diumenge, 13 de novembre de 2016

ACORRALATS I CONTRA LES CORDES



ACORRALATS I CONTRA LES CORDES

La dreta, en general, és xenòfoba, energúmena, masclista, analfabeta i especuladora, entre altres coses, o siga fatxa, com s’ha vist recentment als Estats Units, amb els vots que ha obtingut en Trump. La dreta és la mateixa sempre, a tot arreu i al llarg de la història i els seus votants sempre són més gregaris i disciplinats. Ja que hem posat l’exemple de Trump, tinguem en compte que a aquest individu l’han votat la gent que pensa com ell, o siga la meitat de la població dels USA, que han votat  com una pinya tancada.

Gràcies als déus també han hagut, al llarg de la història i a tot el món, les propostes de fer un món millor, més equitatiu i just, que generalitzem en la socialdemocràcia i en general l’esquerra. En aquesta banda, però, la gent és més indisciplinada, i s’organitza més a la menuda, en clans, al voltant dels genis i de llurs genialitats. Als Estats Units, per exemple, no  han estat capaços de votar tots plegats per la Clinton.

La història l’ha feta marxar la dialèctica entre aquests dos conceptes, en sentit general, que podem imaginar com successius combats de boxa, a veure qui guanya més assalts. La dreta n’ha guanyat més, i ha tingut l’esquerra contra les cordes i l’ha noquejada amb més freqüència. L’esquerra ha llançat la tovallola més vegades que la dreta, com ha fet el Psoe amb la investidura de Rajoy. A més d’aquest darrer fracàs, pose com exemples la derrota de la República espanyola; de la socialdemocràcia europea, que va de baixada; del comunisme de Rússia, on la dreta ha recuperat el poder dels tsars, mitjançant Putin.

Aquesta reflexió me l’he feta tenint en compte les opinions que estan deixant anar a les famoses tertúlies de “comentaristes”, de mestretites i de pedants, la majoria dels quals, si són de la banda de la dreta, tots repeteixen la mateixa consigna, perquè han après a obeir als campaments de la OJE i als retirs espirituals. Els de la banda esquerrana, com són més sabuts, van més a la seua bola; a tot estirar, encara gràcies si han estat escoltistes i han  fet pràctiques de supervivència. En això també guanya la dreta.

Al remat hi ha el que hi ha: a Trump l’han votat la meitat dels ianquis. A Rajoy l’ha votat una majoria insuficient, però que reforçada per Rivera i els socialistes, l’han fet president. Als líders fatxes de França, Holanda, Hongria, etc. els milions, cada dia més, de votants que els donen suport. Europa s’allunya de la socialdemocràcia.

L’esquerra espanyola, com sempre, està dividida. Encara no se n’ha adonat, si serem burros, que la tàctica de la dreta és dividir l’esquerra, tal com definí Juli Cèsar: divide et vinces, divideix i venceràs. Ací no cal que la dreta s’esforce massa, perquè l’esquerra ja s’autodivideix tota sola, com férem durant la II República i la Guerra Civil. Actualment continuem, amb la divisió entre socialistes i podemites i encara gràcies que els comunistes s’han integrat amb Iglesias.

En els diversos rings del món, inclòs aquest Estat, s’estan lliurant diàriament molts assalts, que pràcticament guanya la dreta. Aquesta gent saben confabular-se. Quan guanya l’esquerra, el triomf dura fins que la dreta diu que ja n’hi ha prou; o fins que la dinàmica interna de l’esquerra s’autodestrueix ella sola. En el cas del Vaticà, si és que el Papa actual és d’esquerres, segurament la decisió la prendrà l’Esperit Sant, que tampoc és de fiar.

Des de dels anys que he viscut i amb tot el que he vist, no puc pensar d’altra manera que amb pessimisme, per molt que a alguns amics els sàpiga mal, especialment a Eduard Giner. La senectut no em permet tampoc ésser optimista, perquè encara que sóc alegre, però no sóc pallús (tonto, en castellà). Estem vivint uns anys en què el món oscil·la més cap a la dreta, guanyant cada dia més combats; mentrestant, l’esquerra s’entreté insultant-se, perdent tots els assalts, cada dia més acorralats i contra les cordes. tirant la tovallola...

És la història, tràgica i penosa, però així és. Què podem fer, llavors? A mi m’agrada, sempre que em pose a plorar, pensar si hi ha alguna sortida. De fet critique que es faça cap crítica si no s’acompanya d’una proposta de solució. Què podem fer, doncs, és la qüestió. En altres articles he escrit que l’esquerra hauríem de fer autocrítica, que curiosament és un precepte marxista, a més de freudià. Però em fa la impressió que a ningú li interessa. Molt de bla, bla, però ningú reconeix on rau el problema, que és en la desunió i en l’individualisme, que tampoc és marxista.

La solució, doncs, és tornar a l’autocrítica, reconeixent els propis errors. I a enfortir la cooperació i la solidaritat, posant fre als personalismes. És negatiu sentir-se salva-pàtries, ni genials ni líders de merda. Cal posar-se a treballar en cooperació i solidàriament, fugint de recompenses, que sempre són antidemocràtiques si el que hom fa és complir amb el deure. Aquest concepte també s’ha de recuperar i no hem d’esperar que ens ho agraïsca ningú, ni els déus. S’ha de fer el bé, a canvi de res. Potser que així guanyarem més assalts i no ens acorralaran més de l'estrictament necessari.