L’OMNIPOTÈNCIA DELS
GOVERNANTS
que se senten
per sobre de tots, es tradueix en l’autoexaltació i la supèrbia, que a la
llarga són molt males coses i solen costar disgustos. Per als esperits febles,
la temptació de governar absolutament és irresistible i quan disposen del
suficient nombre de vots es transformen en sàtrapes o dictadors, oblidant que
la democràcia és tot el contrari. Podem posar d’exemples (de mals exemples) els
presidents Trump i Bolsonaro, encara que la nòmina és llarguíssima i els hi ha
a nivells, regionals, autonòmics, etc. Fins i tot a nivells municipals. També
en les organitzacions culturals, religioses, esportives... passa aquest
fenomen.
L’obligació que té qui creu en la democràcia és denunciar els comportaments
absolutistes i antidemocràtics d’aquesta gent, perquè els polítics, si disposen
d’una majoria de vots és perquè governen i no perquè imposen el seu ego.
Governar és dirigir els afers d’una administració, la gent i dirigir és
governar; enlloc he trobat que governar siga imposar els criteris del governant
sobre els demés, perquè això és el despotisme i l’antidemocràcia.
L’emperador Vespasià pensava que “per als ambiciosos de poder no hi ha
terme mitjà: o el cim o l’abisme (imperium
cupientibus nihil medium inter summa et praecipitia)”. Així és que els governants ambiciosos s’han
d’espavilar, si no saben fer autocrítica i són més modestos, perquè si l’orgull
els unfla massa, poden enlairar-se i anar pujant com un globus, amb
l’aplaudiment dels aduladors (mamons, en valencià) i quan més amunt s’apuja, si
esclata el globus més forta és la caiguda. L’historiador romà Tàcit deia “mai
no és segur el poder quan és excessiu”. Si una autoritat, president, ministre,
bisbe o alcalde, exigeix la seua presència obligatòria en tots els actes, amb
documents fotogràfics inclosos, no dóna una prova de poder, sinó una prova
d’inseguretat o de debilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada