CATALANOFÒBIA DEL PP

CATALANOFÒBIA DEL PP

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 de juny de 2012

Espanya sempre ha tingut una catalanofòbia irreprimible, i en general contra totes les cultures altres que la castellana, que els ha dut a cometre tota mena de barbaritats culturals i polítiques. El PP és actualment, dels partits espanyols, el que representa, millor que cap altre, aquesta catalanofòbia, que al segle passat sols la superà Franco. Com a conseqüència, els populars estan perpetrant contra la llengua catalana una política molt dura que, amb la intenció de controlar i dominar els territoris de parla catalana, es manifesta fagocitant la llengua, de moltes i diverses maneres, a cadascun dels territoris.

Aquesta dedicació, a més a més, no ve d'ara, i si algú té ganes de saber i d'indignar-se, pot llegir La persecució política de la llengua catalana, del senador Francesc Ferrer i Gironès, en glòria siga. Segons aquests documents, tots els territoris de la nostra nació feta pedaços, han sofert la seua persecució lingüística, des que els castellans i francesos s'empararen de les nostres terres, com una pesta. D'aquesta mena d'obsessió històrica, està produint-se ara un repunt a l'alça, de la mà del PP que, com he dit, encarna les “essències” més espanyoles i per tant més anticatalanes.

A les Balears, l'executor o sicari major és el president Bauzá, qui ha posat en marxa un seguit de mesures contra la llengua, que el poble protesta, encara que a ell això li la bufa. Per cert, Bauzá diu que a les Balears no parlen català, sinó mallorquí, menorquí, eivissenc i formeterenc!

Ara ha tocat el torn de la Franja de Ponent, el territori administrativament aragonès, però lingüísticament català, que s'estén des dels Pirineus d'Osca fins a les terres de Terol. El català que s'hi parla és tan català com el de Barcelona, però el govern aragonès del PP diu que no, que com allí manen ells, el que parlen és el xapurriau. Poca broma amb aquesta gent!

Vull recordar que pels mateixos interessos, evidentment destructius i malintencionats, a València tampoc no parlem català, sinó valencià, que és una altra cosa. La qüestió és esmicolar la llengua, per a afeblir-la i fagocitar-la i/o eradicar-la.

La llengua catalana, com la gallega i la basca, són destorbs a la política imperialista dels espanyols i, doncs: fora! Malgrat el compromís que va adquirir l'Estat en la protecció de les llengües altres que el castellà, no pensen dedicar-s'hi, sinó tot al contrari. Espanya fa com França, de qui és una mala còpia des que els Borbons s'hi instal·laren (Guerra de Successió).

Així les coses, és fa ara més evident que la solució als problemes sociolingüístics que tenim plantejats, no vindrà mai de la mà de l'Estat, que és enemic, sinó que dependrà totalment de nosaltres mateix i lluitant contra l'Estat i el seu aparell (Constitucional, Parlament, etc.). Si Espanya, per exemple, reconeix a la Constitució que el govern vetlarà i protegirà les llengües, i fa exactament tot el contrari, això és d'amics o d'enemics? I què podem fer? Hem de quedar-nos amb els braços creuats?

El temps corre i la tasca persistent de les administracions del PP va fent la seua corrosió. Si hi afegim el tradicional derrotisme o meninfotisme indígena, els instruments poderossíssim de comunicació que indueixen la població, especialment la més jove, cap a l'ús castellà, si l'ús de la llengua comença a flaquejar a l'administració i a l'ensenyament, la llengua corre un greu perill, ara més encara que mai, i quedarà abatuda en unes poques generacions. Estic convençut que això ho saben millor ells que nosaltres i ho tindran estudiat a la FAES d'Aznar, i per això s'hi han posat a la feina Bauzà, la curiosa consellera aragonesa nascuda catalana però declarada enemiga, aquell talòs (tarugo) conseller valencià Font de Mora... Són tres exemples, però la nòmina és extensa. La consigna és acabar amb el català. Davant d'aquestes actuacions agressives i liquidacionistes del PP, és natural que hi haja les protestes que per tot arreu acompanyen aquesta colla de miserables botxins de la llengua.

Tot el que siga donar-los treva, doncs, és contraproduent, perquè ells no paren. Per exemple, seria important que no guanyaren la Copa d'Europa i això ho sap molt bé Rajoy, que ha demanat als futbolistes que donen una alegria al poble: una distracció, volia dir. Quan estan tan tacades de corrupció totes les institucions i tants polítics del PP. Quan tothom es burla i se'n fot de la monarquia elefanticida, quan tothom se'n riu de la ignorància del diletant Rajoy, que semblava que ho sabia tot i no sap res, quan tothom s'ha assabentat que l'església col·laboracionista, no paga ni xapa, quan hem vist com actuen els banquers furtamantes, quan la policia rep ordes d'atacar uns xiquets acusant-los d'enemics... Quan mig món està en l'atur i els joves, especialment, saben que no tindran on caure morts. Quan aquest món està en crisi, no serà el moment d'aprofitar-se'n i vore la manera de fugir d'aquesta merda?

El moment és oportú, perquè la gent està començant a desconfiar, per exemple, en el tema del futbol no veig que s'estiga posant tant d'èmfasi com en altres ocasions...

SILLA RESCATADA

SILLA RESCATADA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 de juny de 2012

Ja que l'alcalde de Silla deixà ben clar fa uns dies, en declaracions a la premsa, que si no s'aprovava el crèdit extraordinari de l'ICO no hi hauria diners ni per a festes, ni per a bous, ni per a pagar els jornals, i ja que ara els socialistes li han regalat el vot, la pregunta que podem fer-nos, és: finalment, hi hauran vuit dies de bous o quatre, amb plaça a sense plaça? La cara de satisfacció que posava l'alcalde a la premsa, fa pensar que sí, que se n'ha eixit amb la seua. Al seu costat, la cara de don Quintin el amargao, que posava el regidor socialista, era tot un poema dedicat a l'estupor: havien votat a favor dels populars “a canvi de res”! Recordem que anteriorment tota l'oposició havia votat que no, al préstec de l'ICO, perquè les condicions eren lesives als interessos locals i favorables als bancs i al govern de Rajoy, per tant el canvi de vot dels socialistes era inexplicable, perquè per a això no calia ni pegar volantins ni donar-li tants disgustos a l'alcalde, que finalment podrà dormir tranquil.

Així doncs, el govern ha “rescatat” Silla, a costa de la butxaca dels ciutadans. El regidor de Compromís, Melero, deia que Silla havia estat intervinguda de facto. A mi m'agrada més dir rescatada. És el mateix que el que ha passat a l'Estat, que Europa l'ha “rescatat” i ara els ciutadans haurem de tornar el capital i pagar els interessos. Com en totes aquestes operacions de “rescat” els que guanyen són els bancs, haurem d'acceptar que el que passa és que els populars estan més a favor dels interessos de la banca, que dels de la ciutadania, com demostra el fet que l'única cosa a què s'han dedicat fins ara és a ajudar aquestes institucions financeres, a costa de la butxaca dels ciutadans (de les famílies i les empreses, com diuen, hipòcritament).

Tornant al cas, ja que entre populars i socialistes han pres un acord, que ens va a gravar encara més la butxaca, crec que els ciutadans tenim dret a preguntar-nos algunes coses. Ja sé que el servei de premsa del movimiento que té organitzat l'ajuntament, que paguem els ciutadans, no contestarà ninguna de les dos preguntes que formularé, però és igual, perquè farem alguna reflexió al respecte, que serà més imparcial. La primera cosa que cal saber és si hi havia alguna altra possibilitat que la del préstec de l'ICO, com ha volgut Rajoy, que augmentarà l'empenyorament de Silla per a una tira d'anys. Ens han dit que sols hi havia dues opcions: o demanàvem el préstec, per a pagar els deutes, o els pagava l'Estat, descomptant-los de les aportacions que envia mensualment. La segona fórmula deixava l'ajuntament sense capacitat de fer res o col·lapsat. Però, això no és cert, perquè hi ha una tercera possibilitat.

En el cas que fora l'Estat qui se'n fera càrrec de pagar els deutes, els diners amb què se'n podria rescabalar no podrien afectar ni les nòmines, ni la llum, ni la neteja, ni la policia, ni alguna cosa més, i aquesta és una bona solució, que s'ha ocultat. El govern municipal ha optat per sotmetre els treballadors al xantatge: o crèdit o res. I ha culpabilitzat l'oposició, que si no hi havia diners seria per culpa d'ells. Això és mentida i l'única cosa que podria córrer perill, en tot cas, serien els bous, pel que veurem.

La segona pregunta és: a què van a destinar-se els diners municipals, tenint en compte que ja ens han “rescatat”, que els proveïdors ja han cobrat i que ja hi ha diners per a les nòmines? Seran per als bous, huit dies, quatre dies, amb plaça o sense plaça? O siga, continuarem gastant a tota paleta en coses supèrflues? Si l'experiència de tot el que ha passat a Silla, a València i al món sencer, i que ens ha dut a aquesta crisi, no ens serveix per a rectificar i deixar de tirar amb pólvora de rei, què fem? Em referisc als bous, perquè hi ha la polèmica i perquè es poden “fer”, però a un preu més mòdic, com proposa Compromís, encara que jo respecte que hi ha veïns que estan en contra dels bous i personalment m'hi apuntaré. Sincerament pense que seria catastròfic per a la moral social que en aquest tema s'actuara de manera banal.

Pense que s'han de fer moltes reformes en tots els capítols de la gestió de les administracions públiques i algunes de les coses que van dient-se i fent-se són molt prometedores, encara que insuficients. Però res servirà de res sinó s'actua exemplarment, i els exemples els han de donar els polítics, rebaixant-se els sous (hi ha qui en cobra dos); depurant responsabilitats i duent a la presó els polítics xoriços, fent-los tornar tot el que han pispat. Dient la veritat en els casos com Bankia, o explicant el que ens costarà als ciutadans tornar els diners amb què ens ha “rescatat” Europa. I deixant de gastar en bufes de pato o en coses prescindibles. Etcètera. D'altra manera, res servirà de res i, d'ací poc ens oblidarem de la crisi i els més espavilats de la classe tornaran a les seues mangarrufes. La història demostra que sempre és així.

CAURE DEL CAVALL O PEGAR-SE L'HÒSTIA

CAURE DEL CAVALL O PEGAR-SE L'HÒSTIA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 17 de juny de 2012

Caure del cavall equival a dir obrir els ulls, adonar-se'n d'un error, rectificar. És el que li va passar a sant Pau, camí de Damasc, on anava a empaitar cristians, quan una llum el tombà a terra, cosa que aprofità el mateix Crist per a fer-lo canviar de bàndol. Des d'aquella caiguda Saule es canvià a Pau i es dedicà a predicar la nova religió. Per això, quan diem que tal persona ha caigut del cavall, és que s'ha adonat de l'error que estava cometent i rectifica radicalment. Per a completar la idea, diem que rectificar és de savis. Tot el contrari és no voler rectificar i, entossudits, acabar fotent-se una hòstia.

Precisament hem tingut dos exemplars d'aquest segon tipus, amb els dos darrers presidents del govern, primer amb Zapatero, que negava l'evidència que hi havia una crisi de mil collons, i ara amb Rajoy, que nega que estem tan malament que ens han hagut de rescatar. No sé com ho diuen això del rescat, perquè recorren als eufemismes més increïbles per a no haver de reconèixer la realitat pel seu nom, però ho diguem com ho diguen, la puta realitat és que estem vivint un malson, que no hi ha ni un euro i que el país està fet una merda. Com entre tanta desgràcia encara els queda temps als xoriços i furtamantes per a deixar-nos pelats, i com cap dels polítics cau del cavall i es converteix a la causa del bé, podem assegurar que el destí inexorable de tots nosaltres, per la seua culpa, és de pegar-nos la gran hòstia, i que, quan arribarà això, qui alce el cap encara donarà gràcies.

Perquè el més gros encara està per vindre: encara han d'apujar més l'IVA; retallar més les pensions i els salaris dels funcionaris; retardar més l'edat de la jubilació: contribuir més encara a la “salvació” de més bancs, a càrrec de l'erari públic; pagar més per l'atenció sanitària; veure més reduïdes tot tipus de prestacions socials. O siga, la gran hòstia. Per la seua banda, la miserable púrria política no està disposta a reconèixer la realitat i ens condueix, dient tantes mentides com volen, fent un camí de calvari, cap a la ruïna total.

Ara mateix, la darrera gran operació del rescat, que no és altra cosa que el rescat dels bancs, ens obligarà a pagar, a més a més, els desfalcs bancaris: el rescat dels bancs l'hem de pagar els ciutadans. Si hi ha alguna cosa més injusta encara, és que els qui han dut l'estat a la ruïna, els polítics populars i socialistes i la banca, se n'isquen amb la seua i no els coste ni un cèntim el rescat, i que els ciutadans i ciutadanes, sense culpa, haguem de, a més de fer-los de puta, pagar-los el llit.

No cal repetir la nòmina de polítics, jutges i banquers corruptes, que tots coneixem de sobra, encara que cada dia creix sense parar; si férem la llista dels no corruptes acabaríem abans. Tampoc cal fer la llista de les exigències de capital dels bancs, que augmenta cada dia, sense mesura, com per exemple el cas de Bankia, etc. Si férem la llista dels bancs honestos i solvents també acabaríem abans, perquè si els contàvem amb els dits de les mans ens en sobrarien la meitat. Tampoc cal que fem una nova relació de les misèries que ens estan fent engolir, perquè les coneixem de sobres.

Esperarem, com diu que fa Rajoy, a saber els informes de les agències, i de les institucions financeres internacionals, per a saber l'abast de l'hòstia que estem pegant-nos. I haurem d'esperar que, finalment, la gent reaccionem, com estan fent avui mateix a Grècia, o no fa molt a Islàndia, perquè és precisament la ciutadania que podem posar fre a la ignomínia dels actuals governs neoliberals, ja que Crist no té el detall d'ajudar-nos.

Me n'he anat a esmorzar a la plaça, per a celebrar que l'Eduard ha vingut de Mèxic. Eduard sap que ací estem tan malament, encara que els mexicans encara estan pitjor, diu. És que Mèxic és una de les caguerades colonials dels espanyols, exclama Martínez. I nosaltres, els valencians, per què som tan malparits que no gosem dir que ja està bé i fem fora els polítics corruptes que ens han dut tanta desgràcia?, diu Jesús, que està especialment exaltat perquè acaba de fer la Declaració de Renda... Els explique com li anà a sant Pau el viatge a Damasc i com caigué del cavall i canvià de registre, i de dolent passà a bo i a sant. Com cap dels amics que estem esmorzant creu en els miracles, estem inexorablement abocats a pegar-nos la gran hòstia, diu Laura. Doncs, que Déu ens agafe confessats, arrodoneix Xavier.

INDIGNATS CADA DIA MÉS JOVES

INDIGNATS CADA DIA MÉS JOVES

Article publicat a el Punt/Avui el dia 10 de juny de 2012

Invitat per les AMPA de Silla, he assistit a una concentració de protesta, davant de l'ajuntament, per les mesures anti-educatives del govern de Rajoy. Les raons de la protesta són conegudes a bastament, ja que estan movent tota la geografia de l'estat i ocupant les pàgines de tots els periòdics, estatals i de l'estranger. La concentració de Silla responia, com totes les que es convocaren el mateix dia, a la frustració i la ràbia, a la indignació que estan provocant en les famílies, en els claustres, en les aules i en la societat, les mesures del govern del PP.

El que em cridà enormement l'atenció fou veure tantes criatures en la concentració, participant en la protesta. Aquests populars estan fent arribar la indignació, cada dia a ciutadans més joves, com vam veure amb les concentracions dels Indignats, però significativament en les mogudes de la primavera valenciana, amb aquells xiquets i xiquetes de l'Institut Lluís Vives de València, que alçaren en peu de guerra pacífica tota la joventut de València i de l'estat. Encara mire amb emoció les imatges tan contradictòries d'una massa de joves alçant cara al balcó de l'ajuntament de València les mans i els llibres escolars, front a una policia, armada i contundent rebent “ordres d'atacar l'enemic”.

Dijous passat a Silla, encara eren més joves, els indignats concentrats a la Plaça, perquè als alumnes ja un poc experimentats de la primavera, dels dos instituts, s'afegien els dels centres escolars. Jo, aprofitant que saludava els més coneguts, vaig poder comprovar que tenien les idees molt clares. Protestaven pels retalls que vol aplicar el govern en l'ensenyament públic: l'eliminació de programes específics; el retràs de la incorporació de noves tecnologies; la desaparició o reducció de les beques i ajudes; l'augment del nombre d'alumnes per aula; les restriccions en les substitucions de professors per baixes laborals; el retard i els retalls en les assignacions de recursos de manteniment i neteja dels centres; la congelació de l'oferta educativa de 0-3 anys; la disminució del professorat i l'augment de les seues jornades lectives; la desaparició dels programes de reforç per als alumnes amb necessitats educatives especials; la reducció de l'oferta d'opcions lingüístiques i formatives; la de l'oferta dels nous títols de formació professional; l'eliminació generalitzada de grups de batxillerat.

O siga que aquest govern popular ha organitzat un atac, gairebé total, a l'ensenyament públic, en contra de tota lògica i al revés del que estan fent els països més civilitzats, que saben que invertir en educació és invertir en el futur. L'intent popular, si el materialitzen, significarà retrotraure l'ensenyament als nivells més lamentables de l'època del franquisme, que molts d'ells encara enyoren, augmentant enormement les diferències amb els països del nostre entorn. Quin estat més lamentable és el que estan “decidint” aquests polítics elitistes? Els ho podem consentir? Les criatures i els jovenets i les jovenetes concentrats a la Plaça del Poble, les famílies que havien convocat, els ensenyants que també hi participàvem, el veïnat que ens havíem solidaritzat, evidentment dèiem que no, que no estem d'acord.

Com s'encarregaren de dir-nos en solfa tres braus i entusiastes cantaires, guitarra en mà, corejats pels concentrats, “empresaris de gola ampla, els banquers més usurers, corrupció entre els polítics: açò és el que no pot ser”, “sistema capitalista, economia de mercat, amb l'oferta i la demanda, ens tenen enganyats”, “i què dir dels polítics, dels legisladors, alcaldes, congressistes, diputats i senadors, què fàcil és gastar diners quan no són teus, els dóna igual que siguen d'un o d'altre color”... Tothom hi estàvem d'acord.

Entre els assistents hi havia representants del centre ocupacional TOLA, que està travessant també una crisi profunda, ja que estan mig any sense rebre ni un cèntim de la Generalitat. Hi havia, doncs, una solidaritat tàcita i una coincidència en el maltractament per part del govern valencià i per això foren invitats a participar en primer lloc. Amb un breu però intens discurs, encengueren els ànims dels concentrats,: “No anem enrere, pensem que entre tots junts farem un futur millor per als nostres fills. L'educació és el futur!” Aquella vesprada es foneren en el mateix crit els treballadors socials i el món de l'atenció especialitzada a les persones amb discapacitats, amb el món de l'ensenyament públic.

Parlant clar i fent-ho ràpid, a la plaça no hi havia cap representant de la dreta del partit del govern perquè els seus fills van a l'escola privada i tenen assegurat el futur professional, polític i financer. És per això que no sols no els preocupa l'escola pública, ni la qualitat de l'ensenyament públic, sinó que més bé els fa nosa veure estudiar els fills dels treballadors, com els fa nosa l'estat de benestar en general. Com aquesta gent, que té la visió més cavernícola de les coses, tenen el govern a la mà, el que estan fent respon a aquesta idea. I per això es fa urgent que la gent ens organitzem a resistir. Jo em felicite pel que vaig veure el dijous passat a la Plaça del Poble, perquè pense que tot no està perdut, com em demostraren aquelles criatures i aquells joves reclamant contra les retallades del govern.

AÇÒ NO HO ARREGLA NI DÉU

AÇÒ NO HO ARREGLA NI DÉU

Article publicat a el Punt/Avui, el dia 7 de juny de 2012

Per la informació que anem llegint a la premsa (El Punt/Avui i Levante), per les informacions que ens fan personalment alguns polítics, però sobre tot perquè estan arribant-nos les notificacions, anem sabent algunes de les coses que s'estan posant en marxa i que ens afecten directament la butxaca. Lamentablement, no podem agrair al gabinet de premsa municipal ni tan sols l'actualització de la pàgina web de l'ajuntament, amb informació del que està passant.

Un resum de conjunt és que tot el que hem de pagar a l'administració està apujant, d'una manera exagerada (contribucions, taxes, declaracions d'hisenda, aigua...), mentre que abaixen i/o abaixaran les pensions i els sous. Com l'índex de parats cada dia és més alt i com la banca continua sense facilitar préstecs a les famílies i les empreses, com tot plegat és una crisi, més gran que totes les anteriors, la conclusió no pot ser més negativa: estem vivint els pitjors anys de la història de la democràcia i sembla que la cosa encara no ha parat.

Les darreres notificacions sobre la pujada dels rebuts de les Contribucions Urbanes és la que faltava. Molta gent no s'ho esperava, però la sorpresa que s'han endut quan els ha arribat la notificació de la Diputació, que és la que s'encarrega de fer la tramitació dels cobraments, ha estat d'antologia i no la suavitza la possibilitat de pagar en dos terminis. Per a mi no ha estat tan sorprenent aquesta pujada, perquè ja la coneixia, però la població, en general, se n'ha assabentat ara mateix. Curiosament, com és natural, la major sorpresa se l'han enduta els qui s'havien cregut la promesa de Rajoy i l'havien votat, convençuts que ell arreglaria els desperfectes de Zapatero: ara va i encara estem pitjor!

No fa molt també hem sabut per quina raó havia pujat tant el rebut de l'aigua potable: perquè ens cobren la taxa del tractament de residus (Emarsa), a uns preus desorbitats, per a poder mantindre una colla de xoriços desaprensius, que han furtat a mans plenes els diners dels valencians. La denúncia, que havia presentat i argumentat el regidor de Compromís, Josep L. Melero, ha servit perquè s'haja aprovat que l'alcalde es persone en el cas que s'ha obert contra l'empresa, per a reclamar que ens tornen els diners. Ja veurem com queda això, perquè pel que se sap, els diners se'ls han gastat els gestors o els han tret de València.

Totes aquestes coses, que afecten directament la butxaca dels veïns i veïnes, més els retalls en assistència sanitària, en educació i en prestacions socials, han convertit el primer any de govern de Rajoy, en un autèntic calvari, tant per a ells, que han fracassat estrepitosament, com per a nosaltres, que som els qui paguem els malgoverns, primer dels socialistes i ara el dels populars. Com per altra banda estem contemplant estupefactes i impotents que els responsables d'aquest estat de coses, polítics, banquers i jutges, continuen impunement fent gala de la seua mala fe, circulant tranquil·lament pel carrer i sense que ningú els demane explicacions, ni els obligue a tornar els diners furtats, la sensació que açò no té remei es fa cada dia més evident.

La possibilitat que Europa “rescate” l'Estat és també està més pròxima, cada dia que passa. Naturalment, si arribem en aquest extrem, el partit Popular haurà fracassat olímpicament i s'hauran de convocar noves eleccions, com passà a Portugal i a Grècia. Com jo sóc dels més convençuts que els populars i els socialistes són pràcticament la mateixa cosa, crec que els votants han de desconfiar d'aquest dos grans partits i començar a buscar solucions en altres i obligar així a que es facen pactes i més pactes, perquè les majories absolutes sols porten al desastre. Precisament jo pose com a exemple que Silla ha estat governada, durant vuit anys, per una coalició de quatre partits, d'esquerra i de dreta (el quadripartit) i que no s'hi han donat els espectacles de desastre, de desgovern, i de sous milionaris, que hem patit i patim, a mans de socialistes o de populars.

De moment, ara el que toca és pagar. Un veí meu, molt de dretes, que ha caigut del cavall quan li ha arribat la notificació del rebut de la contribució, em deia desesperat i frustrat, perquè s'havia cregut que Rajoy ens trauria del pou: - Açò no ho arregla ni Déu i és que els polítics són uns lladres. Tants, li he dit jo, que si volaren no veuríem el Sol.

CAP ON TIREM?

CAP ON TIREM?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 3 de juny de 2012

Les societats, en general, i de vegades la humanitat sencera, de tant en tant fem barrabassades, de les quals és difícil d'eixir, com per exemple les guerres mundials del segle passat; en conseqüència entrem en crisi, d'idees, de valors i ens envaeix el dubte de no saber cap a on tirar. De vegades els dubtes són de gran importància, perquè segons el que decidim mourem el món d'una manera o altra o, almenys, hi col·laborarem, com passa amb la crisi energètica, o amb l'ecològica.

A les persones en particular també ens passa que de tant en tant tenim una crisi i no sabem per quin camí tirar: quina carrera, quina parella, o si cal desemparellar-se, a qui votar, etc. o siga que tenim dubtes de tota mena. Total, que estem instal·lats en el dubte sistemàtic: dubito, ergo sum, som perquè dubtem i des d'aquesta constatació sols hi ha un pas cap a la bogeria, o siga que vivim entre el dubte i la bogeria. Un exemple de crisi personal esdevé amb motiu de la jubilació, perquè de sobte ja no has de fer allò de tota la vida, sinó que t'has de buscar una nova marxa, has d'elegir cap a on tirar.

Ara bé, al món no hi ha solament els cagadubtes, els ciutadans normals que som la majoria, perquè també els hi ha que, més pragmàtics, tiren pel dret i avant; normalment aquesta gent són els polítics, que si són raonables i honestos, i estan dispostos a rectificar si s'equivoquen, val. Ai, però, també hi ha els il·luminats, que ho saben tot i no dubten de res, i que s'imposen, fanàtics, per sobre de tots. Aquestos són perillosíssims, com els talibans afganesos, o, més a prop, com el ministre Montoro, el de les ganyotes, que està tan convençut que la solució de la crisi és collar-nos, retallar-nos la vida, que el seu cabet no para d'inventar malifetes. I quina alegria que li entra quan descobreix una nova matèria per a pegar la tisorada, perquè gaudeix, com la seua cara de follet malèfic delata; fins i tot hi ha moments que sembla que està a punt de caure-li la bava. Aquest no rectifica per res del món.

A aquest ministre d'hisenda, se li encengué un llum dalt la calba saberuda, un dia de bon matí: havia descobert un xollo de fer diners! La magnífica idea era invitar els evasors de capitals a l'estranger, a dur els seus milions i blanquejar-los, a canvi d'una amnistia fiscal. Els perversos delinqüents es descollonaren i tothom titllà la proposta de burra, d'ingènua, o d'increïble; jo la qualifiquí d'immoral. Ara s'ha vist que tothom tenia raó, perquè en lloc que cap evasor retorne ni un euro el que ha passat és tot just el contrari i els diners estan fugint més que mai. Segons el Banc d'Espanya, durant el primer trimestre de l'any, ja havien fugit cap a l'estranger 97.000 milions, i això que encara no havia saltat al carrer el cas Bankia. O siga que les perspectives són terribles, gràcies al geni de Montoro, a qui propose al Premi Nobel d'Economia, o un ex-aequo per a tot l'equip econòmic de Rajoy.

Amb aquests polítics, doncs, tenim un motiu suficient perquè no sapiguem cap a on hem de tirar. Perquè, damunt d'estar la cosa com està, ells no paren de tirar més llenya al foc, com apujar l'IVA; no aclarir el desfalc de Bankia; no denunciar el jutge Dívar, etc. Nosaltres, què hem de fer? Ens tirem al carrer? Tirem cadascú pel nostre cantó i partim peres amb Madrid? Perquè tirar-nos coll avall tota la merda que volen fer-nos empassar, seria una catàstrofe... Per què s'estranyen que tirem llamps i pestes contra ells i que els maleïm; no és això el que es mereixen?

La situació, doncs, és tot un seguit de dilemes, fins i tot existencials. Jo contemple l'espectacle amb indignació infinita, perquè tinc fills i un nét i el món que estan heretant és una merda. Com, a més a més, tinc el dilema personal de la jubilació, dubte si dedicar-me a l'agricultura; si fer una activitat física, jo que no n'he feta cap en ma vida; si posar-me a escriure novel·les; si continuar fent encreuats sense parar; si continuar malparlant de tot en el Repunt... Una cosa sí que la tinc clara i és que vaig a dedicar-me a la relectura de Sèneca, per si puc trobar una eixida de l'atzucac. També puc demanar consell a Xavier Cunyat, que és un filòsof entre hermenèutic, pragmàtic i eclèctic, però crec que em marejarà massa i a la meua edat cal cuidar la tensió. Així que, decididament, m'incline per Sèneca i de fet, ja he començat i he obert un llibre a l'atzar i m'he trobat amb una carta al seu amic Lucili a qui explica els avantatges de la vellesa, cosa que a mi em va de perles: quocumque me verti, argumenta senectutis meae video, on siga que em gire, veig mostres de la meua vellesa, la casa de camp gairebé en estat ruïnós (aedificii dilabentis), els plàtans envellits (platanos vettulus), un veí que coneixia quan era xicotet esdevingut un vell decrèpit...

Davant l'espectacle de senectut que contempla, com reacciona Sèneca? Doncs fa de la necessitat virtut i diu que la vida, quan va de davallada, és més agradable que mai, iucundissima ets aetas devexa iam. Fins i tot troba la clau per a acceptar que cal resignar-se quan amainen les apetències, ja sabeu, les sexuals; ell ho troba positiu: quam dulce est cupiditates fatigasse et reliquisse, com és de dolç haver abandonat i acabat els desitjos vehements..., o siga que això d'anar d'eixida, s'ha acabat i és millor. Impressionant Sèneca. Continuaré llegint i espere trobar algun consell estoic per a suportar la tragèdia política, social, econòmica i moral que estan fent-nos patir els il·luminats que ens governen.