LEONARD COHEN
Per una sèrie de circumstàncies estic sentint-me, cada dia que passa, més decebut, tant que he decidit engegar moltes coses a fer punyetes. Crec que tinc dret a fer-ho i supose que ningú no em donarà la raó, però això m’és igual: c’est la vie. Amb tantes coses que em deceben, sols em faltava fer la declaració de la renda i, després de pagar, llegir en el diari que al diputat Ricardo Costa (els dels trages) li ha eixit negativa! I és que no hi ha Déu! Jo ja sé, des de fa molts anys, que vivim al país dels pinxos de barri i dels lladregots de tota mena, però quan te n’assabentes d’alguna de nova és natural que t’empipes, encara que tinc una experiència curiosa: quan explique que he treballat per a Eliseu Climent durant dotze anys i que no ha cotitzat a la Seguretat Social ni un dia per mi, uns miren cap un altre costat, altres m’aconsellen que m’oblide, i fins i tot els hi ha qui somriuen, segurament pensant que sóc un idiota. Com això darrer és ben possible, doncs encara m’empipe més amb mi mateix. I amb aquestes i altres cabòries, que m’han fet renunciar a anar a reunions, assemblees, dinars de fi de curs, i fins i tot a l’estrena d’una adaptació de Brecht (Baal) que he fet per a l’E.M.T. de Silla, amb aquestes cabòries va i, avorrit i cara a la tele, m’hi trobe amb el Leonard Cohen (Live in London): 'Suzanne', 'Dance Me To The End of Love', 'Hallelujah', 'First We Take Manhattan'... M’he commogut de dalt a baix i sentir-lo m’ha anat tant bé que, per fi m’han entrat ganes d’una cosa: d’anar a Barcelona, quan actuarà el proper setembre. Segurament no ho faré, perquè a setembre pense continuar amb la mateixa mala hòstia d’ara. Ah, també m’ha anat molt bé, aquests dies, saber que vaig a ser avi, però com que tinc seixanta-set anys pense que ja em tocava. Els anys que tinc a sobre són molts anys, evidentment, i els note o em pesen, encara que Leonard Cohen en té vuit més que jo i ací està, cantant al canal 33 de la televisió catalana... No sé, com que tot és un merder, continuaré pensant-hi, però que ningú m’espere.
Per una sèrie de circumstàncies estic sentint-me, cada dia que passa, més decebut, tant que he decidit engegar moltes coses a fer punyetes. Crec que tinc dret a fer-ho i supose que ningú no em donarà la raó, però això m’és igual: c’est la vie. Amb tantes coses que em deceben, sols em faltava fer la declaració de la renda i, després de pagar, llegir en el diari que al diputat Ricardo Costa (els dels trages) li ha eixit negativa! I és que no hi ha Déu! Jo ja sé, des de fa molts anys, que vivim al país dels pinxos de barri i dels lladregots de tota mena, però quan te n’assabentes d’alguna de nova és natural que t’empipes, encara que tinc una experiència curiosa: quan explique que he treballat per a Eliseu Climent durant dotze anys i que no ha cotitzat a la Seguretat Social ni un dia per mi, uns miren cap un altre costat, altres m’aconsellen que m’oblide, i fins i tot els hi ha qui somriuen, segurament pensant que sóc un idiota. Com això darrer és ben possible, doncs encara m’empipe més amb mi mateix. I amb aquestes i altres cabòries, que m’han fet renunciar a anar a reunions, assemblees, dinars de fi de curs, i fins i tot a l’estrena d’una adaptació de Brecht (Baal) que he fet per a l’E.M.T. de Silla, amb aquestes cabòries va i, avorrit i cara a la tele, m’hi trobe amb el Leonard Cohen (Live in London): 'Suzanne', 'Dance Me To The End of Love', 'Hallelujah', 'First We Take Manhattan'... M’he commogut de dalt a baix i sentir-lo m’ha anat tant bé que, per fi m’han entrat ganes d’una cosa: d’anar a Barcelona, quan actuarà el proper setembre. Segurament no ho faré, perquè a setembre pense continuar amb la mateixa mala hòstia d’ara. Ah, també m’ha anat molt bé, aquests dies, saber que vaig a ser avi, però com que tinc seixanta-set anys pense que ja em tocava. Els anys que tinc a sobre són molts anys, evidentment, i els note o em pesen, encara que Leonard Cohen en té vuit més que jo i ací està, cantant al canal 33 de la televisió catalana... No sé, com que tot és un merder, continuaré pensant-hi, però que ningú m’espere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada