diumenge, 23 d’octubre de 2011

PAGAR A ESCOT, O ANAR DE GORRA

PAGAR A ESCOT O ANAR DE GORRA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 23 d'octubre de 2011


Entre les perversions de l'estat de benestar, la més trista és que ens havien fet creure i ens ho havíem cregut, que podíem anar sempre de gorra, l'oci i els vicis inclosos. Abans, no; abans, quan encara no hi havia les conquistes socials que s'han aconseguit a Europa, tothom pagava a escot: l'educació, la sanitat, el manteniment de la gent gran i dels invàlids... Un gran triomf del socialisme fou aconseguir que, als països capitalistes europeus sobre tot, que fora l'Estat qui es fera càrrec de les necessitats bàsiques de la societat (l'Estat de Benestar), a canvi dels impostos que paguem, cosa que ens diferencia notòriament de la resta del món. Per això, lògicament, Europa és un pol d'atracció de l'emigració del tercer món.

Però, a poc a poc, ens havíem cregut que, a més de les necessitats bàsiques, podíem incloure les no bàsiques, i alguns, fins i tot, que podien viure a costa de l'Estat. També és cert que mentre la ciutadania anàvem per aquest camí, especialment perquè els polítics ho regalaven i ho prometien tot, a canvi dels vots, ells mateixos i els peixos més grossos (banquers, constructors...), s'omplien les butxaques descaradament. Dèiem, entre rialles: si malgrat tot el que roben els polítics, encara en queden de diners, això vol dir que Espanya és el país més ric del món. Doncs, s'ha acabat, finalment ha arribat el dia que ja no queda un euro a la caixa i ara tot són plors i tirar-se la culpa els uns als altres. Ara el discurs ha canviat i tothom ha de fer-se a la idea de l'austeritat i de les retallades. Així que, per als ciutadans rasos, se'ns ha acabat que tot siga de gorra, s'ha acabat la sopa boba. Ara començarem a pagar a escot els serveis sanitaris, els educatius, els assistencials...

Però, i els polítics? I la banca? I l'església? Donades les circumstàncies, seria lògic que les retallades les començaren per ells mateixos, però pel que veiem, es resisteixen a rebaixar-se els sous i a ser honestos i cada dia es publiquen més casos que demostren la poca vergonya que tenen. Hi ha presidents de diputacions i batles d'ajuntaments que encara cobren més que el mateix president del govern i molts polítics tenen dos i tres sous. La gent de la banca, com els de la CAM, per exemple, continuen els seus supermilionaris abusos, mentre que la fallida que han provocat (2.800 milions, la caixa mediterrània) l'hem de pagar amb fons públics (fons de rescat), i això costarà exactament el doble del que estalvià el govern amb la congelació de les pensions.

Evidentment, crec que aquesta rècula de personatges, no tenen ni vergonya, ni moral i això que van a missa. Però també crec que són suïcides, perquè ara la gent comença a obrir l'ull, a mida que la crisi va arrossegant empreses i famílies, que la joventut va perdent les esperances, que l'atur va en augment i que amples capes de la població comencen a passar fam. La indignació popular ha anat creixent i la protesta ja és un moviment mundial, així que els grans poders polítics i econòmics demostraran una enorme miopia si no ho veuen, perquè ara ja no tenen tan fàcil controlar la situació i, per tant, o canvien immediatament o la gent els farà canviar.

Així que aquesta societat, que necessitava un fort revulsiu per posar fre a l'abús d'uns i d'altres, el té ara amb la crisi que domina el món. I com quan hi ha crisis és quan es necessiten els referents, per això estan aflorant pensadors, moralistes, filòsofs que prediquen per uns canvis profunds en la societat, molts dels quals, a més a més, ja ho venien advertint, encara que, com als profetes bíblics, ningú no els feia ni cas. Bé, doncs, el butoni ja ha arribat; ara, vulguen o no, els polítics de la fanfàrria han d'afrontar que, en realitat, no tenen “un puto euro”, com digué la presidenta de Madrid, perquè els han malversat.

No puc dir que em fregue les mans davant l'espectacle, perquè milers i milers de persones s'ho estan passant molt malament i perquè la joventut (que és el futur) està vivint amb unes expectatives tan tenebroses, molt més que les que teníem la joventut durant el franquisme. No em fregue les mans, però estic expectant per veure com s'ho faran els polítics que guanyen les properes eleccions, ací, a França, a Alemanya... Durant els propers anys o dècades, s'han de saldar els comptes i de com es faça la liquidació, començarem a sortir del pou o ens enfonsarem encara més. Passe el que passe, però, el que és cert és que res tornarà a ser igual com fins ara.

Finalment i pel que fa al País Valencià, el fet que siguem l'autonomia en pitjor situació econòmica (devem el 17'2% del PIB, o siga 17.600 milions d'euros) i que l'urbanisme valencià, que era la base de l'economia, haja estat considerat a Europa com una forma endèmica de corrupció (Parlament Europeu), posa més en evidència el fracàs del model polític que instaurà Zaplana i ha “perfeccionat” Camps. Com s'ho faran ací Fabra, Rus i companyia?