ELS CLÀSSICS SE LA SABIEN TOTA
Amb unes bones recomanacions, com les que podem llegir en els clàssics, es fa molt més fàcil anar tirant per la vida. En alguns moments, fins i tot, les seues clàssiques reflexions ens poden servir per a entendre i, sobre tot, per a suportar amb resignació alguna inclemència peremptòria. Avui recollim tres cites: de Catul (Carmina, 8), d’Ovidi (Metamorfosi, 6, 195) i de Persi Flac (Sàtires, 2, 38).
Del primer, uns versos eminentment pràctics: “Miser Catulle, desinas ineptire et quod vides perisse, perditum ducas”, o siga que “ai desgraciat de Catul, deixa de fer ximpleries i quan veges que una cosa no té remei, dóna-ho per perdut”. En definitiva, en lloc de discutir amb ningú/ninguna, és millor deixar-ho córrer...
D’Ovidi, una preciosa reflexió per als qui ja som a la nòmina de la tercera edat, o ens aproximem: “Major sum quan cui possit fortuna nocere”, que vol dir que “ja sóc massa major perquè la sort em puga ser nociva”. Quina tranquil·litat viure sense temors, sobre si cobrarem o no la pensió de jubilació, per exemple...
I finalment, de Persi, una preciosa manera d’acomiadar-se d’una persona que estimem: “Quicquid calcaveris hic, rosa fiat”, “siga on siga per on trepitges, que nasquen roses”. Una manera de dir adéu i fins demà a una persona, i fins i tot dir-li adéu per sempre i sense rencors.
Vale, que ho passeu bé.
Amb unes bones recomanacions, com les que podem llegir en els clàssics, es fa molt més fàcil anar tirant per la vida. En alguns moments, fins i tot, les seues clàssiques reflexions ens poden servir per a entendre i, sobre tot, per a suportar amb resignació alguna inclemència peremptòria. Avui recollim tres cites: de Catul (Carmina, 8), d’Ovidi (Metamorfosi, 6, 195) i de Persi Flac (Sàtires, 2, 38).
Del primer, uns versos eminentment pràctics: “Miser Catulle, desinas ineptire et quod vides perisse, perditum ducas”, o siga que “ai desgraciat de Catul, deixa de fer ximpleries i quan veges que una cosa no té remei, dóna-ho per perdut”. En definitiva, en lloc de discutir amb ningú/ninguna, és millor deixar-ho córrer...
D’Ovidi, una preciosa reflexió per als qui ja som a la nòmina de la tercera edat, o ens aproximem: “Major sum quan cui possit fortuna nocere”, que vol dir que “ja sóc massa major perquè la sort em puga ser nociva”. Quina tranquil·litat viure sense temors, sobre si cobrarem o no la pensió de jubilació, per exemple...
I finalment, de Persi, una preciosa manera d’acomiadar-se d’una persona que estimem: “Quicquid calcaveris hic, rosa fiat”, “siga on siga per on trepitges, que nasquen roses”. Una manera de dir adéu i fins demà a una persona, i fins i tot dir-li adéu per sempre i sense rencors.
Vale, que ho passeu bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada