diumenge, 28 de febrer de 2016

ELECCIONS ESPANYOLES, SEGONA TANDA



ELECCIONS ESPANYOLES, SEGONA TANDA

Segurament, el que intenten els partits espanyols, amb tot el merder que tenen en marxa per a veure qui mana, és marejar-nos com l’allioli, o siga entretenir-nos, mentre ells van fent, intentant trobar cap solució. Fins ara la política era cosa de dos i ara ho és de quatre, amb les minories adients i no adients. Uns i altres, però,  d’amagatotis i dient sols el que els convé, van fent. Això de la transparència que prometeren eren paraules buides, pel que es veu.

En aquestes circumstàncies i com el veïnat no sabem ben bé com marxa la cosa, tot el que fan ens resulta contradictori i confús. Encara més per obra i gràcia dels comentaristes a sou de cada partit i dels doctes politòlegs i periodistes de pa sucat, que intervenen en les tertúlies, tots tirant cap a sa casa. Són com uns savis, o s’ho creuen.

Aquests savis diuen que hi ha un problema de matemàtiques de molt difícil solució. Jo crec, però, que el que passa és que els partits volen guanyar temps, fins que encaixen bé llurs interessos; també els dels aspirants a viure de la professió. Qui trobe la fórmula de deixar una majoria contenta, serà proclamat vencedor. I a viure i a fer caixa.

Com de moment triguen a trobar la solució, no arriben enlloc, i hi ha la sensació que estan fent riure. Alguns pensen que tant que deien i tanta burleta que feien de les dificultats dels partits catalans, Junts pel Sí i la CUP sí que arribaren a un pacte i els espanyols no en saben. No els fa vergonya?

Mentrestant, se’ls ha congelada la cara, a tots. Alguns sembla que s’han fet un embolic amb la fava i no poden buidar la bufeta. Altres han emmudit. Alguns estan desapareguts. Tots porten la por a sobre, uns per si perden, altres per si no guanyen.

O és que fan comèdia, o potser un esperpent? Especialment queden en evidència, cadascú a la seua manera, els quatre aspirants al màxim càrrec i a manar. Tots quatre tenen, com a denominador comú, un deliri de grandesa,  una perillosíssima hiperestima i es creuen indispensables.

Són quatre messies, que valoraré d’1 a 4, ara que està tant de moda, éssent 4 la pitjor nota i 1 la millor. Comence pel cagadubtes de Rajoy (4), incapaç de pactar amb ningú, i per tant de formar govern amb ningú. Amb qui podria fer-ho, amb la gran tifa de corrupció del seu partit a sobre?

Pedro Sànchez (2) i els socialistes viuen la contradicció d’haver volgut jugar a dues bandes, amb C’s en una sala i amb Podem i les esquerres, en la del costat. Sols ho han aconseguit amb Rivera (3), de qui ningú sap si és de la família dels Primo de Rivera, o no. El que han pactat, però, és una altra caguerada, incompatible amb l’esquerra i que, per tant, també hauria d’haver-ho estat per als socialistes. Així són ells.

Com la investidura del socialista, amb el pacte amb C’s, fracassarà, a continuació haurà d’intentar-ho, abaixant-se els pantalons i els fums, amb l’esquerra, que és l’únic pacte possible. Crec que els qui han estat més coherents són els d’Iglesias (1), amb Compromís i els comunistes, que des del primer moment han proposat aquest pacte d’esquerres. Crec que al jove de la cua de cavall li ha sobrat fanfarroneria i precipitació, però com són joves, es pot entendre i dispensar.

Evidentment, aquest pacte és el que temen la dreta, la banca i els poders econòmics i catòlics. Els socialistes també el temen, però si cal se l’empassaran, perquè l’aristocràcia de la rosa i la matrona tartessa faran càlculs i veuran que no tenen cap altra possibilitat i que, a fi de comptes, els convé, perquè guanyen més que perden.

De tota manera i si tot fracassa, haurà una segona tanda d’eleccions. Els partits faran reajustos, i és probable que a Rajoy el facen fora. Els socialistes mantindran a Sánchez, o posaran la Susanna?

El que ens ha d’importar són els reajustos de l’esquerra, perquè s’haurà de filar més prim en el tema de la personalitat jurídica dels afins de Podem, no torne a passar com ara. A les Illes en concret, crec que Mes s’ha de plantejar un pacte a la valenciana, o Mes-Podem.

Per la nostra part, en aquesta segona tanda, els nacionalistes farem molt bé reafirmant-nos en contra dels espanyolistes tronats de la dreta (PP, C’s). Per descomptat, també en contra de la gran coalició de la dreta amb el PSOE, que proposen. En el cas de la proposta de l’esquerra, crec que la postura de catalans i bascos hauria de ser l’abstenció, fins i tot encara que ens reconegueren el dret a decidir i a la hisenda pròpia.

Finalment, alguns haurien d’aprendre dels errors que han comés, especialment els autoproclamats messies que, com s’ha vist, han quedat tan malmesos en aquesta primera tanda electoral. Com mentrestant el Barça va fent cap a les tres copes, no tot ho tenim fotut, així que avant el carro.