diumenge, 12 de febrer de 2012

ALEGRIES I MISÈRIES DE LA LLENGUA CATALANA

ALEGRIES I MISÈRIES DE LA LLENGUA CATALANA

Article publicat a el Punt/Avui, el dia 12 de febrer de 2012


Ja sabem, els que estem en això d'ensenyar la llengua catalana, que ho tenim quasi tot en contra, començant per l'Estat i tota la seua pompa. Sembla que som la dotzena llengua més parlada d'Europa, però com no tenim un Estat propi, el català no compta. El danès, l'irlandès, el suec, el finlandès, l'estonià, etc., que són menys que nosaltres, sí que compten, però nosaltres, rai. En aquesta evident discriminació té molt a veure l'Estat que ens representa, com ja sabem, però això no és el pitjor, perquè l'enemic el tenim a casa, en les actituds traïdorenques de tants dels nostres polítics i conciutadans, que ens fan patir desgràcies i misèries ancestrals, com el tal Bauzá, senyor i dèspota de les Illes.

Bauzà està decidit a rematar la feina que deixà Franco a mitges. Com és un poc el paradigma de la política autonomista del PP i, com és el més radical de tots (i damunt no és d'ací, sinó madrileny!), és important saber el que “creu”: concretament que el castellà és la llengua de les Balears, i el mallorquí (menorquí, eivissenc i formeterenc) són sols per a parlar amb la iaia i les tietes i prou! Els meus coneguts em diuen i no acaben de les retallades en matèria educativa, en la televisió, en l'administració, en la toponímia... És a dir, que la misèria s'ha abatut sobre les Illes De tant en tant, però i per ventura, entremig de la misèria, sorgeix la protesta, com la que estan protagonitzant els ensenyants; els pares i mares; els estudiants; la Universitat; associacions i institucions; els sindicats; moltíssims ciutadans i ciutadanes, la gent més civilitzada; fins i tot alguns batlles del seu mateix partit, com el de Sa Pobla. Però Bauzá està decidit a desmantellar tot el que s'havia organitzat i legislat, fins ara, per a la normalització lingüística, i a arraconar, al màxim, la llengua catalana. Bauzà és la misèria, i aquestes protestes són l'alegria.

Una altra alegria ens la dóna saber que el nou president del Parlament Europeu, el social-demòcrata alemany Martin Schulz, que sembla un bon coneixedor de la nostra realitat cultural, s'ha manifestat partidari de l'ús de la llengua catalana al Parlament. Falta saber l'actitud que adoptaran els vicepresidents, especialment el popular de la veu de canyot Vidal-Quadras, i la resta de parlamentaris dels Països Catalans. Els qui són de la Catalunya estricta i concretament de CIU, PSC i ICV, sembla que n'estan d'acord. M'agradaria saber el que faran els valencians i els balears. No hi ha cap dubte que els neoliberals populars, amb l'espanyolista vice-president Vidal-Quadras, s'oposaran. Pel que diu Ramon Tremosa (CIU), hi guanyarem la batalla.

Pot ser que la tercera alegria de la setmana siga la que ens arriba de Font-Romeu (Alta Cerdanya) on, sota el comandament del batlle Jean-Louis Demelin, han demanat la revisió del Tractat dels Pirineus, eixir-se'n de França i retornar a Catalunya! I perquè quede ben clar, han emmordassat la Marianne (l'estàtua de la dona amb barret frigi i els pits al descobert, que representa la república francesa) i li han ficada una senyera.

Vull subratllar la gesta, perquè el que denuncien a Font Romeu és que fa 353 anys, el monarca espanyol Felip IV (per a nosaltres, III), signà una tractat (Pau dels Pirineus), amb el francès Lluís XIV, d'esquenes al poble i en contra dels nostres interessos, pel qual li regalava tota la part nord de Catalunya. Com també s'acordà casar llurs fills, aquell matrimoni serà el justificant perquè, cinquanta anys més tard, un dels néts del francès acabe entronitzat rei dels espanyols, després d'haver-nos declarat la guerra total i d'haver-nos-la guanyada, per a la nostra desgràcia (recordeu que quan el mal ve d'Almansa, a tots alcansa). Són els Borbons!

Uns cinquanta anys després d'haver regalat la Catalunya Nord als francesos, els espanyols signen el Tractat d'Utrecht i cedeixen Gibraltar als anglesos. Curiosament, o no tan curiosa, mai s'han plantejat retocar el primer tractat, que perjudicà a Catalunya, i sí que ho fan del segon, amb l'intent de “recuperar” Gibraltar. Estan obsessionats amb això. Recorde que a l'escola ens feien cantar coses tan esgarrifoses com: “Gibraltar!¡Gibraltar! Suenan los clarines y se escucha ya el redoble del tambor…¡A la líd!, ¡Con valor! ¡Empuñemos de nuevo el fusil! ¡A luchar!, ¡Con valor!, Que en tus rocas sabremos morir….”. Quan jo era criatura no cantava perquè no volia morir; de gran, coneguda la qüestió, sempre m'ha fet riure la reivindicació espanyola. Per cert, reclamar Gibraltar contrasta força amb l'intent de retenir Ceuta i Melilla, i ... Perejil, no?

Però tornant al que dèiem al principi, hem de advertir que la tirallonga de misèries que ens han infligit històricament, que és inacabable, encara no han acabat (mireu “La persecució política de la llengua catalana”, de F. Ferrer). Aquest llibre acaba amb Franco, però amb la democràcia el memorial de greuges continua; el que tenim contra els socialistes és voluminós, però, amb aquests energúmens populars, encara anirà a més.. A les Illes, ja ho hem dit, la misèria se'ls ha abatut a sobre. A València els del PP ho fan més sibil·línament, però ho fan i ja en parlarem la setmana propera. Fins i tot a Catalunya, els mossos d'esquadra, emulant la Guàrdia Civil, es neguen a parlar en català als ciutadans... Açò no s'acaba mai!