dimecres, 19 d’octubre de 2016

LA PIETAT POLITITZADA

La pietat polititzada

Article publicat a Saó, el 17 d'octubre de 2016
 
 Alguna vegada, en articles dispersos, he fet al·lusió a l’adaptació d’un auto sacramental que vaig fer en 2007, any final de la meua alcaldia a Silla, i per això alguns amics, encuriosits, m’han demanat que explique un poc més l’aventura de l’avatar en què m’hi posí. Es complien 100 anys d’un robatori sacríleg del copó i les hòsties del sagrari de l’església, que es trobaren uns dies després i que romanen incorruptes o mineralitzades en un sagrari. El rector, Fernando Gómez i jo havíem arribat a l’acord que l’ajuntament no col·laboraria en els actes religiosos que volien organitzar, respectant la laïcitat constitucional, però que jo, personalment, tractaria de cercar-li ajuts exteriors o alguna altra gestió, si podia. L’auto sacramental fou una de les coses que vaig fer, així com polir tot el pis i les làmpades i canelobres de l’església., però en cap cas invertint diners de l’erari municipal.
Les raons per les quals em posí en l’aventura teatral fou l’encàrrec del director Benja Domènech, que era funcionari municipal i de la meua confiança. M’explicà que unes senyores, entre les quals sa mare, li havien demanat que preparara un “teatret” sobre tot allò de les Formes Incorruptes, com el que feien per Nadal al teatre del Patronat, a València. El rector havia encoratjat les pietoses feligreses a cercar idees per a la commemoració i havien tingut aquesta ingènua ocurrència.
Benja es va comprometre a fer-ho i em va comprometre a mi perquè fera el text. M’estalvie de repetir ara la meua reacció, que es pot suposar, però entenguí que el que volien aquelles dones sí que els ho podia fer, així que acceptí. En general, durant la meua alcaldia facilití la instal·lació de diverses sectes religioses i la realització de llurs actes. En aquest cas pensí que no es podia fer un teatret qualsevol i cerquí autos sacramentals en català, per veure d’adaptar-ne un. Sols n’hi havia dos, de Joan Timoneda, i els tenia a la meua biblioteca. Els vaig llegir i suposí que El Castell d’Emmaús podia servir-nos, fent una primera part amb l’adaptació del text, i una segona part amb l’explicació del cas del sacrilegi local.
Es tractava de fer intel·ligible el text de Timoneda, del segle XVI, que naturalment era eucarístic, però enrevessat. La trama és que dos apòstols han fugit de Jerusalem, porucs per la mort de Jesús, cercant un lloc per sopar i passar la nit i van en aquell poble. Pel camí els surt al pas un pelegrí, amb el qual enceten una conversa, sense saber de qui es tracta; l’inviten a sopar i en el moment que aquest reparteix el pa i el vi i diu les paraules de la consagració, comprenen qui era aquell pelegrí, que s’hi esfuma.
Tornant-se’n cap a Jerusalem a contar el fet els surten als pas les tres Maries que venen del sepulcre de Jesús que han trobat buit. Ha ressuscitat, diuen elles. I nosaltres l’hem vist i hem sopat amb ell, diuen ells. Comencen a parlar entre els cinc, a reconfortar-se i reafirmar-se en el miracle, quan aleshores surt un pastor, ignorant de tot, que els demana que li expliquen tot l’enrenou que s’ha organitzat a la ciutat i elles, més que ells, prenen la paraula per a explicar-li el misteri de l’eucaristia. Dels 170 versos d’explicacions teològiques, les dones en protagonitzen la meitat, mentre que entre els apòstols sols la tercera part.
Adela Primo, que dies després de la representació llegí els comentaris apareguts a la premsa, signats per un canonge i dos preveres que havien assistit, i darrerament per les pinzellades que he anat deixant caure (els darrers a SAÓ, de 15 de setembre: ‘Dones, capellans i sexe’), em demana més detalls de la manipulació feminista que vaig fer. Està preparant un treball sobre el feminisme i els polítics valencians i li interessa el meu cas. Li dic que el que vaig fer era deixar tot el protagonisme doctrinal a les tres Maries i no als apòstols.
Li mostre els evangelis que coincideixen en què, després de soterrar Jesús, el diumenge de bon matí, les famoses tres Maries anaren les primeres al sepulcre i se’l trobarem buit. Quin sentit tenia que no hagueren tingut por, quan els apòstols si que en tenien? Quan parlí sobre el tema amb el rector em donà una explicació contundent: “és que les dones són molt furones i volgueren arribar les primeres”. Ens riem recordant aquell bon home, ja difunt i Adela suggereix que no li ho tinguem en compte.
Per a preparar l’adaptació del text de Timoneda vaig llegir els evangelis i algunes cartes dels apòstols i prenguí nota que les dones tingueren molta activitat al voltant de Jesús, tanta com els apòstols. Després, durant els primers anys del cristianisme, ocuparen llocs importants en les congregacions, com ésser diaconesses i encarregades de la predicació i del culte; alguna fou recomanada pel mateix sant Pere, així que poca broma. Amb aquests testimonis bíblics (paraula de Déu, diuen els creients) no m’explicava per quina raó les dones estaven marginades o en segon lloc, en l’església.
Coneixedor de les picabaralles al si de la institució, sobre el paper i les funcions que hi tenen o haurien de tenir les dones, i de les reivindicacions cristofeministes, a l’hora de posar-me a escriure optí per prendre partit i és per això que les posí a predicar i convèncer el pastor, fent-ho més i millor que els dos apòstols. És la  “manipulació” feminista de què he parlat, innòcua, però justa. Adela, li dic, la manipulació més impressionant és la que han fet els barons de l’església, mantenint apartades les dones de l’administració dels sagraments i fora del sacerdoci. Per entendre’ns, relegant-les al paper que els assigna el cardenal Canyissars, entre molts altres bisbes reaccionaris i cavernosos: el de “siervas del Senyor”.
Adela no surt de la sorpresa i s’estranya de l’èmfasi que posí en escriure aquest “teatret” de les Formes Incorruptes de Silla, perquè sap que no sóc creient, sinó ateu i per tant no s’explica la meua complicitat. Crec que està fins i tot alarmada per la meua implicació. Ha vingut a recollir uns papers i m’ha trobat escrivint aquest article, mentre escolte música de Mozart, ara mateix el Laudate dominum, que canta la soprano neozelandesa Kiri te Kanawa, acompanyada d’orgue i violí. Cada vesprada que l’escolte, mentre treballe,  plore d’emoció, li dic a la sorpresa Adela.
A Mozart, que no era un gran catòlic, sinó un francmaçó, els bisbes li encarregaven música sacra i, qui paga mana, era capaç de fer aquesta música que sembla d’àngels. Què té a veure que cregues en un Déu cristià o en cent o en cap, per a fer una bona música religiosa? Quan em posí a fer l’adaptació de Timoneda vaig sentir com la necessitat de fer-ho bé, al marge de creure o no. A continuació escoltem el Lacrimosa, de la missa de Rèquiem… Adela em confessa que mai havia sentit Mozart d’aquesta manera tan “pietosa”.
Li explique que la segona manipulació del text de Timoneda fou que aprofití el pas de Jesús per l’hostal, on s’esdevingué el famós sopar, per a normalitzar lingüísticament l’hostalera i amansir-la. L’hostaler i el fill parlen en valencià, però la dona ho fa en aragonès i a més a més té molt mala llet. El pas de Jesús fa, però, que l’hostalera acabe parlant valencià i es comporte amb docilitat. Recorde que un capellà que llegí el text se n’adonà i li vaig haver d’advertir que era la meua resposta al fet que els bisbes de València s’oposen a la normalització lingüística de l’església i pensí que ja que ells no ho feien ho faria el seu Mestre.
La tercera manipulació fou inserir la part final, que són cent versos octosíl·labs per a explicar el robatori sacríleg de Silla, la posterior troballa de les hòsties i l’entronització en un copó. La recitació, a càrrec de rapsodes locals, fou magnífica i l’emoció dels assistents anà in crescendo, fins que la veu potent de Vicent Vedreño remata que “es forma una processó i les formes que s’han trobat, porten a dins d’un copó, al Santíssim Reservat. Les campanes van al vol, l’alegria és evident. Des del carrer del Perol, dels Horts i de sant Vicent, de sant Carlàmpio i sant Roc, santa Teresa, el Barrassí, de la Rambleta i del Toll, del Filato, Forns i el Patí, tot el poble, en un manoll, acudeixen amb fervor, pregant a l’Omnipotent, al Santíssim Sacrament”.
En aquest moment les campanes ja anaven al vol i s’obrien les portes del carrer de bat a bat, entrant el clero amb la Custòdia. A continuació s’obrí la Carxofa dins l’església, cosa que mai s’havia fet abans. Blanca Escorihuela, acompanyada de la coral i l’orquestra de La Lírica, cantà el motet en una església plena de gom a gom.  En finalitzar, el rector beneí la concurrència i traslladà la custòdia, coneguda pel tarongeret, perquè té la forma, a la Capella de la Comunió. Don Fernando levitava emocionat, moltíssima gent caigué de genolls, com el president de la Diputació, Fernando Giner i la senyora, que assistien (ell pagava la festa) i que jo tenia al costat… Tothom plorava i aplaudia; jo estava perplex.
Posteriorment o el vicari episcopal o un bisbe auxiliar, o un amic meu canonge, o el rector de Lluxent, que em volia contractar per a fer-li un teatre igual al seu poble, algú em digué que jo havia fet més per la religió i la pietat, aquella nit, que ells en vint anys. Els vaig advertir que jo no creia, que jo era un impiu declarat i em digueren que això era igual, perquè els designis del Senyor els sap ell i ningú més. M’acolloní, ho confese, i els demaní disculpes, perquè no era la meua intenció, evidentment.
La gent del PP tingueren un atac de cels, o de terror, pels possibles efectes electorals, ja que érem en les vespres de les eleccions i el benemèrit rector començà a fer campanya, entre la beateria pietosa, per la meua candidatura. De fet, per a contrarestar qualsevol efecte “sacramental”, els populars feren una enorme inversió, a càrrec de la Gürtel,  amb banderoles del candidat Isidro Prieto a manta, berenars per a tot Déu, promeses a dojo, etc. El mateix Bigotes s’encarregà personalment. Gràcies a això, Silla entrà en el rànquing de les ciutats emmerdades pel cas de corrupció, com ja es veurà. Finalment, Prieto no fou alcalde i jo tampoc vaig poder tornar a repetir. Vaig renunciar a l’acta… Els del PP havien volgut polititzar la pietat de la gent i foren castigats.
Com a colofó de la història he de dir que don Fernando es jubilà i que el substitut, Salvador Martorell i la gent que l’aconsellava, decidiren acabar i sense pietat amb qualsevol intent de repetició de l’auto sacramental. Allò s’havia d’oblidar, era la consigna, com si mai haguera passat. Ni tan sols s’acceptà fer una lectura teatralitzada cada any, com proposà Josep Vallès.
Martorell també es desentengué de continuar un projecte de restauració de la mateixa església i les pintures de Vicent López, que havíem encetat el vell rector i jo. Ho féu en connivència amb el nou alcalde Francesc Baixauli (Psoe), que li digué: “o es fa el que vol Pitarch o el que vull jo”. El rector digué amén i comunicà a la premsa que havia vingut a salvar ànimes i no les pedres. Naturalment no se sap res de les ànimes, però sí que no es féu res en absolut a l’església i que així continua fins el dia d’avui. Que Déu els ho perdone, que jo no.