MANIFIESTO

Article publicat al setmanari el Punt, 3 d'agost de 2008

“MANIFIESTO”


El Manifiesto por la lengua común el van signant, apadrinat pel periòdic El Mundo i el seu inefable director, un tal Ramírez, reginjola de gust, potser més que quan passava l’estona a ca la seua amiga de la vaselina. Però, aquest fenomen de la història (Espanya) és així i qui ha tingut la desgràcia de caure a la seua ratera és com qui ha caigut a un pou profund i sense eixida. Clar i ras: Espanya s’ha fet a base de guerres i d’annexions i els guanyadors no volen perdre els seus drets. La cosa ve de llarg, de segles enrere i els paradigmàtics Decrets de Nova Planta (segle XVIII), que dictà Felip V Borbó -por el justo derecho de conquista- són el zenit, però no el final: després hi ha Franco, ara aquests del Manifiesto... I és així, també, a tot arreu on han anat els espanyols. A Amèrica, la seua política conquistadora es basava en genocidis, emparats en el dubte teològic si els indis tenien o no ànima i imposant-se com una raça superior i arraconant les llengües indígenes, com el quítxua del Perú, que m’agradaria saber si el peruà Vargas Llosa, que n’és un dels signants, el parla. Supose que pensarà, com del basc, del gallec i del català, que com que no tenim un territori, no tenim cap dret! Per a ells, l’única llengua territorial és l’espanyol, i el seu territori és tan gran que no “s’hi pon mai el Sol” i, per tant, a cap dels seus beneficiaris, evidentment de casta superior, se li pot posar ni el més mínim impediment en l’ús de la seua llengua. Diuen: “En España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial”, així que les nostres llengües són per anar per casa i gràcies. No els fa res que el danès, el suec, el letó, l’estonià, el lituà, el maltès, el finlandès, etc. siguen llengües que les parlen menys persones que el català, per exemple. Aquestes llengües tenen un Estat, o siga un estatus, que no tenim nosaltres: per tant, el que hem de fer és declarar-nos independents, amb els nostres propis Estats, si volem tindre una llengua territorial. Continuarem!

CARPETOVETÒNICS

Publicat a EL PUNT de 27 de juliol de 2008

CARPETOVETÒNICS


Una mescla explosiva de carpetovetònics, per un costat i uns descastats procedents de les tribus perifèriques sotmeses, per l’altre, han proclamat i reivindicat les excel·lències de l’espanyol sobre les altres llengües, que són una pobre merda i que les seues inqüestionables i patriòtiques prerrogatives corren perill. Els qui hi estan d’acord van signant un Manifiesto i es van fer retratar. Ves per on, no sé si s’ho han pensat, la febre que els ha entrat està deixant-los al descobert, i ens servirà perquè no ens continuen donant més gat per llebre, a partir d’ara. Així que la soprano Caballé, ja es pot confitar les seues àries i, si té vergonya, tornar les medalles de gran catalana que li havien col·locat a la pitrera. El còmic Boadella -quina casualitat, a mi no m’havia agradat mai!-, també l’hauran de fer fora de la nòmina del genis casolans. I al filòsof Savater -no sé si sabrà que el seu cognom és català i vol dir fabricant o venedor de sabates, encara que l’escriu amb v- , declarat enemic de bascos i catalans. I al senyor Grisolia, que viu de la canongia que li han posat, per simular que defensa la cultura i la llengua dels valencians. I tants altres. Quina gent! Ara bé, segons com ho mires, que es traguen la carasseta i es mostren sense vergonya tal com en realitat són, això és un avantatge per a nosaltres, perquè a molts espanyols d’aquests, que ens han fotut, damunt els hem pagat el llit. Això ja s’ha acabat. I ja que s’han posat a fer la llista, ells allà i nosaltres ací. De tota manera, aquests exaltats i racials patriotes espanyols, que diguen la veritat, o siga que ens odien i que no intenten justificar-se amb la tronada mentida que ara i ací l’espanyol està en perill de res; això és una solemne imbecil·litat, perquè les que perillen i de valent són les llengües sotmeses a l’Estat. Això ells, que en són beneficiaris, ho saben, però han decidit provocar-nos, no sé per quina raó. Promet continuar insistint sobre el què, el qui io el com d’aquesta gentola Continuaré: ho promet.

A mi, tot açò em fa pena

Article publicat al Punt de Silla, juliol 2008

A MI, TOT AÇÒ EM FA PENA

No m’agrada en absolut, encara que semble el contrari, haver d’insistir en el tema de la política local, però les circumstàncies que estem vivint a Silla ens obliguen. En certa manera sent l’obligació moral d’opinar, però encara més pel fet que la gent, pel carrer i en les converses i contextos més diversos, sol·liciten les opinions que creuen més contrastades: sobre l’actitud de Xaro Alcaide; sobre les exigències econòmiques de Navarro; sobre el transfuguisme de Machancoses; sobre les maniobres de Baixauli... Com ja he opinat suficientment d’uns i d’altres i fins i tot ja he dit del nou regidor Navarro que és un bocamoll, sols vull referir-me a Xaro Alcaide, perquè, encara que crec que hauria d’haver donat alguna explicació de la seua renúncia al càrrec i no deixar que ningú faça elucubracions o, encara pitjor, que ningú diga coses incertes, si ha dimitit, com deia la premsa, per estar en desacord amb l’operació de transfuguisme i el pacte del seu partit amb Machancoses, crec que ha actuat amb dignitat i ha demostrat ser sincera i creïble.

Malgrat totes les estrafolàries i interessades situacions personals que estem veient, no hem de perdre de vista que els problemes de Silla continuen sense resoldre’s: encara no s’ha fet res en el tema de pluvials; ni s’ha començat la construcció de la caserna de la policia municipal; ni s’està “continuant” l’edifici multifuncional; ni s’ha posat cap ascensor en el Parc de Sant Roc; ni hi ha cap projecte que justifique la contractació d’un nou arquitecte i el seu equip... Per la seua part, algunes persones, especialment crítiques i insistents durant el govern quatripartit (i no negaré que algunes vegades tenien raó) hauran de començar a explicar-nos perquè s’han quedat muts: el biòleg Carbonell, si ja no moren animalets al camí Vell de Russafa; José Maria Garcia (marit de la Roser), si encara té panderoles davant de casa; les associacions de Veïns Molí de Magalló i Parc de Sant Roc, si ja tenen tot el que Baixauli els va prometre; si l’ex-regidora Gastaldo, ja no veu rates pel poble; si a la Casa d’Andalusia els han donat els milions que els prometien... I les Falles? Ja tenen clar on van a fer les exaltacions enguany? Al cine King? I la falla del Mercat, ja han vist el pressupost per al gran Casal que els ha promés l’alcalde? I els de la de Reis Catòlics?... Acabe amb el titular: tot açò em fa pena, però encara més quan veig que l’actual ajuntament sols té diners per al capítol de personal, càrrecs de confiança, compra de voluntats, etcètera, mentre que la falta de pressupost per a inversions és més que notòria. I evidentment, així no es fa la democràcia, així la perverteixen.

Adéu. Que passen unes bones fetes, tots el veïns i veïnes, els bons i els dolents i passat l’estiu parlarem del mutisme dels sindicats municipals i de la Policia, de les amenaces d’alguns regidors a ciutadans crítics, ah i de l’impresentable Roman Santos i la seua “actuació” madrilenya contra Romeu.

QUINS COLLONS

Article publicat a El Punt, setmanari del P.V., de 6 de juliol de 2008

Com els títols d’aquestes columnes han de ser curts, i volia referir-me hui al transfuguisme polític i a l’Eurocopa, no se m’ha ocorregut altre titular que aquest: quins collons!, que ningú no dirà que no és un titular ben redó i ben explícit. Confesse que no m’agrada el futbol i que me la bufava qui guanyara l’Eurocopa, com tampoc no m’agrada el transfuguisme dels qui traeixen els seus partits i votants, per interessos econòmics. Per tot plegat, he tingut ocasions sobrades de cagar-me en tot: per la impertinència de les efusions dels entusiasmats patriotes del futbol -alerta: alguns entonaven el tira-tarira, tan impunement, i duien banderes amb el pardalot- i pels espectacles trànsfugues de Dénia, Silla, Catarroja... Finalment, l’Eurocopa ha acabat i els qui manen, que sempre trauen profit d’aquests espectacles de masses, han tingut la seua oportunitat de mostrar-se humans i paternals, feliços amb el poble feliç, orgullosos del ramat que controlen -xe, quin rei, quin borbó més autèntic...; i el Zapatero, quina agudesa...-. Ara, ja amb la copa a la mà i salvaguardat l’honor, supose que retornarem als problemes reals (aquests sí que són reals) de l’economia que està per terra, dels preus que pugen sense parar, de les hipoteques insuportables... I tornarem a parlar seriosament del transfuguisme, que no és canviar-se de partit, sinó passar-se’n al partit que governa (canviar-se de camisa), i sempre amb operacions econòmiques de gran alçada a fi d’omplir-se les butxaques. Els dos grans partits, socialistes i populars, tenen la responsabilitat de posar ordre, cosa que sols fan quan els interessa -el cas de l’alcaldia de Zaplana a Benidorm, gràcies a una trànsfuga, n’és tot un clàssic-. L’exemple que donen els polítics és nefast, i més d’un ciutadà pot seguir-los els passos, pensant que fer com fan no és pecat. El descrèdit de la política, doncs, és total i d’això jo, que estic palpant-ho a Silla, en done fe i puc explicar-ho amb pèls i senyals. No valen excuses de cap mena