Silla, república bananera

Article publicat a Punt i seguit , 3 (Silla) d'agost de 2009

SILLA, REPÚBLICA BANANERA

L’espectacle dels Plens municipals de Silla han estat sempre pintorescos: de vegades creatius, altres vegades durs i crispats, sempre lents i reiteratius (hi ha regidor que es repeteix com l’allioli), i fins i tot han tingut moments clarament dramàtics. Qui m’ho ha de contar! El Ple també ha hagut de suportar els casos de transfuguisme de Felisa Benítez i de Machancoses; la violència verbal més impensable, com el dia de la meua presa de possessió; etc. Mai, però, s’havia vist que un veí aprofitara el Ple per a llançar amenaces violentes contra un regidor, sense que l’alcalde intervinguera taxativament ordenant l’expulsió del violent, i finalment ho hem vist. Fent un repàs a l’arxiu de la televisió local, la major part dels incidents més negatius han tingut com a protagonista directament o indirecta la mà interessada de Baixauli, que massa sovint ha fet o consentit, com a alcalde, que els plens municipals siguen un espectacle lamentable i com a regidor de l’oposició, que les navaixades foren la dialèctica.

El desficaci és major si analitzem el comportament de la màxima autoritat municipal davant de l’actuació cívica, sensata i legal, de tants veïns i veïnes que han manifestat el seu rebuig a l’intent de privatitzar el parc de l’Estació, convertint-lo en un casal faller. Sóc testimoni de primera mà que Baixauli es comportà com no havíem vist a Silla des de l’època del darrer alcalde franquista; millor dit, que es comportà igual. Quin deshonor per a un alcalde que es reclama socialista i quina vergonya per als qui li fan costat! En democràcia s’ha de facilitar que el poble manifeste la seua opinió i oposar-se a que ho faça, amb actuacions policials desmesurades i innecessàries, és actuar, com passa a les repúbliques bananeres que són antidemocràtiques, de manera antidemocràtica.

M’agradaria pensar que el PSOE local no participa de la neura totalitària de Baixauli, perquè el temps, que passa que vola, ha de fer que en menys de dos anys tornem a parlar de pactes i el Bloc, que ha donat proves sobrades que sap pactar, que sap governar i que sap estar a l’oposició, no podrà oblidar les contradiccions d’aquests darrers anys, d’uns i d’altres. Ara mateix, amb l’actual govern: on queda la llibertat d’expressió? On està la voluntat popular, escarnida pel cas de transfuguisme més lamentable? On estan els programes socials? I sobre tot, on està la honestedat, que molts socialistes reclamen com a patrimoni?

He comentat la situació amb amics a amigues, precisament socialistes, encara que no baixaulistes, i tots em diuen que tinguem paciència. Bé, la tenim, diem el que pensem, però tenim paciència. Contràriament, jo no els recomane, paciència sinó que siguen impacients, perquè el fossat que està obrint-se als seus peus és impressionant. Barbaritats com els sous de torero que s’han posat, maniobres antidemocràtiques com les del transfuguisme, incompliments del programa electoral, pressions policials sobre el veïnat... i ara mateix, voler fer un casal en el Parc de l’Estació... estan convertit Silla en una república bananera.

Violins al carrer

Article publicat a El Punt (edició del P.V.) el 26 de juliol de 2009

VIOLINS AL CARRER

VIOLINS AL CARRER

La meua admirada amiga Vivi, que és una senyora amb molt de sentit comú, m’ha advertit que nota un to massa agre en algunes de les meues columnes: “És com si estigueres enfadat amb tot el món”, em diu. Així que intentaré mirar les coses amb un poc més de benignitat, encara que això sempre no serà possible. Per exemple, Vivi, què puc pensar quan llig als diaris que l’ajuntament de València ha multat una violinista i un acordionista, per tocar al carrer “sense autorització”? No és una aberració? Multar la gent que toca qualsevol instrument pel carrer, perquè va contra les ordenances, això sols se’ls pot ocórrer a uns governants aberrants que han fet una normativa aberrant. Jo crec que s’hauria de fer tot el contrari, o siga que s’hauria de potenciar, i fins i tot subvencionar, que els veïns i veïnes que tenen la gràcia de tocar un instrument musical, que ho feren tranquil·lament, que es distribuïren per la ciutat i que ens entretingueren, ens acompanyaren, ens alegraren la vida amb les seues notes. I no sols aquests instruments perseguits a València, el violí i l’acordió, perquè també hi ha les pianoles, les harmòniques, els pianos electrònics i harmòniums, les trompetes, les guitarres i bandúrries..., en fi, pràcticament tots els instruments musicals, que són una de les creacions més eficients de la intel·ligència humana. Per cert que, músics pels carrers se’n troben a tot el món, i jo n’he oït a París, a Viena, a Roma, a Barcelona, a Madrid. Perseguir-los a València, doncs, és inacceptable i més encara perquè la nostra és una ciutat institucionalment sorollosa, on qualsevol acte religiós o polític, s’acompanya d’una traca i de les campanes al vol, sense avisar ningú, per no dir els actes socials més privats, com una boda, un bateig, o els festius com les falles... Així que demanem a les autoritats que deixen tranquils els músics, perquè toquen el que vulguen, procurant, això sí, no desafinar. Els ciutadans i ciutadanes més sensibles ja ens encarregarem de deixar-los algunes monedes, perquè... hi ha tan pocs ajuts institucionals!

PAULOV

Article publicat a El Punt (edició del P.V) el 19 de juliol de 2009

PAULOV

Paulov es féu famós quan descobrí que els gossos del seu laboratori començaven a segregar suc gàstric i a bavejar quan sentien els passos de qui els portava el menjar; és allò que ens explicaven dels reflexos condicionats. Doncs bé, a mi em passa una cosa pareguda quan sent les campanes al vol, que m’entren ganes de menjar paella, segurament perquè els reflexos de la gana els tinc condicionats a la meua infantesa de la postguerra, i aleshores no era com hui, que cada dia mengem paella, si volem, i pastissos; quan jo era criatura, la paella era el menjar dels dies de festa i els meus reflexos estan condicionats al volteig de campanes. Per això hi ha la dita “campanes al vol, pilotes a l’olla”, perquè també era menjar de dia de festa una bona olla, amb pilotes. En definitiva, el que vull dir és que hui, de sobte, han començat a tocar les campanes, perquè les estan greixant de cara a les festes del Crist, jo he començat a segregar suc gàstric i me n’he recordat dels gossos de Paulov. I pensant, pensant, pense: què els passarà als cèlebres polítics populars quan senten la paraula trage, o quan senten les frontisses de l’armari?: “Ricardín, quin trage et posaràs demà per a la recepció?”; “Paco, demà et posaràs el trage que estrenares per anar a Roma a fer una santa i a besar al Papa?”. Perquè també tindran reflexos condicionats i alguna cosa segregaran: bilis, tal vegada? O caca líquida, potser? A banda d’això, no sabem com acabarà tot açò de l’operació Güntel: dimitiran, no dimitiran? En el primer cas, l’expectativa és saber qui se’n farà càrrec, del negoci --per favor, que no siga na Rita!-- Jo crec que un possible candidat és un altre Camps, el conseller d’Economia, perquè, atés el merder en què estem immersos, pensaran que sabrà, millor que ningú, reorganitzar i refinançar el deute supermilionari que té la Generalitat --que tenim els valencians, ai collons--, i evitar que ens embarguen; en aquest cas, li suggerisc la consigna de Bernat i Baldoví: “Sea nuestra divisa salvar, por lo menos, la camisa!”