CAURE DEL CAVALL O PEGAR-SE L'HÒSTIA

CAURE DEL CAVALL O PEGAR-SE L'HÒSTIA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 17 de juny de 2012

Caure del cavall equival a dir obrir els ulls, adonar-se'n d'un error, rectificar. És el que li va passar a sant Pau, camí de Damasc, on anava a empaitar cristians, quan una llum el tombà a terra, cosa que aprofità el mateix Crist per a fer-lo canviar de bàndol. Des d'aquella caiguda Saule es canvià a Pau i es dedicà a predicar la nova religió. Per això, quan diem que tal persona ha caigut del cavall, és que s'ha adonat de l'error que estava cometent i rectifica radicalment. Per a completar la idea, diem que rectificar és de savis. Tot el contrari és no voler rectificar i, entossudits, acabar fotent-se una hòstia.

Precisament hem tingut dos exemplars d'aquest segon tipus, amb els dos darrers presidents del govern, primer amb Zapatero, que negava l'evidència que hi havia una crisi de mil collons, i ara amb Rajoy, que nega que estem tan malament que ens han hagut de rescatar. No sé com ho diuen això del rescat, perquè recorren als eufemismes més increïbles per a no haver de reconèixer la realitat pel seu nom, però ho diguem com ho diguen, la puta realitat és que estem vivint un malson, que no hi ha ni un euro i que el país està fet una merda. Com entre tanta desgràcia encara els queda temps als xoriços i furtamantes per a deixar-nos pelats, i com cap dels polítics cau del cavall i es converteix a la causa del bé, podem assegurar que el destí inexorable de tots nosaltres, per la seua culpa, és de pegar-nos la gran hòstia, i que, quan arribarà això, qui alce el cap encara donarà gràcies.

Perquè el més gros encara està per vindre: encara han d'apujar més l'IVA; retallar més les pensions i els salaris dels funcionaris; retardar més l'edat de la jubilació: contribuir més encara a la “salvació” de més bancs, a càrrec de l'erari públic; pagar més per l'atenció sanitària; veure més reduïdes tot tipus de prestacions socials. O siga, la gran hòstia. Per la seua banda, la miserable púrria política no està disposta a reconèixer la realitat i ens condueix, dient tantes mentides com volen, fent un camí de calvari, cap a la ruïna total.

Ara mateix, la darrera gran operació del rescat, que no és altra cosa que el rescat dels bancs, ens obligarà a pagar, a més a més, els desfalcs bancaris: el rescat dels bancs l'hem de pagar els ciutadans. Si hi ha alguna cosa més injusta encara, és que els qui han dut l'estat a la ruïna, els polítics populars i socialistes i la banca, se n'isquen amb la seua i no els coste ni un cèntim el rescat, i que els ciutadans i ciutadanes, sense culpa, haguem de, a més de fer-los de puta, pagar-los el llit.

No cal repetir la nòmina de polítics, jutges i banquers corruptes, que tots coneixem de sobra, encara que cada dia creix sense parar; si férem la llista dels no corruptes acabaríem abans. Tampoc cal fer la llista de les exigències de capital dels bancs, que augmenta cada dia, sense mesura, com per exemple el cas de Bankia, etc. Si férem la llista dels bancs honestos i solvents també acabaríem abans, perquè si els contàvem amb els dits de les mans ens en sobrarien la meitat. Tampoc cal que fem una nova relació de les misèries que ens estan fent engolir, perquè les coneixem de sobres.

Esperarem, com diu que fa Rajoy, a saber els informes de les agències, i de les institucions financeres internacionals, per a saber l'abast de l'hòstia que estem pegant-nos. I haurem d'esperar que, finalment, la gent reaccionem, com estan fent avui mateix a Grècia, o no fa molt a Islàndia, perquè és precisament la ciutadania que podem posar fre a la ignomínia dels actuals governs neoliberals, ja que Crist no té el detall d'ajudar-nos.

Me n'he anat a esmorzar a la plaça, per a celebrar que l'Eduard ha vingut de Mèxic. Eduard sap que ací estem tan malament, encara que els mexicans encara estan pitjor, diu. És que Mèxic és una de les caguerades colonials dels espanyols, exclama Martínez. I nosaltres, els valencians, per què som tan malparits que no gosem dir que ja està bé i fem fora els polítics corruptes que ens han dut tanta desgràcia?, diu Jesús, que està especialment exaltat perquè acaba de fer la Declaració de Renda... Els explique com li anà a sant Pau el viatge a Damasc i com caigué del cavall i canvià de registre, i de dolent passà a bo i a sant. Com cap dels amics que estem esmorzant creu en els miracles, estem inexorablement abocats a pegar-nos la gran hòstia, diu Laura. Doncs, que Déu ens agafe confessats, arrodoneix Xavier.

INDIGNATS CADA DIA MÉS JOVES

INDIGNATS CADA DIA MÉS JOVES

Article publicat a el Punt/Avui el dia 10 de juny de 2012

Invitat per les AMPA de Silla, he assistit a una concentració de protesta, davant de l'ajuntament, per les mesures anti-educatives del govern de Rajoy. Les raons de la protesta són conegudes a bastament, ja que estan movent tota la geografia de l'estat i ocupant les pàgines de tots els periòdics, estatals i de l'estranger. La concentració de Silla responia, com totes les que es convocaren el mateix dia, a la frustració i la ràbia, a la indignació que estan provocant en les famílies, en els claustres, en les aules i en la societat, les mesures del govern del PP.

El que em cridà enormement l'atenció fou veure tantes criatures en la concentració, participant en la protesta. Aquests populars estan fent arribar la indignació, cada dia a ciutadans més joves, com vam veure amb les concentracions dels Indignats, però significativament en les mogudes de la primavera valenciana, amb aquells xiquets i xiquetes de l'Institut Lluís Vives de València, que alçaren en peu de guerra pacífica tota la joventut de València i de l'estat. Encara mire amb emoció les imatges tan contradictòries d'una massa de joves alçant cara al balcó de l'ajuntament de València les mans i els llibres escolars, front a una policia, armada i contundent rebent “ordres d'atacar l'enemic”.

Dijous passat a Silla, encara eren més joves, els indignats concentrats a la Plaça, perquè als alumnes ja un poc experimentats de la primavera, dels dos instituts, s'afegien els dels centres escolars. Jo, aprofitant que saludava els més coneguts, vaig poder comprovar que tenien les idees molt clares. Protestaven pels retalls que vol aplicar el govern en l'ensenyament públic: l'eliminació de programes específics; el retràs de la incorporació de noves tecnologies; la desaparició o reducció de les beques i ajudes; l'augment del nombre d'alumnes per aula; les restriccions en les substitucions de professors per baixes laborals; el retard i els retalls en les assignacions de recursos de manteniment i neteja dels centres; la congelació de l'oferta educativa de 0-3 anys; la disminució del professorat i l'augment de les seues jornades lectives; la desaparició dels programes de reforç per als alumnes amb necessitats educatives especials; la reducció de l'oferta d'opcions lingüístiques i formatives; la de l'oferta dels nous títols de formació professional; l'eliminació generalitzada de grups de batxillerat.

O siga que aquest govern popular ha organitzat un atac, gairebé total, a l'ensenyament públic, en contra de tota lògica i al revés del que estan fent els països més civilitzats, que saben que invertir en educació és invertir en el futur. L'intent popular, si el materialitzen, significarà retrotraure l'ensenyament als nivells més lamentables de l'època del franquisme, que molts d'ells encara enyoren, augmentant enormement les diferències amb els països del nostre entorn. Quin estat més lamentable és el que estan “decidint” aquests polítics elitistes? Els ho podem consentir? Les criatures i els jovenets i les jovenetes concentrats a la Plaça del Poble, les famílies que havien convocat, els ensenyants que també hi participàvem, el veïnat que ens havíem solidaritzat, evidentment dèiem que no, que no estem d'acord.

Com s'encarregaren de dir-nos en solfa tres braus i entusiastes cantaires, guitarra en mà, corejats pels concentrats, “empresaris de gola ampla, els banquers més usurers, corrupció entre els polítics: açò és el que no pot ser”, “sistema capitalista, economia de mercat, amb l'oferta i la demanda, ens tenen enganyats”, “i què dir dels polítics, dels legisladors, alcaldes, congressistes, diputats i senadors, què fàcil és gastar diners quan no són teus, els dóna igual que siguen d'un o d'altre color”... Tothom hi estàvem d'acord.

Entre els assistents hi havia representants del centre ocupacional TOLA, que està travessant també una crisi profunda, ja que estan mig any sense rebre ni un cèntim de la Generalitat. Hi havia, doncs, una solidaritat tàcita i una coincidència en el maltractament per part del govern valencià i per això foren invitats a participar en primer lloc. Amb un breu però intens discurs, encengueren els ànims dels concentrats,: “No anem enrere, pensem que entre tots junts farem un futur millor per als nostres fills. L'educació és el futur!” Aquella vesprada es foneren en el mateix crit els treballadors socials i el món de l'atenció especialitzada a les persones amb discapacitats, amb el món de l'ensenyament públic.

Parlant clar i fent-ho ràpid, a la plaça no hi havia cap representant de la dreta del partit del govern perquè els seus fills van a l'escola privada i tenen assegurat el futur professional, polític i financer. És per això que no sols no els preocupa l'escola pública, ni la qualitat de l'ensenyament públic, sinó que més bé els fa nosa veure estudiar els fills dels treballadors, com els fa nosa l'estat de benestar en general. Com aquesta gent, que té la visió més cavernícola de les coses, tenen el govern a la mà, el que estan fent respon a aquesta idea. I per això es fa urgent que la gent ens organitzem a resistir. Jo em felicite pel que vaig veure el dijous passat a la Plaça del Poble, perquè pense que tot no està perdut, com em demostraren aquelles criatures i aquells joves reclamant contra les retallades del govern.

AÇÒ NO HO ARREGLA NI DÉU

AÇÒ NO HO ARREGLA NI DÉU

Article publicat a el Punt/Avui, el dia 7 de juny de 2012

Per la informació que anem llegint a la premsa (El Punt/Avui i Levante), per les informacions que ens fan personalment alguns polítics, però sobre tot perquè estan arribant-nos les notificacions, anem sabent algunes de les coses que s'estan posant en marxa i que ens afecten directament la butxaca. Lamentablement, no podem agrair al gabinet de premsa municipal ni tan sols l'actualització de la pàgina web de l'ajuntament, amb informació del que està passant.

Un resum de conjunt és que tot el que hem de pagar a l'administració està apujant, d'una manera exagerada (contribucions, taxes, declaracions d'hisenda, aigua...), mentre que abaixen i/o abaixaran les pensions i els sous. Com l'índex de parats cada dia és més alt i com la banca continua sense facilitar préstecs a les famílies i les empreses, com tot plegat és una crisi, més gran que totes les anteriors, la conclusió no pot ser més negativa: estem vivint els pitjors anys de la història de la democràcia i sembla que la cosa encara no ha parat.

Les darreres notificacions sobre la pujada dels rebuts de les Contribucions Urbanes és la que faltava. Molta gent no s'ho esperava, però la sorpresa que s'han endut quan els ha arribat la notificació de la Diputació, que és la que s'encarrega de fer la tramitació dels cobraments, ha estat d'antologia i no la suavitza la possibilitat de pagar en dos terminis. Per a mi no ha estat tan sorprenent aquesta pujada, perquè ja la coneixia, però la població, en general, se n'ha assabentat ara mateix. Curiosament, com és natural, la major sorpresa se l'han enduta els qui s'havien cregut la promesa de Rajoy i l'havien votat, convençuts que ell arreglaria els desperfectes de Zapatero: ara va i encara estem pitjor!

No fa molt també hem sabut per quina raó havia pujat tant el rebut de l'aigua potable: perquè ens cobren la taxa del tractament de residus (Emarsa), a uns preus desorbitats, per a poder mantindre una colla de xoriços desaprensius, que han furtat a mans plenes els diners dels valencians. La denúncia, que havia presentat i argumentat el regidor de Compromís, Josep L. Melero, ha servit perquè s'haja aprovat que l'alcalde es persone en el cas que s'ha obert contra l'empresa, per a reclamar que ens tornen els diners. Ja veurem com queda això, perquè pel que se sap, els diners se'ls han gastat els gestors o els han tret de València.

Totes aquestes coses, que afecten directament la butxaca dels veïns i veïnes, més els retalls en assistència sanitària, en educació i en prestacions socials, han convertit el primer any de govern de Rajoy, en un autèntic calvari, tant per a ells, que han fracassat estrepitosament, com per a nosaltres, que som els qui paguem els malgoverns, primer dels socialistes i ara el dels populars. Com per altra banda estem contemplant estupefactes i impotents que els responsables d'aquest estat de coses, polítics, banquers i jutges, continuen impunement fent gala de la seua mala fe, circulant tranquil·lament pel carrer i sense que ningú els demane explicacions, ni els obligue a tornar els diners furtats, la sensació que açò no té remei es fa cada dia més evident.

La possibilitat que Europa “rescate” l'Estat és també està més pròxima, cada dia que passa. Naturalment, si arribem en aquest extrem, el partit Popular haurà fracassat olímpicament i s'hauran de convocar noves eleccions, com passà a Portugal i a Grècia. Com jo sóc dels més convençuts que els populars i els socialistes són pràcticament la mateixa cosa, crec que els votants han de desconfiar d'aquest dos grans partits i començar a buscar solucions en altres i obligar així a que es facen pactes i més pactes, perquè les majories absolutes sols porten al desastre. Precisament jo pose com a exemple que Silla ha estat governada, durant vuit anys, per una coalició de quatre partits, d'esquerra i de dreta (el quadripartit) i que no s'hi han donat els espectacles de desastre, de desgovern, i de sous milionaris, que hem patit i patim, a mans de socialistes o de populars.

De moment, ara el que toca és pagar. Un veí meu, molt de dretes, que ha caigut del cavall quan li ha arribat la notificació del rebut de la contribució, em deia desesperat i frustrat, perquè s'havia cregut que Rajoy ens trauria del pou: - Açò no ho arregla ni Déu i és que els polítics són uns lladres. Tants, li he dit jo, que si volaren no veuríem el Sol.

CAP ON TIREM?

CAP ON TIREM?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 3 de juny de 2012

Les societats, en general, i de vegades la humanitat sencera, de tant en tant fem barrabassades, de les quals és difícil d'eixir, com per exemple les guerres mundials del segle passat; en conseqüència entrem en crisi, d'idees, de valors i ens envaeix el dubte de no saber cap a on tirar. De vegades els dubtes són de gran importància, perquè segons el que decidim mourem el món d'una manera o altra o, almenys, hi col·laborarem, com passa amb la crisi energètica, o amb l'ecològica.

A les persones en particular també ens passa que de tant en tant tenim una crisi i no sabem per quin camí tirar: quina carrera, quina parella, o si cal desemparellar-se, a qui votar, etc. o siga que tenim dubtes de tota mena. Total, que estem instal·lats en el dubte sistemàtic: dubito, ergo sum, som perquè dubtem i des d'aquesta constatació sols hi ha un pas cap a la bogeria, o siga que vivim entre el dubte i la bogeria. Un exemple de crisi personal esdevé amb motiu de la jubilació, perquè de sobte ja no has de fer allò de tota la vida, sinó que t'has de buscar una nova marxa, has d'elegir cap a on tirar.

Ara bé, al món no hi ha solament els cagadubtes, els ciutadans normals que som la majoria, perquè també els hi ha que, més pragmàtics, tiren pel dret i avant; normalment aquesta gent són els polítics, que si són raonables i honestos, i estan dispostos a rectificar si s'equivoquen, val. Ai, però, també hi ha els il·luminats, que ho saben tot i no dubten de res, i que s'imposen, fanàtics, per sobre de tots. Aquestos són perillosíssims, com els talibans afganesos, o, més a prop, com el ministre Montoro, el de les ganyotes, que està tan convençut que la solució de la crisi és collar-nos, retallar-nos la vida, que el seu cabet no para d'inventar malifetes. I quina alegria que li entra quan descobreix una nova matèria per a pegar la tisorada, perquè gaudeix, com la seua cara de follet malèfic delata; fins i tot hi ha moments que sembla que està a punt de caure-li la bava. Aquest no rectifica per res del món.

A aquest ministre d'hisenda, se li encengué un llum dalt la calba saberuda, un dia de bon matí: havia descobert un xollo de fer diners! La magnífica idea era invitar els evasors de capitals a l'estranger, a dur els seus milions i blanquejar-los, a canvi d'una amnistia fiscal. Els perversos delinqüents es descollonaren i tothom titllà la proposta de burra, d'ingènua, o d'increïble; jo la qualifiquí d'immoral. Ara s'ha vist que tothom tenia raó, perquè en lloc que cap evasor retorne ni un euro el que ha passat és tot just el contrari i els diners estan fugint més que mai. Segons el Banc d'Espanya, durant el primer trimestre de l'any, ja havien fugit cap a l'estranger 97.000 milions, i això que encara no havia saltat al carrer el cas Bankia. O siga que les perspectives són terribles, gràcies al geni de Montoro, a qui propose al Premi Nobel d'Economia, o un ex-aequo per a tot l'equip econòmic de Rajoy.

Amb aquests polítics, doncs, tenim un motiu suficient perquè no sapiguem cap a on hem de tirar. Perquè, damunt d'estar la cosa com està, ells no paren de tirar més llenya al foc, com apujar l'IVA; no aclarir el desfalc de Bankia; no denunciar el jutge Dívar, etc. Nosaltres, què hem de fer? Ens tirem al carrer? Tirem cadascú pel nostre cantó i partim peres amb Madrid? Perquè tirar-nos coll avall tota la merda que volen fer-nos empassar, seria una catàstrofe... Per què s'estranyen que tirem llamps i pestes contra ells i que els maleïm; no és això el que es mereixen?

La situació, doncs, és tot un seguit de dilemes, fins i tot existencials. Jo contemple l'espectacle amb indignació infinita, perquè tinc fills i un nét i el món que estan heretant és una merda. Com, a més a més, tinc el dilema personal de la jubilació, dubte si dedicar-me a l'agricultura; si fer una activitat física, jo que no n'he feta cap en ma vida; si posar-me a escriure novel·les; si continuar fent encreuats sense parar; si continuar malparlant de tot en el Repunt... Una cosa sí que la tinc clara i és que vaig a dedicar-me a la relectura de Sèneca, per si puc trobar una eixida de l'atzucac. També puc demanar consell a Xavier Cunyat, que és un filòsof entre hermenèutic, pragmàtic i eclèctic, però crec que em marejarà massa i a la meua edat cal cuidar la tensió. Així que, decididament, m'incline per Sèneca i de fet, ja he començat i he obert un llibre a l'atzar i m'he trobat amb una carta al seu amic Lucili a qui explica els avantatges de la vellesa, cosa que a mi em va de perles: quocumque me verti, argumenta senectutis meae video, on siga que em gire, veig mostres de la meua vellesa, la casa de camp gairebé en estat ruïnós (aedificii dilabentis), els plàtans envellits (platanos vettulus), un veí que coneixia quan era xicotet esdevingut un vell decrèpit...

Davant l'espectacle de senectut que contempla, com reacciona Sèneca? Doncs fa de la necessitat virtut i diu que la vida, quan va de davallada, és més agradable que mai, iucundissima ets aetas devexa iam. Fins i tot troba la clau per a acceptar que cal resignar-se quan amainen les apetències, ja sabeu, les sexuals; ell ho troba positiu: quam dulce est cupiditates fatigasse et reliquisse, com és de dolç haver abandonat i acabat els desitjos vehements..., o siga que això d'anar d'eixida, s'ha acabat i és millor. Impressionant Sèneca. Continuaré llegint i espere trobar algun consell estoic per a suportar la tragèdia política, social, econòmica i moral que estan fent-nos patir els il·luminats que ens governen.