UN POLONÈS I UNA COLOMBIANA

UN POLONÈS I UNA COLOMBIANA
Article publicat a el Punt/Avui eldia 30 d'octubre de 2011

Encara puc afegir al titular: i un berber, un xinès, una suïssa, un francès... De totes aquestes nacionalitats puc aportar exemples, en positiu, del seu grau d'implicació en aquest país que els acull, perquè han vingut a treballar o a estudiar i fan esforços per parlar valencià de manera digna i fins i tot notable. I són de les seues pròpies experiències i observacions que vull escriure aquesta columna dominical.

La primera cosa que em diuen és que els costa trobar ningú que els parle en valencià, perquè tothom els parla en castellà en quan veuen la careta que tenen i, per tant, han de ser ells qui forcen la situació si volen que els indígenes els parlem en valencià. Constaten que això sols els passa al País Valencià, perquè enlloc s'han trobat que ningú no els parle en la llengua del país, sinó ací. Ho comentem i finalment entenen que aquesta és una prova més del complex d'inferioritat dels valencians. Algú els explica que no és difícil trobar situacions similars entre els mateixos indígenes i així, un senyor de Massarojos, per exemple, és pot dirigir a un desconegut veí d'Albuixec en castellà, de manera instintiva i acomplexada.

Parlem de més coses, però algú apuja el to quan és pregunta que si la Constitució, si l'Estatut d'Autonomia, si la Llei d'ús i ensenyament del valencià, si la Llei de creació de la radiotelevisió valenciana, senyalen l'obligatorietat de les administracions de conèixer, protegir, usar i potenciar el valencià, com és possible que les autoritats valencianes siguen les primeres infractores? Per què no saben i empren el valencià els alcaldes i alcaldesses de València, d'Alacant, de Castelló...? Per què hi ha consellers i el mateix president Fabra que no empren el valencià sempre i preferentment? I, quants diputats de les Corts valencianes parlen valencià? I, els xiquets i xiquetes valencians, quan acaben la seua escolarització, coneixen les dues llengües per igual, com ordena la llei? Què fa la conselleria per a garantir-ho i complir la llei?...

El debat es fa llarg, perquè el memorial ho és, de llarg. Coincidim que les autoritats valencianes conculquen la llei, impunement, cosa que no passa en les societats civilitzades. Què els passa a les “nostres autoritats”? Quin problema tenen amb el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l'Estatut d'Autonomia, i per això mateix és oficial, mentre que el castellà també és oficial, però perquè ho és de l'Estat? És a dir, per què el castellà, que hauria de ser com la segona llengua, les autoritats la consideren preferent, en detriment del valencià, diu el francès, que reconeix que això també passa a França? És que Espanya és com una escopinyada de França, li dic.

El cas de la televisió valenciana ocupa bona part de la discussió. La creació de la televisió autonòmica era, entre altres coses, per a fomentar i incentivar el valencià, perquè els legisladors entengueren, en el seu moment, que era la més menystinguda i que estava en perill, i que s'havia de protegir. Allò fou paper mullat, des del primer dia, perquè s'ha fet tot el contrari. Ara mateix el seu director, un tal Xarava, replica al mateix Síndic de Greuges, que se li ha queixat, que encara fan massa coses en valencià i que a València hi ha gent castellanoparlant, que també tenen els seus drets...

Evidentment, explique als contertulians, les autoritats valencianes fan i diuen tot el que fan i diuen, perquè la societat valenciana els ho permetem. Tot comença quan majoritàriament votem els partits enemics, o poc amics, de la llengua, sobre tot el PP, però també el PSOE. A continuació, amb la vara amb la mà i amb la majoria parlamentària de què disposen, abans uns i ara els altres, poden prendre decisions tèbies, contradictòries, lesives, fins i tot il·legals contra la llengua, perquè els ho permetem. Així ho entenen perfectament els nostres estudiants estrangers, perquè d'altra manera no s'explicarien el que està passant. Algú compara la situació valenciana amb la catalana i, evidentment, no hi ha comparació.

El respecte a les llengües, que es essencial a Suïssa, on les quatre llengües oficials tenen reconegudes la condició de llengües territorials, oficials cadascuna al seu territori, no és el cas valencià, ja es veu. Tampoc ho és, com a Suïssa, a la resta de l'estat espanyol, on sols per la complicitat i la implicació dels respectius governs autonòmics, i les respectives societats, les llengües estan millor tractades. En realitat, diu l'estudiant polonès, el que veig és que l'Estat no té cap interès per les llengües altres que el castellà, i que són les societats respectives i llurs governs autonòmics que poden, depenent del seu grau d'interès, potenciar o despotenciar les respectives llengües. Pel que estem dient, ni la societat valenciana, ni els seus governs autonòmics, han demostrat massa estima per la llengua...

La sessió ha estat profitosa i, acompanyada d'algunes cerveses, encara ho ha estat més. La iniciativa d'organitzar aquesta sessió, i altres, ha estat del polonès. Aquest grup és mixt, a parts iguals, d'indígenes i d'estrangers. Un altre grup el formen indígenes valencianoparlants i castellanoparlants, que han debatut l'error “legal” de deixar en mans dels respectius pares que els xiquets de les comarques de l'interior estudien o no valencià a l'escola. Una jove de Requena, que forma part del grup, explica que cursà valencià quan hi anava i ara controla perfectament les dues llengües, més l'anglès.

En definitiva, concloem que estem en mans del dimoni i confiant que els valencians i valencianes, els indígenes, afinem més la punteria a l'hora de votar els “nostres” governants. El dia 20 de novembre és la propera cita, i “heu d'aconseguir que els candidats que defenen la llengua i el dret dels valencians arriben a Madrid”, diu la suïssa. En efecte, hauríem d'aconseguir-ho perquè seran les úniques veus valencianes a les Corts, que defensaran els nostres drets. La resta, ja ho hem vist en tants anys de democràcia, estan ben instal·lats i ofrenant noves glòries a Espanya... i, o passen o ataquen.

L'HORA DELS FUNCIONARIS MUNICIPALS

"Des de la butaca de casa"

L'HORA DELS FUNCIONARIS MUNICIPALS

Article publicat a El Punt/Avui el dia 27 d'octubre de

Als funcionaris i laborals municipals de Silla, també els ha arribat l'hora d'afrontar la crisi de l'ajuntament, de la mateixa manera que l'any passat els arribà la crisi general, com a tots els treballadors de l'administració. Sobre l'abast de la nostra crisi ara mateix disposem de suficient informació per a qualificar-la de gravíssima (hi ha l'informe d'intervenció del ple de juliol; la carta de l'alcalde a tot el veïnat; els articles de Lluís Martínez i meus; diversos papers polítics dels partits...). Tots coincidim que la situació és tan crítica, que s'imposa afrontar-la de manera objectiva i valenta.

Normalment els costos salarials superen el 50% dels pressuposts, encara que a Silla el percentatge pot arribar a molt més en el proper exercici, si no es prenen decisions d'urgència (és parla del 70%) i per tant, serà lògic que es posen en marxa les següents mesures, que en alguns casos podrien ser provisionals, fins que passe el temporal: amortitzar places; suprimir complements de “productivitat” i altres extres; deixar de prestar serveis que paga el municipi, però que corresponen a altres administracions, especialment a la Generalitat; acabar el règim de privilegis d'alguns alliberats sindicals... És exactament el que estan fent tots els ajuntaments i administracions en la mateixa situació. Una altra cosa és analitzar les raons que ens han dut en aquesta situació i demanar responsabilitats, però això és una altra cosa.

En la plantilla municipal de Silla, hi ha la singularitat de la seua extremada configuració piramidal, en la qual allà dalt, al cim de la piràmide, uns pocs funcionaris cobren pràcticament el que tots els funcionaris de la base junts. Desconec les xifres actuals, però més o manco sempre ha estat així, sobre tot des que s'implantà aquesta estructura faraònica de la mà de Baixauli. Com he estat, des que era regidor de l'oposició, enfrontat al sistema piramidal, que jo qualificava d'injust, i malgrat que quan he estat alcalde no he pogut fer gran cosa, com ara explicaré, brinde la idea perquè ara, amb motiu de la crisi, s'intente revisar aquesta estructura, incidint sobre els sous més alts i no els més baixos, perquè és la manera més justa de redistribuir la massa salarial.

Per què no ho fiu jo, quan tinguí la responsabilitat? Com les coses anaven millor que ara i no vivíem aquest estat d'emergència, qualsevol mesura de racionalització de la despesa que proposava era rebuda d'ungles pels sindicats i fins i tot, en el cas de la policia, amb una amenaça de vaga. Les “conquestes socials” via els convenis, que jo qüestionava, de vegades emparaven situacions perverses, com les baixes laborals fins a sis mesos amb sou íntegre. Eren beneficis que els sindicats havien anat aconseguint a poc a poc, però sense parar, i que defensaven aferrissadament. Jo els manifestava el meu disgust de manera clara, però els representants sindicals, impassibles a qualsevol raonament, tenien la gent del costat, o siga en un puny. Recorde quan em trenquí els dos braços en un accident i no demaní la baixa laboral, una sindicalista de casta m'ho recriminà perquè “jo era un mal exemple per als treballadors”.

Doncs, entre les coses que proposí, convencent els companys de govern, fou de congelar els sous d'alguns alts funcionaris piramidals, altrament dits caps d'àrea; la resposta de la major part d'aquells privilegiats fou de disposar-se en contra de la meua gestió, creant-me problemes de tota mena, acusant-me d'haver-los “desmotivat”; a algú el disgust li durà els vuit anys del quadripartit. Com en aquest ajuntament es donava la circumstància que els delegats sindicals eren, moltes vegades, els mateixos caps d'àrea, s'intentà acabar amb el monopoli sindical ugetista, facilitant la formació d'un sindicat més democràtic i assembleari, com el que jo milite (STEPV o Intersindical), però no tingué èxit.

Per tant, sé que la proposta de rebaixar sous per dalt no la rebran bé un 10% de la plantilla, però n'estaran d'acord el 50%; el 40% restant es resignarà. Aquests números són grosso modo, però disposant de la informació adient es podrien perfilar. Com el que faig és una mena de proposta filosòfica, de filosofia política i social, els representants polítics i els sindicals, i les assemblees de treballadors, hauran de valorar-la. Ahir mateix hi hagué la primera assemblea de treballadors, però desconec els acords.

Ara bé, també crec que els sous dels polítics i càrrecs de confiança s'han de qüestionar a la baixa. Seguint la línia dels raonaments que estic fent darrerament, en diversos articles publicats a EL PUNT, i que són els que he mantingut i he practicat sempre sobre els sous dels polítics, crec que l'equip de govern ha de donar algun pas en aquest mateix sentit. Jo sempre he defensat uns sous dignes per als polítics, de manera que si deixen el seu treball i es dediquen al govern, se'ls ha de mantenir el sou que cobraven, tot i millorant-los-el, si es queden curts. Altra cosa són els sous dels polítics que no han treballat mai, per als quals hauria d'haver un sou fix i discret, percentual amb els habitants del municipi, impedint-se, per llei, casos com els que hem viscut a Silla. Per tant, a partir d'aquestes premisses, crec que els polítics actuals han de donar un pas exemplar. Com ells tenen la pilota a la mà, l'han de jugar, amb molt de compte per si l'encalen. I els sindicats han de comprovar que les mesures que es prenguen siguen justificades i equitatives.

PAGAR A ESCOT, O ANAR DE GORRA

PAGAR A ESCOT O ANAR DE GORRA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 23 d'octubre de 2011

Entre les perversions de l'estat de benestar, la més trista és que ens havien fet creure i ens ho havíem cregut, que podíem anar sempre de gorra, l'oci i els vicis inclosos. Abans, no; abans, quan encara no hi havia les conquistes socials que s'han aconseguit a Europa, tothom pagava a escot: l'educació, la sanitat, el manteniment de la gent gran i dels invàlids... Un gran triomf del socialisme fou aconseguir que, als països capitalistes europeus sobre tot, que fora l'Estat qui es fera càrrec de les necessitats bàsiques de la societat (l'Estat de Benestar), a canvi dels impostos que paguem, cosa que ens diferencia notòriament de la resta del món. Per això, lògicament, Europa és un pol d'atracció de l'emigració del tercer món.

Però, a poc a poc, ens havíem cregut que, a més de les necessitats bàsiques, podíem incloure les no bàsiques, i alguns, fins i tot, que podien viure a costa de l'Estat. També és cert que mentre la ciutadania anàvem per aquest camí, especialment perquè els polítics ho regalaven i ho prometien tot, a canvi dels vots, ells mateixos i els peixos més grossos (banquers, constructors...), s'omplien les butxaques descaradament. Dèiem, entre rialles: si malgrat tot el que roben els polítics, encara en queden de diners, això vol dir que Espanya és el país més ric del món. Doncs, s'ha acabat, finalment ha arribat el dia que ja no queda un euro a la caixa i ara tot són plors i tirar-se la culpa els uns als altres. Ara el discurs ha canviat i tothom ha de fer-se a la idea de l'austeritat i de les retallades. Així que, per als ciutadans rasos, se'ns ha acabat que tot siga de gorra, s'ha acabat la sopa boba. Ara començarem a pagar a escot els serveis sanitaris, els educatius, els assistencials...

Però, i els polítics? I la banca? I l'església? Donades les circumstàncies, seria lògic que les retallades les començaren per ells mateixos, però pel que veiem, es resisteixen a rebaixar-se els sous i a ser honestos i cada dia es publiquen més casos que demostren la poca vergonya que tenen. Hi ha presidents de diputacions i batles d'ajuntaments que encara cobren més que el mateix president del govern i molts polítics tenen dos i tres sous. La gent de la banca, com els de la CAM, per exemple, continuen els seus supermilionaris abusos, mentre que la fallida que han provocat (2.800 milions, la caixa mediterrània) l'hem de pagar amb fons públics (fons de rescat), i això costarà exactament el doble del que estalvià el govern amb la congelació de les pensions.

Evidentment, crec que aquesta rècula de personatges, no tenen ni vergonya, ni moral i això que van a missa. Però també crec que són suïcides, perquè ara la gent comença a obrir l'ull, a mida que la crisi va arrossegant empreses i famílies, que la joventut va perdent les esperances, que l'atur va en augment i que amples capes de la població comencen a passar fam. La indignació popular ha anat creixent i la protesta ja és un moviment mundial, així que els grans poders polítics i econòmics demostraran una enorme miopia si no ho veuen, perquè ara ja no tenen tan fàcil controlar la situació i, per tant, o canvien immediatament o la gent els farà canviar.

Així que aquesta societat, que necessitava un fort revulsiu per posar fre a l'abús d'uns i d'altres, el té ara amb la crisi que domina el món. I com quan hi ha crisis és quan es necessiten els referents, per això estan aflorant pensadors, moralistes, filòsofs que prediquen per uns canvis profunds en la societat, molts dels quals, a més a més, ja ho venien advertint, encara que, com als profetes bíblics, ningú no els feia ni cas. Bé, doncs, el butoni ja ha arribat; ara, vulguen o no, els polítics de la fanfàrria han d'afrontar que, en realitat, no tenen “un puto euro”, com digué la presidenta de Madrid, perquè els han malversat.

No puc dir que em fregue les mans davant l'espectacle, perquè milers i milers de persones s'ho estan passant molt malament i perquè la joventut (que és el futur) està vivint amb unes expectatives tan tenebroses, molt més que les que teníem la joventut durant el franquisme. No em fregue les mans, però estic expectant per veure com s'ho faran els polítics que guanyen les properes eleccions, ací, a França, a Alemanya... Durant els propers anys o dècades, s'han de saldar els comptes i de com es faça la liquidació, començarem a sortir del pou o ens enfonsarem encara més. Passe el que passe, però, el que és cert és que res tornarà a ser igual com fins ara.

Finalment i pel que fa al País Valencià, el fet que siguem l'autonomia en pitjor situació econòmica (devem el 17'2% del PIB, o siga 17.600 milions d'euros) i que l'urbanisme valencià, que era la base de l'economia, haja estat considerat a Europa com una forma endèmica de corrupció (Parlament Europeu), posa més en evidència el fracàs del model polític que instaurà Zaplana i ha “perfeccionat” Camps. Com s'ho faran ací Fabra, Rus i companyia?

PER SI FALTAVA POC, MORERA VA DE VISITA

PER SI FALTAVA POC, MORERA VA DE VISITA

Article publicat a elPunt/Avui el dia 16 d'octubre de 2011

Tant com vull al meu secretari general Enric Morera i no em puc estar de protestar, per escrit i perquè conste on calga, per la visita que ha retut a Eliseu Climent. Segurament s'ha tractat d'una visita estratègica i electoral, de tot punt innecessària si la pretensió de Morera era d'obtenir cap suport d'aquest individu, perquè essent com és més fals que Judes, la seua paraula és com el fum de botja: res. De fet, la nota de premsa que ha emès l'organització amb què aixopluga Climent el seu holding, sols explica els compromisos que ha adquirit Morera, a canvi de res. Si la visita ha estat per donar satisfacció a la branca climentista del partit i res més, espere del meu secretari general que també mirarà la manera de satisfer als qui estem denunciant els abusos de Climent, i les apropiacions indegudes a què ha sotmés el País i tantes persones; en aquest sentit vaig a demanar a Morera una reunió amb els damnificats de Climent.

Aquest, com tothom sap, encara que no tothom vol reconèixer, ha d'explicar les maniobres anti-Bloc que ha protagonitzat, tractant primer de fer-se amb el control del partit, amb la promoció del seu amic Mira (quicomiro) a la secretaria; incentivant una secessió i divisió del partit; promovent candidatures altres, per a perjudicar el Bloc (cas d'ER), etc. I externament, ha d'aclarir als seus benefactors a quina baralla ha anat jugant: CIU, ER, PSC, PSPV, PP...? Sobre tot, però, com Climent ha capitalitzat (exactament, capitalitzat) tots els ajuts benintencionats de les institucions i governs catalans, balears, valencians i andorrans, que col·laboraven, això els feia creure, per a salvar el País Valencià, haurà de justificar, que encara no ha fet ni ho justificarà mai, en què ha invertit els milions que ha rebut. És per això que finalment li han deixat de rajar més pela, ni doblers.

Jo no parle d'oïda, ni m'imagine el que dic, perquè sóc testimoni. També ho són altres persones que, com a jo, han sofert la mateixa espoliació, com ha estat comprovar, a l'hora de la jubilació, que l'individu no havia abonat les quotes de la seguretat social dels nostres anys de treball; fins i tot això. De manera que, com jo, s'han vist obligats a allargar la seua vida laboral; jo, per exemple, em jubilaré als 70 anys, o siga l'any que ve. Això, ja ho he escrit i contat altres vegades, encara que, curiosament, molta gent suposadament d'esquerres i nacionalista del país, no ho ha volgut sentir; de fet, els ho contes i se n'obliden automàticament. Per exemple, els sindicats tenen informació d'aquest fets, entre altres raons perquè estan tramitant algunes de les jubilacions de què parle (la meua, la de Francesc Pérez Moragon...), doncs, malgrat això, encara donen suport a les maniobres que organitza aquest personatge.

També sóc testimoni directe dels abusos a què va sotmetre tants escriptors i col·laboradors, als qui explotava sistemàticament. Segurament, el cas més tràgic, que jo vaig contemplar estupefacte i angoixat, fou quan li negà a Estellés els drets d'autor, a què ell havia renunciat quan la cosa li anava bé, i que al final de la seua vida li eren necessaris. Tothom sap que Fuster i Ventura trencaren relacions; que Carmelina Sanchez Cutillas li va retreure l'abús i l'engany de què havia estat víctima en els drets d'autor; que Vicent Pitarch, Josep Palomero... La llista de damnificats és tan llarga que no acabaríem mai. Tots hi col·laboràvem, perquè enteníem que era necessari, fins que ens hem anat adonant de l'engany: no era el País, sinó Climent, qui se'n beneficiava.

Així que, tornant a l'inici de l'article, com no vull en absolut que s'interprete que faig altra cosa que la que faig, vull afirmar que confie plenament en el meu secretari general, però crec que Morera no ha estat encertat visitant aquesta mòmia corrupta que és Climent, de qui se sap les malifetes i abusos per unes investigacions policials. Lamentablement, la investigació, que s'havia d'haver fet internament, per algun responsable o instància dels Països Catalans, l'ha feta la Guàrdia Civil espanyola, per a la nostra vergonya. Però, això és el que ha passat. Internament, fins ara s'havia volgut “silenciar” el tema, tapar les vergonyes, en contra, per exemple, del que jo sempre he defensat, on he pogut i quan he pogut: que era importantíssim aclarir tot els fraus de Climent. Ara que li han tallat les subvencions, que li rajaven a mans plenes, Climent s'aclama de Compromís...

Ja sé que, de cara a les eleccions del 20-N, caldrà assegurar que arribarem a Madrid, perquè és vital per al nacionalisme que representem i per al País, perquè tenim dret i ja és l'hora d'ocupar el nostre espai polític al parlament espanyol. Per tant, entenc que s'hagen de fer maniobres distintes, totes les que facen falta, per a aconseguir l'objectiu. Però, la necessitat no ens ha de fer perdre ni l'objectivitat, ni el sentit comú, perquè tot el que és negre no és botifarra necessàriament, i jo crec fermament, ho sé i en sóc testimoni, que Climent no és de fiar. Per això he escrit aquest exabrupte, a veure si se m'entén.

S'HA D'APUNTAR MÉS AMUNT

Des de la butaca de casa

S'HA D'APUNTAR MÉS AMUNT

Article publicat a el Punt/Avui el dia 13 d'octubre de 2011

La setmana passada no vaig poder seure a la butaca de casa a contemplar i escriure sobre el món i, per tant, tractaré de compensar el temps perdut amb una ració doble. Començaré per l'alcalde, per respecte, perquè m'ha comunicat que ja se li ha acabat el xollo a l'innecessari arquitecte Sandro Pons, ja que la pròrroga que li havien fet acabà a principis de setembre; sols queda en l'aire la sospita del seu parentiu amb Gonzàlez Pons, però això ara ja no importa. En la mateixa conversa, l'alcalde m'explicà que continuen les obres del multifuncional (sols la façana); que respecte de les obres de pluvials està insistint perquè les continuen; i sobre tot que espera que aviat la Generalitat ens pagarà el que ens deu, que segons ell és un milió d'euros, encara que jo sé que són tres. Aquest darrer punt és especialment important, perquè això alleugerirà molt la situació econòmica.

La major sorpresa han estat els dos articles de Lluís Martínez, publicats en el Punt: “Els contes de l'ajuntament” i “Incompetència, irresponsabilitat i cara dura”, especialment efectius, perquè els hem llegit a l'hora del desdijuni: magnífics! Concretament, el darrer, publicat dissabte passat, que l'ha escrit arran de l'informe de la nova interventora, que qualifica d'espaordidor. Sembla que al PP també els ha influït molt, però perquè hi veuen la prova del desastre que han heretat. Ara bé, com Lluís demana responsabilitats, i com algun lector ha pensat que es referia als funcionaris (intervenció), vull donar alguna pista, perquè posats a la feina cal afinar el punt de mira i apuntar més amunt.

Concretament, la situació a què hem arribat comença amb els romanents negatius de tresoreria a partir de 2008, o siga amb Baixauli a l'alcaldia. Exactament, jo la vaig deixar, en 2007, amb un romanent positiu de 170.000 euros. L'any 2008, però, el romanent passà a negatiu, exactament a -300.000 euros, l'any 2009 a -700.000 euros i el 30 de març de 2010 ja era de -800.000 euros. Aquestes xifres són acumulatives. Però, malgrat que, com diu Lluís, el carro s'havia enculat, els polítics “seguien escudellant-se el plat a grapats”, fent cas omís dels informes d'intervenció.

A mi em consta personalment i també perquè m'ho han corroborat en diverses fonts, que la intervenció de l'ajuntament ha estat modèlica; des que hi he estat posat en la política municipal he vist com treballaven Vicent Zaragozà, Blanca Jiménez, Bruno Mont, Mari Cruz Martí, i les interventores posteriors, a les quals ja no he conegut directament, i tots ells han estat uns professionals absoluts. De fet, la Sindicatura de Comptes sempre ha aprovat els comptes municipals que han presentat, així com el Ministeri d'Hisenda i la Conselleria. Per tant, no és per la intervenció municipal que s'han de fer les perquisicions, cercant un tècnic, com diu Lluís, “ben complaent amb els polítics... a canvi de ves a saber què”. Cal mirar més amunt. L'ajuntament de Silla, per decisió de Baixauli, ha tingut un super-gerent, un veterà dels intríngulis més rocambolescos a canvi d'un bon sou, Manolo Olmo, que ja havia estat tresorer de Silla, encara que fugint del quadripartit se n'havia anat a gerenciar l'ajuntament d'Alboraia (PP). Retornat a Silla, és amb el seu concurs que el darrer regidor d'hisenda, Hermínio Vedreño, confegia els pressupostos, i qui ha estat més amunt de tot l'organigrama i el més ben pagat (67.000 euros).

Precisament, altre dels interrogants de Lluís, els dels impagats i recaptacions impossibles, puc assegurar que venen de l'època de tresorer d'aquest personatge. Aquest problema és tan gran, perquè no s'abordà la seua solució en el seu moment i s'ha deixat anar engrossint i engrossint, com la massa de la farina quan fermenta, contaminant els pressupostos sistemàticament. Com es van a cobrar ara rebuts a persones difuntes, rebuts no reclamats al seu temps, rebuts prescrits, rebuts repetits, etc.? Com es van a cobrar rebuts del pòsit del camp, posem per cas, prestats a persones manifestament insolvents, a posta? El merder de l'ajuntament, en aquesta matèria, és descomunal. Vull posar de manifest que intentaren solucionar-lo els regidors d'hisenda Maria José Mas i Natxo Ventura, i que s'hi feren avanços importants, no suficients, però.

Evidentment, un altre problema és no haver sabut administrar bé l'erari públic, i açò és responsabilitat dels polítics, no dels funcionaris. Si es prenen decisions tan absurdes com destinar ajuts econòmics a començar uns casals fallers que mai ningú acabarà, a fer carrils bici que mai ningú utilitzarà, a posar en marxa somnis i fantasies que mai ningú materialitzarà, etc. I si s'han malversat tants diners “menjant a dos queixos”, com diu Lluís, aquest també és un problema dels polítics, no de la intervenció. Sobre el mig milió d'euros de factures sense consignació pressupostària, que diu Lluís que s'han quedat als calaixos, evidentment caldrà demanar explicacions fora d'intervenció. Finalment, les dades necessàries per a entendre la magnitud del maremàgnum de les finances municipals, a més del que he dit, és que enguany s'ha de tornar un milió d'euros corresponents als préstecs que arrossega l'ajuntament. Per cert, és important saber que del 70 al 80% del pressupost correspon a les nòmines, neteja viària, fem, neteja d'edificis públics, jardineria i altres, o siga que són despeses ineludibles.

Ara la pregunta que cal fer-se i que es fa molta gent, inclosos els populars, és: cap a on mirava Prieto, com a cap que era del PP, en l'anterior legislatura? Si no sabia res, com pot justificar la seua inoperància? Coneixent com coneixia Olmo, i el que havia passat a Alboraia, per què no es preocupà de vigilar el personatge? Però, si sabia quina era la situació, per què no la denuncià? I, sobre tot, perquè deixà sol i davant del bou a Serafí Simeon? Respecte dels altres partits de l'oposició no se m'ocorre dir res.

Total, que en aquesta situació, amb la impossibilitat de buscar la clàssica solució d'endeutar-se encara més, que era com se solucionaven aquestes situacions fins ara, de recórrer a nous préstecs, l'ajuntament ha de buscar la manera de tirar endavant. Com el problema no és solament de Silla, sinó que és de tota l'administració, caldrà veure quins mecanismes s'arbitren per a sortir-se'n. De moment, el que cal és que cadascú done la cara en allò que li correspon. L'equip de govern té la paraula, que no pot consistir a queixar-se, sinó que ha de prendre decisions. Els partits de l'oposició han de prendre consciència que tenen l'obligació de col·laborar, perquè això és la democràcia i de fiscalitzar. I així i tot, ja veurem com acaba tot açò.

S'HA D'APUNTAR MÉS AMUNT

Des de la butaca de casa

SENSE EMBUTS, NI SUBTERFUGIS, ELS DEL PP

SENSE EMBUTS, NI SUBTERFUGIS, ELS DEL PP
Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 d'octubre de 2011

Darrerament, Rajoy ha posat de moda una locució gairebé escatològica i/o sexual: que hay que hablar a calzón quitado. Ja m'han explicat un amics, que saben castellà, que això vol dir en anglès to speak openly, i que en català vol dir parlar sense embuts, clar i net, sense subterfugis. Doncs, no ho entenc, tan fàcil que és dir-ho en català, o en anglès, per què els castellans han de parlar amb el calzón quitado? Al peu de la lletra, volen dir parlar traient-se, o havent-se tret, els calçotets, o siga amb l'ouera, el pardal i el cul a l'aire? La mare de Déu! De manera que podria donar-se el cas que entre ells es digueren, per exemple Camps al Bigotes: -Amiguito de mi alma, te quiero un huevo, hablemos a calzón quitado... Acollonant! Només faltava! I les dones, parlaran amb las bragas quitadas? Com aquestes coses són un poc contagioses, els empresaris valencians, acabe de llegir, han fet unes propostes al PP a calzón quitado.

Però mentrestant, amb els calçotets i les calces pel genoll o ran de terra, o no, a les autonomies i ajuntaments on governen, els populars van prenent mesures, i anunciant-ne de noves, agressives i restrictives del benestar social, dels drets laborals dels funcionaris, de l'ensenyament públic, de la sanitat pública. Com parlen amb el cul a l'aire, han perdut la vergonya i anuncien que instauraran el co-pagament en la sanitat pública (petició dels empresaris, que anirà a missa); que l'ensenyament ha de ser gratuït sols fins la ESO i que els mestres treballen poc (Esperanza Aguirre); que no pagaran l'extra de Nadal als funcionaris (Bauzà), etc. I tot això ho faran, amb l'excusa de la crisi, encara que sense crisi també ho farien, perquè és la política que impera a l'Europa neoliberal. La crisi és, ara, la coartada.

Mireu la crisi, per exemple, per on se la passen, quan els convé: per l'engonal. Llegiu cada dia els diaris, perquè trobareu casos com el d'avui mateix (divendres 7 d'octubre), que la nova directora-gerent de l'Institut Valencià de la Discapacitat (Ivadis) s'ha apujat el sou un 30%! O siga, tot el contrari del que havia promès el president Fabra. I és exactament tot el contrari del que es podia esperar d'uns senyors i senyores que estan predicant tothora per la transparència, per l'equanimitat, per la contenció dels sous. La setmana passada comentàrem els sous dels senyors fematers de l'Emtre. Rita Barberà continua cobrant 111.000 euros, no? Doncs, això mateix, ja està clar que la moderació salarial que prediquen es la dels nostres sous i no la dels d'ells.

Arribats en aquest punt, evidentment sobren les paraules. Crec, sincerament, que estem essent conduïts, fal·laçment i a traïdoria, a una sèrie de patiments socials, per culpa de la debilitat d'un govern socialista, que dirigeix un pobre visionari, però que amb els populars el que podem esperar encara serà pitjor. Parle de nosaltres, de la gent de la base, de la majoria, perquè ells són una altra cosa, ells sempre guanyen, igual que la banca, perquè o perden la vergonya i tiren al recte o, com saben les picardies necessàries, fan alguna “renúncia exemplar”. Ja m'ho deia, no fa molt, un jove popular, parlant del tema; segons ell, no costa res rebaixar-se els sous, perquè després sempre hi ha martingales per a rescabalar-se de la pèrdua. Quina poca vergonya, no?

Així que, senyor Rajoy i senyors i senyores populars, a calzón quitado, o a bragas quitadas, les coses clares i sense embuts ni subterfugis: vostès són una banda de... Tant d'excusar-se que no hi ha un duro i es posen els salaris que els dóna la gana? On s'ha vist això? Tan imbècils, creuen vostès, que som nosaltres?

Doncs no, jo dic que mentre els polítics (i els banquers, igualment) no donen exemple, el poble no té perquè estrènyer-se el cinturó. Em posicione, com ja he dit altres vegades, amb la gent indignada que reclama una societat més justa i, per tant, em manifeste públicament contra la vostra injustícia. I, a més a més, vull que quede especialment clar i net, i ho dic sense embuts, que aquesta diatriba anti-PP també és aplicable als socialistes de pacotilla que ens governen i, en el cas concret del ministre Blanco, si és cert el que diuen que ha fet, manifeste que li aplicaré els mateixos qualificatius que apliquí a Camps, a Ripoll, a Fabra i tota la cort valenciana dels miracles.

Finalment, com avui és el 9 d'Octubre, em permet una alegria, per a acabar aquesta nota tan agra. Me n'alegre que, també amb l'excusa de la crisi, hagen decidit suspendre una sèrie d'actes hipòcrites i escandalosos, com la gran teca que organitzaven perquè els peixos més grossos es mamaren uns quants wiskys i es paparen unes bones racions de gambes i altres viandes, a calzón quitado i a costa de l'erari públic. Apa, enguany qui vulga sucar que es rasque la butxaca (encara que hi haurà qui s'ho cobrarà amb dietes)! Quina tropa!

ELS XINESOS SÓN LA NOSTRA SALVACIÓ

ELS XINESOS SÓN LA NOSTRA SALVACIÓ

Article publicat a el Punt/Avui el dia 1 d'octubre de 2011

No ho dic per dir-ho, ni en pla de conya, sinó perquè estic convençut que els xinesos ens trauran les castanyes del foc. Ja s'ha parlat que volen comprar la CAM en peça; ara mateix la gran notícia és que volen invertir 5.000 milions d'euros en un projecte d'energies renovables, a la Foia de Bunyol, que si arriba a rams de beneir, serà una benedicció per als pobles d'aquella comarca. Són dos botons de mostra, però suficients perquè els comencem a mirar amb interès. Jo, pel que explicaré, a més de respecte els estic prenent afecte.

Sabem que els xinesos han amassat enormes quantitats de dòlars i d'euros, a base de comprar poc i vendre molt, i, sobre tot, a base d'explotar una mà d'obra barata, d'una manera que a Europa ens escandalitza. En efecte, ací ja fa anys que els treballadors guanyàrem una sèrie de drets laborals, que no tenen els treballadors xinesos a la Xina, però jo crec que aquesta gent viu a gust com viu, amb sous baixos i molta austeritat. Em fa la impressió que gaudeixen treballant molt i malgastant poc, és una filosofia de vida; però sobre tot crec que els xinesos són molt intel·ligents i veuen les coses a la llarga i no a la curta, com fem per ací. Ho sé perquè tinc un veí, Li Jian, treballador de sol a sol, que té un comerç; l'home es lleva de nit fosc i baixa a la tenda, perquè és l'hora que li surt més a compte el telèfon, el fax i l'internet; un dia a la setmana marxa, a la matinada, al Mercat d'Abastos i a la Tira de Contar, a comprar peix congelat i verdures, especialment cols, per a tota la família.

I encara més coses. L'home té tres fills, xicotets, que l'ajuden, quan venen d'escola, a marcar i a posar les coses a les prestatgeries, fins i tot indiquen als compradors per on estan les coses. Com van a l'escola pública i a la línia en valencià, et diuen amb una naturalitat total “guaite, guaite per dalt, que jo no arribe”, “mire per darrere”. Doncs bé, aquest home té una llista de tots els passos que ha de donar per a aconseguir subvencions pels fills, rebaixes en les taxes, en els transports, etc. Coneix millor els seus drets que molts valencians de tota la vida.

Sembla que Napoleó Bonaparte digué que “Xina és un gegant adormit, deixen-lo dormir, perquè el dia que desperte farà trémer el món”. Crec que s'equivocà, perquè Xina, que en efecte ha despertat, està donant-nos una lliçó de sentit comú molt raonable. A mi no em fan temor, sinó que, per les raons que us he dit, mitjançant Li i la seua família, estic prenent-los molt d'afecte (seria curiós que Li acabara sent director de la Cam de Silla o l'alcalde). Crec que no sóc l'únic que, si no afecte, té respecte als xinesos; per exemple, és curiós que els energúmens feixistes, que ataquen els negres, els moros i els sud-americans, no s'atrevisquen a dir-los res.

Bé, malgrat tot també han comès enormes agressions contra el medi ambient; a la Xina no es respecten els drets humans; han venut armament a països dividits en guerres tribals, etc. Confie que aniran corregint aquests errors, que també comenten altres potències mundials, per cert. Però, sobre tot confie que el projecte supermilionari de la Foia de Bunyol superarà tots els tràmits d'impacte ambiental i que darrere de la qualificació d'energies renovables no hi haurà oculta cap intenció perversa; ja ho diran els especialistes.

Fem-nos a la idea que els xinesos són la segona potència econòmica del món, que això sí que ho són i que, de moment, estan ajudant les economies en perill d'Europa, perquè isquem d'aquesta crisi. Ho fan per conveniència, és evident, perquè som un immens mercat i els qui més els comprem, i no els convé deixar morir la gallina dels ous d'or. Europa, quan anà a la Xina també fou per conveniència. Siga com siga, però, els xinesos estan ací i són com nosaltres, però diferents.

Per exemple, quan torne el meu veí Li de la Xina, on ha marxat fa uns dies, li preguntaré si els seus fematers cobren com els de l'Emtre d'ací (Entitat Metropolitana de Tractament de Residus). Si poden haver a la Xina 82 fematers que cobren més que els catedràtics, 8 grans fematers que cobren més que Zapatero i 11 més que Fabra. I si a Xina, el femater en cap pot cobrar, com el de l'Emtre, 11.096 euros a l'any. Tot això, a banda de les dietes, ranxaes de luxe i comissions, cotxe oficial i xofer. I tot a càrrec dels valencians, que haurem de pagar uns augments del 152% dels rebuts del fem a partir d'ara, perquè així ho han aprovat els del PP, que tenen la representació majoritària a l'entitat. Li ho he de preguntar i em compromet a contar-los el que farien a la Xina amb aquesta gent.