divendres, 11 de novembre de 2011

SILLA I EL BON CAMÍ

SILLA I EL BON CAMÍ
Article publicat a el Punt/Avui, el dia 11 de novembre de 2011


No sé si veurem el final d'algun dels túnel en què estem capficats, especialment i més peremptòriament, el de les finances municipals; supose que sí, ja que com l'endeutament públic és un mal generalitzat, les altes administracions hauran de trobar la manera i, de moment, crec que volen permetre als ajuntaments destinar la venda del patrimoni del sòl a pagar deutes. Això serà un respir per als nostres malversadors polítics, però serà com aplicar la cataplasma de sor Virgínia que, encara que remeiava un poc, no curava definitivament el mal. Perquè, el que necessiten els ajuntaments no són pegats de cataplasmes, sinó operacions dràstiques, actuacions quirúrgiques.

Prèviament a qualsevol intervenció quirúrgica, el malalt ha d'estar predisposat i la pregunta és: estan predisposats, els nostres governants locals, a sofrir les operacions que calguen, per a sanejar les finances municipals? Com estan amb l'aigua al coll, vull creure que sí, que passaran per on siga, perquè no tenen més remei. Ara bé, de cor no ho faran, perquè el que realment els agrada és la mala vida, gastar els diners públics, malgastar-los, més ben dit: el que els ha passat ha estat conseqüència d'això, que han gastat més del que tenien. Seguint en el raonament, per a tirar endavant necessiten ajuda, però com no poden demanar xecs en blanc a ningú, com ha explicat Lluís Martínez, hauran de mostrar les cartes, i això passarà quan presenten els pressupostos. De moment, sembla que cap partit vol que el passen de rotovator sense més.

Jo ja fa temps que venia anunciant, en aquestes columnes, que havia d'arribar l'hora de baixar dels núvols i deixar-se de fantasies barates. A Silla s'han acabat les idees extragalàctiques de Baixauli, que no socialistes: Silla turística en tartana; el Port-Miami; la cria d'anguiles a l'aire lliure; els carrils-bici per a malabaristes; la ciutat de la fusta; etc. També s'han acabat les ganes populars de convertir el terme en un seguit de substanciosos negocis immobiliaris. S'ha acabat la fantasia i s'ha acabat l'especulació i ara sols queda el pragmatisme. És exactament el mateix que passa a Cullera, a Catarroja, a Torrent, a Alaquàs... A tots ens ha arribat l'hora de la veritat.

Aquesta llarga introducció, ve a compte perquè sembla que entre uns i altres (vull dir exactament, entre Lluís Martínez, l'Empar Saragossà i jo mateix) hem despertat el sentit crític, que estava mig adormit o possiblement dopat, del personal municipal. També és interessant la reacció, encara tímida, dels veïns i veïnes de tot caire, que s'han afegit a la crítica, a través del Punt, del facebook, twitter, etc. A l'ajuntament és curiós veure la reacció del personal, a partir del “descobriment” de la realitat, perquè famosos sindicalistes, “palmeros” i col·laboradors de les burrades de la legislatura passada (E. Cuñat, J. Villalba i altres) ara blasmen contra la situació, perquè temen pels seus sous i pels privilegis.

Ara veurem també com reaccionen les entitats i associacions en el tema de les subvencions. Tots sabem que els polítics adquireixen compromisos electorals, que després han de complir, si no volen que els treguen els colors a la cara. En les actuals circumstàncies, però, com les autoritats estan amb el cul a l'aire, serà digne de vore les cabrioles que hauran de fer per a dir que no a tot el que havien promès. També seran dignes de veure les reaccions dels taurins, fallers, ciclistes, colombaires i tots els organitzadors de saraus del poble, quan els toque passar la mà per la paret. Ara veurem per quin camí tira el govern popular. Està per veure's també, la continuïtat de les obres de pluvials, que paga la Generalitat, que precisament tampoc tenen ni un euro. Què passa amb la bastida de l'església i les pintures en perill. Què passa amb els inacabats casals, etc.

Però, per damunt de tot, crec que s'havien de vore actuacions en un tema que ja he comentat altres vegades, però que haig d'insistir perquè està en boca de tot el poble: està per vore's què passa amb els sous dels polítics. L'espectacle que estan donant els governs autonòmics i el govern central són absolutament miserables i no van per bon camí. Però estem parlant de Silla i, a més del que he dit en un article anterior, com es pot justificar el manteniment d'un “càrrec de confiança”, tan inútil fins ara, com el de la periodista contractada (35.000 euros?) per a fer no se sap què, professionalment parlant?

Lluís Martínez, amb tota la bona fe que està posant, parlava la setmana passada que el camí pel qual anava tirant l'ajuntament, no era el millor sinó el “pitjor que podrien haver escollit”. Rellegint el que hem escrit, tant ell com jo, ningú podrà recriminar-nos que no hem estat prudents i positius; de fet, l'oficina de premsa municipal, que supose que dirigeix la privilegiada periodista, ha difós un d'aquests articles, el de Martínez, perquè els meus els ha censurat (com això ja ho feia Malaena i Baixauli, no m'ha vingut de nou); de tota manera, em consta que els articles els han llegit molts funcionaris, però sobre tot els polítics, a més del veïnat. Per acabar, crec sincerament que es tracta d'anar avant, que s'ha de traure “el carro a carregador”, com diu Lluís, però que no s'ha de fer a qualsevol preu, sinó que s'ha d'anar pel camí més just.