteri Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat (2001). El Patronat del Misteri és Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1987); té la Corbata de l'Ordre de Alfons X el Savi del Ministeri d'Educació i Ciència (1988) i la Corbata de l'Ordre d’Isabel la Catòlica del Ministeri d'Afers Exteriors (1990). Finalment, la Universitat Miguel Hernandez, d’Elx, ha creat la càtedra Misteri d’Elx.
Amb paraules de Joan Fuster “la festa popular viva reviu la tradició docta, i l’alegria pietosa local s’uneix als signes més immediats d’una cultura resistent, i els residus de les velles litúrgies connecten amb l’àmbit de treball de cada dia, i tot té la seguretat ambigua i a la vegada eloqüent dels grans episodis col·lectius”. El reconeixement com a entitat Valenciana de l’Any, que li atorgà la Fundació Huguet, el 1988, ho fou perquè durant tants anys el Misteri ha estat l’única aparició pública, oficial, digna i solemne de la llengua catalana al País Valencià i perquè el Misteri és l’esforç col·lectiu d’un poble, el d’Elx, que ha sabut mantenir la llengua de toT.

FRANCESC FERRER PASTOR

Francesc Ferrer Pastor
Valencià de l’Any 1998

Text publicat al llibre “Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l’any” Vicent Pitarch, ed. Castelló de la Plana, 2009. p.67-68

La trajectòria de Ferrer Pastor (La Font d’en Carròs, 1918- València, 2000) i la seua obra estan profundament vinculades a l’estudi de la llengua, especialment a la lexicografia que materialitza amb l’elaboració de diversos diccionaris, que han estat fonamentals en tot el procés de recuperació de la llengua catalana de la segona part del segle XX. Inicia la seua formació de la mà de l’il·lustre gramàtic i mestre Carles Salvador, amb qui col·labora en la redacció i publicació de la Gramàtica, i també ho fa en la docència a Lo Rat Penat, a partir de 1948. Uns anys més tard, Ferrer Pastor publica el Diccionari de la rima (1956, reeditat en 1980) que és un diccionari singular i operatiu per a la poesia rimada, perquè ordena les entrades per l’acabament dels mots. L’obra més popular i possiblement més eficaç de Ferrer Pastor són els seus vocabularis: el Vocabulari Valencià-Castellà, de 1960; el Vocabulari Valencià-Castellà, de 1967; el Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà, de 1967. De tots ells se n’han fet múltiples edicions, que han estat amplament difosos, tant que possiblement n’hi ha algun exemplar a la major part de les cases valencianes. S’ha parlat poc, però convé que se sàpiga, que Ferrer Pastor cedí els drets d’autor per a activitats valencianistes, encara que mai s’ha fet cap balanç del resultat d’aquestes edicions. Posteriorment publica Lliçons d’ortografia (1973). Ja en la dècada de 1980 publica un Diccionari general i un Diccionari valencià escolar. A més de contes per a infants: Per què el rei Gaspar té els cabells blancs. L’abella baralladisa. Car all, car all, carall. I altres publicacions menors de divulgació de matèria valencianista i flolklòrica.

Ferrer Pastor sabia, des que començà a treballar amb Carles Salvador, que els tres instruments més importants per a la normalització de la llengua són l’ortografia, la gramàtica i el diccionari.. Ja s’havia guanyat la batalla de l’ortografia, amb la signatura de les Normes de Castelló, en 1932; disposàvem de les gramàtiques de Carles Salvador, de Sanchis Guarner i d’Enric Valor, però faltava el diccionari que fos manual i assequible. Ferrer Pastor va decidir dedicar-se exclusivament a aquesta tasca, malgrat les enormes dificultats que tenia aquest treball, tant tècniques com econòmiques, que ell sabé superar. Tot plegat, el resultat fou magnífic, perquè encara que segueix el diccionari de Fabra, el complementa amb nombroses formes valencianes genuïnes, que ell sabé recollir des de la seua comarca de la Safor, fins per tot arreu del País, que ell coneix molt bé.

L’obra de Ferrer Pastor és, doncs, una gran obra, que mai li agrairem com cal, producte, com diu Sanchis Guarner d’un “col·lega en l’estudi amorós de la llengua i vell i infatigable company en la tasca de lluitar pel redreçament comunitari del poble valencià, autodidacta gairebé però molt laboriós i ben orientat, home altruista i d’un patriotisme exemplar i generós” (pròleg al Diccionari de la rima).

Un resum de la importància i del valor de Ferrer Pastor per al País és el que féu el rector de la Universitat de València, Pedro Ruiz, en l’acte de comiat de les seues despulles:
Francesc Ferrer Pastor ha estat sempre lligat al món de les paraules, de l'edició, de la impremta. Ha viscut, com molt altres ciutadans que decidiren no dimitir de la seua condició de valencians, la incomprensió d'alguns sectors. Formava part d'aquest grapat de patriarques de les lletres valencianes que varen mantindre encesa la flama de la dignitat valencianista en temps molt difícils. I va optar per combatre la incomprensió i la ignorància amb l'única arma de la lletra impresa. Un clàssic grec va afirmar: "La paraula, malgrat ésser el més invisible dels objectes, pot aconseguir les més grans empreses". Els valencians hem capgirat la nefasta realitat valenciana de només unes dècades amb el diàleg. És a dir, amb paraules.

Ferrer Pastor fou guardonat amb el Premi de les Lletres Valencianes per la Generalitat de València (1994) i amb la Medalla de la Universitat de València (2000). Finalment, la Fundació Huguet li atorgà el seu nomenament de Valencià de l’Any en reconeixement i agraïment a la seua tasca de lexicòleg, per la transcendència de la seua activitat i per l’alt significat social i valencianista de la seua obra.