Un país de Camps

Article publicat el 14 de març de 2010 a elpunt.cat

Darrerament em va passant com a tothom i llig molts diaris per internet; continue llegint en paper el diari de sempre, que em deixa el meu quiosquer al bar on prenc el primer te, però la resta dels diaris en paper els veig de reüll. Pense que és un disbarat llegir la premsa per internet, però és inevitable que ho fem, com fem tantes coses que estan canviant els nostres hàbits.

Llegint les calamitats i els problemes que patim arran de la crisi i arreu del món, i contradient tots els diagnòstics locals i mundials, que parlen que la cosa va per a llarg, sobresurt el senyor Camps, que està convençut que a València no hi ha cap problema, que si els ha hagut ell els ha solucionat o solucionarà, així doncs, que açò és el cel.

L'optimisme del president, evidentment no respon a la realitat sinó a la necessitat desesperada d'autooblidar-se i de fer oblidar tot això del cas Gürtel i etcètera, que li penja sobre el cap com una espasa de Damocles. El president no parla del país que sap sinó del que ell voldria: un país feliç i aclamant-lo, una mena de país de Xauxa emparant-se sota el mant de don Francisco.

I el pensament del president (pensament? La imaginació és pensament?) es manifesta a l'exterior fent-li fer coses tan inversemblants com les que ha protagonitzat darrerament en les seues fugides pel món.

Sembla que a Camps no li importa que les seues paraules xoquen contra les tesis populars i contra les ordres que han rebut, d'insistir, a tothora, que açò és una merda, que la crisi és enorme i que Zapatero ha malgastat l'Estat i l'ha empenyorat... Camps va a la seua i diu tot el contrari: que a València tot va de puta mare! En l'única cosa que coincideixen Camps i els mandamassos del seu partit és que Zapatero té la culpa de tot el que no funciona bé, fins i tot de la meteorologia i, doncs, que se n'ha d'anar a casa.

Però, en el país que pinta i manipula Camps, en realitat passen coses, que no són tan fàcils de manipular o de disfressar: la xifra d'aturats, que és de les més altes de tot l'Estat; la situació crítica de la indústria de la construcció, de la sabata, del taulell, de la joguina; i passen coses a Castelló, que semblen de la camorra; i hi ha la tira de casos de corrupció urbanístics... El president tot açò no ho vol veure.

Ara mateix, per exemple, hem vist, amb estupor i indignació, com se n'ha parlat en tot el món de l'escàndol de l'exposició censurada del MuVIM. Fins i tot gent del PP ho ha criticat; i el senyor Camps, què ha dit? Res, que això no va per ell. Per cert, quina dignitat la de Roman de la Calle i quina indignitat la de Rus i els seus diputats provincials!

Així que, amb aquests personatges, en aquest país que com tots sabem és tan contradictori i perplex, ho tenim molt difícil. Quantes coses haurien de canviar! Per exemple, mentrestant, què fan els socialistes? Per què no tenen més iniciatives, ells que són el primer partit de l'oposició? Per què els nacionalistes de Coalició Compromís en tenen més, en proporció? No els dóna vergonya?