dimarts, 8 de setembre de 2020

Breus, Urbi et Orbi IV, V i VI de juny, juliol, agost 2020 textos de facebook)

Breus, Urbi et Orbi. V

Textos difosos per facebook, durant juny de 2020

ELS TRIBUNALS CONSTITUCIONALS, PER A QUÈ SÓN? (19)

 

Els tribunals constitucionals, a tot el món han de ser imparcials i interpretar els dubtes legals de manera justa i assenyada, vetllant pel compliment de la Constitució i de les lleis; o siga que cap tribunal constitucional pot doblegar-se als interessos de ningú, ni del partit del govern, ni del cap de l’estat i no pot doblegar les lleis, estatals o autonòmiques. Què fa el TC espanyol, al respecte? Doncs fa coses incomprensibles, contradictòries i aberrants.

El mateix TC en diverses sentències ha dictaminat que els noms de valencià, català i català de Balears, són tres denominacions del mateix idioma, tal com es recull en cada autonomia i accepta l’equiparació dels respectius títols universitaris i de les oposicions que es convoquen. Ara, però, el mateix TC canvia i prohibeix que els governs català, valencià i balear es relacionen per escrit en català, perquè ho han de fer en espanyol. Evidentment, si no és una errada, o un oblit del que deien fins ara, és una aberració i evidentment les aberracions no s’han de complir mai. Ni un govern, ni un tribunal constitucional, ningú pot pretendre dictaminar o ordenar una aberració.

La lingüística, la romanística, les universitats, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, fins i tot la mateixa Academia Española (RAE); els ensenyants, els llibres escolars (inclosos els franquistes), les editorials i mitjans de comunicació; el PSOE, Compromís i Unides Podem; les grans superfícies, la Renfe, les línies aèries, les marítimes; els capellans que fan misses en valencià... La immensa majoria acceptem la unitat de la llengua i en fem un ús correcte.

Contràriament no ho fan quatre gats d’ungles esmolades: el cardenal Canyissars i la cúria, Lo Rat Penat d’ara; el PP, Vox i Toni Cantó de Ciutadans; algun mitjà blaver i alguna editorial; i ara el Constitucional....

 

PALESTINA EN PERILL (26)

 

He fet un enllaç amb una associació internacional (Avaaz) que de tant en tant em demanen suport per a les seues campanyes de drets humans, ecològiques, socials i polítiques, que si trobe raonables, subscric. Avui m’han alertat que l’estat d’Israel està a punt de perpetrar una nova i pràcticament definitiva ocupació de les terres palestines. Sembla que el propòsit és reduir els palestins en guetos, talmente com els feren a ells els nazis. M’he fet ressò de la situació signant una protesta internacional en defensa dels palestins, que és d’això que tracta l’enllaç que us he tramès.

Jo sé de l’holocaust dels jueus a mans dels nazis i sempre he protestat i abominat d’aquella barbàrie, defense el dret dels jueus a tindre un estat propi, però, també estic a favor dels palestins, o siga dels dos estats en un país, Israel i Palestina, i en absolut acceptaré mai que cap dels dos s’impose sobre l’altre, que és el que pretén l’Israel de Netanyahu, amb l’ajuda de Trump. Crec que la gent civilitzada que hem abominat dels nazis hem de defensar la solució dels dos estats, que és la que aprovà l’ONU. Vaig estar fa uns anys a Jerusalem i Palestina i vaig comprovar que aquesta solució també la defensen els partits d’esquerres jueus, encara que d’això la premsa en diu poc.

Per altra part, si Trump dóna suport al govern de Netanyahu és perquè el lobby jueu dels Estats Units és molt poderós i ell busca els seus vots per damunt de tot, a banda que com el polític jueu és un falcó i dels durs, és natural que li caiga molt bé, millor que els pobres palestins. Aquesta és una altra raó per a oposar-se i signar la petició d’Avaaz; és fer una bona obra.

 

I AÇÒ, QUI HO PAGA? (I)  (30)

 

En un viatge de Josep Pla a Nova York, una nit li mostraven la impressionant panoràmica de la gran ciutat, tota encesa de llums, rètols, els carrers plens de vehicles, una explosió enorme de magnificència i d’exuberància. Pla es quedà pensatiu, contemplant tot allò i finalment preguntà: - I açò qui ho paga? Com a bon empordanès que era, o siga, estalviador, dels que van apagant llums per la casa, la seua pregunta tenia el seu perquè. Qui paga? Molta gent pensa que tot ho paga l’estat, els governs i la veritat és que qui paga és el poble! Els governs cobren els impostos i paguen les factures, i si no en tenen prou, com no hi ha una màquina de fer diners, ens apugen els impostos.

Tota la crisi del coronavirus i les enormes despeses sanitàries; les empreses i els treballadors que s’ha hagut d’ajudar; les crisis industrials i turístiques que reclamen ajudes de l’estat; les inversions extraordinàries per atendre les noves exigències sanitàries i educatives... Si tot això ho ha de pagar l’estat, és evident que ho hem de pagar nosaltres, els contribuents que paguem, que ací no paguem tots. Europa ens ajudarà, però no ens regalà res, o molt poc.

Les grans fortunes tenen gran part dels seus diners a l’estranger; les grans empreses internacionals no paguen ací, sinó en paradisos fiscals; l’església catòlica no paga ni xapa; no m’oblide dels monarques, especialment del campechano; la banca tornarà a demanar diners i li’ls donaran; tothom demanarà ajudes, inclús per a festes... Si pagara tota la gent que no ho fa, o que paga poc, tot seria més just i es podria suportar. La negativa dels socialistes a cobrar més als que més tenen és incomprensible, inacceptable i injust. Continuarem parlant-ne, perquè en açò hi ha molt de marro.

 

 

Breus, Urbi et Orbi. V

Textos difosos per facebook, durant juliol de 2020

 

SEGONA PART D’AÇÒ QUI HO PAGA? (2 juliol)

Sabem que sempre paguem els mateixos: els treballadors, petits empresaris, funcionaris, ensenyants i sanitaris, o siga la gent de baixa capa. I per què? Perquè ni la dreta, ni els socialistes s’atreveixen a complir la Constitució i fer pagar més als qui més tenen. Així és que novament ens hem de fer a la idea que tornarem a estrènyer-nos els cinturons, per pagar la crisi del coronavirus. Però això no vol dir que damunt ens resignem i que ens abaixarem els pantalons. Tot al contrari, hem de dir-los a la cara, als d’alta capa, als partits de la dreta i als socialistes covards, que no estem d’acord amb ells i que els repudiem; diguem-los-ho de la manera més contundent possible en les properes eleccions.

Volen justificar-se amb la fal•làcia que si s’obliga les grans fortunes i grans empreses a pagar, se n’aniran amb els diners i llurs empreses a altres països. Com precisament això ja ho fan i, a més dels privilegis que tenen, paguen autèntiques misèries d’impostos i amaguen els diners a paradisos fiscals, quina falta ens fan? Són uns mals ‘espanyols’, tant que presumeixen. Jo els deixaria anar, amb el que porten al damunt i apa. L’estat podria rescabalar-se fent-se’n càrrec del que hi deixarien.

Als partits que s’acovardeixen i ens reclamen prudència i paciència, perquè tenen por que guanye la dreta, no els hauríem de votar. S’hauria de provocar una crisi de govern i reclamar noves eleccions i constituents, on el poble es podria manifestar a favor de la monarquia o de la república. I si també s’enfaden i se’n van els capellans? Que Déu els guarde. I si ho fa tota la família reial? Doncs, superguai. Sense aquesta gent, l’estat seria més just, lliure i democràtic i tindríem més diners en l’erari públic.

 

ELS MEUS ENCREUATS AL LEVANTE-EMV (5 juliol)

 

Com a tots, també els ha tocat als periòdics, adaptar-se a la nova normalitat, perquè s’havien vist obligats a reduir pàgines, per la reducció de lectors. Entre les pàgines recloses a casa nostra ha estat durant aquest temps la pàgina PANORAMA, que diàriament publica Levante-emv, i en la qual apareixen els meus encreuats. Avui els lectors s’hauran trobat, doncs, amb la pàgina diària en valencià que reapareix amb impulsos renovats i ampliant el panorama des del qual hem estat veient el món i veient-nos; el panorama s’ha ampliat, de manera que podem dir que hem eixit de la pandèmia enfortits.

Els encreuats de cada dia, que avui és el que fa 7.179, continuaran la seua marxa cap al destí que li depare el futur. Jo he advertit algunes vegades que cal que apareguen nous encreuatistes, perquè jo ara ja tinc 78 anys (subjecte perillós per als virus, com hem vist) i, encara que em va la marxa, crec que es convenient anar pensant en el relleu. Podeu posar-vos en contacte amb mi, si teniu cap dubte.

Els filoencreuaters i filoencreuateres que, amb el permís de Josep Lacreu, sou els amants dels encreuats, i jo mateix com encreuatista major, ens ho hem de passar d’allò més bé resolent les preguntes i els enigmes que us plantege cada dia. Jo em divertisc creant-los i tots plegats, doncs, hem de gaudir-los i aprendre. Jo aprenc coses noves de tant en tant, perquè els qui els creem també tenim dubtes que hem d’aclarir diccionari en mà. Per acabar-ho d’arrodonir teniu la solució al costat mateix de l’encreuat, que deveu consultar en cas de dubte; els qui no us agrada copiar (que no és pecat, no sigueu estrets) podeu fer-ho dissimuladament. El món ha anat avançant copiant-nos els uns dels altres. Us espere cada dia al Levante-emv, pàgina Panorama.

 

A VALÈNCIA, QUI S’HA DE PREOCUPAR PER LA LLENGUA? (9 de juliol)

 

En primer lloc els valencians i les valencianes, que hem de defensar-la com el nostre patrimoni més important i allò que ens defineix com a fills d’aquesta terra. És inexplicable que hi haja valencians i valencianes que diuen que són valencians però que parlen en castellà als fills. Un valencià que parla castellà o és xurro o és un traïdor; en el primer cas, el castellà és la seua llengua, però ha de saber valencià perquè és la llengua de València. Un valencià de parla valenciana també ha de saber castellà perquè és la llengua de l’estat. Això és el que diu l’Estatut d’Autonomia i les lleis subsidiàries.

Però la llengua, qui està més obligat a protegir-la, potenciar-la, fomentar el seu ús i UTILITZAR-LA és l’administració, totes les administracions; això és el que diu la Constitució i recull l’Estatut. Els partits i administracions que fan com marquen les lleis, són els que actuen bé i els partits que s’oposen són uns botiflers i uns traïdors. Les coses s’han de dir pel seu nom.

Bones actuacions són, doncs, que els polítics parlen sempre en valencià, començant pels consellers i alts administratius i pels líders de tots els partits; que l’administració atenga preferentment en valencià i exclusivament en el cas dels ciutadans valencianoparlants; que l’escola valenciana tinga els necessaris ajuts pedagògics per a ensenyar la llengua; que els mitjans de comunicació dediquen espais a l’ús del valencià; que totes les congregacions religioses, facen ús del valencià...

Les administracions de l’estat i les autonòmiques, han d’ajudar econòmicament i potenciar el seu ús, com ja passa amb la televisió ÀPUNT. És una obligació que tenen segons la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Ací no caben excuses de mal pagador: o es defèn la llengua, o se la traïx, i qui traïx és un traïdor o traïdora.

 

ELS QUI NO VOLEM FESTES, ESTEM DE FESTA (15 juliol)

 

Els qui normalment no volem massa festes i en fugim tant com podem de les inevitables, és evident que enguany, amb la seua desaparició, pel coronavirus, estem de festa. La tranquil•litat dels carrers, sense traques, ni músiques, ha estat, és i serà impressionant; la llàstima és que els retors no es desanimaran i igualment tocaran les campanes, i no amb un repiquet i prou, sinó amb voltejos de festa grossa, que desentonaran amb la realitat.

Diuen els teoritzadors que s’autoanomenen etnòlegs, que compten amb il•lustres imbècils en les seues files, que les festes són l’expressió de l’ànima d’un poble, cosa més aviat dubtosa perquè sense festes els pobles subsistim igualment o millor, com hem vist que ha passat fins ara.

Les festes podrien tenir sentit abans, i molt abans encara més, quan el veïnat no tenia tanta facilitat de moure’s com ara, però amb la tecnologització massiva, l’aclaparadora invasió de la televisió, la facilitat de transports i la profusió de pastisseries, la gent ara viu tot l’any prou distreta, anant amunt i avall, i menjant pastissos quan li ve de gust i no esperant nadals, ni pasqües, ni les festes del poble per a fer-ho.

Dic açò perquè acabe de veure el llibre de festes de Silla, molt discret però on no han faltat les fotografies a tota plana de l’alcalde i de la regidora, somrients i prometent unes grans festes l’any que ve. Així que enguany no hi haurà bous, varietés a la plaça, porrots, carxofa, ni processó, però es faran quatre misses amb aforament limitat. També el llibre de festes ha notat el retall i el tradicional article de Josep Antich ha estat reduït al màxim, quina llàstima. És d’esperar que tots els diners que s’estalviaran de les no festes, es destinaran a ajudes a les persones més necessitades.

 

 

ESCAC AL REI, I MAT (22 juliol)

 

En els jocs d’escacs, quan un jugador amenaça de mort el rei, ho ha d’advertir dient escac al rei, perquè el jugador contrari puga salvar-lo: és una prerrogativa reial. Si no hi ha manera que el rei se salve, aleshores és un escac i mat, ha mort el rei i s’ha acabat la partida. Curiosament, si és la reina la peça amenaçada, no té el privilegi del rei i no s’ha d’avisar del perill i aquesta mor automàticament i el joc continua. Així que els escacs, que són un joc molt intel•ligent i recomanable per a la bona salut mental dels jugadors, són un joc monàrquic i masclista molt especial. Cada vegada que apareix en pantalla, o en la premsa, alguna nova informació sobre les malifetes de l’emèrit Borbó em ve al cap aquest joc: escac i mat al rei, pense.

No sóc jo el responsable, sinó la família en qüestió, que la gent estiga indignada contra ells, que els avorrisca i que els menyspree. Ells s’ho han buscat. I és tanta la indignació, com són d’enormes les seues males accions, de manera que quan es proclame de III República serà, en gran part, gràcies a ells, gràcies a què finalment la gent no podrà continuar suportant tanta ignomínia. Ironies de la vida i de la història.

Parlant d’història, hi ha un llibre que retrata perfectament el tarannà d’aquesta gent vinguda de França en el segle XVIII: "Els Borbons en pilotes", de Fidel Balés, M.T Pagès i Anna Puig (Cossètania Edicions). Un llibre de sàtira, humor i paròdies, sobre la vida sexual i sentimental, a càrrec de l’erari públic, de la dinastia que ha regnat a l’estat en els últims segles. Un recull històric documentat que retrata les intimitats d’aquesta gent de braguetes i bragues incontrolables i enormement oneroses.

 

LA MORT DEL REI DELS ESCACS (24 juliol)

 

Vicent San Ramon troba que la mort del rei en el joc d’escacs, que jo considere un joc monàrquic, és tot el contrari “és un joc antimonàrquic perquè, a la fi, es tracta de matar al rei. A veure si el joc en qüestió el va inventar un republicà exaltat”.

Matar el rei en els escacs és un exercici més propi dels monàrquics que dels republicans, perquè els reis que han estat assassinats (amb verí o a ganivet), ho han estat per gent de la pròpia família o per partidaris d’un altre pretendent, tots monàrquics, doncs, i per això quan mataven el rei dels escacs ho feien des d’un punt de vista sols lúdic. Contràriament, les dues repúbliques, breus i benintencionades, que hem tingut a l’estat espanyol, no matàrem a ningú d’ells, sinó que enviàrem a l’exili daurat a Isabel II i a Alfons XIII. Per això devem concloure que nosaltres som més bones persones (o més ingenus o més faves) que els monàrquics de veritat, o ves a saber.

Ara hi ha el problema que té commocionat el poble, per la transcendència de saber la vida corrupta i menyspreable, i a costa de l’erari públic, del rei que hagué (pronuncieu rei cagué). Curiosament, ni els monàrquics el defenen ja, ni el seu propi fill, ni la donya Sofia. Què hem de fer els republicans? En el meu poble, perquè els xiquets no tinguen mal de gola i tos, l’untem la nou amb oli beneït de sant Blai i diem: “sant Blai gloriós, deixa’m el xic i endu-te la tos”. Podríem adoptar la fórmula, dient uns i altres: ‘glorioso san Froliano, déjanos la pasta y llévate el campechano’; ‘gloriòs sant Sebastià, deixa-nos la pela i endu-te el campetxà’; “glorioso san Floriano, déixanos o diñeiro e quítanos o campechano”. Amb el basc no m’atrevisc.

 

 

LA PANDÈMIA, LA CITA PRÈVIA I ALTRES COSES DE PARIR (28 juliol)

 

Amb l’excusa de la pandèmia, la tenebrosa màquina digital, que està en mans de la casta funcionarial, ha copat totes les oficines de les administracions, tallant radicalment les relacions immediates amb els administrats, que ara hem de sol•licitar cita prèvia i preparatòria amb un funcionari, que és l’encarregat de donar cita prèvia definitiva per a entrevistar-te amb el funcionari que sap “solucionar” el teu problema o que ha de passar-te al funcionari que t’ha de donar cita per a entrevistar-te amb el regidor del ram, que, si fa al cas, t’ha de passar a sol•licitar cita per a parlar amb l’alcalde. Una derivada és que algú de l’escalafó talle ras i et remeta a la pàgina web municipal on està tot molt detallat, encara que sense preguntar-te si tens ordinador, si saps que és una web i si estàs avesat a la informàtica. En molts casos el ciutadà que intenta posar remei al seu problema, està, més marejat que l’allioli i sobre tot, a punt de parir.

Val, estic d’acord que amb tota la mandanga de la pandèmia i per no posar en perill els treballadors de l’administració, ni els ciutadans, no podem amuntegar-nos en les oficines i que ens han d’ordenar, però amb el risc que tot funcione tan lentament que hàgem de perdre mitja setmana, quan abans amb mig matí n’hi havia prou. Crec que la solució ha d’estar en gestionar de manera més eficient i ràpida, perquè si el risc és tan gran, quan menys temps hi estem exposats, uns i altres, millor.

Jo preguntaria als funcionaris si ara treballen més que quan no hi havia cita prèvia, o menys o igual. Si treballen més, l’enhorabona i quan puga ser que els donen un plus; si treballen menys, alto, això caldrà revisar-ho; si treballen igual, que s’ha guanyat?

 

 

Breus, Urbi et Orbi. VI

Textos difosos per facebook, durant agost de 2020

 

 

EN DEFENSA DE TORRA (1 agost)

 

El president català no ha anat a retre-li submissió al rei, que d’això es tractava, perquè repartir-se les ajudes europees era l’excusa. A mi m’ha semblat que ha fet molt bé i jo tampoc hauria anat. Crec que hem arribat en un punt que les coses s’han de dir clares i a la cara i aquesta monarquia franco-borbònica no mereix cap respecte, per totes les maldats que ens han fet al llarg de la història i més recentment en el regnat del Juan Carlos 1; Felipe VI va pel mateix camí. Per a què hem de suportar una gent que no té cap escrúpol ni mirament, que s’omple les butxaques sense vergonya, que posa els diners en paradisos fiscals, etcètera i que, damunt, són “inviolables”?

Com Franco els imposà, perquè era “caudillo por la gracia de Dios”, aquesta gent també seran reis per la mateixa gràcia i per tant, si això no ens fa gens de gràcia, no tenim perquè callar-ho, devem dir-ho i devem exigir que se’ls suspenga la famosa inviolabilitat i que perboquen davant la justícia tot el que han fet, que tornen tot el que s’han escudellat a costa del poble, que se’ls confisquen les comissions cobrades dels àrabs, que paguen a hisenda i... que se’n vagen ben lluny, amb la gràcia de Déu.

Torra ha quedat molt dignament, defensant l’honor dels catalans i les catalanes. Jo no em puc comparar, evidentment, però quan era alcalde i venia el rei a València, o el Papa, em cridaven preguntant-me si hi aniria a fer el paperot; mai vaig anar a ballar-los els nanos i per això comprenc molt bé el que ha fet el president català. Qui vulga honra que se la guanye i aquesta gent no en té, són una deshonra, que no ens mereixem. Adéu, doncs.

 

 

REI EMÈRIT O REI DEMÈRIT? (6 agost)

 

En un article que em publicaran el dissabte a Levante-EMV deixaré caure una proposta que pot ser la solució al problema que tenen plantejat els monàrquics amb el rei que hagué (pronuncieu ka-gué). Ja que no li poden treure el títol de rei, que li’l deixen, doncs, i que se’l confite, però en lloc de l’adjectiu emèrit que li han posat, que li posen tot el contrari, o siga demèrit, el resultat seria el rei demèrit Juan Carlos I. Tant emèrit com el seu antònim demèrit venen del llatí emerere, que significa merèixer, tenir mèrits o de demerere, que és no tenir-ne, haver perdut els mèrits. Crec que així quedaria tot més clar i seria una satisfacció mínima als qui som antimonàrquics, especialment antifranco-borbònics.

Per fi ha fugit, però els monàrquics no tenen perquè patir, perquè el demèrit no passarà fam, ja que té una fortuna col•locada pels paradisos fiscals i no se l’acabarà. A més a més, té la tira d’amics milionaris que li ballaran els nanos, el protegiran, alimentaran, vestiran i duran al metge, i protecció policial a càrrec del govern. Especialment poden estar tranquils perquè tampoc li faltaran amiguetes, ja que la bragueta és el tema que més l’obsessiona, tant o més que els diners. És d’agrair que per a la fugida haja triat marxar a la república portuguesa, o a la dominicana, o siga a una REPÚBLICA, mira per on.

 

 

AI DE QUI TINGA EL OCHO (13 agost)

 

Durant la postguerra, la repressió, la fam, i l’adoctrinament franquista, feren que la gent s’espavilara per a resistir la misèria a què ens havia abocat el dictador. Els més valents continuaren lluitant en el maquis; els condemnats a mort caigueren sense pietat ni judicis legals; els condemnats a presó patiren totes les humiliacions, com fer-li el Valle de los Caidos a Franco. I hagué l’emigració dels qui hagueren de fugir de les tropes franquistes .Els intel·lectuals i artistes no podien quedar-se ací. La misèria moral dels triomfadors franquistes dugué a la misèria al poble.

També s’implantà la repressió lingüística, i tothom havia d’expressar-se en castellà, que el règim batejà com la lengua del imperio. Evidentment tothom no es resignà i hagueren nuclis de resistència bascos, catalans, valencians, gallecs... que mantingueren viu l’estudi de llurs respectives llengües, i gràcies a aquestes persones i al poble, les llengues no desaparegueren, com volien els franquistes.

L’humor serví per a ridiculitzar la situació i en el fons el mateix règim (els acudits contra Franco eren famosos). Em ve a la memòria l’acudit del soldat que estava format al pati, on a cadascú li havien assignat un número. Quan el sergent cridara cada número, el portador havia de dir ben alt, presente. El uno, presente; el dos, presente; el tres..., el cuatro... Així fins que arribà el ocho, que era el del soldat; ningú responia i el sergent insistia, el ocho, i res, i tornava, cada vegada més empipat, el ocho, i res. El soldat somreia, perquè el seu número era el vuit: ai de qui tinga el ocho, pensava. Aquest acudit ens feia gràcia i ningú sabia el perquè, però segurament era la manera d’expressar el disgust pel que passava, en el subconscient popular.

Altre dia contaré el cas de Nelo Bacora.

 

NELO BACORA (16 agost)

 

Recorde les representacions teatrals de Nelo Bacora, quan jo era jovenet, perquè era una peça teatral que agradava molt a la gent i l’aplaudia amb entusiasme. M’impressionava que Nelo parlara tan malament, soltant ‘espardenyades’ rigoroses, que el públic agraïa reiteradament. Es tractava d’un llaurador poc instruït, però viu i espavilat, amb reflexos i argúcies amb què aconseguia enganyar tothom, fins i tot el mateix advocat, a qui havia recorregut, perquè hi havia unes terres en disputa, entre ell i una vídua, i s’havien d’inscriure, cosa que aconsegueix Nelo. Ja propietari li ofereix matrimoni a la vídua i a més, sense moure’s del despatx de l’advocat, guanya uns diners gràcies a una sèrie d’equívocs que sap aprofitar.

Nelo ni sap parlar castellà, ni l’entén bé, però es fa entendre suficientment. La gent se’n riu per això, però en realitat cadascú se’n riu d’ell mateix, perquè tothom s’ha vist en situacions paregudes. És especialment brillant quan al final de l’obra ha de pagar a l’advocat els vint duros que li reclama. Nelo vol una ‘rebaixeta’ i l’advocat justifica la factura, perquè és advocat de l’il•lustre Col•legi, doctor en dret, exprofessor d’institut i etcètera, etcètera. Això de sétera, sétera, què vol dir? L’advocat li explica que té més títols, però que per no fer-ho massa llarg, dient etcètera és com si els haguera dit. Ah, Nelo es posa la mà a la faixa on du els diners, comença a treure’ls: pos tinga un duro, i dos, i tres, i quatre i sétera, sétera, que vol dir que en tinc més però per no fer-ho tan llarg, dient sétera, ja és com si li’ls haguera donat tots. Nelo s’ha fet entendre sense canviar d’idioma, s’ha inscrit les terres i es casarà amb la vídua. Durant una llarga estona la gent l’aplaudeix amb entusiasme.

Una observació: set personatges parlen en valencià, els advocats inclosos, i sols un, que és caporal retirat de carrabiners i pretenent de la vídua, parla en castellà, és un energumen, com si diguérem de Vox, que Nelo deixa fora de combat.

 

LA CORT DELS MIRACLES (20 agost)

La doctrina clarament feixista dels falangistes proclamava que Espanya és una unitat de destí universal i proclamava una història fantàstica i imperialista d’una “Espanya” indissoluble, amb un govern i un partit únic i tota una invenció històrica per a autojustificar-se. Exactament com havia fet Hitler a Alemanya i Mussolini a Itàlia. Ja sabem com els anà als alemanys i als italians, que perderen la II Guerra Mundial, deixant Europa destrossada; i com ens anà a nosaltres amb la guerra civil i la dictadura franquistes.

Valle Inclan havia escrit “La cort dels milacres”, presentant açò exactament al revés que els falangistes, exactament com un esperpent. Per això, m’he inventat una definició ‘valleinclanesca’: Espanya és un destí esperpèntic universal. Us recomane que llegiu la seua obra perquè podreu comprovar que ací no ha canviat res i que la similitud entre el regnat d’Isabel II i el del seu rebesnét Juan Carlos I és total. Els dos s’ho trobaren tot fet, ella heretà la corona i es dedicà a viure, omplir-se les butxaques i follar. Al rei demèrit actual li va donar la corona Franco, i ja sabem a què s’ha dedicat, com la rebesàvia. D’aquella coqueta i figa boja s’ha escrit molt i en els llibres d’història us podeu instruir i escandalitzar; del rebesnét estem assabentant-nos ara i cada dia més. Ambdós acabaren fugint, aquella a Paris, i aquest a un paradís fiscal musulmà, amb les butxaques a vessar.

Amb unes històries tan poc edificants, més aviat tan miserables i anti-espanyoles, és incomprensible que encara queden monàrquics, que defensen el rei demèrit, com els socialistes Alfonso Guerra, Celestino Corbacho, Matilde Fernández; els populars Josep Piqué, Rafael Catalá, Ana Pastor i Esperanza Aguirre; i l’exministre de l’UCD Rodolfo Martín Villa. I és que Espanya és un destí esperpèntic universal, sense remei i miserable.

 

 

LA CASTA SUSANNA, ELS JUTGES I EL PP (27 agost)

 

Dos jutges assetjaven Susanna, entre el fullatge dels arbres, mentre prenia el bany al jardí de casa. Sortiren de sobte, demanant de follar-se-la o l’acusarien d’haver-la sorprès fent-ho amb un jove. Susanna decidí que preferia rebutjar-los, malgrat que hauria de defensar la seua innocència, que cedir als desitjos crapulosos dels jutges. Naturalment guanyaren els jutges i fou condemnada a morir. Aleshores, Daniel demanà sotmetre els jutges a un interrogatori per separat. Un va dir que l’havien sorpresa follant sota un freixe i l’altre que era sota d’una alzina i així es va demostrar que aquells jutges eren uns mentiders i Susanna se salvà. Açò vol dir que no tots els jutges són de fiar (capitol 13 del Llibre de Daniel). Paraula de Déu.

A l’estat espanyol també hi ha jutges, com a la Bíblia, que no són de fiar, perquè o tenen una doble vara de mesurar, o troben mils d’excuses per a no condemnar els populistes o per a no obligar-los a retre res. Ara, aquests, que tenen tant a callar, acusen el de la coleta (Pablo Iglesias) de coses tèrboles i demanen la seua mort política ja, ara mateix. Tenen com objectiu primordial acabar amb el govern de Pedro Sànchez i s’han encegat amb les de Podem. Si algú havia cregut que la mala era la tita marquesa Cayetana, ara es veu que Casado és com ella.

Com en el cas de la casta Susanna, fa falta un Daniel just, un jutge recte i just per a desmuntar els arguments dels populistes, un Ximo Bosch, per exemple, que demostre que els qui més casos de corrupcions porten a sobre, són els qui més xillen, però que qui més xilla no és qui té més raó. Com ha passat fins ara, Iglesias demostrarà que és mentida la denúncia dels populistes

 

IAIOS I IAIES OPORTUNS O INOPORTUNS (31 agost)

 

Em referisc als avis o iaios, perquè a punt de començar el nou curs escolar anem a assistir a un debat en el si de les famílies, que tindrà serioses repercussions. Qui s’encarregarà de dur les criatures a escola, de recollir-les, de preparar-los el dinar i la berena, si els pares treballen? Amb la pandèmia, aquests membres de les famílies, que se’n feien càrrec, ara han passat a membres perillosos, perquè podem encomanar la pesta als néts i les nétes, o perquè els la poden encomanar a ells mateix. Què diuen els experts?

És cert que moltes famílies no podran prescindir-ne i, per tant, s’haurà d’arbitrar un protocol especial per aquests casos. Si no se n’ocupen els iaios, com s’ho faran les famílies? Supose que s’activarà al màxim la llei de la Conciliació Familiar per als casos de les famílies amb dificultats per atendre degudament les criatures. Per no dir que les mesures més universals per a evitar el coronavirus, la distància social, les mascaretes i la higiene de les mans, pot representar dificultats econòmiques afegides en famílies amb pocs jornals, que els experts haurien de calcular també i ajudar.

No sé si el govern de l’estat, de la mateixa manera que han recorregut a l’exèrcit per a certes feines, consultaran l’opinió i les xifres de Càritas, Creu Roja, Unicef, i les ONG, sobre els índex de pobresa ara i ací, que són terrorífiques perquè són de les pitjors, exactament som la posició setena més alta d’Europa. Això també forma part de la marca España de Borrell! Vergonya!

Hem de tenir-ho en compte perquè els ajuts europeus no haurien d’anar als dèficits de les sales de festa i de joc, ni hotels... (com tingueren els bancs en l’època del PP) ni a coses que no siguen de màxima necessitat social.

 

 

 

 

 

Cap comentari: