PÀTRIA O MORT A LA CATALANA, VENCEREM

PÀTRIA O MORT A LA CATALANA, VENCEREM

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de març de 2015

La major part dels mortals, segons el dia, a la pregunta de cortesia de com estàs, de com va tot, solen contestar que molt bé, i tu? Jo procure rebutjar l'eufòria innecessària i dic: regular i gràcies. La major part de les vegades, però, hauríem de contestar la veritat, que tot està molt fotut i que açò és l'hòstia.

És pitjor que feta la pregunta, algú conteste. pse... Aquesta onomatopeia, o les seues equivalents pss i pxe, denoten que desconfien que res vaja bé i afegeixen un cert to d'ironia, d'indiferència o de menyspreu, com volent dir que no hi ha res a fer i que me la bufa. Açò és derrotisme pur i dur.

Com tots sabem que res no va bé, jo crec que és millor dir les coses clares i pel seu nom, sense eufemismes. Jo procure fer-ho així, encara que alguns amics ho atribueixen al meu mal geni, que s'ha agreujat amb la vellesa; altres, a raons més profundes, a desenganys de la vida, fins i tot... Ves a saber. El ben cert és que la vida és un calvari i un exercici de supervivència, llevat de quatre moments fugaços.

Per exemple, mirem el que passa en la política, la d'ací. Tothom ens hem fet a la idea que la descarada i abusiva corrupció dels polítics els ha de passar factura en les eleccions d'enguany, perquè el poble ja està fart i que patatim i que patatam. Doncs, no senyor, està el cas d'Andalusia, on malgrat tos els escàndols del PP i del PSOE, aquests han guanyat les eleccions o han quedat els segons. Què passarà, doncs, en les properes municipals i autonòmiques? I en les catalanes? I en les generals?

Mirem el que passa amb la justícia, com els poderosos se'n burlen tant com poden, enreden i fan prescriure els seus delictes impunement. El fet que un percentatge reduït de polítics acabe en la garjola, mentre que la majoria continua en el mangoneig de les coses, és una prova que, com deia el jutge Ximo Bosch i no sé on li ho he llegit, el Codi Civil sols serveix perquè els rics se n'aprofiten, i el Codi Penal perquè els pobres siguen castigats (no sé si ho deia exactament així, però se non è vero e ben trovato).

El cas de les religions clama al cel, perquè els qui se'n dediquen al seu negoci viuen a costa de la ignorància de la gent i de la necessitat que tenen que algun Déu els protegisca, tant de les desgràcies de la terra, com després de la mort, en el paradís. Els “tinglados” que s'han muntat, a tot el món, a costa de la divinitat, no és una prova que hi ha Déu, com pretén sant Tomàs, sinó de tot el contrari. Com havia de consentir, sinó, els enganys dels mateixos religiosos, els seus representants? I encara més immediatament, com havia de consentir que l'església catòlica no pague ni l'IBI de les seues propietats, ni l'IVA dels seus negocis lucratius i terrenals?

Podríem continuar fent un repàs de les grans estafes del món, com Davos, l'FMI, etc. però, per a què? En definitiva els ciutadans/ciutadanes (quina tonteria haver-ho de dir així), estem irremeiablement exposats als abusos dels que tallen el bacallà. Sempre ha estat així i la prova són els desenganys dels caps de les mateixes revolucions (en coneixem alguns com Pancho Villa, Trotsky... però no sabem el que haurien pensat Jesús, el Che, possiblement Mao, si hagueren vist com acabaven els seus projectes).

Així doncs, què podem fer? Per començar no hauríem de mamar-nos el dit, ni fer castells en l'aire, sinó aprofitar les poques possibilitats de fer fora els xoriços, participant activament amb els partits i les organitzacions en l'enderrocament del PP. El PSOE pot esperar. Per descomptat i no caldria ni dir-ho, cal obrir l'ull amb els desaprensius que es tapen amb la capa de Déu per a fer maldats; s'ha de desconfiar sistemàticament de la beateria.

Si finalment ens falla tot i tornen a guanyar els dolents i continuen fotent-nos, tindrem temps per a seguir protestant; per a dir jo dic no; per a fer-los escratge (mentre l'IEC no s'hi definisca, preferisc aquesta catalanització de l'escrache argentí; més que escratx, que també s'ha proposat i més que aüc i que escarni).

He deixat per al final fer algun comentari sobre el gran repte que tenim a Catalunya (i a continuació els bascos) d'aconseguir la independència, perquè em fa l'efecte que a algú les cames ja li fan figa i no em referisc a la gent de Duran i Lleida, que ja ho sabem. Seria imperdonable que els nostres polítics no s'avingueren, perquè una ocasió com la d'ara no l'havíem tinguda en segles i si fracassem tardarem molts anys a tornar-la a tenir.

Al poble no podem trair-lo, no podem tornar-li a dir que hem d'esperar i que Catalunya ja tornarà a ser rica i plena. Els bolivians des de la guerra del salnitre contra Xile, que perderen en 1879, adoptaren el lema de “subordinació i constància”; 130 anys després de la derrota, Evo Morales ha propiciat substituir aquest lema d'humiliació pel castrista: “pàtria o mort, vencerem”. Per què ningú no fa el mateix a casa nostra, que ja portem 300 anys de derrota? És que açò d'ací no dóna per a més?