ENS HEM FET MASSA VELLS
M'han caigut a sobre, i de sobte, dues commemoracions i no me n'he pogut escapolir de ninguna, així que aquest cap de setmana em veig obligat, d'una manera o d'altra, a recordar coses de fa gairebé cinquanta i quaranta anys. No diré que m'he enyorat de res, perquè els records no solen afectar-me, però repassant la pel·lícula, veig que no ens falten motius per a reaccionar, de molt diversa manera: des de deprimir-se, a agafar una escopeta i tirar-se a la muntanya... Tot estaria justificat.
Per una banda, amb motiu de l'Any Vicens Vives, la Universitat ha preparat una sèrie de conferències, taules rodones i una exposició en record de tres dels seus alumnes que foren professors a València, Tarradell, Reglà i Giralt, que ens introduïren la nova manera d'investigar i d'entendre la història. Jo havia decidit anar, evidentment, a la conferència de la meua amiga Carme Aranegui, hereva intel·lectual i professional de Tarradell, i prou, però m'han involucrat en alguna cosa més.
Inesperadament, i en contra de la meua voluntat, he d'intervenir-hi en una mena d'homenatge a aquells professors, per a testimoniar sobre la seua tasca docent, investigadora i política. Evidentment, entre els participants jo no sóc el més indicat, perquè professionalment no he seguit el camí de la investigació històrica, però no m'han valgut excuses.
Pensant de quina manera puc complir l'encàrrec de 5 minuts que se m'ha fet, he tingut la impressió, en primer lloc, que ens hem fet vells, cosa que no em preocupa gaire, però que és evident. I que tot açò d'ara, aquest país, no és aquell País Valencià que pensàvem. Hi ha més corrupció que mai i menys resposta; la gent calla; el polítics divaguen; el País Valencià i tot allò s'ha esfumat; l'autocensura s'ha enquistat en les nostres institucions universitàries i en els investigadors; es repudia a Joan Fuster; el nacionalisme cultural és el negoci d'un xoriço... De manera que ja veurem el que dic. Com m'he de centrar amb Tarradell, em venen al cap aquells versos “estos campos, !ay dolor!, que ves ahora, campos de soledad, mustio collado, fueron un tiempo Itàlica famosa”, que podríem aplicar a València.
L'altra commemoració en què estic involucrat és més amable: els quaranta anys de l'Institut Sanchis Guarner de Silla, del qual jo vaig estar dels fundadors. M'han invitat a assistir a un sopar i un acte lúdico-acadèmic i a intervenir. Molt bé; he vist aquelles criatures de fa quaranta anys, ara convertits en empressaris, professors, etc., amb fills i alguns amb néts. M'he sentit, doncs, vell, tant que he notat, crec que més que ningú, que el magatzem que utilitza l'actual ajuntament de Silla per als actes socials és una injúria a la ciutat.
L'anterior govern, que jo presidia, havíem iniciat la construcció d'un edifici multifuncional, per a celebrar aquests events, que l'actual govern interrompé dràsticament, amb subterfugis legals, injustificables davant la raó i del sentit comú. En lloc d'aquell edifici que estàvem fent, l'ajuntament ha posat a disposició del veïnat una nau industrial, batejada de Nau Jove, amb coberta d'uralita, sense sonoritat, sense calefacció i sense llicència d'activitats! Quina ignomínia.
Jo no hi havia estat mai, aïllat com visc d'actes socials de torta mena, i anit m'indigní. No sé què pensarien els regidors presents a la nau de Vamasa, concretament Hermínio Vedreño, del qual em puc creure qualsevol cosa, però sobre tot m'hauria agradat saber el que pensava una dona molt més sensible, intel·ligent i eficaç com és l'Anna Manrique. Què fa aquesta dona en un equip de govern com el de Baixauli?
Així que, gelat com un rave des d'anit, cabrejat per les cabòries històriques en què m'he capficat, indignat per la submissió dels meus veïns i veïnes davant l'ajuntament actual, per una banda, i amb la percepció més absoluta que m'he fet massa vell, per l'altra, sols em queda esperar que avui guanye Convergència, que no queden molt malament els d'Esquerra, i que demà guanye el Barça!
