diumenge, 13 de març de 2016

ELS VELLS JA HEM MALVERSAT EL NOSTRE TEMPS




ELS VELLS JA HEM MALVERSAT EL NOSTRE TEMPS

Els vells ja hem malversat el nostre temps, així que comencem a recollim l’equipatge. En paraules de Sèneca: satis multum temporis sparsimus, incipiamus vasa in senectute colligere. Coincidisc plenament amb el filòsof i volia parlar-ne un poc.

Sèneca morí als 64 anys (jo ja l’he guanyat en 10). Al llarg de la història, la gent no ha viscut tant com ara i fent un repàs de les grans figures (emperadors, papes, pensadors, artistes, poetes...), és evident que llurs vides eren curtes, pocs superaven els 70 anys i les excepcions eren comptadíssimes (Ramon Llull, 94 anys).  La gent sabia plegar millor que no ara, i malgrat tot tenien temps de fer grans coses, com Alexandre el Magne (33 anys), Cèsar (56), Jaume I (68), el Dant (56).

Ara tothom vol allargar la vida al preu que siga. És per això que els laboratoris farmacèutics destinen enormes quantitats de doblers en investigacions interessades per als qui s’ho puguen pagar, especialment al “primer món”. Mentrestant, al “tercer món” moren milions de criatures per manca de les atencions sanitàries més elementals, i la gent té una esperança de vida molt curta.

Parle amb uns amics de la “quinta” d’aquestes coses. Han vingut a comunicar-me que preparen per a l’any proper la celebració del nostre setanta-cinquè aniversari. Ja saben que no comptaran amb mi, i els dic el que pensava Sòcrates al respecte. L’edat està en el cap de cadascú, em diu qui pren viagra per a poder fotre algun mal clau de pagament. Opine que no hi ha res més vergonyós que un vell que es creu jove, segons Sèneca: quid est autem turpins quam senex vivere incipiens.

També llegint Sèneca, que era el meu propòsit a fer aquests dies, he ensopegat amb una reflexió, que va que ni pintada per als de Podem. Pregunta Sèneca: què és el que els fa tremolar, per què temen fins i tot el meu contacte? O siga, quid est quod trepident, quod contagium quoque mei timeant. Aquesta és la qüestió, la por que inspiren els podemites. Per què?

En realitat, la part més important de la comèdia que estan representant al Congrés té a veure amb la por a Podem. Els temen tots, però qui els tem més són els socialistes. Més encara que els responsables de l’statu quo actual, la gran banca, les grans fortunes, el PP i C’s. Fins ara els socialistes ens temien als nacionalistes, però ara temen més als de Pablo Iglesias. Pobra gent, aquests socialistes!

Escolte l’oratori de Mozart, La Betúlia Liberata, al costat de Sèneca. Mozart, que morí als 35 anys, va escriure aquesta obra quan en tenia 15. La història és la de Judit i Holofernes i això em fa evocar les pintures de Vicent López sobre el cas, a l’església de Silla, que estan deteriorant-se, víctimes de la indiferència i l’analfabetisme dels polítics i del clero locals.

Ràdio Mozart emet la seua música, nit i dia, sense descansar. És fantàstic perquè no m’he de preocupar per posar i treure disquets. M’agrada qualsevol cosa d’aquest gran músic i, per tant m’ho passe d’allò més bé, treballant plàcidament. Confesse, sense cap vergonya, que les seues composicions de música religiosa m’emocionen. Raül Castro, quan visità el Vaticà, també s’emocionà, tant que es comprometé a anar a missa, durant la visita del Papa a Cuba. Jo no arribe a tant, però de coses pitjors en veurem.

I tan a gust que estic amb Mozart i Sèneca i tot de pensaments positius, quan sona el telèfon. És el banc Sabadell. Ja m’havien fet saber que m’han assignat un assessor perquè m’oriente financerament. No el necessite, els he dit, estic molt ben atès per la plantilla de la sucursal on tinc la llibreta d’estalvis, però no tinc cap inconvenient a parlar amb ell. Sé que es tracta d’engalipar-me d’alguna manera, però que per molt que em diga i em prometa, no m’ensarronarà.

L’home em parla en castellà, perquè no en sap de català. L’he interromput dient-li que em negue en rodó que un banc català s’adrece a mi en castellà, que quina barra que tenen, que quina poca vergonya. El jove s’ha disculpat. Espere que reaccionaran d’alguna manera. Què m’han de dir? Jo tinc clar que en el tema de la llengua no ens en sortirem si no ens posem forts i valents.

Les contrarietats de la vida ens fan patir les agressions dels polítics, la immoralitat de l’alta societat, les impertinències dels bancs... Ens calen, doncs, bones referències morals i ressorts de subsistència. Com diu Sèneca, el que importa no és el que sofrim, sinó com ho sofrim.

Tinc anotades altres reflexions senequistes molt útils, com em vaig comprometre a fer. Diu Sèneca que qui vol arribar a un fi proposat, segueix un sol camí i no va d’un lloc a l’altre, perquè això no és anar enlloc, sinó perdre’s. Qui quo destinavit pervenire vult, unam sequator viam, non per multas vaguetur, non ire istuc, sed errare est. Pense amb alguns amics i amigues que van massa d’un lloc a l’altre i no acaben res.

I aquesta altra: El mal no està en les coses, sinó en l’ànima de cadascú. Non est enim in rebus vitium, sed in ipso animo. Me’n vaig a esmorzar amb uns amics, perquè com diu Sèneca, cal mirar amb qui menges i beus, abans de mirar què menges i què beus (ante cicumspiciendum est cum quibus edas el bibas, quam quid edas et bibas).

Vale, que vol dir que estigueu bons.