diumenge, 20 de desembre de 2009

POLÍTICS PROVOCADORS

Polítics provocadors
Article publicat a elpunt.cat el dia 20/12/09

Els polítics, com vivim de l'erari públic, hem de tindre unes responsabilitats davant de la societat, hem de fer unes coses que si no fórem polítics no tindríem perquè. Per exemple, no podem ser provocadors, la metxa que encenga el polvorí, com unes ties maries qualssevol.
I ho dic de moment per en Berlusconi, perquè acaben de trencar-li la cara, de manera tan reprovable com esperable: només feia un moment que Berlusconi escridassava totcristo que se li oposa, inclosos els jutges i uns dies abans presumia de tindre un parell de collons especials, segurament. Doncs, a algú dels presents se li unflaren els collons i pataplaf: «ja està bé, és que no el suporte» digué l'agressor tret de polleguera; el resultat ja el sabem perquè tota la premsa mundial ha publicat la cara de Berlusconi feta un eccehomo. Crec que en aquest cas, com en el de sabatada contra Bus, mig món s'ha sentit reconfortat. Però això no està bé, no senyora, encara que és comprensible.

Els polítics poden provocar les ires de la població, en situacions d'escàndol extrem, per diversos motius: per ser massa xoriços; per ser massa dictadors; per ser massa tramposos; per ser massa prepotents; per ser massa mentiders... Per alguna d'aquestes coses, o per totes juntes, com és el cas excepcional de Berlusconi.
Si els polítics actuen amb moderació, la societat és tolerant i es resigna, i fins i tot en el tema de la bragueta, en el món occidental no se li dóna tanta importància, llevat dels luterans que són molt estrets.

Doncs bé, si un polític a més de xoriço, dictador, trampós, prepotent i mentider, és molt imprudent, o molt bocamoll, se la pot guanyar, perquè qui juga amb foc finalment es crema. Així que podem donar un bon consell als polítics, a la vista del que li ha passat a en Berlusconi: no us en passeu de la ratlla.

A casa nostra també tenim alguns exemplars afectats de berlusconianisme, sols que a escala més reduïda, perquè el país valencià no és Itàlia, evidentment. I no diré noms, perquè ningú m'acuse de senyalar-ne'n amb el dit ni de donar pistes, que per altra banda estan de sobra, perquè els diaris treuen cada dia casos i més casos on triar.

Ara bé, hi ha coses que criden l'atenció, com per exemple: ¿quan i com se sap que prevariquen, furten o s'embutxaquen els diners els nostres polítics? Com podem controlar-los abans que passe com a Llíber, on s'han adonat, ara, que en els darrers 10 anys s'han fet i venut 350 xalets il·legals? 350! Si en lloc de xalets hagueren estat rovellons, és segur que els haurien vist de seguida, aleshores, què passa? Qui mira cap un altre costat, quan els interessa?

En fi, que estem ben fotuts, però tornem-hi, perquè com en la casa dels pobres les alegries són poques, quan veus que d'alguna manera algú li posa fre a un polític energumen, ho agraeixes. Quan cascà Franco, quan afusellaren Ceacescu, quan cercaren a Pinochet, quan penjaren Hussein, quan li llançaren la sabata a Bush... És evident, però, que la manera més democràtica de fer fora aquesta gent és la via electoral, o siga fer-los fora no votant-los, si és el cas, però mentrestant és inevitable que en algun moment a algú se li unflen els collons i no puga contenir-se, i pataplaf.

De tota manera, com no cal llançar pedres, que poden fer mal (treure-li un ull al personatge, trencar-li la barra), hi ha els clàssics ous, que recomane perquè no fan mal i criden molt l'atenció.