dilluns, 23 de febrer de 2009

MORIR DIGNAMENT

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 22 de febrer de 2009

MORIR DIGNAMENT


Quina manera de reprimir i de posar-se on no els importa! Em referisc al comportament que, en el cas d’Eluana, han tingut el Vaticà, començant pel Papa, i el Berlusconi. Ara llig al diari que un jove valencià està en la mateixa situació, i tantíssimes persones arreu del món, i com el debat i no ha acabat, vull dir-hi la meua. Sóc dels que creuen que viure en estat vegetatiu, amb alimentació i ventilació assistides, no és viure i per tant cal deixar les persones morir dignament, tranquil·lament i, si pot ser, sense dolor. Els bisbes també en poden pensar el que vulguen --encara que m’informen que Joan Pau II es negà a ser alimentat a la força i el deixaren morir; quins hipòcrites!--, però que ens deixen tranquils. Si tanta obsessió tenen per la vida dels altres, que miren el que està passant arreu del món i que treballen per a eradicar la fam i les malalties i perquè no muiren setze xiquets cada minut, com està passant; que ajuden a viure dignament les persones. Quin contrasentit que a occident s’hagen d’invertir tants recursos en mantenir artificialment una persona pràcticament morta i que mentrestant al Tercer Món no tinguen ni suficients medicines! I quina ironia que un personatge tan fosc i dubtós com Berlusconi, que estava dispost a impedir l’arribada a Itàlia dels immigrants clandestins, bombardejant els vaixells al mig la mar, faça les trampes legals que fa per assegurar-se els vots de la beateria italiana! La vida és un patrimoni personal i ni les lleis, ni l’opinió d’una part de la societat, ni els capellans han de tindre dret a immiscuir-s’hi i a decidir per ningú. Aquest és un tema que hauria de recollir també la Declaració Universal dels Drets Humans, si no hi està actualment de manera implícita. Una cosa pareguda es podria dir del dret a l’avortament, que la mateixa gent nega a les dones. En conclusió, pense que l’Església no s’ha de posar a decidir en uns temes que pertanyen a la intimitat de les persones, a la seua voluntat: de internis neque Eclessia! Que ajuden a morir dignament, això han de fer.