diumenge, 7 de març de 2010

O FAIXA O CAIXA

O caixa o faixa

Siga de veres o no, quan Prim formulà el dilema que o aconseguia la faixa de general o el posaven mort en la caixa, parlava per ell, evidentment, però com era un general arrossegava la tropa darrere d'aquella decisió. I el problema és aquest, que per una decisió personal ningú arrossegue ningú a una situació difícil o temerària, o al fracàs més rotund. La història de casa està plena d'exemples.

Per exemple, i seguint en casa, estem veient com reculem dia a dia, cedint terreny a l'espanyolisme, que actua de manera sibil·lina, constant i eficaç, i ací no reaccionem.

Ells tenen una estratègia, que és de fer-nos fora, i a poc a poc van imposant-se. Nosaltres, en canvi, en lloc de plantejar-nos estratègies d'autodefensa col·lectiva, o d'atac, ni tan sols de subsistència i de manteniment de les trinxeres, continuem practicant l'individualisme i la genialitat, perquè estem convençuts que tenim la raó i, encara pitjor, que som els millors de la classe i que tenim el concurs guanyat.

Ara mateix, la darrera desfeta ha estat la que hem protagonitzat a la Universitat de València, on no hem estat capaços de presentar una sola candidatura progressista i nacionalista, dividint el vot entre dos candidats, que sembla que tenien el mateix pensament: o faixa de rector o caixa. Per tant, els dos al carrer i els qui arrossegaven!

I ara què? Doncs res, perquè com el nostre geni és tan genial i que, com digué el president Companys, estem convençuts que tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer, el més probable és que ningú es faça la més mínima autocrítica. I tot seguirà igual.

I tan igual! Perquè, damunt, «ells» en són més i compten amb instruments de poder més poderosos que nosaltres: l'Estat, l'església, l'exèrcit, els mitjans de comunicació... Comparem-nos. El nostre «poder» són les autonomies i ja veieu en quines mans estan; a l'església no comptem, llevat de Montserrat, algun bisbe i un grapat de capellans; sobre l'exèrcit, això ho sabrà el meu homònim José Luís Pitarch, si llevat d'ell hi ha algú més; als mitjans de comunicació, encara gràcies que tenim El Punt.... Podríem seguir amb l'ensenyament (ai, si no fora pels mestres), La Caixa, el Barça...

I per acabar-ho d'arreglar «ells» és possible que compten amb la mateixa ajuda de Déu, si és que n'hi ha. Per això, com diu la seua copla que «vinieron los sarracenos y nos molieron a palos, que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos», ells, que en aquest cas són els sarraïns, o siga els dolents, en són més que nosaltres i per això Déu els ajuda; mentrestant, nosaltres que som els bons, ingenus i incauts, som els qui rebem totes les hòsties.

Doncs, què fem? Continuem jugant-nos-ho tot a cara o creu? O caixa o faixa? O tot o res? L'any que ve són les eleccions autonòmiques i municipals. Pensem-hi. Amén.