A L'OMBRA DE LES XIQUES EN FLOR

A L'OMBRA DE LES XIQUES EN FLOR

Article publicat a elPunt/Avui el dia 25 de novembre de 2012

Copie aquest títol perquè acabe de sentir una sensació proustiana, quan m'han cridat a participar en una retrobada dels companys que iniciàrem els estudis de Filosofia i Lletres, a la Universitat de València, tot just fa ara 50 anys. La idea de celebrar l'inici de la carrera i no esperar cinc anys al seu acabament és perquè ves a saber com acabarà tot açò..., diu Paco Hernàndez, un dels organitzadors. Ell, Marita Saiz i Empar Piles, m'han reclamat a formar part de l'organització.

Així que he assistit a la primera cita del quadrivirat, amb una especial emoció i he sentit una mena de regust, com de sexual, ho confesse. Feia exactament 45 anys que no ens veiem, malgrat que semble impossible volent-nos tant com ens volem. Com estaran, pensava jo, quina careta faran? Doncs, elles estan perfectes, per a menjar-se-les i m'han dit que em continuen estimant, doncs això és el vertader amor.

Repassant la llista dels cinquantenaris col·legues, per a connectar amb ells, hem anat recordant els qui d'alguna manera estem més localitzats, repartits entre València, Barcelona, Alcoi, Gandia, Madrid, etc. També hem recordat els il·localitzables, que poden estar perduts ves a saber per on, com Manolo Sousa i els desapareguts, que en pau descansen.

Encara ens diverteixen les històries que ens contem, malgrat que algunes ens fan plorar, perquè són tristes. Elles, les xiques que aleshores arribaven a la Universitat des del col·legi de monges o de l'institut femení, eren autèntiques xiques en flor. Els xics érem més burros, molts de poble, com jo, i hi havia un grupet de capellans, monges i frares, alguns molt torbadors.

Aquells cinc anys de la dècada dels seixanta! Déu n'hi do, dels apunts passats a màquina amb fulls de còpia, i del ciclostil. Dels professors Tarradell, Dolç, Reglà, Giralt, Jover, París, Garcia Borron, Pinillos, Garín, Piles... de les primeres sorpreses intel·lectuals, dels nostres primers contactes amb la política de la clandestinitat, de les nostres primeres participacions en accions “subversives”, de les assemblees, de les rutes universitàries, del despertar nacionalista, de la pressa de consciència lingüística, del cinema d'art i d'assaig, del teatre d'avantguarda, dels primers cantautors, de les lectures prohibides, dels guateques dels caps de setmana, de les primeres experiències sexuals... De tot açò, cadascú se'n servia al seu gust, però tots apreníem!

Però Franco estava per a pescar salmons (metàfora). I mentre aquell règim de talibans franquistes continuava fotent-nos, nosaltres fèiem la nostra marxa. L'Opus s'havia emparat de l'Estat, però a la Universitat començàvem a oposar-nos, i els treballadors (CCOO) també. Quins anys! Després, tots nosaltres marxàrem a treballar als instituts, col·legis i la Universitat, i començà de veritat el període més fèrtil de les nostres vides. Quantes històries haguérem de viure i quanta il·lusió!

Però, ara va i quan tots nosaltres, jubilats o a punt de ser-ho, podíem pensar que ja s'havia acabat tant de mal somni, veiem amb estupor que continua la mateixa gentola. Qui ens hauria de dir que acabaríem veient tanta corrupció política, tanta crisi tendenciosa, tants de personatges sinistres governant l'Estat? Per exemple, el ministre del nostre ram de l'educació, Wert, veritat que fa cara de faltar-li un regó? Doncs ja sabeu com vol que s'explique la història i tot. Hi ha per a perdre la moral.

Però, malgrat tot i per damunt de tot, com nosaltres no hem perdut la moral, tenim tot el dret a pensar que retrobar-nos serà emotiu, al cap de tant de temps i que ens mereixem un regal vital d'aquest tipus Serà de novel·la veure les cares que posarem uns i altres, incloses algunes parelletes frustrades... Enyore les Empar i les Carme, Filibert, Conxa, Tetín, Gonçal, Rafa, Maite, Maruja, Emília, Manolo... Crec que en som uns 30 els apuntats.

La retrobada serà el dia dels Innocents, que és el que érem nosaltres, aleshores; després, ja no. Ens veurem al claustre del carrer de la Nau, a les 13 hores. Cal apuntar-se o confirmar-ho abans del dia 10 de desembre ( amparopiles@gmail.comemail protegit ). Hi haurà petons, i fotografies i dinarem molt a prop, a la Plaça del Patriarca, perquè hem tingut en compte evitar problemes de desplaçaments i d'aparcament; també que el menú siga raonable (res de dinar a Los Pajaritos, per exemple) i que s'ha de deixar en mans de cadascú la vesprada lliure, perquè vole la imaginació i triomfe l'amor, si és possible...