Moniatos

Article publicat el dia 28/02/10

Com sóc d'Albal, poble conegut com del moniato, perquè ens els anys de la fam de la postguerra ens especialitzàrem, ningú em negarà el dret a identificar qui és, dels il·lustres polítics que cobren per ésser-ho, els més moniatos: els socialistes o els populars? Deixe fora la resta dels partits, especialment els nacionalistes, perquè jo en sóc i no vaig a malparlar dels meus.

Evidentment, entenem per moniato una persona amb poc de trellat i que damunt és un poc borinot, i d'això vull parlar-ne; no es tracta, doncs, ni de l'origen del moniato, ni de la seua capacitat vitamínica (100 grams al dia fa invulnerables els xiquets al xarampió, la malària i les diarrees). Tampoc parlaré dels pastissos de moniato ni tan sols insistiré en el refrany que diu: de llegums i moniatos no te'n fies, que fan flatos. Ni, per descomptat, em referiré al seu valor sinònim de penis (un moniato d'un pam i mig).

Em referiré als moniatos polítics. És natural que comence per Zapatero ja que és qui més mana. Per què crec que és un moniato? Perquè és creia i encara es creu un milhomes, capaç de solucionar ell sol tots els problemes del món, fins i tot els que no són de la seua responsabilitat. La prova que se sent milhomes és la manera com ha actuat i com actua davant de la crisi.

La seua visió letífica i tan personalista de la realitat, que en primer lloc li va impedir veure vindre la crisi, així com identificar els responsables, li impossibilita enfrontar-la amb mesures realistes i austeres. Tot al contrari, convençut que l'home és tan bo com suposava el pare sant Francesc, creu que amb mesures de caritat i bones intencions pot tirar avant l'Estat.

Un altre cèlebre moniato és el líder dels populars. Quin fàstic, el seu discurs, que repeteixen tots els seus com una consigna: vaja-se'n, que ara vinc jo! Aquest moniato, que no és tan ingenu com Zapatero, ha vist amb alegria que ningú fa responsables l'Aznar i el Bush, amb els especuladors i les grans màfies de la construcció i de la banca, de la crisi que estem passant. I com si ell fora un angelet i tots els seus foren trigo límpio es dedica a fer encara més difícil la situació i la recerca de solucions, amb propostes impossibles. Quins moniatos, no?

Si férem un repàs de la llista, no acabaríem, perquè de moniatos, com de fills de puta, n'hi ha tants que, si volaren, no veuríem mai el Sol. Per això no continuarem i amb aquesta mostra ho deixarem per avui. És clar que podríem pegar una volta pels moniatars valencians, per exemple per la parella de moniatos antagònics que són Camps i Alarte. Aquests si que donen per a escriure!

També podria fer-ho més directe, referint-me als moniatos del meu poble d'adopció, Silla. Ací encara m'eixiria més la mala hòstia i l'anàlisi moniatera és faria massa insuportable, així que ho deixarem per a un altre dia que em trobe més tranquil. Jo, per a acabar i ja que he començat per Albal, el meu poble i del moniato, vull suggerir a l'alcalde Ramon Marí que mire de fer alguna cosa: alguna conferència sobre les seues virtuts, alguna línia d'ajuda als llauradors perquè mantinguen el seu conreu, alguna gestió per a obtenir la denominació d'origen, algun invent de la pastisseria Galan, algun plat especial del Saló Mediterrani...