dijous, 24 de novembre de 2011

EH, EH, TORO!

EH, EH, TORO!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 de novembre de 2011



Supose que als polítics populars ara els serà de molt de profit l'afecció als bous que tenen, perquè han de torejar els bous més braus i bragats que s'han vist fins ara a la Plaça de Bous en què s'ha convertit l'Estat. Eh, eh, toro! Tota la quadrilla és popular, els banderillers, els picadors, els ajudants o mossos i el matador; els bous també són de divises populars; les grades estan a vessar de votants populars. Els populars són els amos del corral i del carrer. Així que, a torejar, i a arreglar-ho tot, com ha dit l'alcalde de Silla, en un ple municipal.


A mi, però, la plaça que més em preocupa és la de Silla, que no acaben de dominar del tot els populars, perquè els falta un regidor, o siga un vot, com si diguérem un mosso de la quadrilla; em preocupa, doncs, que no acabe bé la festa que hi ha organitzada (parle de la crisi econòmica), perquè el poble no té la culpa; i fins i tot em preocupa el jove torero, que és l'alcalde Serafí, a qui no m'agradaria veure banyegat (bàrbarament, cornejat) i menys encara per culpa d'altri. Com acabarà aquesta correguda?


De moment, com estan amb l'aigua al coll, no han pogut aprovar el que pretenien, que era apujar les contribucions al veïnat i no tocar les dels empresaris, i s'han hagut de tragar el marró d'aprovar un augment moderat d'impostos, incloent-hi un augment de l'IAE a les gran empreses, malgrat que la promesa electoral era que els l'abaixarien. I han hagut de desistir de tirar treballadors de base al carrer, acceptant que si s'han de fer economies en el capítol I o de personal, ha de ser “revisant” els sous dels de dalt, no dels de baix. Ha estat el resultat que es podia esperar, d'un govern en precari que no té més eixida que la de la transacció. Cal dir que haver arribat a un pacte de circumstàncies entre els populars i l'oposició, ha estat possible per la col·laboració d'un il·lustre popular, que fins ara callava i observava i s'ha decidit a actuar de mitjancer; jo ja l'he invitat perquè agafe la ploma i es pose a escriure, com fem Lluís Martínez i jo.

El segon bou que han de torejar els populars son els pressupostos i, novament, s'hauran de posar en marxa les maniobres d'aproximació i de concessions: és l'única possibilitat que tenen. És evident que s'hauran de posar sobre la taula quatre qüestions, entre altres, que poden coure molt: els ajuts socials; el Consell Agrari; les subvencions a les entitats i associacions; els sous dels polítics i del personal de confiança. Vull suposar que cap partit cedirà ni en el primer tema, el dels ajuts socials, ni en el del Consell Agrari, perquè en el primer cas es tracta dels sectors més febles de la població i en el cas del camp pels problemes que arrossega el sector i l'abandonament de què són víctimes.


El tema dels ajuts a les associacions i entitats pot ser més explosiu del que es pensa, perquè saber dir que no té un cost polític, que s'ha de voler afrontar. Per molt que s'hagen compromès els partits amb els seus votants, especialment els populars que són els que governen, la crisi fa que no hi hagen diners en caixa, ni hi ha perspectives que millore la situació, encara que Serafí diga el contrari. En aquesta conjuntura, si aquests toreros populars tingueren més valor haurien de donar exemple els primers, revisant a la baixa els seus sous i el de les persones de confiança (sic). És d'esperar que els partits de l'oposició sabran imposar el seu criteri i no acceptaran que seguisquen algunes contractacions irregulars, que el poble comenta i desaprova, destacant les crítiques d'alguns sectors del camp. Aquest sector considera Serafí dels “seus”, ja que era l'eficaç funcionari del Consell Agrari, per això diuen que l'alcalde és una cosa i que els que l'envolten són una altra; evidentment, disculpen a Serafí.


En el capítol d'obres no entre, perquè si no hi ha diners no poden haver-hi inversions. Llevat de les obres de pluvials que paga la Generalitat, que poden veure's afectades, perquè la Generalitat tampoc no té ni un euro; llevat també d'alguna subvenció de la Diputació, no crec que puguem veure res més que algun pegat per ací i per enllà. Per ventura que m'equivocara! I un apunt final per a afegir al tema de la recaptació, que és un tema de tresoreria. Com ja expliquí en el seu moment, el caos arranca de la primera època de Baixauli, amb el seu tresorer Manolo Olmo, perquè la bola que iniciaren continua rodant. El que no funciona en la gestió tributària són els programes informàtics, i els mateixos i privilegiats informàtics, per això, delegar les funcions recaptatòries a la Diputació ha estat una gran idea.