dimarts, 8 de setembre de 2020

LES CRIATURES DE DÉU I EL CORONAVIRUS

 

Les criatures de Déu i el coronavirus

, 42. Revista SAÓ

08/09/2020

Els qui amb tot el dret moral, filosòfic i legal creuen en la creació del món per la mà directa de Déu, es poden trobar en situacions tan inesperades i difícils, com haver d’explicar si el coronavirus també és o no, una creació de Déu. Si ho ha fet tot, també haurà fet els virus, li preguntava un veí de Silla, evidentment de la corfa amarga, a un amic i devot feligrès, fa uns dies en un bar de la plaça. Sóc testimoni que el devot no sabia què contestar i que l’altre li insistia: a veure si Déu sols féu els colomets, els canaris, els borreguets… i la feina més bruta li la deixà al dimoni; de tota manera, segons la Bíblia, el dimoni també fou una creació de Déu, afegia. Érem pocs els amics que ens trobàvem contemplant, que no participant, d’aquella absurda discussió teològica, que acabà sense resoldre’s, un poc per l’abandonament del camp de batalla del devot, evidentment amb pocs recursos dialèctics i paciència.

A Silla sempre hi ha hagut un petit sector de veïns ateo-il·lustrats que s’han entretingut posant en evidència els retors del poble. El més famós fou, sense cap dubte, Artur Simó el satisfet, que duia de cap els missioners que venien cada any a fer la quaresma, discutint amb ells fins que els acovardia, cosa que era molt celebrada al poble. Com era molt llegit (Darwin, Bakunin, Blasco Ibañez…) i feia poesia, escrivia versos punyents i ditirambes sonats molt ateus. Li demane al cronista Josep Antich quina era l’adscripció política del satisfet i em diu que era anarquista, molt agrarista i cooperativista, però que no participava en els actes més violents. Per altra banda, en el sector anticlerical local cal incloure els nombrosos militants d’Esquerra Republicana, molts d’ells maçons i un poc menja capellans, d’alguns dels quals al cementiri encara llueixen les làpides amb llurs símbols, desafiant les autoritats franquistes que mai se n’adonaren.

Quan en la conversa que conte marxà l’amic més devot i es restablí el clima desenfadat normal, els qui quedàvem concloguérem que els més cristians, i ara més trumpistes i bolsonaristes, els més crèduls i ingenus, tenen molt difícil explicar-se si ho fan a la fosca llum de la Bíblia. Algú comenta que això ho tenen superat els teòlegs més moderns i, fins i tot al Vaticà, perquè ara la interpretació és més aviat la que dissenyà el jesuïta Teilhlard de Chardin i altres pensadors, tractant d’unir el text sagrat i els avenços de la ciència: que Déu creà el món però no en una setmana, sinó al llarg de l’evolució, que Déu és el motor de l’evolució. La pregunta, però, no era exactament aquesta, sinó si el coronavirus cal atribuir-li’l o no a Déu. Si és que no, significa que Déu no ho ha creat tot i per tant ni és tan omnipotent, ni suprem. Si és que sí, cal preguntar per quina raó ho ha fet i per tant no és tan misericordiós ni ama tant la humanitat. Aquest és un dels raonaments que podia fer el satisfet, que deixava estabornits els retors, menys llegits, encara que més tronats. Els capellans li dirien el de sempre: que Déu fa les coses i sols Ell sap perquè, especialment perquè siguem bones persones, no l’enfadem i ens guanyem el cel; amén.

Ja en casa, em pose a escriure i em venen al cap diverses històries de caire polític i religiós de la meua infància, com la impressió que em causà veure el tio Tarrà negant-se a agenollar-se davant la custòdia en la processó del Corpus, d’Albal. Jo era escolanet i hi vaig estar al bell mig del fet que conte. El tio Tarrà tornava a casa i la processó li passà per davant, i quan tothom s’agenollava ell no ho féu; aleshores el retor, custòdia en mà, alçant-la de cara a ell i amenaçant-lo, li ordenà que s’agenollara; Tarrà digué que no i es mantingué tot digne, dret i desafiant; estic veient-lo. Com era l’any 1952, aquella nit la guàrdia civil el dugué a la caserna i l’hagué de passar al calabós, que ja coneixia perquè l’havien dut altres vegades, com sempre que venia Franco a València. Aquella imatge, tan valenta i digna del tio Tarrà, la tinc gravada en la memòria i li l’agraïsc.

Un poc després, per circumstàncies rocambolesques, entrí en el fatídic seminari de Montcada, on, a més d’haver de parlar en castellà, haguí d’aprendre a seure a taula i emprar els coberts, “porque en vuestras casas esto no os lo han enseñado”; haguí de patir l’adoctrinament d’aquells histriònics professors, tutors i padres superiores. Fou en aquells temps que vingué Franco al seminari i jo formava part de l’escolania que l’havíem de rebre cantant-li: hispaniarum principi, ducem nostrum Franciscum, vita et victoria; encara recorde la música i la lletra. Franco entrava junt a l’arquebisbe i anava avançant cap a l’escenari; jo estava en primera fila dels cantants, perquè era dels més xicotets; tot el saló estava ple de gom a gom de capellans i seminaristes xillant Franco, Franco; el paio avançava aixecant la mà i aproximant-la suaument cap a alguns dels xiquets de l’escolania; jo el veia vindre i pensava que em tocaria a mi, i en efecte, quan arribà a l’altura del meu cap, deixà anar la mà, jo me’n vaig fer enrere i no em tocà! Després li vaig haver d’explicar al rector que m’havia entrat por, i com mon pare era carlí i molt catòlic, ho deixaren anar, encara que no s’oblidaren mai, com després m’ho recordarien. Anys després vaig comprendre que Franco em mirà amb odi i sempre he estat pagat d’això. El meu iaio va patir molt per la meua culpa, fins que finalment vaig haver de deixar l’aprenentatge de capellà; Déu no em volia, ni jo a ell (això tardí un poc a entendre-ho, quan ho vaig veure evident). El meu iaio, que després de la guerra havia estat castigat a marxar a Conca a instal·lar telèfons, se’n va alegrar moltíssim i com era molt blasquista, aprofità per a fer-me un seguit d’explicacions antireligioses i republicanes, que m’han resultat molt útils al llarg de ma vida.

Però, tornant al començament, vull afegir que al llarg de la història, les plagues i pandèmies que han assolat la humanitat, han estat interpretades per l’església com càstigs de Déu pels pecats dels homes; així ho diu explícitament la Bíblia i ho han predicat sants com Vicent Ferrer, que es féu tan famós amenaçant amb la fi del món, cosa que no li hem de perdonar malgrat que predicara en valencià per tot arreu. Amb l’autoritat de tants sants, molta gent no posava en dubte que les pestes les enviava Déu, com un càstig. Convertiu-vos, que el món s’acaba, cridava sant Vicent. I no fa molt, el president americà Reagan, de la mateixa corda que Trump, quan aparegué la SIDA també es va atrevir a dir que Déu havia enviat aquell virus com un càstig als homosexuals, negres i haitians (?).

Ha estat la ciència que, al llarg de la història, ha anat fornint-nos de respostes científiques, de vacunes i de medicaments, per a combatre els virus i que, per tant, l’única possibilitat de sobreviure als seus efectes perniciosos és confiar en els remeis que descobrisquen els investigadors i en les mesures higièniques que se’ns recomanen, i no en les ocurrències d’analfabets com Trump. Els resos no serveixen de res, si no s’acompanyen de les mesures adients, i si no que els ho pregunten al veïnat de Benigànim, que li tenen tanta fe a la seua beata Inès, i s’han hagut de confinar. O als dos populars sants protectors contra la pesta, Sant Roc i Sant Sebastià, que enguany s’han quedat sense les festes de Burjassot, Silla, Palma de Mallorca, Barcelona, Donosti, etc. Convé, doncs, que posem un poc d’ordre mental, administratiu i festiu, perquè els virus, han existit, existeixen i n’apareixeran periòdicament i no convé que ens tornen a agafar desprevinguts com en el cas actual. Les prevencions mai són de sobra i és millor passar-se’n que fer curt.

I ja que escric a SAÓ on hi ha molt de creient lector, fins i tot capellans, i per posar la meua nota irònica i cínica, jo crec que en absolut s’ha d’obviar cantar goigs a sant Roc i a sant Sebastià, al mateix temps que, ben dutxats, ens posem les mascaretes i ens mantinguem a metre i mig dels compares. M’oferisc a escriure’ls a l’efecte, amb permís del cardenal Canyissars (que encara continuarà censurant el valencià, però a qui li ho demanaré per favor). Recordem que Sòcrates fou condemnat a mort, havent de beure’s un got de cicuta, acusat de corrompre la joventut i de ser crític amb les autoritats, coses que eren certes; rodejat dels seus deixebles, el gran filòsof es begué el verí i, a punt de morir, recordà que li havia fet la promesa d’un gall al déu de la medicina Esculapi, i encara pogué dir a un seu deixeble: “Recorda, Critó, que li devem un gall a Esculapi”. Perquè, si ve a compte, una cosa no lleva l’altra.

Cap comentari: