diumenge, 13 de juny de 2010

QUIMERES DE POBRES

Quimeres de pobres

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 13 de juny de 2'10


Ja està! S'han acabat les nostres pobres quimeres, de voler viure com els rics. A partir d'ara que ningú es faça cap il·lusió, perquè la bona vida (un bon lloc de treball i si és possible de funcionari, un gran pis, la segona residència, un cotxàs, viatges i hotels, escoles de pagament, accions en els bancs, bons restaurants ...), a partir d'ara tot això sols serà, com ha estat sempre, per a la gent privilegiada de grans rendes i sous milionaris. Els pobres haurem de resignar-nos a subsistir i, sobre tot, a confiar que quan morirem anirem al cel, com prometé el Nostre Senyor, que per cert ja deixà dit que «de pobres, en tindreu sempre amb vosaltres» (Mateu, 26-11). Així que s'han acabat les quimeres.

I per què s'ha produït aquest canvi tan radical? Doncs perquè quan els convenia als poderosos que mangonegen el món, ens havien fet creure que açò era xauxa, i que teníem dret a tot; perquè vivíem l'estat del benestar. I els pobres morts de fam de nosaltres ens ho havíem cregut, perquè ells ens ho posaven fàcil: vinga, consumiu el que tingueu ganes, veniu a per diners i ja ens els tornareu a poc a poc, no us priveu de res, gasteu, gasteu...

Aleshores els convenia que fora així i era així; però ara, que ja no els convé, han dit: alto, ja hi ha prou, s'ha acabat! I s'han acabat els crèdits! I encara més, perquè el que passa és que ara diuen que cobrem massa i, pataplaf, ens retallen els sous, les ajudes socials i ens apugen els preus a poc a poc...

I tots els governs s'han posat a la feina. Ací, en aquest Estat de la pandereta, el paper de botxí li ha tocat a Zapatero, com si haguera estat el Rajoy el president (»Rajoy, que te doy», diu un amic meu, que és poeta), aquesta feina bruta l'hauria haguda de fer el PP, com a Alemanya, que la fa la senyora Merkel, o a Anglaterra, el senyor Cameron. Dic açò perquè als bocamolls populars els ve molt bé la situació per a poder-ho criticar tot i responsabilitzar de tot a Zapatero, i això és vergonyós, perquè han estat, en gran part, les polítiques neoliberals i conservadores les que ens han dut en aquest punt i no sols les socialdemòcrates, que també.

Contràriament, però, al que ens fan a la tropa, als rics no els fan pagar, o paguen molt poquet en comparació... Per què no han començat per ells, que tenen moltíssim i que cobren tant? Per què no han començat pels grans sous dels banquers, dels esportistes d'elit, dels polítics, dels alts funcionaris...? No n'haurien fet prou? L'amic poeta diu que a aquests, si els apreten, s'enfaden i trauen els diners i els envien a paradisos fiscals i encara seria pitjor...

Doncs, si que estem fotuts, perquè, a més a més, allò que els proletaris de tot el món devíem unir-nos ja ha passat a la història, per tant crec que hem retrocedit 100 anys en la història. De manera que, i mentre anem pagant les hipoteques i estrenyent-nos els cinturons, algú haurà de començar a fer propostes, com es feien abans. Les més transcendentals les hauran de formular els pensadors, que caldrà reclamar que ressusciten. Nosaltres, mentrestant, podem fer coses més modestes, com no destinar ni un cèntim a l'església en la declaració de la renda, perquè són uns còmplices, i triar l'opció d'ajudar les organitzacions no governamentals; lamentablement no podem elegir no destinar ni un euro a la monarquia ni a l'exèrcit, però ahí queda això, per a pensar-ne.

I podem fer més coses, com no comprar productes de les grans multinacionals, perquè formen part de la gran maniobra. Algú hauria de fer una llista, com la que m'han dit que hi ha d'empreses que ajuden els israelites, que hauríem de boicotejar, però sols mentre dure la pressió jueva contra Gaza i en general contra els palestins. I com podem fer més coses, vinga, haurem de començar a pensar.

Fa cent anys era més fàcil, perquè les diferències socials eren majors que ara i la dinamita anava que volava, però podem repassar la història, a veure que ens convé d'imitar. En definitiva es tracta que ja que ens consideren uns pobres putxinel·lis, ens resistim tant com puguem. Per exemple, si finalment es convoca una vaga general, cal fer-la, i millor que la dels funcionaris de fa uns dies, que no quedà massa lluïda.

Per acabar em ve a la memòria la sentència de Crist, que és més fàcil que un camell passe pel forat d'una agulla que un ric entre al cel. No ho dic perquè servisca de consol, sinó perquè per una vegada m'agradaria que hi haguera cel i que fora veritat el que digué Crist; però com no hi ha, de cel, ni hi ens esperen a ningú, el que s'haja de fer, hem de fer-ho ara, que s'han acabat les nostres quimeres i il·lusions i ens enfrontem a la realiat. Els rics, la bona vida també se la mamen ara.