LA MONA
La mona de Pasqua, que és el nostre berenar típic dels dies que acabem de celebrar, aguanta molt bé els canvis de costums que estem patint a mans del mestissatge i de les insidioses polítiques uniformitzadores de l’Estat, que prefereix, mane qui mane, “antes una España roja que una España rota”. Així, han anat imposant-nos les “seues” festes i marginant les nostres, com amb la Setmana Santa i la Pasqua. Nosaltres sempre hem celebrat les pasqües, amb tres dies seguits de festa i un sobreafegit dia del gos, pràcticament una setmana llarga, perquè començàvem el dissabte que dèiem de Glòria, a les 10 del matí i acabàvem el dia de sant Vicent; enfront, hi ha les preferències castellanes i andaluses de la Setmana Santa. En definitiva, dos maneres de veure la cosa i el món: de negre, que és el color de la setmana santa, contra el blanc, que és el color pasqual. I com, poc a poc, el país s’ha anat omplint d’immigants, d’encaputxats, de passos i de confraries... la cosa ha anat canviant i ja no és el que era. Però, malgrat tanta pressió, encara els valencians, els catalans i els balears ens resistim i continuem celebrant la Pasqua i menjant-nos la mona, si és possible els tres dies tradicionals i les criatures continuen tenint festa encara fins l’altre cap de setmana. Supose que açò no ha d’agradar a castellans i andalusos, que el mateix diumenge de Pasqua, després de dinar se n’han de tornar a casa, perquè l’endemà han de treballar i anar a escola, i els ha de fer molta ràbia. Curiosament els bascos i navarresos són del nostre pensar, en matèria de festes pasquals, quina casualitat. Bé, i què vol dir tot açò? Doncs, com que hui, quan escric la columna, és el 14 d’abril pense, per exemple, que hauríem de defensar la llengua com defensem la mona, front a la política espanyola que és anar substituint-nos la nostra per la seua. Si no, estem perduts, penseu-ho. I com que, a més, hui és el dia que és, vull acabar cridant: Visca la República Federal, o la Independent. Salut!
La mona de Pasqua, que és el nostre berenar típic dels dies que acabem de celebrar, aguanta molt bé els canvis de costums que estem patint a mans del mestissatge i de les insidioses polítiques uniformitzadores de l’Estat, que prefereix, mane qui mane, “antes una España roja que una España rota”. Així, han anat imposant-nos les “seues” festes i marginant les nostres, com amb la Setmana Santa i la Pasqua. Nosaltres sempre hem celebrat les pasqües, amb tres dies seguits de festa i un sobreafegit dia del gos, pràcticament una setmana llarga, perquè començàvem el dissabte que dèiem de Glòria, a les 10 del matí i acabàvem el dia de sant Vicent; enfront, hi ha les preferències castellanes i andaluses de la Setmana Santa. En definitiva, dos maneres de veure la cosa i el món: de negre, que és el color de la setmana santa, contra el blanc, que és el color pasqual. I com, poc a poc, el país s’ha anat omplint d’immigants, d’encaputxats, de passos i de confraries... la cosa ha anat canviant i ja no és el que era. Però, malgrat tanta pressió, encara els valencians, els catalans i els balears ens resistim i continuem celebrant la Pasqua i menjant-nos la mona, si és possible els tres dies tradicionals i les criatures continuen tenint festa encara fins l’altre cap de setmana. Supose que açò no ha d’agradar a castellans i andalusos, que el mateix diumenge de Pasqua, després de dinar se n’han de tornar a casa, perquè l’endemà han de treballar i anar a escola, i els ha de fer molta ràbia. Curiosament els bascos i navarresos són del nostre pensar, en matèria de festes pasquals, quina casualitat. Bé, i què vol dir tot açò? Doncs, com que hui, quan escric la columna, és el 14 d’abril pense, per exemple, que hauríem de defensar la llengua com defensem la mona, front a la política espanyola que és anar substituint-nos la nostra per la seua. Si no, estem perduts, penseu-ho. I com que, a més, hui és el dia que és, vull acabar cridant: Visca la República Federal, o la Independent. Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada