diumenge, 6 de novembre de 2016

PER QUI TOQUEN LES CAMPANES?



PER QUI TOQUEN LES CAMPANES?

Aquest és el títol de la famosa novel·la de Hemingway, que fou duta al cine, interpretada per Gary Cooper i Ingrid Bergman.  El que escriuré no té res a veure amb el tema de la impressionant novel·la, ambientada en la guerra civil de Franco contra la República. He emprat el mateix títol, perquè és la pregunta que ens fem, quan sentim tocar campanes:  per quI toquen les campanes, o per què.

Jo que no sóc anticampaner, en absolut, com demostrí defensant el seu toc els anys que tinguí la responsabilitat (l’alcaldia), sí que defense i done la raó als qui pensen que tocar les campanes, com tradicionalment s’ha fet, no és el mateix que tocar-les sense cap explicació, i això és el que està passant a Silla darrerament cada dia més.

Les campanes, en la història, han tingut una funció social, a banda de la religiosa i han identificat els diversos esdeveniments dels pobles: advertir d’un perill (toc de sometent), d’un incendi, de l’amenaça de mal temps, tocant les hores i els quarts del rellotge...  També anunciant i festejant les festes i els dies més tristos, anunciant una mort.

En els tocs de mort, les campanes sonen lúgubrement i estan plenament justificats, perquè no són tocs intempestius i perquè estan socialitzats i són els mateixos per a tothom. Quan jo era escolanet, si algú pagava tocaven les campanes, amb més intensitat o menys, segons la ‘categoria’ del difunt i els diners de la família; si era un enterrament de franc, o per l’amor de Déu, no tocaven les campanes, el rector feia un petit i ràpid responsori i apa, al clot. 

Els tocs de festa són alegres i la gent es mou amb més agilitat. Ja ho diu la dita: campanes al vol, pilotes a l’olla. Són tocs que la gent té plenament identificats, perquè es tracta de dies molt assenyalats, populars, tradicionals, encara que únicament religiosos: Pasqua, Nadal, el Crist, sant Vicent, les comunions, el Corpus, etc. Ningú protesta perquè toquen les campanes, els creients van a missa i els no creients a esmorzar amb els amics. I a mig dia, tothom a menjar paella. A ningú se li acudiria, però, tocar-les l’1 de Maig o el dia de la Constitució. És una mena de convencionalisme històric que les campanes són cosa de l'església catòlica i per això la República les silencià en gran part, per respectar el laïcisme de l'Estat.

El problema més gros és quan toquen les campanes i ningú sap per què, ja que en aquests casos sonen irritants i estranyes, o m’ho semblen. M’ha passat preguntar a gent de missa a quin sant tocaven les campanes i no saber-m’ho dir, inexplicablement. No se sap per quina raó, els dos darrers rectors de Silla han anat incrementant el seu ús, i per això és natural que estiga augmentant l’estranyesa, en el millor dels casos i la protesta per aquest abús, en altres. La vespra del Crist de l’any passat, ben de nit i després del castell de focs artificials, voltejaren intempestivament i per primera vegada en la història , cosa que tothom ho criticà, la qual cosa vol dir que la gent té més sentit comú que els rectors. Ahir mateix, tocaren les campanes perquè hi havia una boda, a l’entrar els novios a l’església i al sortir!

Això no pot seguir, crec, i el tema s’ha de regularitzar, com intentí de fer jo i vaig aconseguir en part. L’ordre que establírem entre les parròquies i l’alcaldia, no tranquil·litzà del tot als detractors, però al menys els donà la raó en part. A partir de llavors, de nit no toquen  les campanes, ni les hores i no es posen en marxa fins les 8’30 del matí, i sols toquen la Nit de Nadal i la de Pasqua. Ara, però, amb aquestes novetats, no sé si tornaran a protestar aquells veïns, com em feien a mi, encara que ara tindrien més raó. Ja ho faig jo, doncs, per ells.

Amb tot el que he dit crec que queda clar que la posició més raonable és que es mantinguen els tocs, però amb més prudència. De fet, amb l’electrificació de les campanes, la major part d’aquells antics tocs han deixar d’executar-se; també perquè amb els mitjans moderns de telefonia i de comunicació, han deixat de tenir sentit. Però, les campanes, els campanars, i els campaners són un bé cultural, al marge de les creences religioses, que cal preservar. 

Els tocs de campanes han inspirat cançons tan impressionats com les Campanades a Morts de Llach, Les Trois Cloches de la Piaff i moltíssimes més arreu del món, incloent-hi La Campanera de Joselito, si voleu. En poesia hi ha mostres més que suficients, que justifiquen les campanes i em permetré, per a cloure l'article, posar com exemple a Vicent Andrès Estellés, en el seu poema en què dóna instruccions per al dia del seu soterrament, que volia amb campanes i amb les ulleres posades, per a poder llegir versos: 

A l’hora justa vull que a Burjassot, a la parròquia on em batejaren, toquen a mort. M’agradaria, encara,  que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint: "¿Que qui s’ha mort?" I que li donen una breu notícia: "És el fill del forner, que feia versos."  Més cultament encara: "El nét major  de Nadalet.". Poseu-me les ulleres.