LA MONA

Article publicat al setmanari El Punt (edició del P,V) el 19 d'abril de 2009

LA MONA

La mona de Pasqua, que és el nostre berenar típic dels dies que acabem de celebrar, aguanta molt bé els canvis de costums que estem patint a mans del mestissatge i de les insidioses polítiques uniformitzadores de l’Estat, que prefereix, mane qui mane, “antes una España roja que una España rota”. Així, han anat imposant-nos les “seues” festes i marginant les nostres, com amb la Setmana Santa i la Pasqua. Nosaltres sempre hem celebrat les pasqües, amb tres dies seguits de festa i un sobreafegit dia del gos, pràcticament una setmana llarga, perquè començàvem el dissabte que dèiem de Glòria, a les 10 del matí i acabàvem el dia de sant Vicent; enfront, hi ha les preferències castellanes i andaluses de la Setmana Santa. En definitiva, dos maneres de veure la cosa i el món: de negre, que és el color de la setmana santa, contra el blanc, que és el color pasqual. I com, poc a poc, el país s’ha anat omplint d’immigants, d’encaputxats, de passos i de confraries... la cosa ha anat canviant i ja no és el que era. Però, malgrat tanta pressió, encara els valencians, els catalans i els balears ens resistim i continuem celebrant la Pasqua i menjant-nos la mona, si és possible els tres dies tradicionals i les criatures continuen tenint festa encara fins l’altre cap de setmana. Supose que açò no ha d’agradar a castellans i andalusos, que el mateix diumenge de Pasqua, després de dinar se n’han de tornar a casa, perquè l’endemà han de treballar i anar a escola, i els ha de fer molta ràbia. Curiosament els bascos i navarresos són del nostre pensar, en matèria de festes pasquals, quina casualitat. Bé, i què vol dir tot açò? Doncs, com que hui, quan escric la columna, és el 14 d’abril pense, per exemple, que hauríem de defensar la llengua com defensem la mona, front a la política espanyola que és anar substituint-nos la nostra per la seua. Si no, estem perduts, penseu-ho. I com que, a més, hui és el dia que és, vull acabar cridant: Visca la República Federal, o la Independent. Salut!

MALPARITS

Article publicat al setmanari El Punt (edició del P.V) el 12 d'abri de 2009

MALPARITS

És el mot que se m’ocorre sempre que passe per davant del complex monstruós que diuen la Ciutat de les Arts i etc.; ja m’hi he referit alguna vegada: malparits! Els polítics que decidiren i han fet tot allò són uns malparits: quina paraula més precisa. Ara sembla que no saben que n’han de fer, del tinglado, perquè se’ls han acabat les idees o els cacaus o perquè han perdut la il·lusió. I com que allò costa un ou de mantindre, estan estudiant de llogar-ho, a dies i per a actes socials, cosa que veig difícil amb la crisi i amb els preus desorbitats que volen posar. Per exemple, qui hauria de casar-s’hi pagant el que demanen? Ni els toreros! I quina criatura hauria de prendre-hi la comunió? Ni les princesetes! Total, que allò és una ruïna, que estem pagant entre tots, i la culpa la tenen els malparits que un dia decidiren que València era lo més gran del món i que s’havia de fer tot allò. Visca València, visca, visca! Com sempre, però, i com paga el poble, no feren càlculs d’amortització, i ara s’han vist amb el cul a l’aire. Què es pot fer? Jo vull aportar una idea, que semblarà estranya que la faça jo: signar un conveni amb el Vaticà, perquè el Papa torne, de tant en tant, a fer-hi misses i sermons. Els milions d’assistents que vindrien obtindrien indulgències i altres beneficis espirituals i cupons (també beneïts) per a nits d’hotel gratis, amb la condició de no usar condons. La idea està llançada i es podria estudiar, creant una comissió mixta d’espavilats, per a la qual jo ja propose, per part valenciana, el conseller Blasco i Eliseu Climent, que té un cunyat molt catòlic (FAES i COPE). No sé, aquesta idea de vegades la veig clara i altres no; per tant, doncs, que l’estudien els que saben fer duros, a veure si reeixim. I, mentrestant, que el cas valencià servisca perquè tots els altres malparits del món fugen de fantasies desgavellades. Si a València aconseguim el miracle papal, salvarem la camisa, però això serà irrepetible, ja que una persona tan fràgil la mataríem si n’abusàvem, duent-lo amunt i avall.

S'HAN ATREVIT

Article publicat al setmanari El Punt (edició del P.V) el 5 d'abril de 2009

S’HAN ATREVIT

Jo creia que no s’atrevirien a fer públic i ostentós el pacte frontista a Euskadi, entre els socialistes i populars, i m’equivoquí. Han fet públic que han pactat. I és que allò que els uneix és molt poderós: la seua incontenible febre antinacionalista. Els punts d’acord inclouen restriccions en temes com la llengua, l’Euskal Telebista, el requisit lingüístic dels funcionaris, etc. En definitiva, han acordat recuperar terreny per a l’Espanya cañí, a costa del País Basc. Però, per què vaig suposar que no s’atrevirien a fer el que han fet, em pregunte? Doncs, perquè suposava que els socialistes considerarien el preu que han de pagar, que serà altíssim i que de moment ja l’està tastant Zapatero. Per altra banda, perquè pense que un pacte així, a qui més afavoreix és al PP i, per tant, a les portes d’unes eleccions europees els socialistes s’havien de pensar molt donar-li un èxit d’aquest calibre als populars. També és cert, ai carai, que no tinguí en compte que els dos partits estatals s’entenen perfectament quan es tracta de fotre els nacionalismes, com la llei de partits que aprovaren perquè més de cent mil bascos nacionalistes es quedaren sense poder votar. Així que, una vegada més, es confirma que els socialistes i els populars són igual d’antinacionalistes; l’antinacionalisme dels primers fa que ens peguen un puntelló als collons sempre que poden i el dels populars, que són pitjors, que ens en peguen no un puntelló, sinó dos. I encara que és evident que quan te n’han pegada un, el segon pràcticament ni el sents, ara, però, s’han posat d’acord i els puntellons han estat tres, i els tres alhora! A la vista del que ha passat confie en la reacció nacionalista, perquè ara és més important que mai i, en concret, de cara a les eleccions europees, confie que es mantindrà el pacte entre el Bloc Nacionalista Valencià, CIU i el PNV (el Bloque Galego s’ha passat als talibans republicans). Jo preferisc el nacionalisme a uns senyors que ens peguen puntellonsals collons, quan poden, als nacionalistes.