dilluns, 3 d’octubre de 2016

REFLEXIONS EN LA MORT DE CARME NAVARRO, LA MORENA



REFLEXIONS EN LA MORT DE CARME NAVARRO, LA MORENA

La mort de Carmen Navarro Lahoz, la morena, m’ha commogut enormement. No vaig a dir res de la seua biografia, dels seus valors humans, dels seus èxits artístics i del seu amor a Silla, perquè ja ho fa avui mateix, i millor que jo, el cronista Josep Antich, al Levante-EMV, i ho ha fet també en dos articles publicats fa uns dies al Cresol de Silla. Jo del que vull parlar és d’una qüestió tangencial a aquesta trista mort, i el que diré és aplicable al tracte institucional i social a les persones importants de Silla o vinculades al poble.

A Silla tenim uns pocs protocols per a reconèixer els mèrits dels veïns i veïnes que s’ho meresquen. Un d’ells és la concessió del Porrot d’Honor, que és una distinció que s’ha atorgat, des de 1992, a alguna personalitat molt significada per la seua dedicació a la literatura, a l’art o la cultura, en valencià. Així, entre altres, han estat reconeguts Estellés, Enric Valor, F. Ferrer Pastor, Vicent Ventura, Matilde Salvador, Manolo Boix, Paco Muñoz, etc. fins un total de 21 guardonats. Enguany ho serà Abelard Saragossà.

Des de 1999, amb l’arribada del quadripartit, format per EU, UV, el Bloc (ara Compromís) i el PP, els premis s’ampliaren al reconeixement de ciutadans de Silla distingits per la seua activitat cultural, social i esportiva. És així com persones i institucions que han prestat un bon servei a la societat, o han arribat a llocs destacats en les respectives professions, mostrant la seua fidelitat a Silla, han tingut també el reconeixement municipal.

Persones com la doctora Jesusa Pertejo, patrocinadora dels premis José Alcamí; Fernando Gómez Císcar, rector de la Mare de Déu dels Àngels; Benito Floro, per l’esport; Josep Alapont, l’estellaor; les Ames de Casa; la Lluita contra el Càncer... fins un total de quaranta-vuit persones o institucions. Lamente no posar més noms, perquè no els he trobat enlloc, ni en la web municipal, que continua sense alçar el vol, com sempre. Una de les nostres veïnes a qui l’ajuntament li va retre la distinció fou Carme Navarro. Enguany ho serà el Silla C.F pel seu ascens a tercera divisió.

Quin és el comportament “protocolari” de l’ajuntament en casos com el de la defunció de la il·lustre filla del poble i premi Porrot d’Honor, Carmen Navarro? Sembla que res, ni una esquela a la premsa, ni una presència institucional al sepeli, ni un ram de flors; encara gràcies si constarà el condol al llibre d’actes del plenari immediat. He pogut constatar l’enuig de moltes persones, com Bea Calvo, que han trobat imperdonable la desatenció institucional. Pel que sé, sols hi assistiren dos excaldes, Serafí Simeon i jo mateix, i algun ex-regidor. Per descomptat no hi faltà el cronista oficial, Josep Antich.

La mateixa falta de respecte ha passat altres vegades, com quan va morir la doctora Jesusa Pertejo, també Porrot d’Honor, i a la qual se li erigí un petit monument i se li dedicà un passeig, junt al Tola. Durant mols anys havia creat i mantingut el premi que instituí, en memòria del seu difunt marit, el doctor José Alcamí. En 2007, quan va morir, segons tinc entès l’ajuntament no envià ni un condol a la família, ni s’hi féu cap ressenya al Magazim municipal. En conseqüència, deixaren de convocar-se aquests premis.

Pose aquests dos exemples, però n’hi han més. Són suficients per a confirmar el que estic dient. Com tinguí unes bones relacions personals i epistolars amb aquestes dues dones, vull contar alguns detalls, que confirmaran el grau de compromís emocional i intel·lectual que mantingueren amb el poble.

De Carmen Navarro, Antich ha escrit a bastament sobre la seua generositat amb Silla i, en general, amb les bones causes; paga la pena de llegir ho. La nostra cantant em confessà que quan estava per Sud-Amèrica cantant i gravant discos, durant llargues temporades, si tenia alguna actuació el dia 6 d’agost, cantava La Maredeueta de Conxa Piquer i explicava als organitzadors i al públic que al seu poble aquell dia era la festa del Crist. Em deia, emocionant-se pel record, que quan arribava l’estrofa en valencià de Xiqueta, xiqueta meua, jo ta imatge vull copiar..., no podia contenir les llàgrimes, emocionant-se ella, els acompanyants i el públic.

La doctora Pertejo, quan vingué a recollir el premi (no recorde exactament, però degué ésser l’any 2001) volgué invitar a dinar totes les dones de Silla que havien rebut un premi José Alcamí, per haver obtingut les millors notes en el batxillerat. Aquests premis, juntament amb el Rosa Antich i el Maria i José Zaragozà, han significat, al llarg dels anys, un estímul per als xiquets i xiquetes que l’han guanyat. Posteriorment envià un lot de llibres de la seua biblioteca particular, destinats a la de Silla. Aquell fou un dia memorable per a ella i per al poble.

Antich, “veí i admirador” de Carmen Navarro, decebut per la poca atenció que se li havia donat a la seua “darrera aparició en públic”, és preguntava si és que Silla és tan diferent que “necessita moltes vitamines per a recuperar la memòria”. Jo li vaig dir que el que necessita són altres comportaments municipals i posar més atenció als detalls protocol·laris, que són normals en altres pobles. El veïnat és molt permeable als bons exemples.