diumenge, 30 d’octubre de 2011

UN POLONÈS I UNA COLOMBIANA

UN POLONÈS I UNA COLOMBIANA
Article publicat a el Punt/Avui eldia 30 d'octubre de 2011


Encara puc afegir al titular: i un berber, un xinès, una suïssa, un francès... De totes aquestes nacionalitats puc aportar exemples, en positiu, del seu grau d'implicació en aquest país que els acull, perquè han vingut a treballar o a estudiar i fan esforços per parlar valencià de manera digna i fins i tot notable. I són de les seues pròpies experiències i observacions que vull escriure aquesta columna dominical.

La primera cosa que em diuen és que els costa trobar ningú que els parle en valencià, perquè tothom els parla en castellà en quan veuen la careta que tenen i, per tant, han de ser ells qui forcen la situació si volen que els indígenes els parlem en valencià. Constaten que això sols els passa al País Valencià, perquè enlloc s'han trobat que ningú no els parle en la llengua del país, sinó ací. Ho comentem i finalment entenen que aquesta és una prova més del complex d'inferioritat dels valencians. Algú els explica que no és difícil trobar situacions similars entre els mateixos indígenes i així, un senyor de Massarojos, per exemple, és pot dirigir a un desconegut veí d'Albuixec en castellà, de manera instintiva i acomplexada.

Parlem de més coses, però algú apuja el to quan és pregunta que si la Constitució, si l'Estatut d'Autonomia, si la Llei d'ús i ensenyament del valencià, si la Llei de creació de la radiotelevisió valenciana, senyalen l'obligatorietat de les administracions de conèixer, protegir, usar i potenciar el valencià, com és possible que les autoritats valencianes siguen les primeres infractores? Per què no saben i empren el valencià els alcaldes i alcaldesses de València, d'Alacant, de Castelló...? Per què hi ha consellers i el mateix president Fabra que no empren el valencià sempre i preferentment? I, quants diputats de les Corts valencianes parlen valencià? I, els xiquets i xiquetes valencians, quan acaben la seua escolarització, coneixen les dues llengües per igual, com ordena la llei? Què fa la conselleria per a garantir-ho i complir la llei?...

El debat es fa llarg, perquè el memorial ho és, de llarg. Coincidim que les autoritats valencianes conculquen la llei, impunement, cosa que no passa en les societats civilitzades. Què els passa a les “nostres autoritats”? Quin problema tenen amb el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l'Estatut d'Autonomia, i per això mateix és oficial, mentre que el castellà també és oficial, però perquè ho és de l'Estat? És a dir, per què el castellà, que hauria de ser com la segona llengua, les autoritats la consideren preferent, en detriment del valencià, diu el francès, que reconeix que això també passa a França? És que Espanya és com una escopinyada de França, li dic.

El cas de la televisió valenciana ocupa bona part de la discussió. La creació de la televisió autonòmica era, entre altres coses, per a fomentar i incentivar el valencià, perquè els legisladors entengueren, en el seu moment, que era la més menystinguda i que estava en perill, i que s'havia de protegir. Allò fou paper mullat, des del primer dia, perquè s'ha fet tot el contrari. Ara mateix el seu director, un tal Xarava, replica al mateix Síndic de Greuges, que se li ha queixat, que encara fan massa coses en valencià i que a València hi ha gent castellanoparlant, que també tenen els seus drets...

Evidentment, explique als contertulians, les autoritats valencianes fan i diuen tot el que fan i diuen, perquè la societat valenciana els ho permetem. Tot comença quan majoritàriament votem els partits enemics, o poc amics, de la llengua, sobre tot el PP, però també el PSOE. A continuació, amb la vara amb la mà i amb la majoria parlamentària de què disposen, abans uns i ara els altres, poden prendre decisions tèbies, contradictòries, lesives, fins i tot il·legals contra la llengua, perquè els ho permetem. Així ho entenen perfectament els nostres estudiants estrangers, perquè d'altra manera no s'explicarien el que està passant. Algú compara la situació valenciana amb la catalana i, evidentment, no hi ha comparació.

El respecte a les llengües, que es essencial a Suïssa, on les quatre llengües oficials tenen reconegudes la condició de llengües territorials, oficials cadascuna al seu territori, no és el cas valencià, ja es veu. Tampoc ho és, com a Suïssa, a la resta de l'estat espanyol, on sols per la complicitat i la implicació dels respectius governs autonòmics, i les respectives societats, les llengües estan millor tractades. En realitat, diu l'estudiant polonès, el que veig és que l'Estat no té cap interès per les llengües altres que el castellà, i que són les societats respectives i llurs governs autonòmics que poden, depenent del seu grau d'interès, potenciar o despotenciar les respectives llengües. Pel que estem dient, ni la societat valenciana, ni els seus governs autonòmics, han demostrat massa estima per la llengua...

La sessió ha estat profitosa i, acompanyada d'algunes cerveses, encara ho ha estat més. La iniciativa d'organitzar aquesta sessió, i altres, ha estat del polonès. Aquest grup és mixt, a parts iguals, d'indígenes i d'estrangers. Un altre grup el formen indígenes valencianoparlants i castellanoparlants, que han debatut l'error “legal” de deixar en mans dels respectius pares que els xiquets de les comarques de l'interior estudien o no valencià a l'escola. Una jove de Requena, que forma part del grup, explica que cursà valencià quan hi anava i ara controla perfectament les dues llengües, més l'anglès.

En definitiva, concloem que estem en mans del dimoni i confiant que els valencians i valencianes, els indígenes, afinem més la punteria a l'hora de votar els “nostres” governants. El dia 20 de novembre és la propera cita, i “heu d'aconseguir que els candidats que defenen la llengua i el dret dels valencians arriben a Madrid”, diu la suïssa. En efecte, hauríem d'aconseguir-ho perquè seran les úniques veus valencianes a les Corts, que defensaran els nostres drets. La resta, ja ho hem vist en tants anys de democràcia, estan ben instal·lats i ofrenant noves glòries a Espanya... i, o passen o ataquen.

1 comentari:

Miquel Boronat Cogollos ha dit...

«Per què no saben i empren el valencià els alcaldes i alcaldesses de València, d'Alacant, de Castelló...? Per què hi ha consellers i el mateix president Fabra que no empren el valencià sempre i preferentment? I, quants diputats de les Corts valencianes parlen valencià?»

Per a orientar una mica la resposta a eixa pregunta podeu trobar informació en la fitxa següent: Les llengües dels diputats valencians del web Eines de Llengua (www.einesdellengua.com).