diumenge, 21 de febrer de 2016

MANGARRUFES MÒBILS, ESTAFES IMPUNES




MANGARRUFES MÒBILS, ESTAFES IMPUNES

Vull resumir l’estafa de què he estat víctima per part de Vodafone (a partir d’ara, ‘ells’), que ha consistit a tenir-me aïllat del món durant quatre dies, perquè no sabien com solucionar una “incidència” que tenia en la meua connexió. Com el que jo he hagut de patir pot patir-ho qualssevol dels clients d’aquesta operadora de telefonia mòbil, vull explicar-ho, perquè servisca d’exemple (mal exemple).

Durant noranta-sis hores (96), no he tingut accés a l’ADSL, ni al correu, ni he pogut parlar amb els néts per l’skype, ni fer cap consulta pel google, ni emprar el meu blog... Així que he estat perdent el temps miserablement, maleint-los i a l’espera d’una solució que no arribava. M’he sentit desemparat, menystingut i impotent.

Els he telefonat insistentment, i cada vegada m’ha atès una persona distinta i des de llocs geogràfics distints, crec que des de Sevilla, Ponferrada, Vigo i finalment des de València. Sols em donaven evasives i promeses, jurant-me que estaven cercant la manera de reenganxar-me, però que no sabien com fer-ho i que no s’ho explicaven.

Uns dies abans del desastre m’havien estat insistint perquè, segons ells, em convenia passar-me a la “fibra”, perquè era millor per a mi i sense cap cost per a la meua butxaca. Després he sabut que en realitat és millor per a ells, perquè s’estalvien pagar per l’ús de la xarxa de Telefònica. El cost zero pel canvi a la fibra que em prometien ha estat una mentida, perquè me l’han cobrat.

A més a més, alguna de les telefonades que els he fet l’ha atesa una persona d’una altra empresa, subcontractada per ells, i en qualsevol cas irresponsable i sense capacitat per a donar-me cap solució. Concretament i des de Vigo, m’atengué un treballador d’Indra, que només falta que estiga implicada en la Púnica, pensí, perquè té la seu a Alcobendas. Era diumenge i davant del meu estupor i indignació, em digué que ell feia el que li manaven i prou, que ell no podia fer res, aconsellant-me que m’esperara a l’endemà i que tornara a telefonar.

Finalment, però, ja m’ho han solucionat, des de València i en valencià, gràcies a Vicent, que resultà màgic. Em solucionà el problema i em reconnectà, encara que no va saber-me dir el que havia passat. Com li voldria donar les gràcies, si en arribar a casa tot anava bé, em digué que no jo no podia posar-me en contacte amb ell ni amb ningú, perquè en realitat és com si estigueren en altra galàxia... Des d’ací li done les gràcies, doncs, mitjançant l’èter.

Ara estic en el procés de presentar una denúncia en el jutjat i, evidentment, de fugir d’ells i cercar altra operadora. La dita diu que de moliner canviaràs, però que de lladre no t’escaparàs. De tota manera si ningú sap quina empresa del ram és menys lladre i més diligent a solucionar problemes, que m’ho diga i li ho agrairé.

En mig d’aquest increïble maldecap, he tingut temps per a pensar, quan no els maleïa. He vist d’una manera claríssima que estem entrampats per la tecnologia, per tants invents informàtics. Tots aquests invents són un gran avenç, no tinc cap dubte, per a la humanitat i tots en gaudim dels seus beneficis (educació, sanitat, transports, vida social...). D’això no em queixe, encara que personalment hi pose un interès més aviat feixuc, el mínim i prou.

Però, el problema no són els beneficis que en traiem, sinó el preu que paguem a canvi. Per exemple, la limitació de la nostra intimitat (identitat). Ens tenen absolutament controlats, veuen tot el que fem, saben el que pensem, coneixen els nostres gustos, on volem viatjar, els nostres comptes bancaris, etc. Tota aquesta informació és a mans de la policia, d’hisenda, de les multinacionals... i de les  operadores de telefonia mòbil. En realitat és com si estiguérem en pilotes al mig de la plaça.

Pel nostre costat, ja que ells ho saben tot de nosaltres, devem preguntar-nos si sabem res d’ells. Crec que no o molt poca cosa. Vodafone concretament és una empresa anglesa, de Berkshire; la delegació espanyola rau a Madrid. Mitjançant google he intentat cercar informació, i he vist les cares que fan la dotzena de comandants, que tenen al front. Són deu homes i dues dones, tots ben pentinats, menys un que està pelat, tots amb les celles depilades, un somriure inquietant i una pinta evident de ser molt conservadors... Volia escriure’ls, protestant, explicant-los els fets, demanant-los explicacions, però he pensat que seria perdre el temps.

Un altre problema és la nostra incapacitat a conèixer els designis dels qui controlen la tecnologia, que són els qui dirigeixen el món i ens porten cap on ells volen, cap a un món teledirigit i controlat pels poders. Aconselle de rellegir Huxley (Un món feliç), Farenheit i altres, que ja ens ho havien advertit.

Precisament estic en un bar que han inaugurat uns xinesos, prop de casa. La carta d’entrepans la tenen en valencià, i el nom del local, La Llimera, és per l’esplèndid  exemplar que han sabut conservar en el pati posterior. Al meu costat dues senyores de parla andalusa es comuniquen pel mòbil amb una tercera persona, a qui esperen. A mi eso del facebú no me va, diu una d’elles, me gusta mas el tuís. Estem perduts, pense.

De tota manera, ja que hem de fer de puta i pagar el llit, hi ha la possibilitat de no posar-los-ho tan fàcil. Devem de desconfiar sempre, i mirar amb escepticisme les seues maniobres i invents. Podem recórrer a la ironia i fer-los crítica; al masoquisme i a la resistència passiva; també podem fer-los la punyeta quan siga possible, i cises...

També els podem fer escratxes, encara que per a ells és com si els férem cosquerelles . Com digué Horaci “populus me sibilat; at mihi plaudo ipse domi, simul ac nummos contemplor in arca” La gent m’escridassa, però jo, a casa, m’ho passe pipa quan contemple els diners de la caixa.