dilluns, 4 de maig de 2020

CONFINATS O EMPRESONATS? MESTRES, LLEIS I INSPECT


 CONFINATS O EMPRESONATS? MESTRES, LLEIS I INSPECTORS

SAÓ. 04/05/2020
El Repunt 29.

Una sensació de catàstrofe apocalíptica ha envaït el món sencer, a causa d’un poderosíssim virus, que pràcticament és nou de trinca, que ha irromput de sobte en la vida de tota la humanitat, agafant desprevingudes el personal sanitari i les instal·lacions hospitalàries, els governs i la societat. En conseqüència, els governs han hagut d’improvisar, com han pogut, algunes mesures per protegir la població, més o menys encertades. Els viròlegs s’han llançat a investigar a corre-cuita el nou virus, ja que no en saben gran cosa i, per tant, al món encara no hi ha vacunes per a la seua prevenció, ni medicines per a guarir els malalts. Com tot necessita tenir un nom, al virus, per la forma física que té, l’han batejat coronavirus, però per a ser més exactes covid 19 (de l’anglès corona virus disease, any 2019). L’OMS també recomana de dir pneumònia per coronavirus o síndrome respiratòria associada a coronavirus. A mi m’agrada coronavirus, perquè és un mot breu i contundent i tot el món l’identifica sense dubtes. La malaltia que provoca és respiratòria, infecciosa, aguda i molt encomanadissa, tant que l’abast de la seua propagació ha estat mundial i és per això que la malaltia ha esdevingut una pandèmia.

A falta de tenir remeis farmacèutics, es recomana l’ús de mascaretes, de guants i d’alcohol, un gel desinfectant per a les mans i uns uniformes protectors per a la gent sanitària. Per a la població s’ha ordenat el confinament a casa. Han dit confinar-se a casa, en lloc de tancar-se, o recloure’s, o romandre-hi empresonats, incomunicats, aïllats, condemnats o castigats. Segurament han entès que el verb confinar és el més suau de tots els sinònims. És igual, li diguen com li diguen, els ciutadans hem quedat tancats a casa i hem perdut la llibertat de moure’ns lliurement. La sensació de confinats/presos s’ha evidenciat encara més quan han començat a deixar-nos eixir un poc i de manera controlada i escalonada, en un espai també controlat, exactament com els passa als presos que deixen sortir al pati, a pegar voltes, durant un temps. Com el primer govern que actuà fou el xinès, allí ho tingueren molt fàcil, perquè la població accepta, sense protestar, complir el que ordenen els governs; sense cap dubte els dura l’ensinistrament de l’època maoista. La resta de governs han aplicat la disciplina xinesa i tot el món ha hagut de romandre confinat.

Amb tot açò, les poblacions afectades no protestem pel que ens obliguen a fer, sinó al contrari, més o menys estem d’acord amb les mesures tan dures, però necessàries, que han pres les autoritats. Haurien pogut organitzar-ho d’altra manera, però, per regla general, tots els governs han fet i estan fent el que recomanen els científics i l’OMS. L’excepció són alguns polítics, energúmens i analfabets, que es creuen més sabuts que els científics i discuteixen el que s’ha de fer. Entre aquests hi ha els polítics neòfits espanyolets que donen “opinions” sense cap aval científic, encara que qui s’emporta la palma és l’incommensurable Trump, amb idees tan absurdes i perilloses com injectar lleixiu o gel desinfectant als malalts; la genialitat de Johson fou de prendre-s’ho a riota, fins que l’hagueren de dur a una UCI i canvià de parer; o Bolsonaro, que diu que ell no pot fer res i no fa res… I hi ha el fet que alguns estats republicans dels USA, preferisquen passar de precaucions i alçar el confinament abans d’hora. La dreta és així. Les mesures del govern espanyol, per exemple, són criticades durament per la dreta i l’extrema dreta, i fins i tot desobeïdes per il·lustres fantasmes, que s’han saltat les normes: Aznar, anant-se’n a Marbella; Rajoy, fent passejades esportives fora de casa; Casado, visitant un ramat d’ovelles sense mascareta, la presidenta de Madrid organitzant una festa obviant les mesures de prevenció… Mentre ells fan aquestes barbaritats, la ciutadania complim el que ens manen.

Amb les acusacions que llança la dreta contra la gestió del govern, emprant fins i tot tàctiques de fake news, evidencien la seua aberració moral i la mala llet que destil·len. El que interessa als fatxes és erosionar el govern, més que col·laborar a sortir de la crisi, que hauria de ser la seua obligació de patriotes, que diuen que són. Tampoc accepten la seua responsabilitat en les retallades que han practicat els anys que han governat, fent malbé la sanitat pública, cosa que ara els han eixit a la cara, especialment a Madrid La seua és, doncs, una actitud carronyera que jo compare al comportament de les hienes, quan aprofiten les errades dels animals que empaiten per a llançar-se a la jugular, en el nostre cas, del govern. Hem de confiar que, finalment, la gent no siga tan babaua com pensa la dreta i que aniran obrint l’ull i espavilant-se a l’hora de tornar a votar. Dit açò, no estic trencant una llança a favor del govern de Pedro Sanchez; en absolut. Reconec el que han fet bé, o han sabut i pogut,  solament això i moltes gràcies.

Estic totalment en desacord, però, amb el fet que, aprofitant la crítica situació del coronavirus, al govern els haja eixit la vena més espanyolista, injusta i tradicional, consistent a tractar d’imposar-se sobre els nacionalismes altres que el d’ells i en aquest cas inclús sobre els nacionalistes que els han facilitat el govern. Trobe inacceptable l’intent d’eclipsar la gestió dels governs autonòmics, especialment del català i del basc, inclús de l’illenc i del valencià. Els nostres governs han actuat en compliment de la seua obligació de defensar els nostres territoris, amb mesura, intel·ligència i responsabilitat, com tenen jurat de fer. El menyspreu de Sànchez a qualsevol proposta dels nostres governants pot tindre un preu, que no calculen bé a Madrid, pense jo. Tampoc estic d’acord amb l’exagerada presència militar en els nostres territoris, arruixant carrers i residències. Per tant, crec que, en realitat, els en done una de freda i una de calenta (o com ells diuen, una de cal y otra de arena), però un xec en blanc, ni pensar-ho, no se l’han guanyat.

Per a canviar de tema vull fer una anotació a l’article de Paula Boscà (Els ensenyaments d’aquesta pandèmia, SAÓ 457). M’ha agradat la defensa que fa dels mestres (ella ho és), i la crítica a l’administració educativa, que amb la proliferació de protocols, decrets i lleis, tracten de controlar-los, fent-los fer “muntanyes de paperassa, que converteixen els docents en auxiliars administratius”. Done gràcies a l’edat que tinc per haver-me jubilat, perquè jo me’hi negaria o intentaria sabotejar tanta protocolarització. Jo ja ho feia quan treballava i començava l’era de la protocolitis; ara que estic assabentat de les normes que dicten al professorat i de “les muntanyes de paperassa” i de protocols telemàtics que els cauen a sobre i que han d’aprendre a resoldre,encara em rebel·laria més….Com diu Cuixart, ho tornaria a fer.

I una darrera observació, que em ve al tall de la feina dels inspectors, que saben tantes coses: què s’ha de fer amb els alumnes que no poden seguir l’ensenyament on line, perquè no tenen ordinador a casa, o connexió a internet? Aquest tema sí que mereix un protocol. Jo en propose un que diga: Relació d’alumnes que no disposen dels mitjans informàtics. Pla per a facilitar-los-en i ensinistrar-los en el seu ús. I encara un altre protocol: Pla per a ensinistrar els professors per preparar materials on line, lliurar-los als alumnes, rebre els resultats, corregir-los i retornar-los-els; preparar els exàmens i avaluar-los. I un apèndix als dos protocols: Guia del bon@ secretari@, per a no morir en l’intent.

Per desgràcia per a aquest Estat, crec que hem tingut mala sort amb massa ministres d’Educació, que pensaven que tot consistia a treure una nova llei i adoctrinar encara més l’alumnat; un d’ells, el troll Wert inclús volia “espanyolitzar els alumnes catalans”, perquè “l’auge independentista té a veure amb el model educatiu català”. Fins i tot Esperança Aguirre i Mariano Rajoy han estat ministres del ram. Deplorable. Amb aquesta gent, com havíem d’anar avançant en res? Ara la ministra Celaà té preparada una nova reforma educativa, la vuitena després del franquisme; serà la LOMLOE, Llei de Modificació de la LOE, que és la Llei d’Educació socialista de 2006. Entremig, els populars proposaren en 2013 la nefasta LOMCE de Wert (Llei de millora de la qualitat educativa) que ara quedarà derogada i només per això ja m’interessa la proposta de Celaà; també, perquè l’objectiu de la modificació que es proposa és aconseguir l’èxit de tot l’alumnat, compensant els desavantatges d’origen social, la bretxa digital, etc. M’agrada com sona la música, ara falta veure com queda al Congrés, on la dreta ja ha anunciat que s’oposarà; confie que perdran.