LA BARBÀRIE CONTRA LA
BARBÀRIE
Les tràgiques agressions terroristes contra la població de Bruxel·les,
París, Madrid, Londres, Nova York,... o siga contra el cor de la societat
occidental, així com contra Túnis, Iemen, Bagdad, Egipte... han estat
subvencionades, dirigides i/o inspirades bàrbarament pel Daesh (Estat Islàmic).
En això tots estem d’acord. El dret a la defensa justifica, doncs, que els
estats occidentals i els musulmans moderats contrarepliquen aquests atacs,
perseguint i castigant els autors i els inductors.
Ara bé, s’arribarà enlloc a base d’aplicar la violència contra la violència?
Arribarem mai a aconseguir la pau? Jo crec que no. Les potències occidentals,
fins ara, han confiat únicament amb l’aniquilació dels terroristes i del Daesh,
o siga amb la guerra total i no ho han aconseguit fins avui; per què hauria de
ser ara d’altra manera?
Crec que ha estat el secretari d’Estat nord-americà qui ha dit, arran de la
mort del segon comandant del Daesh pels bombardejos americans, que aquest és
segur que serà substituït, o siga, que tot continuarà igual, de malament;
evidentment. De la mateixa manera, quan cau un terrorista és substituït per un
altre, i així etcètera, etcètera.
El que està passant a l’orient, el terror que s’hi genera, té unes arrels
pregones i altres més immediates, de les quals ni els analistes, ni els comentaristes
ni els politòlegs occidentals solen parlar. Són les actuacions interessades i erràtiques
dels EEUU i Rússia, sobre tot, a l’Afganistan i a l’Irak i en general a la
zona, amb enormes interessos econòmics i polítics vinculats, bàsicament el
petroli.
Tampoc no parlen de les raons que mantenen i nodreixen la inestabilitat de
la zona, que són les contradiccions internes entre xiites i sunnites, i
l’enfrontament pel control de llurs territoris. Ni tampoc de com influeixen els
interessos dels països productors d’armament, interessades en el seu “consum”. Per
tot plegat, doncs, vivim i patim els abominables actes de terrorisme, que
porten camí de no acabar.
Però, nihil novum sub sole, no hi
ha res de nou sota el Sol. La roda de la història és un seguit d’errors, de
fanatisme i d’interessos, similars als actuals. Per exemple, les agressions
dels xiites i sunnites, tots ells musulmans, són l’equivalent de les guerres
europees de religió, entre catòlics i protestants, tots ells cristians.
Si ens referim al terror d’estat, els europeus tenim una llista ben llarga:
la inquisició, l’absolutisme, el feixisme. També som responsables de l’mperialisme
que hem exercit i de les agressions contra el món indígena de tots els
continents i de l’espoli de les seues matèries primes.
Els occidentals, doncs, tan civilitzats i bons xics, podríem començar per
ser sincers i per reconèixer els propis errors, abans de donar lliçons, perquè
no som exemple de res. És evident que no ho farem, perquè estem instal·lats en
la supèrbia i en el maniqueisme de creure que al món hi ha els bons, o siga
nosaltres, i enfront els dolents.
Per exemple, encara viuen els miserables personatges coneguts pel del trio
de les Açores, (Bush, Blair i Aznar), que són els responsables directes de la
situació actual, que continuen, ben instal·lats i ben pagats, presumint i dient
impertinències, sense que a ningú li caiga la cara de vergonya.
Comente tot açò amb Vicent, que té les idees tan confuses que, fins i tot,
és un poc xenòfob i viu incòmode i contradictori, com els passa a tanta gent.
Ell em diu que accepta els xinesos i els negres, però que no pot fer-se a la
idea dels “moros”, que és com es refereix a tot el món musulmà.
En la seua visió, els qualifica de traïdorencs, terroristes, assassins i
mil coses. Li dic que recorde i compare el terrorisme i els assassinats que
cometeren Hitler, Mussolini, Stalin, Franco o Pinochet. Doncs, aquests no eren
moros, sinó blancs i alguns de missa diària, li dic.
Parlem de fanatisme i de l’ois que sent quan veu els ayatollahs, o els
imams, predicant d’Al·là i de Mahoma, atacant els transsexuals, per exemple,
forçant les dones... Doncs, li dic, no veig la diferència amb Rouco, o els
bisbes que acaben d’atacar aquests col·lectius. Li recorde l’actitud
antifeminista dels catòlics i de les incitacions a l’odi que feien els bisbes i
retors franquistes, en nom de Crist Rei, contra els republicans i els rojos...
Clarificar els caps enterbolits de la gent com Vicent, és una qüestió
prioritària, perquè hi ha tota una política d’enverinament de la societat, que
ja fem tard. Crec que els grans líders religiosos tenen l’obligació
d’intervenir-hi. Ja que tots diuen que parlen en nom de Déu, que es posen a la
feina d’arribar a una entente entre
ells, per a donar exemple als seus seguidors o clients. Han de manifestar que
ni Déu, ni Jahvé, ni Al·là, ni Rastafani, ni Vishnú... ni els profetes Mahoma,
ni Crist, ni Buda, ni Luter... emparen la violència. O siga, que han de deixar
sense arguments religiosos els violents.
Vicent m’insisteix que li preocupa veure que entre els “moros”, no hi ha
separació entre la religió i la política. Li insistisc que no tot el món musulmà
és el mateix i que ací i sense anar més lluny, al Regne Unit, la reina és el
cap de l’església i que els bisbes són membres nats de la cambra alta del
Parlament, com els ayatollahs iranians. Em diu de la teocràcia de l’Aràbia
Saudita i jo li responc amb la del Vaticà.
Finalment recordem que els dos vam ser escolanets en la postguerra i
coincidim que aquells foren anys repressius, sense democràcia, instal·lats en
el terror del franquisme, tots muts i a la gàbia, i en la regressió moral i
social. L’homosexualitat era un delicte, les dones no tenien drets, la religió
era obligatòria, els capellans excomunicaven els qui ens rebel·làvem o “descarrilàvem”...
A poc a poc hem anat aconseguint les llibertats perdudes, hem anat, molt a
poc a poc, esborrant el franquisme i llevant-nos de sobre la llossa de la
pressió religiosa. Hem anat avançant, li dic a Vicent, com han de fer també els
“moros” que tu dius. La diferència entre ells i nosaltres són cinquanta anys i
el que ells han de viure i passar, nosaltres ho hem viscut i superat. Nihil novum sub sole.
