Alguna vegada, en articles dispersos, he
fet al·lusió a l’adaptació d’un auto sacramental que vaig fer en 2007,
any final de la meua alcaldia a Silla, i per això alguns amics,
encuriosits, m’han demanat que explique un poc més l’aventura de
l’avatar en què m’hi posí. Es complien 100 anys d’un robatori sacríleg
del copó i les hòsties del sagrari de l’església, que es trobaren uns
dies després i que romanen incorruptes o mineralitzades en un sagrari.
El rector, Fernando Gómez i jo havíem arribat a l’acord
que l’ajuntament no col·laboraria en els actes religiosos que volien
organitzar, respectant la laïcitat constitucional, però que jo,
personalment, tractaria de cercar-li ajuts exteriors o alguna altra
gestió, si podia. L’auto sacramental fou una de les coses que vaig fer,
així com polir tot el pis i les làmpades i canelobres de l’església.,
però en cap cas invertint diners de l’erari municipal.
Les raons per les quals em posí en l’aventura teatral fou l’encàrrec del director Benja Domènech,
que era funcionari municipal i de la meua confiança. M’explicà que unes
senyores, entre les quals sa mare, li havien demanat que preparara un
“teatret” sobre tot allò de les Formes Incorruptes, com el que feien per
Nadal al teatre del Patronat, a València. El rector havia encoratjat
les pietoses feligreses a cercar idees per a la commemoració i havien
tingut aquesta ingènua ocurrència.
Benja es va comprometre a fer-ho i em va
comprometre a mi perquè fera el text. M’estalvie de repetir ara la meua
reacció, que es pot suposar, però entenguí que el que volien aquelles
dones sí que els ho podia fer, així que acceptí. En general, durant la
meua alcaldia facilití la instal·lació de diverses sectes religioses i
la realització de llurs actes. En aquest cas pensí que no es podia fer
un teatret qualsevol i cerquí autos sacramentals en català, per veure
d’adaptar-ne un. Sols n’hi havia dos, de Joan Timoneda, i els tenia a la meua biblioteca. Els vaig llegir i suposí que El Castell d’Emmaús
podia servir-nos, fent una primera part amb l’adaptació del text, i una
segona part amb l’explicació del cas del sacrilegi local.
Es tractava de fer intel·ligible el text
de Timoneda, del segle XVI, que naturalment era eucarístic, però
enrevessat. La trama és que dos apòstols han fugit de Jerusalem, porucs
per la mort de Jesús, cercant un lloc per sopar i
passar la nit i van en aquell poble. Pel camí els surt al pas un
pelegrí, amb el qual enceten una conversa, sense saber de qui es tracta;
l’inviten a sopar i en el moment que aquest reparteix el pa i el vi i
diu les paraules de la consagració, comprenen qui era aquell pelegrí,
que s’hi esfuma.
Tornant-se’n cap a Jerusalem a contar el fet els surten als pas les tres Maries
que venen del sepulcre de Jesús que han trobat buit. Ha ressuscitat,
diuen elles. I nosaltres l’hem vist i hem sopat amb ell, diuen ells.
Comencen a parlar entre els cinc, a reconfortar-se i reafirmar-se en el
miracle, quan aleshores surt un pastor, ignorant de tot, que els demana
que li expliquen tot l’enrenou que s’ha organitzat a la ciutat i elles,
més que ells, prenen la paraula per a explicar-li el misteri de
l’eucaristia. Dels 170 versos d’explicacions teològiques, les dones en
protagonitzen la meitat, mentre que entre els apòstols sols la tercera
part.
Adela Primo, que dies
després de la representació llegí els comentaris apareguts a la premsa,
signats per un canonge i dos preveres que havien assistit, i darrerament
per les pinzellades que he anat deixant caure (els darrers a SAÓ, de 15
de setembre: ‘Dones, capellans i sexe’), em demana més detalls de la
manipulació feminista que vaig fer. Està preparant un treball sobre el
feminisme i els polítics valencians i li interessa el meu cas. Li dic
que el que vaig fer era deixar tot el protagonisme doctrinal a les tres
Maries i no als apòstols.
Li mostre els evangelis que coincideixen
en què, després de soterrar Jesús, el diumenge de bon matí, les famoses
tres Maries anaren les primeres al sepulcre i se’l trobarem buit. Quin
sentit tenia que no hagueren tingut por, quan els apòstols si que en
tenien? Quan parlí sobre el tema amb el rector em donà una explicació
contundent: “és que les dones són molt furones i volgueren arribar les
primeres”. Ens riem recordant aquell bon home, ja difunt i Adela
suggereix que no li ho tinguem en compte.
Per a preparar l’adaptació del text de
Timoneda vaig llegir els evangelis i algunes cartes dels apòstols i
prenguí nota que les dones tingueren molta activitat al voltant de
Jesús, tanta com els apòstols. Després, durant els primers anys del
cristianisme, ocuparen llocs importants en les congregacions, com ésser
diaconesses i encarregades de la predicació i del culte; alguna fou
recomanada pel mateix sant Pere, així que poca broma. Amb aquests testimonis bíblics (paraula de Déu, diuen els creients) no m’explicava per quina raó les dones estaven marginades o en segon lloc, en l’església.
Coneixedor de les picabaralles al si de
la institució, sobre el paper i les funcions que hi tenen o haurien de
tenir les dones, i de les reivindicacions cristofeministes, a l’hora de
posar-me a escriure optí per prendre partit i és per això que les posí a
predicar i convèncer el pastor, fent-ho més i millor que els dos
apòstols. És la “manipulació” feminista de què he parlat, innòcua, però
justa. Adela, li dic, la manipulació més impressionant és la que han
fet els barons de l’església, mantenint apartades les dones de
l’administració dels sagraments i fora del sacerdoci. Per entendre’ns,
relegant-les al paper que els assigna el cardenal Canyissars, entre molts altres bisbes reaccionaris i cavernosos: el de “siervas del Senyor”.
Adela no surt de la sorpresa i s’estranya
de l’èmfasi que posí en escriure aquest “teatret” de les Formes
Incorruptes de Silla, perquè sap que no sóc creient, sinó ateu i per
tant no s’explica la meua complicitat. Crec que està fins i tot alarmada
per la meua implicació. Ha vingut a recollir uns papers i m’ha trobat
escrivint aquest article, mentre escolte música de Mozart, ara mateix el
Laudate dominum, que canta la soprano neozelandesa Kiri te Kanawa, acompanyada d’orgue i violí. Cada vesprada que l’escolte, mentre treballe, plore d’emoció, li dic a la sorpresa Adela.
A Mozart, que no era un gran catòlic,
sinó un francmaçó, els bisbes li encarregaven música sacra i, qui paga
mana, era capaç de fer aquesta música que sembla d’àngels. Què té a
veure que cregues en un Déu cristià o en cent o en cap, per a fer una
bona música religiosa? Quan em posí a fer l’adaptació de Timoneda vaig
sentir com la necessitat de fer-ho bé, al marge de creure o no. A
continuació escoltem el Lacrimosa, de la missa de Rèquiem… Adela em confessa que mai havia sentit Mozart d’aquesta manera tan “pietosa”.
Li explique que la segona manipulació del
text de Timoneda fou que aprofití el pas de Jesús per l’hostal, on
s’esdevingué el famós sopar, per a normalitzar lingüísticament
l’hostalera i amansir-la. L’hostaler i el fill parlen en valencià, però
la dona ho fa en aragonès i a més a més té molt mala llet. El pas de
Jesús fa, però, que l’hostalera acabe parlant valencià i es comporte amb
docilitat. Recorde que un capellà que llegí el text se n’adonà i li
vaig haver d’advertir que era la meua resposta al fet que els bisbes de
València s’oposen a la normalització lingüística de l’església i pensí
que ja que ells no ho feien ho faria el seu Mestre.
La tercera manipulació fou inserir la
part final, que són cent versos octosíl·labs per a explicar el robatori
sacríleg de Silla, la posterior troballa de les hòsties i
l’entronització en un copó. La recitació, a càrrec de rapsodes locals,
fou magnífica i l’emoció dels assistents anà in crescendo, fins que la
veu potent de Vicent Vedreño remata que “es forma
una processó i les formes que s’han trobat, porten a dins d’un copó, al
Santíssim Reservat. Les campanes van al vol, l’alegria és evident. Des
del carrer del Perol, dels Horts i de sant Vicent, de sant Carlàmpio i
sant Roc, santa Teresa, el Barrassí, de la Rambleta i del Toll, del
Filato, Forns i el Patí, tot el poble, en un manoll, acudeixen amb
fervor, pregant a l’Omnipotent, al Santíssim Sacrament”.
En aquest moment les campanes ja anaven
al vol i s’obrien les portes del carrer de bat a bat, entrant el clero
amb la Custòdia. A continuació s’obrí la Carxofa dins l’església, cosa
que mai s’havia fet abans. Blanca Escorihuela,
acompanyada de la coral i l’orquestra de La Lírica, cantà el motet en
una església plena de gom a gom. En finalitzar, el rector beneí la
concurrència i traslladà la custòdia, coneguda pel tarongeret,
perquè té la forma, a la Capella de la Comunió. Don Fernando levitava
emocionat, moltíssima gent caigué de genolls, com el president de la
Diputació, Fernando Giner i la senyora, que assistien (ell pagava la festa) i que jo tenia al costat… Tothom plorava i aplaudia; jo estava perplex.
Posteriorment o el vicari episcopal o un
bisbe auxiliar, o un amic meu canonge, o el rector de Lluxent, que em
volia contractar per a fer-li un teatre igual al seu poble, algú em
digué que jo havia fet més per la religió i la pietat, aquella nit, que
ells en vint anys. Els vaig advertir que jo no creia, que jo era un
impiu declarat i em digueren que això era igual, perquè els designis del
Senyor els sap ell i ningú més. M’acolloní, ho confese, i els demaní
disculpes, perquè no era la meua intenció, evidentment.
La gent del PP tingueren un atac de cels,
o de terror, pels possibles efectes electorals, ja que érem en les
vespres de les eleccions i el benemèrit rector començà a fer campanya,
entre la beateria pietosa, per la meua candidatura. De fet, per a
contrarestar qualsevol efecte “sacramental”, els populars feren una
enorme inversió, a càrrec de la Gürtel, amb banderoles del candidat Isidro Prieto
a manta, berenars per a tot Déu, promeses a dojo, etc. El mateix
Bigotes s’encarregà personalment. Gràcies a això, Silla entrà en el
rànquing de les ciutats emmerdades pel cas de corrupció, com ja es
veurà. Finalment, Prieto no fou alcalde i jo tampoc vaig poder tornar a
repetir. Vaig renunciar a l’acta… Els del PP havien volgut polititzar la
pietat de la gent i foren castigats.
Com a colofó de la història he de dir que don Fernando es jubilà i que el substitut, Salvador Martorell
i la gent que l’aconsellava, decidiren acabar i sense pietat amb
qualsevol intent de repetició de l’auto sacramental. Allò s’havia
d’oblidar, era la consigna, com si mai haguera passat. Ni tan sols
s’acceptà fer una lectura teatralitzada cada any, com proposà Josep Vallès.
Martorell també es desentengué de
continuar un projecte de restauració de la mateixa església i les
pintures de Vicent López, que havíem encetat el vell rector i jo. Ho féu
en connivència amb el nou alcalde Francesc Baixauli (Psoe),
que li digué: “o es fa el que vol Pitarch o el que vull jo”. El rector
digué amén i comunicà a la premsa que havia vingut a salvar ànimes i no
les pedres. Naturalment no se sap res de les ànimes, però sí que no es
féu res en absolut a l’església i que així continua fins el dia d’avui.
Que Déu els ho perdone, que jo no.
