HISTÒRIA D'ESPANYA

HISTÒRIA D'ESPANYA
Article publicat a ELPUNT.CAT, el dia 4 d'abril de 2010

El sorprenent metge forense i conseller d'Educació Font de Mora acaba de descobrir que els xiquets no saben història d'Espanya i vol imposar una nova assignatura per a solucionar-ho. S'haurà mirat, dic jo, el munt de llibres que utilitzen els xiquets i haurà vist amb estupor que en cap d'ells es parla de los «Reyes Católicos y la unidad de Espanya», per exemple, ni del «Gran Capitan, ni del Alzamiento Nacional...». Quin desastre, s'haurà dit, els xiquets no saben res i per tant caldrà ensinistrar-los.

En aquest cas, però, jo no m'he alarmat tant com quan digué d'ensenyar xinès als xiquets, perquè com el xinès l'han d'ensenyar els xinesos, ves a saber el que ensenyaran, però, qui ha d'ensenyar història? Home, doncs nosaltres, els qui estudiàrem amb Reglà, Giralt, Tarradell! I què pensa que ensenyaran els professors d'història, la que li explicaven a Font de Mora quan anava als campaments de la OJE?

Els mestres tindrem l'oportunitat, com l'hem tinguda sempre que hem pogut, de no ensinistrar les criatures en les tergiversacions que vol l'Estat, sinó en obrir-los els ulls i ensenyar-los com de malament ens ha anat la història als valencians, per culpa dels espanyols. Ja ho fèiem durant el franquisme i tornarem a fer-ho ara i ells ho hauran volgut.

Recorde i els meus antics alumnes recorden (de 1966 fins ara), que explicàvem una història paral·lela a l'oficial: les massacres que executaren els conquistadores a Amèrica, i perquè als valencians ens prohibiren anar-hi; com era de porca Isabel la Catòlica; els crims de la Inquisició; com d'inútils eren els Àustries; la guerra de Successió i la Batalla d'Almansa; l'arribada dels Borbons; la frustració dels períodes republicans...

Quin cas més divertit el que em passà fent el campament de la mili, que fiu quan se m'acabaren totes les pròrrogues. L'alferes, que jo coneixia de la Universitat, em demanà que explicara una classe de teòrica, precisament els Reis Catòlics. Estava jo acabant la meua versió, quan anunciaren que venia el comandant. Vaig seure entre els companys. Firmes! Aleshores el comandant volgué saber si la tropa s'havia assabentat. La sang se m'esquallà i a l'alferes encara més. Però, el comandant es fixà en el meu mostatxo: —«A ver, el del mostacho, que os ha explicao el alferez?» Quina xamba, tu, perquè li doní la versió «oficial», el comandant felicità l'alferes i ens donà «rebaje».

Nosaltres hem d'anar a la nostra, que «quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón». Ara mateix, mentre escric aquesta columna, per davant de casa passa una processó: pam, pataplam, repataplam. No em moleste a mirar res, perquè ja sé que aniran una colla d'encaperutxats, unes quantes imatges i estendards parroquials, alguns feligresos i feligreses, les autoritats locals (aprofite per a recordar que sóc l'únic alcalde de tota l'Horta que mai anà a misses i processons). Tot molt trist i fosc, perquè és un enterro.

Pense, però, ja que m'ho refreguen pels nassos, que en açò de les Pasqües, com en la història, als valencians ens han anat arrabassant les tradicions pròpies, que han anat substituint per les espanyoles. Concretament, nosaltres mai no hem celebrat la Setmana Santa, sinó la Pasqua i les nostres festes començaven precisament per on acaben les festes espanyoles, pel dissabte de Glòria. O siga que celebràvem la resurrecció, mentre que ells celebren la mort. Són dues maneres de veure les coses.

Font de Mora pot pensar el que vulga, però així són les coses, encara que ell no les sàpiga. Ell, que no m'estranyaria que avui anara en alguna processó disfressat de natzarè amb caperutxa i tot, que impose l'assignatura, perquè nosaltres ja ens ho farem. Per tant, aconselle recuperar els textos de Vicens Vives, de Pierre Vilar, de quan estudiàvem a la Universitat de València... I si volen que donem història, doncs, apa! A donar història, i si no volen caldo, doncs dos tasses! O siga que història sí, però si la impartim nosaltres. Tindre la paella pel mànec és el que importa.

Com aquell senyor notari que anaren a demanar-li si volia col·laborar en fer-li la capa al senyor rector. Les beates patien perquè el mossèn passava fred i volien comprar-li'n una, però no havien recollit suficients pessetes, i decidiren anar-hi al notari, malgrat que era un home que no anava a missa. El notari acceptà de col·laborar però amb la condició de fer-li ell la capa, perquè es confonia de capa i creia que es tractava de la castració del rector. Nosaltres, igual que el notari, podem acceptar que es done història d'Espanya, però si la donem nosaltres, que ja tallarem per on voldrem!