SILLA, AMB L'AIGUA AL COLL

SILLA, AMB L'AIGUA AL COLL

Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 d'octubre de 2012

Tal com dèiem la setmana passada, continuem exposats a morir ofegats, per culpa de la desídia dels polítics i dels tècnics, que mai han volgut creure's de veritat el tema de les pluvials. Per la seua part, el veïnat ja ha deixat de parlar del tema de la darrera inundació, com si oblidar-se'n fora cap solució; a tot estirar, la gent s'agencia unes fustes per a taponar la porta, es fa un segur... i fins l'altra; resignadament.

Però, el problema continua existint i cada vegada anirà a més, mentre no se solucionen els errors de les grans obres públiques (carreteres i renfe) que són les responsables del desastre i es desvien fora del poble les aigües que abaixen dels polígons de Picassent i d'Alcàsser, Rambla avall.

Com el tema ens afecta a tots, seria necessari que tots els partits polítics es comprometeren a defensar la mateixa política de pluvials, o siga el mateix projecte, i que li donaren la màxima preferència, però als polítics els passa com al veïnat i se n'obliden. Una mostra és la poca informació de la web municipal, raó per la qual no sabem res del que pensa fer l'ajuntament.

Sols podem comptar amb l'informe de l'enginyer tècnic municipal, Josep Valero, que té dos parts: per un costat, l'anàlisi del que passà la nit del 28 de setembre, i per l'altre, les mesures que s'han de prendre per a evitar més inundacions. En quant a la primera part, estic d'acord que les obres realitzades darrerament han funcionat perfectament, encara que insuficientment, ja que són sols una part de tot el projecte d'evacuació.

L'informe insisteix que, tal com acabem de comentar, el problema d'evacuació supera les nostres possibilitats perquè s'hi aboquen les aigües que venen dels pobles veïns. De fet, si hem de donar per bones les mesures de l'informe (165 litres per metre quadrat en 1,5 hores; encara que altres lectures en plaça del Poble i avinguda Lluís Vives donen 80 litres; caldrà saber qui té la raó), tanta aigua, com la que baixa per la Rambleta no la podem evacuar, i són inevitables les inundacions de les zones més baixes de la població.

Un altre punt a aclarir és si la rotonda de la plaça Sanchis Guarner (final de la Rambla i de Sant Roc) obstruí o no l'eixida de les aigües, perquè els testimonis del veïnat diuen que sí, mentre que el tècnic municipal diu que no. Finalment també s'hauria d'aclarir l'actuació en la comporta, a quina hora s'obrí i qui donà les ordres de fer-ho. Tots sabem que el tancament de la comporta és, ara per ara, la “solució” per a evitar la invasió de les aigües que venen de l'oest, encara que això comporta la inundació de la V-31, però aquesta és la qüestió: qui té la preferència, Silla o la carretera?

La part més important és la de les mesures a prendre per a solucionar aquest problema definitivament. El projecte aprovat, que és el que començà a executar-se, significarà que tota l'aigua que baixa d'Alcàsser i Picassent, més la de l'estació de contenidors, el Pla dels Olivars i Espioca, es derivarà, abans d'arribar al poble, cap al barranc de Tafarra. Evidentment, aquests ha de recuperar les seues dimensions naturals i augmentar-les, incloent-hi la transparència per sota de les vies del ferrocarril. Tinguem en compte que el barranc ha estat “ocupat”, al llarg dels anys, per una sèrie de fàbriques, en el mateix llit, i pels camps dels costats.

Aquesta gran obra, més altres actuacions dins de la població, tot plegat signifiquen una enormitat de milions que no tenim. I encara que els tinguérem, no hauríem de pagar res perquè la culpa dels “errors” que estem patint és dels enginyers del Ministeri, de la Renfe i l'actuació desidiosa de la Generalitat, que malgrat que té la llei del Patricova en vigor no ha actuat (fonamentalment aquesta llei diu que els pobles han de gestionar l'evacuació de les seues aigües i no les han de deixar anar cap avall, com fa Alcàsser i Picassent). La culpa del veïnat ha estat ha estat que els hem deixat fer, sense estudiar cap de les seues actuacions, ni protestar suficientment, ni insistir, etc.

I ara ve la que faltava, perquè si no en tenim prou amb les pluvials, també ens arriba l'aigua al coll en el tema de les finances municipals. Silla, com tots els pobles de tot el món, gasta més del que ingressa, i té un deute considerable, que ha d'eixugar mitjançant un pla de sanejament, que el govern central no li ha aprovat. En conseqüència, Silla no té diners per a subsistir i s'han de prendre mesures dràstiques. Lògicament és el govern municipal, format per gent inexperta del PP i en minoria, qui ha de prendre la paraula. Fins ara encara confiaven que Rajoy els salvaria la cara, com els havia promès, però no ha estat així.

Els quedava un darrer cartutx, la suposada influència del regidor Isidro Prieto, però aquest ha fet figa. Com per altra banda els populars han estat incapaços d'arribar a cap acord amb l'oposició, s'ha arribat en aquest punt. Què es pot fer, es pregunta el veïnat?

Amb mà esquerra i amb diàleg jo estic convençut que es podria trobar una solució, que hauria d'incloure fer alguna pressió a Madrid i a la Generalitat. El mateix Rus acaba de dir que si els ajuntaments estan com estan és perquè la Generalitat no els paga el que els déu. És evident que enfrontar-se a Rajoy i a Fabra és problemàtic per a un govern del PP, però no tenen cap altra alternativa, si no volen fracassar absolutament, més del que ja ho han fet. Els polítics locals han d'arribar a un compromís, per damunt fins i tot dels seus respectius partits, en els dos temes que comentem: en el de pluvials i en el del finançament municipal. I ho han de fer entenent-se i cedint en moltes coses, començant pels “retalls” que s'ha d'aplicar el mateix govern municipal (sous dels alliberats, per exemple), pels bous i les festes; privatitzant la piscina; transferint el conservatori a la Conselleria, etc.

RECAPTAR DINERS I PAGAR DEUTES

RECAPTAR DINERS I PAGAR DEUTES

Article publicat a el Punt/Avui el dia 28 d'octubre de 2012

El president del govern central parla poc, però quan ho fa diu coses tan importants com que “oiga usted, una nación es como una casa, donde si se gasta más de lo que se ingresa, pués todo va de mal en peor...”. Més o manco, això és el que li vaig escoltar l'altre dia per la televisió, i em vingué a la memòria que coses de tanta altura intel·lectual com aquesta, ja me les deia la meua àvia Maria “hijico, hay que guardar para cuando no haya, porque si lo gastas todo luego te faltará”. Zapatero també era capaç de dir coses profundes, encara que crec que Rajoy el supera.

Ens trobem, doncs, on ens trobem, en mig d'una crisi descomunal i en mans d'uns polítics que, en lloc de treure'ns, ens afonen cada dia més: l'economia no despunta, el atur creix, els bancs continuen tancats, el Corte Inglès no fa caixa... O siga que estem deixats de la mà de Déu! I damunt, els gallecs han votat el PP, Casillas no ho ha fet per Mourinho i la Pantoja es manté en la cresta de la popularitat.

Concloure que aquest és un país esperpèntic, segons diu Max Estrella en Luces de Bohemia, és molt fàcil: som un esperpent. Sembla que aquesta és la idea que, finalment, domina al món, sobre tot després que els dos candidats americans, cadascú des del seu punt de vista, conservador-ultraconservador el de Romney, i un poc més progressista el d'Obama, ens han posat en ridícul, en plena campanya de les presidencials.

I com una cosa és analitzar les raons que ens han conduït en aquesta crisi, en què, per cert, tenen tant a veure els “negocis” de la gent més conservadora (Reagan, Bush, Thatcher, Aznar...) i una altra és veure com en podem eixir, crec que és més important ara mateix reflexionar sobre aquest segon punt: què fa el govern de Rajoy perquè isquem de la crisi? Evidentment, la ideologia i els interessos dels populars són sagrats, perquè ells obeeixen els manaments de Déu, que els protegeix; així és que “ells”, que són els bons, n'han de pagar poc. I aleshores, qui ha de pagar? Doncs, les classes mitjanes i populars, els xicotets industrials i els funcionaris...

També col·laboraran els dependents i persones en l'atur, que deixaran de cobrar; els jubilats, que a poc a poc els rebaixaran la pensió; els estudiants, que no podran estudiar, si no tenen uns pares rics... L'Estat, a més a més, deixarà de prestar serveis culturals, socials i sanitaris. La base teòrica és que qui vulga aquests serveis, que se'ls pague, o siga que qui no tinga diners que no tinga vicis; és la doctrina neoliberal.

Entre tots nosaltres, doncs, farem bo l'immens forat en què ens han abocat els qui han arruïnat el país. Aquests són, precisament, els qui més tenen i no paguen, perquè són els que manen, els que tenen la banca, les multinacionals... Són els prohoms, els més prohoms de tots els prohoms que es fan i es desfan.

Podria ser que alguns d'aquests prohoms tornaren els diners que han pispat de l'erari públic i de la banca? Pel que es veu, això és impossible, o almenys fins ara no ha passat que ningú haja reintegrat ni un euro a la caixa: és que tenen immunitat? O tenen “irresponsabilitat”, com el rei?

Per cert, parlant del rei no sé si algú ha caigut en el compte que en el viatge que ha fet a l'Índia no han tret cap elefant, cosa inaudita, perquè sempre que apareix aquell país, per qualsevol motiu, els n'hi ha. Ara per què no? Serà per precaució? Per a evitar un conflicte diplomàtic si al rei li entraven ganes de fer un pim-pam-pum?

Curiosament, el rei ha anat a l'Índia a informar-los que ací la cosa funciona molt bé i que la crisi s'acaba. Supose que els indis s'han descollonat.

La setmana passava desitjava que ens tocara la rifa en una sèrie d'esdeveniments d'actualitat. De moment ens han anat bé les eleccions basques, i molt regular les gallegues, ja que la majoria ha tornat a votar pels populars, mentre els nacionalistes, dividits, han obtingut bons resultats. Hem de continuar confiant que la fortuna ens siga propícia en les eleccions nord-americanes i les catalanes, de novembre, amb els triomfs d'Obama i de Mas. I entremig i sobre tot, hem de fer el que calga perquè la vaga general del dia catorze de novembre siga un èxit. Que Déu ho faça!

VOSTÉ ÉS UN POCA SOLTA, SENYOR BLASCO

VOSTÉ ÉS UN POCA SOLTA, SENYOR BLASCO

Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 d'octubre de 2012

Encara que tots sabem que s'ho està passant molt malament i que pràcticament vostè ja és un cadàver polític, i que ja no cal que li tirem més llenya al foc, perquè ja en té prou a la foguera que li tenen preparada, com vostè és un home públic i no un de qualsevol, que ha viscut tota la vida de l'erari públic, i que el que ha fet d'il·legal és infinitament més greu que si ho haguera fet un altre ciutadà, no espere compassió de ningú, perquè no té perdó.

De moment, el seu partit actual, el PP, l'ha deixat sol i ni el beato de Cotino l'ha volgut acompanyar, com féu amb Camps; el seu partit anterior, el socialista, ja l'expulsà al seu moment; i el seu primer partit, el FRAP, el considerà un traïdor. O siga que el seu retrat és suficientment menyspreable.

En el tema que l'ha dut davant de la Justícia, sembla suficientment provat que ha organitzat una màfia, amb la qual han posat mà a la caixa de les ajudes al Tercer Món; es tracta de milions d'euros públics, destinats a hospitals, escoles, etc. de països amb necessitats extremes. En conseqüència haurà d'acceptar que li diguem les coses que està oint, a to amb la indignitat de les coses de què se l'acusa. El seu delicte és tan gros i vostè és tan poc de fiar per als jutges que, per començar, li volen treure el passaport, no siga cosa que es faça l'escàpol com un qualsevol Roldan.

Jo, però, no vull entrar en aquest tema, perquè ja està subjudice, i encara que tinc les meues prevencions, vull confiar de moment en la justícia. Vull referir-me a una qüestió lingüística i sorprenent com és el fet que vostè i el seu advocat (que és el mateix que defensà Camps, curiosament) hagen intentat engalipar el jutge amb el tema de la transcripció de les gravacions telefòniques, amb l'argument capciós que s'han transcrit en català normatiu i no en apitxat, i que no és el mateix una cosa i l'altra. És un plantejament tan retorçut com absurd, que sols se li pot ocórrer a un retorçut i absurd personatge com vostè.

L'intent no ha estat qualsevol cosa, no ha estat una argúcia legalista més, de les quals és especialista el seu advocat. Han intentat confondre la justícia amb fal·làcies pseudocientífiques blaveres, la qual cosa demostra que vostè té, a més de tot el que l'acusen, la cara més dura del País, perquè vostè sap que no acceptar la unitat de la llengua és una mentida “política”, o ho sabia quan intentava aproximar-se al nacionalisme, que també ho féu en el seu moment. Quin País més desgraciat el nostre, amb personatges com vostè, senyor Blasco!

I mentrestant, la política dels populars continua intentant embolicar la troca amb les acostumades falòries sobre que les essències valencianes estan amenaçades pels catalans. Com hi ha gent que s'ho creu i es els ha anat tant bé des de la transició, gràcies a la debilitat intel·lectual i política dels socialistes i a la desinformació generalitzada, els populars hi tornen. Ara mateix l'alcaldessa de València, de qui he sentit dir coses de tots els colors, com per exemple que és un animal polític (estic d'acord que és un animal polític) acaba de recordar-ho, amb la seua veu aiguardentosa. Al País Valencià; com des de fa tants segles, compten els interessos de Madrid i dels botiflers locals. I com sempre, Fabra, com feren els seus predecessors, es limita a acatar les ordres de Rajoy. A les illes on he vingut, no sé si estan millor, igual o pitjor que nosaltres a València, però també ho tenen pelut per culpa del PP de Bauzà i els seus botiflers gonelles.

Així que hem de tornar a confiar que tota aquesta gent deixe de fotre'ns, cosa que passarà si perden les eleccions contundentment.

Una vegada més hem de confiar que ens toque la rifa, començant perquè avui mateix el PP perda Galícia i que siguen escombrats d'Euskadi, per un PNV i un Bildu definitius. Que el mes que ve, que CIU guanye les eleccions catalanes i Obama les americanes. Que l'any que ve la nibelunga Merkel perda les eleccions alemanyes... Evidentment, són massa coses les que han de passar al nostre favor i la fortuna no sé si està per nosaltres, però per desitjar-ho que no siga.

UN WERT MÉS VERD QUE UNA CEBA

UN WERT MÉS VERD QUE UNA CEBA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 14 d'octubre de 2012

El cabreig generalitzat que tenim tots els nacionalistes no espanyols per les històriques i persistents impertinències dels nacionalistes espanyols, obcecats com estan a fer-nos totes les putades que saben i quan poden, està més que justificat. Amb la petada del ministre d'Educació Wert, crec que reblen el clau: diu que vol espanyolitzar els xiquets catalans! Així de clar i de provocador.

L'aberració de dir que té aquest malèfic propòsit és de tal magnitud que fins i tot el rei li ha dit que molt malament; potser que li ha dit “l'has cagao como yo con la caceria de l'elefante”, o alguna cosa així. I en efecte, per un moment estic d'acord amb el monarca espanyol, Wert l'ha cagat, però probablement perquè està més verd que una ceba i no sap de qui i amb qui parla, i quines coses es poden dir i quines les que s'han de callar. És un altre dels ministres bocamolls, com Montoro. Per cert, els dos tenen el mateix riure, obren massa la boca i fan ganyotes histèriques.

Com l'intent d'espanyolitzar-nos no ve d'ara, sinó que arranca del Decret de Nova Planta, amb què els Borbons s'estrenaren, podem estar segurs que si mai no ho han aconseguit, ara tampoc. Tota la història, des d'aleshores, és un seguit de restriccions i prohibicions, amb el mateix objectiu. No sap Wert que aquesta era també l'obsessió de Franco? Com sempre han fracassat i la prova és que encara no ho han aconseguit, plantejar-s'ho ara, quan les eleccions de novembre preveuen un triomf dels partits sobiranistes i un fracàs dels espanyolistes, això sols pot fer-ho un personatge que estiga més verd que una ceba, o siga Wert. I com que impertinències com la del ministre l'únic que fan és augmentar els vots de la independència, poden continuar provocant.

Altra cosa serà la que ens espera als qui ens quedarem fora, o siga als de la Catalunya Nord, als de les Illes, als valencians i als aragonesos de la Franja, però ja ens ho farem. Ara que guanyen els del Principat i que es treguen del damunt els nyicris i poca-solta, com Wert. Els qui ens quedem, de moment i fins que madure la fruita, continuarem fent-nos-ho com sempre, desespanyolitzant llibres i programes i tirant cap a casa, com fèiem quan Franco. O què esperarà el ministre que fem? El senyor Wert no sap que estem entrenats i que la història que explicàvem durant la dictadura, diferia radicalment de les barbaritats que intentaven fer creure els “seus” llibres i programes. Fins i tot, mire vostè, molts estudiants de vostès mateix estudiaven amb llibres d'història editats a Barcelona i d'autors catalans que l'efecte que produïen era el contrari. Li puc fer una relació.

Però, davant d'una boutade com la que ha soltat Wert, la qüestió no és la boutade, sinó la resposta que li donem. El que importa no és el que vol el ministre que fem, sinó el que nosaltres farem. Quan Franco, els seues predecessors encara anaven més enllà i tenien una assignatura, que era la conya, que tots menysteníem, la famosa Formación del Espíritu Nacional, que supose que Wert enyora. Era una maria, juntament amb la Religió i l'Educació Física. Vull dir que el règim franquista, com el ministre Wert, volia una cosa, però molts mestres fèiem una altra.

A tall d'exemple posaré un cas, que no sé si mai l'he contat. Quan jo feia el campament militar forçós en un camp de Paterna, un dia tocava explicar-nos a la tropa un tema d'aquests que vol Wert: els Reis Catòlics. La classe era a l'aire lliure i l'havia d'explicar un alferes, que jo coneixia de la Universitat. Em proposà que l'explicara jo i ho vaig fer, exactament dient tot el contrari de la fitxa militar que li havien passat, o siga que res de tanto monta, monta tanto, per entendre'ns. Els meus companys del batalló i el mateix alferes m'escoltaven bocabadats, quan avisaren que venia un comandant inspector. Vaig seure entre els col·legues i l'alferes recuperà la fitxa. Firmes! El comandant ens va fer seure i volgué comprovar que la tropa havia entès el tema; mirà uns i altres i, recollons quina xamba!, es fixà amb mi, perquè jo duia un esplèndid mostatxo, i em digué que repetira el que havia explicat l'alferes. Ho vaig fer tant d'acord amb el que deia la fitxa que l'home felicità l'alferes, felicità el batalló i em felicità a mi, muy bién muchacho, tu llegaràs a cabo, ens donà solta fins l'endemà.

Quina plaga de gent que ens toca suportar! Són, més que l'hòstia, la rehòstia. Sense ells no viuríem a Xauxa, però sí que ho faríem millor que ara. Si hem de fer cas a Gallardón (futur candidat a la Moncloa), els qui s'ho passarien mal són ells, perquè com ha dit, sense Catalunya, Espanya no pot tirar endavant. Així que Wert, que està més verd que una ceba, hauria de fer algun curs intensiu d'història, un altre d'economia i un tercer d'oratòria, per a aprendre a callar allò que no convé dir. Nosaltres, mentrestant, tenim feina, com sempre l'hem tinguda, protestant, enfrontant-nos, desobeint i fent la nostra.



OFEGATS EN LA DESÍDIA

OFEGATS PER LA DESÍDIA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 11 d'octubre de 1212

Un repàs de l'urbanisme de Silla demostra que ací mai s'ha tingut en compte que a mesura que el poble ha anat creixent, també ho han fet Alcàsser i Picassent, sense que en cap dels tres pobles s'ha previst que les aigües de pluja han de tindre eixides suficients, especialment per als casos de grans revingudes.

No ho han tingut en compte els nostres tècnics municipals, ni els nostres polítics, ni tampoc els dels dos pobles veïns, aquells perquè s'han limitat a deixar córrer l'aigua cap avall, o siga cap a Silla i els nostres perquè els ho han consentit. Tampoc ho ha tingut mai en compte el Ministeri d'Obres Públiques, amb les carreteres que ens limiten per l'est, pel nord i per l'oest (Pista de Silla i variant de la N-332), ni en cap de les tres vies de ferrocarrils (Xàtiva, Gandia, AVE).

L'explicació és que els nostres tècnics i polítics han actuat amb desídia en aquest tema. Finalment i lamentablement, el veïnat, en general, s'ha resignat a patir les inundacions, en lloc de prendre posicions valentes i d'exigir als polítics solucions als problemes que han de patir de tant en tant, però massa sovint.

Si tot el poble haguérem tingudes clares les idees, els partits polítics i els tècnics municipals, el tema de la solució de les pluvials hauria figurat no sols als programes electorals, sinó que hauria estat la gestió política prioritària. No ha estat així, com hem vist, i en aquest sentit crec que puc afirmar que ha estat el meu partit (el Bloc, ara Compromís), qui més ha treballat i insistit en cercar solucions; per això, i amb l'experiència dels anys que he estat al front del municipi, crec que puc fer una anàlisi del que ha passat, el divendres passat, tot i relacionant-ho amb les obres que s'han executat, que algú pensà que eren la “solució” i les que s'haurien d'haver executat, i també relacionaré les actuacions que s'han fet o s'haurien d'haver fet, per part de la Generalitat, d'Aquagest, dels tècnics municipals i dels nostres polítics, els del govern i els de l'oposició.

Com el poble tenim dret a saber la veritat, reclamaré una sèrie d'informes que donaran llum als fets i que s'han de fer públics, perquè el veïnat sàpiga defensar els seus interessos, davant l'ajuntament i de les companyies d'assegurances.

En primer lloc, l'enginyer de les obres de pluvials, Juan Antonio Ramiro, ha d'emetre i signar un informe que explique les raons de la poca o insuficient eficàcia de les obres que s'han fet a finals de la Rambleta i de Sant Roc. Haurà de fixar el cabal de les aigües que tenia previst que suportarien i el cabal de l'aigua que en realitat inundà el poble. Així mateix haurà d'explicar el comportament de barrera de la rotonda de la plaça Sanchis Guarner i per què les aigües, en lloc de circular expedites cap a baix, retornaven cap al carrer de Sant Roc. Aquest enginyer, que és qui millor coneix el nostre problema i en qui jo tinguí i tinc posada tota la confiança, explicarà també que les obres que s'han fet són una part menor de totes les que s'han de realitzar per a “controlar” allaus com el de l'altra nit: desviament d'aigües al barranc de Tafarra, prèvia la seua ampliació; la bassa de contenció, a l'altra banda del túnel de Sant Rafael; la nova conducció, paral·lela a la de la Rambleta, pel carrer Montesa; etc.

També és important saber exactament com va anar a la gestió de la comporta de l'avinguda de Picassent; especialment cal saber en quin moment exacte es donà l'ordre d'obrir-la, per tindre la seqüència exacta de la inundació, ja que la clau de tot radica en aquest punt, perquè tothom sap que si es manté tancada la comporta, el poble no s'inunda, encara que la carretera, sí. Jo sé que prendre la decisió és difícil, perquè ho vaig viure en directe i sé que s'ha de resistir les pressions de governació i de la prefectura de carreteres. La pregunta és: què passà exactament la nit del dia 28, en quin moment s'obrí la comporta? Ja s'havia evacuat l'aigua de la Rambleta? Segons l'informe municipal (webb de l'ajuntament) les “comportes s'obriren a les 1'15 hores “donada la insistència de la prefectura de carreteres” fins que a les 3'45 es tornaren a tancar. Aquesta informació l'han de fer i subscriure els tècnics Josep Valero, que és qui més en sap d'açò, i Josep Villalba.

També s'ha de saber si les canonades dels desaigües de la Rambleta i de Sant Roc i en general tot el clavegueram de la ciutat, embornals, etc. estaven en condicions. Com açò és una de les obligacions de la concessió de les aigües potables, Aquagest haurà d'emetre, justificar i signar, un informe de la revisió d'aquestes canonades i dels embornals de la ciutat, amb el vist i plau dels nostres tècnics, que són els qui han de tindre cura que l'empresa complisca amb les seues obligacions. Així mateix, com també és important que els barrancs i sequiols estiguen nets, per a alleugerir al màxim l'evacuació de les aigües i per a evitar les inundacions dels camps, caldrà que el Consell Agrari informe les raons per les quals enguany no s'han netejat.

Un tema important en aquestes circumstàncies és que la població siga alertada del perill que correm. La població no va estar informada de la imminència d'aquelles fatídiques pluges, perquè, segons el comunicat de ajuntament, “el fax d'avís d'emergència per part de la Conselleria de Governació, va arribar passades les pluges, concretament a les 00.58 hores a l'Alcaldia” quan ja havia passat tot, raó per la qual caldrà demanar responsabilitats i denunciar a la conselleria, cosa que hauria d'haver fet ja l'alcaldia i el regidor d'urbanisme Prieto, i s'hauria de ratificar en Ple.

També ha estat molt negligent l'actuació del gabinet de premsa municipal, que tardaren tres dies a informar de res, concretament el dia 1 d'octubre, quan les pluges havien estat la nit del dia 28 de setembre...

I és molt important saber si la Generalitat pensa continuar les obres que iniciaren, i a les quals s'ha compromès amb Silla, perquè mentre no estiguen acabades correrem el mateix perill. Els poders públics superiors (Generalitat, Ministeri d'Obres Públiques, Renfe) han d'entendre que les obres que necessita Silla, per a evitar aquestes inundacions, són de la seua responsabilitat per culpa de les seues males actuacions. Al respecte és la Generalitat que ha d'obligar Alcàsser i Picassent, també, a executar les canalitzacions de les seues aigües pluvials, de manera que no desaigüen sobre el nostre poble i per la cara.

Tot i reconeixent que l'alcalde i alguns regidors varen estar a l'altura de les circumstàncies, participant i ajudant, el veïnat hauria de saber exactament amb qui, polítics i funcionaris municipals, es pogué comptar aquella nit. I l'endemà, que també va ser un dia de molta feina, quins polítics varen donar la cara i qui se n'anà a caçar.

Jo sé quin és el comportament dels funcionaris municipals, perquè he passat per situacions com aquesta quan jo era alcalde, o tinent d'alcalde. Alguns es comporten de manera excel·lent. El veïnat, però, té dret a saber la veritat de tot. I no vull acabar sense tocar el tema de la quantitat d'aigua caiguda, perquè hi ha informacions contradictòries i precisar-ho és important de cara a les assegurances. Una cosa és l'aigua caiguda sobre Silla i una altra l'aigua que s'arrossegava des d'Alcàsser i Picassent i per això és important que s'elabore un informe fonamentat.

Si volem solucionar el problema històric i no morir ofegats, cal abandonar la desídia i treballar de valent.

ESTELLÈS I CAPILLA, "PHEC's" I MÀRTIRS

ESTELLÈS I CAPILLA, "PHEC's" I MÀRTIRS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 7 d'octubre de 2012

Continuant la tasca informativa sobre els perjudicats del holding d'Eliseu Climent (PHEC), avui vull fer justícia de dos persones molt entranyables, que proclame màrtirs, pels motius que explicaré. Un és Vicent Andrés Estellés, el poeta més prolífic i intens del País, i l'altre, el meu estimat amic Enric Capilla, que fa de tot, menys versos.

Estellés és el poeta més conegut i més popular que hem tingut mai els valencians. En vida va rebre els premis més importants, començant pel d'Honor de les Lletres Catalanes, i després de la seua prematura mort (69 anys) tots els reconeixements; la seua obra ha estat àmpliament editada; s'han fet estudis de la seua obra; s'han fet cançons dels seus poemes i s'han dramatitzat.

Una cosa ben singular són les famoses festes en el seu record que, seguint la crida feta fa tres anys per Josep Lozano, se celebren cada any pels pobles i això, o siga que el poble no oblide un poeta, el converteix en un fenomen poètic únic, singular en un País, com el nostre, tantes vegades desafecte i inculte.

D'Estellés puc contar algunes converses que vàrem tindre, al Perelló, i a sa casa, a València, quan li portava galerades de poemes per a la seua revisió. L'estic veient darrere del balcó de l'apartament que tenia a la platja, que era la talaia des d'on guaitava i delia les joves sirenes que inspiraven els seus versos més enfebrats: —Mira, mira aquella, la del biquini negre, imagina't quin parrusset, Pitarch...

A casa el recorde fent versos sense parar, repassant-los, refent-los, envoltat de diccionaris, de més llibres de versos, de papers...

Estellés era, a més d'un gran i prolífic escriptor, un home humil, gens pretensiós, com tants mestretites que s'ufanegen com els titots. Era bondadós, molt amic dels amics, era molt agraït i, sobre tot, era un bon patriota, cosa que a ell li agradava que se li reconeguera. Com una prova del seu interès pel País féu donació de per vida d'una bona part dels seus drets d'autor, perquè els seus diners serviren per a les tasques que duia Climent, des del seu holding, que ell admirava. Fins que arribà el moment de les penúries, tant de les econòmiques, com de les de la salut, i reclamà revisar la seua generosa cessió. Sóc testimoni que Climent es negà totalment al que li plantejava Estellès, al que li suplicava: —És que ara no puc ni arribar a finals de mes...

Jo, que havia entrat al seu despatx amb alguna urgència, recorde Estellés plorant, Isabel al seu costat i dempeus tremolant i plorant i Climent, impertèrrit com un cacic, dient que no, que el que s'havia signat s'havia signat i prou! Aquest fou el martiri que li infligí Climent i que ja no l'abandonà fins que va morir.

Vaig coincidir amb l'Enric Capilla treballant al holding nefast. Enric havia abandonat el seminari i fou captat per a la causa. Climent el destinà a fer de tot. En realitat, Capilla sap fer de tot i organitzava unes colònies d'estiu, amb la mateixa facilitat que un viatge patriòtic, que un aplec, o que una manifestació; especialment era hàbil a organitzar grans esdeveniments, com omplir una plaça de bous, un comboi de trens, o empaperar tots els pobles del país amb pasquins i cartells. O siga que Capilla portava la intendència del holding, sense ser l'intendent, perquè el sou que cobrava era més aviat el de la criada. Com Enric continua adscrit a la secta catòlica i amb les seues cabòries espirituals, podríem dir que, com els sants, és un phec confessor, perquè donava testimoni de la seua fe en el País; però també un phec màrtir, perquè es deixava la pell per la causa. Quan abandonà aquell infern el contractàrem a treballar per a Compromís, també a fer de tot, a sufocar-se per tots i a cobrar magre.

Evidentment, quan arribe l'hora de la seua jubilació, li mancaran molts anys de cotització a la seguretat social, com en general a tots els treballadors del holding; ell ja ha fet els càlculs. I com això no és just, els sindicats ho han de saber; de moment, ho sap l'STEPV, han dut els meus papers, i d'altres.

Jo ja li he dit a Capilla que quan es reunisca amb els representants sindicals per a organitzar algun sarau, els ha d'explicar tot açò, davant del representant del holding de Climent , perquè sàpiguen a qui inviten i amb qui seuen a taula.

No cal que diga que sent una gran estima per Capilla, perquè és una bona persona, un bon amic i hem treballat junts molts anys. Ell també em té molta consideració, tanta com que decidí casar-se a Silla perquè jo, com alcalde, oficiara el seu matrimoni, cosa que em causà una gran emoció.

També és de veres que fa molts anys, quan treballàvem al holding, a la vista de la seua precària situació laboral i professional, li vaig aconsellar reprendre els estudis teològics en algun convent que el pogueren admetre; una vegada ordenat, podria penjar les sotanes i tornar al segle; quan li vingueren mal dades o arribat el moment de la jubilació, sempre podria penedir-se'n, tornar a la celda, i demanar feina de retor en algun poblet. No em féu cas, evidentment, perquè és un home de fe i no com jo.