diumenge, 30 de desembre de 2012

SOPARS DE LA RESISTÈNCIA

SOPARS DE LA RESISTÈNCIA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 30 de desembre de 2012

Malgrat tot el merder que ha organitzat el govern dels desaprensius populars que estem patint, i malgrat les calamitats amb què ens castiguen, la gent, el poble, estem complint amb els Nadals i, amb més discreció que mai, dinem i sopem ritualment. Jo ho he fet a Mallorca, amb els fills i la família de la nora, i he tingut l'ocasió de veure recitar el meu nét unes estrofetes, a plena satisfacció de tots, especialment de jo: ara ve Nadal, menjarem torrons i amb sa guitarreta cantarem cançons...

També i com estava previst, el dia dels Innocents hem fet un dinar els supervivents de la promoció de 1962, de Filosofia i Lletres de la Universitat de València. La trobada ha anat molt bé, el dinar, el lloc, el preu, els brindis; ens hem fet mils de petons, tenint en compte que alguns no ens havíem vist en desenes d'anys; i encara que era apreciable el pes de tant de temps a sobre, en general fèiem molt bona cara, i ens hem animat mútuament: estàs igual; quina alegria; guapo, m'ha dit moltes vegades l'adorable Maite, que és la guapa...

Tenint en compte que tots som jubilats de l'ensenyament, és a dir que ens hem escapat, de moment, de les garres de Montoro i hem cobrat l'extra, i a banda de l'alegria del retrobament, les converses han tingut un component trist i en alguns casos tràgic quan ens hem preguntat pels fills, per la seua feina: la majoria estan en l'atur o a l'espera d'un ERO, i els qui treballen és que han marxat a l'estranger.

Els càlculs que hem fet són aterradors, perquè en l'Estat de la pandereta i els toros que patim, amb sis milions de parats, això vol dir que hi ha més del doble de famílies afectades, i comptant amb els pares, els iaios, els germans, de cada aturat, la majoria de la població, la immensa majoria, estem amargats en primera o en segona instància. Si el govern tinguera un mínim de decència, haurien dimitit i convocat noves eleccions, ja que són incapaços d'aplicar altra política que la de dur-nos directament a l'hecatombe social.

No ho faran, sinó al contrari, continuaran estrenyent-nos cada dia més, amb tota la cara dura i amb tot el cinisme. Ara mateix acaba de dir el ministre Soria que apuja el rebut de la llum un 3%, diu Marita. Doncs Montoro no es cansa d'anunciar noves mesures fiscals, i ho diu rient-se'n; de què es riu aquest miserable bergant, reflexiona Gonçal? I què penseu de Rajoy que ha dit que perquè Espanya vaja millor, tothom hauria de fer el mateix que fan els soldats a l'Afaganistan, o siga, a dir a sus órdenes i a atacar, explica Paco. Carme, amb un fill acomiadat de Canal 9, diu que és inexplicable que la gent no isquem al carrer; a calar-li foc a la barraca, afegesc jo. Empar resumeix la situació de la seua prolífica família, la major part en l'atur o amb problemes i no hi ha dret, tu, que dic jo, no hi ha moral, aquest és un govern sense moral... Quina llàstima de talents perduts, de joventut perduda, quina merda de país, coincidim convençuts.

Paco Hernàndez, que és l'autor intel·lectual de la trobada, ha fet una recordança de la Universitat tutelada, diu, que trobàrem en 1962, i de com començàrem a organitzar-nos per a canviar-la. Ens reparteix un dossier que ha preparat, que crec que hauria de ser l'inici d'un estudi més ample i detallat que li proposarem que faça. Filibert Mir llig la llista dels companys i companyes que hem perdut pel camí, una dotzena dels 100 que n'érem. Els recordem amb un aplaudiment. Paquita Estellés, entusiasmada, llança la proposta de seguir reunint-nos el mateix dia i al mateix lloc, cada any. Gonçal comença a organitzar-ho donant pautes. Carmen pren imatges en un vídeo, tothom fa fotos; una amb tu, Iusuf, que sóc jo; una, amb el grup...

Repartim els textos d'una broma que fèiem a la Universitat, els “picotos”, que consistien a posar en la picota els professors, en cartells enganxats per les parets i en un “acte literari” en què els dedicàvem poemes al·lusius i simulàvem unes entrevistes. Aquell vell costum desaparegué de la Facultat fa molts anys. Rellegint els textos, coincidim que fórem molt cruels i com pràcticament la totalitat d'aquells professors ja han mort, en alguns casos ens entra una mica de remordiment pietós, i en altres no, sinó que ens reafirmem en la crítica. I així, parlant uns i acaronant-nos els altres, podem dir que la retrobada ha estat un èxit.

Curiosament ningú ha fet menció de l'estrafolari Wert, segurament perquè ningú tenim cap dubte que aquest trist personatge és sols una titella, i que el complot que ha organitzat el govern és molt més gran que el pobre cap de suro del ministre. No recorde amb qui comente que de cara als nostres fills, el seu futur és enormement negre, en comparació amb el que teníem nosaltres quan acabàrem la carrera, malgrat que aleshores estava Franco. I això és tremendament injust.

Per tant, he titulat els dinars i sopars d'aquests Nadals com de la resistència, perquè fan l'efecte d'això, que ens reunim per a confabular contra els qui estan retallant els nostres drets, per a organitzar-nos contra els repressors, en lloc de fer-ho per a passar-nos-ho bé. A mi encara em queda el sopar de Cap d'Any amb uns amics i sé que continuarem fent la mateixa anàlisi de la situació i blasmant. I com crec que això és el que està passant tot al llarg de l'Estat, no m'explique com no els xiulen les orelles a tota la rècua pepera, fins que els rebenten.

El meu nét, en la innocència dels tres anys, continuava els versets: alegra't panxeta, que Nadal ja ve, menjarem coquetes i torrons també... Lamentablement, com dic, enguany els torrons no ens han de caure gens bé, i tot per culpa del PP i mira per on, això també cau en vers.