CONTINUA L'IMPASSE I SILLA DESCANSA

CONTINUA L'IMPASSE I SILLA DESCANSA

Article publicat a elPunt/Avui el dia 30 d'agost de 2012

Malgrat el munt de problemes que arrosseguem, Silla continua fent vacances i, com qui diu, no hi ha ni una ànima pel carrer: quatre gats, jo entre ells. Així que hem de confiar que tothom torne de Cullera, o d'on siga que haja fugit. Que es reinicie el curs perquè els xiquets i xiquetes i la joventut tornen a escola. Que reòbriguen la major part de les fàbriques i negocis (ara veurem les que hauran tancat). Que tothom torne a la feina o a cercar-ne. Però, sobre tot, que els polítics es posen de valent a preparar els pressupostos.

La primera pregunta municipal que cal fer-se és com va l'assumpte de l'aprovació de Madrid al pla presentat per l'ajuntament, després del fracàs inicial. Si el govern del PP ens ajuda o no, a surar dalt l'aigua, o si ens deixa ofegar sense remissió. Aquest hauria estat un bon tema per al gabinet de premsa municipal, que continua sense dir ni piu, encara que sí que fan fotografies a tota pastilla, sobre tot de l'alcalde. Cal recordar que depenem del ministre Montoro, que ens té agafats pels collons, ja m'enteneu, i com aquest ministre, de somriure sinistre, té tan mala llet, ves a saber com reaccionarà quan veja les factures de festes: hombre, no tienen dinero y hacen toros!

Continuant amb la pau que viu el poble, fins i tot en el camp es nota poca activitat. El mateix Estellaor, que sempre ha anat traient el lleu en estiu amb els pimentons, enguany s'ho ha pres amb més filosofia, cosa que crec que està molt bé i jo sempre li ho he aconsellat. Precisament l'he vist, ahir mateix, en una de les meues caminades terapèutiques de vora dues hores pel terme, i he aprofitat l'ocasió per a demanar-li informació: què saps del poble? Com va tot? Segons em diu, ell no té cap novetat, no sap res de res, cosa que sembla impossible, perquè normalment ho sap tot o gairebé tot. Pepe el beniparrellero em confirma, a continuació, que el camp està a zero, que no hi ha res a fer. El panorama és, doncs, trist i lamentable.

Però, com veig que hi ha molta dacsa plantada pregunte si hi ha alguna subvenció i, en efecte, aquest és el motiu pel qual se n'ha sembrat tanta, perquè la dacsa i en general el pinso per als animals, té mercat i ajuts institucionals. Altra cosa que em meravella és veure com han proliferat les plantacions de quequis, substituint els tarongers, que estan en crisi. Ara bé, em deixa profundament preocupat veure la quantitat de camps abandonats, perquè els propietaris han mort i la família no vol preocupar-se'n, o perquè els propietaris que són llauradors, han arribat en un punt que ja no poden tirar endavant, perquè res del que es fa al camp es val, o perquè ells ja han arribat a una edat definitiva i abandonen.

En altre sentit, el cas més cridaner amb què m'he trobat és, en el motor del Mill, una de les tonteries imaginades per Baixauli, on s'han invertit diners totalment perduts. La tonteria consistí a fer un xicotet aiguamoll artificial (junt a la marjal i a dos passos de l'Albufera!) que ningú sap explicar-se per a què servirà, ni, sobretot, si tindrà alguna possibilitat de tirar endavant. Gorrís em diu que l'invent no funcionarà, perquè en el moment que ell pose a rodar el motor succionarà l'aigua, inevitablement, i el bassal es quedarà en sec, perquè el motor del Mill i en general els de la marjal no són per a aportar aigua, sinó per a treure-la i que ell ja ho va advertir i ningú li féu cas.

Per a compensar i com a cosa extraordinària, simbòlica i esperançadora, també m'he trobat amb persones, molt majors, que no abandonen, i això és molt emotiu. Encara més, vull assenyalar la presència, aixada en mà i birbant, de la intrèpida Anna Perpinyà, que vol recuperar l'activitat agrària d'un camp que treballava el seu pare. No sols hi treballa ella, plena d'ànims, sinó que fa treballar a sa mare i als germans. Anna ha reflexionat molt sobre el tema del camp i vol posar en marxa alguna iniciativa, perquè es recupere l'activitat; però considera que, en primer lloc, ha de donar ella l'exemple. Com estic pensant llogar un campet i dedicar-m'hi, ara que em jubile, em va molt bé fer el seguiment de l'experiència d'Anna, que vull seguir de prop i ja la contaré.

Fora del camp, un altre personatge que he trobat treballant, gairebé sense descans, és Xavier Cunyat que ha estat lliurant-nos textos, sobre tot filosòfics, molt interessants i altres sobre el triomf de les tècniques teleinformàtiques sobre la impressió en paper. En això no estem d'acord, perquè continue pensant que els llibres en paper són el suport de la cultura.. Sobre els polítics, sé que ha estat al peu del canó el regidor Melero, preparant el Congrés de Compromís. També he vist que, llevat d'uns pocs dies, l'alcalde Serafí ha estat a la feina i, ja que hi ha plantejada la guerra entre Rus i Castellano, supose que Prieto haurà estat molt ocupat, treballant a favor de l'alcalde de Xàtiva i en el seu equip. En qualsevol dels casos, la setmana que ve tothom haurà de donar la cara.

Finalment vull dedicar un emocionat record al jove Carles Giner i Oller, mort tràgicament als 23 anys. Com es tracta d'una família que estime moltíssim, vull posar de manifest el meu dolor, però també testimoniar pel de tantíssima gent que assistírem al seu soterrar. Els comentaris, i els sentiments, eren unànims: s'havia mort un excel·lent jove, en la flor de la vida, i ningú tinguérem ni tenim paraules per a entrendre-ho. La vida és injusta! Des d'ací vull renovar el meu condol als pares, Jose i Salomé, i a la germana Laia. Sit tibi terra levis, Carles; que la terra et siga lleugera.



SÀNCHEZ GORDILLO O GUINDOS, A TRIAR

SÀNCHEZ GORDILLO O GUINDOS, A TRIAR

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 d'agost de 2012

En plena polèmica per les accions reivindicatives del diputat andalús i alcalde de la comuna de Marinaleda, Sánchez Gordillo, i mentre el govern regateja les miserables ajudes de 400 euros al mes per a les persones més desgraciades, i malgrat que els polítics corruptes, la banca, les multinacionals i els grans centres de poder, ens han abocat a una hecatombe social i moral, crec que és absolutament inacceptable que ningú s'espante pel furt de quatre carros de queviures d'un supermercat, o per l'ocupació pacífica d'una piscina o d'una finca. Com els queviures varen ser repartits entre persones necessitades i no degueren comportar cap crebant significatiu per a les empreses i com en el cas de les possessions ocupades, tampoc, ja que els propietaris han presentat una denúncia, però instigats pel govern, ens podem preguntar pels motius que perseguien els autors.

Jo crec que el que perseguien era, mitjançant una sèrie d'accions mediàtiques, posar en evidència la cruesa de la situació que estan patint tantes famílies, moltíssimes, amb tots els seus membres en l'atur; perseguien cridar l'atenció de tot el món, sobre la magnitud de la tragèdia que estem vivint, per culpa de les polítiques antisocials del govern popular. Que sembla poca cosa? Tenint en compte les reaccions del govern per boca del ministre de Governació, les condemnes dels populars i en general de la dreta (l'església catòlica continua sense piular), les excuses barates dels socialistes i les beateries d'uns altres, crec que Sánchez Gordillo ha aconseguit el que cercaven, que la denúncia saltara als medis de comunicació de tot el món, que li han dedicat molta atenció. En conseqüència, tothom s'ha quedat amb el cul a l'aire i és molt lamentable i incomprensible que ningú condemne aquesta utòpica i romàntica revolta, lamentant els perjudicis que han sofert els grans empresaris i oblidant-se dels motius que l'han impulsada.

Per la premsa sabem que Marinaleda té 3.000 habitants, allí tothom treballa (l'atur és del 2%) i tothom cobra el mateix, inclós el famós alcalde (que ho és des de 1979); les jornades són de 6'5 hores, a 42 euros, que representa un salari mensual de 1.200 euros. El sòl està municipalitzat i qui vol fer-se una casa, l'ajuntament li facilita solar, arquitecte, obrers i material de construcció (90 m2 i 100 de pati), amb la condició que un dels obrers ha de ser el mateix sol·licitant. Després sols ha de pagar 15 euros al mes “de lloguer”. En conseqüència a Marinaleda no hi ha especulació del sòl. L'abonament a la piscina pública és de 3 euros a l'any i la guarderia infantil, amb el menjador inclòs, és de 12 euros al mes. O siga que Marinaleda és com la revolució que somiaven els anarquistes.

Mentre hem anat sabent tot açò i uns han quedat sorpresos, altres hem quedat corpresos i molts altres, espantats, una altra notícia ha aparegut als diaris, sense que fins ara ningú s'haja preocupat a qualificar-la, malgrat que es tracta d'una immoralitat total. El ministre Guindos (recordeu que un guindo és una cirera amarga) s'ha comprat un àtic a Madrid, a la millor zona on viuen els milionaris (La Moraleja) per la meitat del seu preu. És que és molt bon negociador, deia la notícia de premsa, tant que si costava 1.300.000 euros, ell l'ha tret per menys de la meitat, per 587.000 euros! La cosa, però, és que no hi viurà, i encara no sap si el cedirà a la filla o el llogarà. O siga que el ministre d'Economia d'aquesta Espanya, on cada dia que passa desnonen desenes de famílies per no poder pagar la hipoteca, ell es compra un àtic per vora 600.000 euros i damunt ho conta.

És que els diners són seus, diran els beatos anti-Gordillo, i amb ells pot fer el que vulga. D'acord, els diners són d'ell i pot fer el que vulga, sols que hi ha milions i milions de ciutadans i ciutadanes que també tenien diners d'ells, amb els quals pagaren l'entrada d'un modest pis i s'enganxaren amb una hipoteca, que anaven pagant, amb els dos jornals que entraven en casa i ara s'han quedat sense treball, sense poder fer front a la hipoteca i desnonats pel banc: al carrer! Què ha de dir el ministre Guindos sobre això? No és injust que un ministre ho tinga tot i li sobre, i que milions de ciutadans no tinguen res?

“Esta crisis és una estafa”, diu l'alcalde de Marinaleda, que està convençut que podria aplicar-se el mètode del seu poble a tot l'Estat i “todos podrian tener vivienda” i “un salario para vivir bién”. Aquest andalús mig Emiliano Zapata, o mig Bakunin, o mig Espàrtac, que és Sánchez Gordillo afirma que no creu en “esos políticos que cobran 10 o 20 veces más que las personas que representan”. Fantàstic personatge! En aquesta Espanya de pandereta, que el PP està massacrant sense pietat, malbaratant i hipotecant per a infinites generacions, es poden donar totes les situacions més tràgiques que podem imaginar, que sempre hi haurà els senyorets (gent d'ordre) que podran tirar mà de la cartera, pagar-se la gran vida, comprar-se una finca, entonar el “viva España” i donar gràcies a Déu, presidint la processó. Guindos, per exemple. I enfront i en massa, la gent, el poble, que no tindran ni on caure morts i donaran la vida demanant justícia, o encara donant gràcies si tenen de què, o demanant un miracle o que els toque la loteria. L'esperança és que hi haja també el revolucionari o el guerriller que els ho pose difícil, als de l'stablishment. Cal recordar que l'ordre establert pel franquisme continua en peu amb el tipus de democràcia que instaurà la transició (”ya lo dejo todo atado y bien atado” digué el malparit de Franco).

Per tant i per acabar vull insistir que el que ha passat a Andalusia és un somni, una utopia que han protagonitzat unes persones molt conscients, que han posat en evidència la misèria del sistema que estem patint i del govern que ens està massacrant. Qui s'ha posat tan nerviós, a banda del govern, davant d'uns gestos tan simbòlics com incruents, o no té la consciència tranquil·la o és un col·laborador i no ho sap. I sobre la imatge que “da España” per aquests fets, segons un altre ministre, crec que és la real, molt més real que la de les medalles esportives; o la d'un ministre comprant-se un àtic de 1.200.000 euros, per la meitat, gràcies a la seua habilitat negociadora. Avui mateix llig a la premsa que una entitat catòlica obrera demana ajuts (llet, creïlles, ous, farina, cebes, lleixiu, sabó...) per a atendre les persones que acullen a l'Institut Social del Treball (Peu de la Creu, 17, de València) perquè la Generalitat ja no els paga ni la llum i els deu 55.000 euros de l'any passat i 150.000 d'enguany. Què han de fer aquestes pobres persones, senyor Guindos?

MUSEU O TARTANA

MUSEU O TARTANA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 d'agost de 2012

El passat 13 de juliol, la Generalitat aprovà definitivament el Museu d'Història i d'Arqueologia de Silla, cosa que ens ha d'alegrar, perquè tindre un museu és tindre un valor afegit al poble, que no tenen tots. Però, per evitar que comencem la casa per la teulada, crec que val la pena que fem algunes reflexions al respecte. Recordem que en les vespres de les passades eleccions, Baixauli “inaugurà” aquest museu de pressa i corregudes, quan els tràmits administratius encara estaven iniciant-se; ho féu contra l'opinió dels tècnics implicats, perquè no existia una partida pressupostària per contractar l'equipament mínim, ni tampoc es disposava encara de la preceptiva autorització de la Direcció General de Patrimoni. La inauguració, doncs, va ser una decisió personal de l'alcalde, que necessitava tallar alguna cinta per a “justificar” els anys de govern més estèrils de la història de Silla, amb la majoria d'obres inconcluses o paralitzades (multifuncional, casals fallers, aigües pluvials, carrils-bici, Nau de la Cultura, etc.). En un altre gest d'irresponsabilitat política, la notícia va ser publicada a la premsa per instigació de l'alcalde, raó per la qual l'inspector de Patrimoni amenaçà precisament els tècnics, que no tenien culpa de res, d'obrir-los un expedient sancionador, aconsellant que es tancaren les portes fins la finalització dels tràmits legals. Durant un any i mig, doncs, el Museu ha continuat tancat, exceptuant l'exposició dedicada al torero Vicent Barrera, del tot improcedent.

Com a hores d'ara ja es podrà obrir, és ací on tinc els meus dubtes: primer, perquè en el pressupost municipal de 2012 no hi ha cap partida pròpia per a equipar el museu; segon, perquè sembla que el finançament del museu dependrà d'una subvenció de la Generalitat, que tothom sap que no paga a ningú, i del compromís d'una empresa urbanística privada, que es troba en fallida total. Malgrat tot, però, el problema més greu és la manca d'entusiasme polític per a portar endavant aquest museu, perquè aquestes instal·lacions sempre són la culminació de projectes ambiciosos d'investigacions, d'Història, d'Arqueologia, etc. Pel que fa a la història, és evident que no mereix massa l'atenció municipal, perquè el Centre d'Estudis continua inoperant per manca d'ajudes; perquè ja no es convoquen els premis d'investigació bianuals, que va impulsar el quadripartit, i perquè la partida que hi havia assignada al cronista per a publicacions va ser eliminada des del pressupost de 2010, de l'anterior govern, impossibilitant així l'edició de diversos estudis locals que ja estan preparats. Curiosament, però, la falta de compromís polític de cara a la investigació no fou cap obstacle perquè Baixauli i Prieto es posaren d'acord per a malbaratar una bona quantitat de diners amb l'empresa Paleta d'Ocres per a la trista guia que publicaren, sense pena ni glòria, demostrant, que quan hi ha interessos pel mig, si que és possible aconseguir acords polítics i finançament.

Tampoc l'arqueologia té cap recolzament polític, i només cal repassar la situació dels jaciments i d'aquells llocs d'interès que, segons la ruta turística imaginada per Baixauli, s'havien de visitar, amb tartana inclosa: el forn romà i les sènies del Mas de Baix es troben soterrades i en la més absoluta indefinició; el jaciment de la Font del Gat, està pendent de prospectar-se i d'excavar-se en extensió, i el propietari encara espera una resposta oficial sobre el futur del seu camp; el que queda en peus de l'ermita de Sant Roc va desapareixent a solsides, el seu paviment continua sense excavar-se i la Venta no s'utilitza per a la finalitat didàctica que requereix un edifici històric que ha costat un dineral de rehabilitar. Però el desgavell més gran és el de les termes romanes i les estructures medievals soterrades, de manera irreversible, sota el ciment de la Nau de la Cultura, unes troballes importants que van ocupar moltes pàgines de premsa, sobre tot per la febrada de l'alcalde que es dedicà a vendre fum i parlar del que no sabia. De la mateixa manera, com s'ha renunciat al projecte de remodelació de la plaça, s'ha esvaït la possibilitat d'excavar la frontera de l'església i el refugi de la guerra civil.

Pel que fa a les cases modernistes més rellevants del poble, estan desocupades i amb perill de roïna, sobre tot a les façanes i a les cobertes: la de la tia Rogelia, al carrer dels Forns; la d'Espuig i la de Viro, al carrer de Sant Roc; la del Roig de les Vaques i la d'Escorihuela, al carrer de Sant Josep... Totes elles mostren signes recents de deteriorament que diuen molt poc d'una administració que les vol exhibir com un patrimoni artístic i cultural. Malauradament, l'única casa on s'han dedicat esforços en adquirir-la i sol·licitar subvencions, és la Casa del Figuero, precisament la que menys ho necessita, perquè la guarderia del vedat i les ranxaes estaven assegurades amb el tradicional conveni de cessió a l'ajuntament. Un altre lloc a visitar era el temple parroquial, on algú haurà d'explicar als turistes el motiu de la bastida de la façana, que cada dia que passa representa més vergonya i més diners a pagar pel poble; per altra banda, pel que fa a la visita interior, ni s'ha fet cap projecte per preservar les pintures de Vicent López, ni s'ha fet cap conveni amb l'arquebisbat concertant els horaris de visita, etc. Finalment dorm en un calaix el projecte de remodelació del Port.

La gestió integrada de tots aquests elements, la dedicació d'esforços al seu estudi, etc. són els que precisaria el Museu de Silla per aconseguir continguts fonamentats i per a la divulgació del patrimoni cultural. Fa falta disposar d'un projecte científic, compartit per estudiosos, professors i tècnics, sense la ingerència política que va haver en la passada legislatura i, sobretot, el recolzament financer suficient, la dotació de personal subaltern, d'un guia assabentat, la programació d'exposicions temporals, assegurances, publicacions, viatges, intercanvis, etc. De no ser així el museu es convertirà en una utopia, com el passeig amb tartana, que segons Baixauli i els de Paleta d'Ocres, havia d'apropar els turistes des de les termes romanes al Motor del Palaco. Com de tot açò no hi ha res, dubte que el museu tinga cap possibilitat, malgrat la bona voluntat que, n'estic segur, hi posarà el cronista de la ciutat, Josep Antich. Així que, desgraciadament, l'actual govern popular acabarà fent el ridícul, com féu el govern de Baixauli, com en tantes altres coses.

QUE EL CRISTO ENS EMPARE O SILLA EN FESTES

QUE EL CRISTO ENS EMPARE O SILLA EN FESTES

Article publicat a el Punt/Avui el dia 2 de juliol de 2012

Reclamar la protecció del patró de la tribu és un recurs ancestral, que tenen tots els pobles, cadascú mitjançant el seu sant particular i així tots hi tenen feina. A Llíria s'aclamen a sant Miquel, a Albal, el meu poble, a la gloriosa santa Anna, i a mi no em fa nosa, per si de cas, seguir el costum siller, i desitge que el santíssim Crist ens empare. Ho dic perquè estem en festes i perquè l'ajuntament està com està i, al pas que anem, si hem d'esperar l'ajut humà, aquest sembla que no arribarà. Això és el que es palpa en les esferes del govern local, segons m'informen tant l'alcalde, com alguns regidors populars; també altres regidors de l'oposició i algun il·lustre funcionari/a: tots em diuen que Silla continua pendent d'un fil, amb l'aigua al coll. O siga, que la cosa continua pintant molt malament.

Però, encara més preocupant que la crisi, que és immensa, són les contradiccions dels polítics i sobretot em preocupa si hi ha un projecte per a sortir-se'n o no. La situació és la que és, i malgrat que podem mirar endarrere, com proposa Lluís Martínez, i ara em referiré, la qüestió és si estem disposats a tirar endavant i posar-hi remei, o no. Si la resposta és positiva és evident que a hores d'ara l'equip de govern i l'oposició haurien d'estar parlant-ne i tractant d'arribar a algun acord. Com això no s'ha fet en tot l'any que portem de legislatura, jo em pregunte per a què se li demanà el vot al ciutadà, si arribats en aquest punt els electes no són capaços de “governar”? Em referisc al dos bàndols, al partit del govern i als de l'oposició.

Com la cosa pinta tan malament, per començar el mateixos populars no s'entenen entre ells i no ho dic jo, perquè això està a la vista. Per exemple mentre l'alcalde m'ha donat la seua versió optimista dels bous, que és que ha rebaixat el pressupost més d'un 30%, l'opinió d'altres populars importants és que no havia d'haver cedit a les pressions i devia d'haver donat un bon exemple d'imparcialitat, suprimint-los o reduint-los. I encara la cosa és més greu perquè el govern municipal no dóna explicacions de res, ni mitjançant l'inoperant gabinet de premsa, com li he repetit a l'alcalde. Personalment, el que sé és perquè algú m'ho ha confiat, o perquè a algú se li ha escapat sense voler, o perquè he tingut l'oportunitat de posar-hi el nas. I com el secretisme en un govern en minoria és molt mala cosa, vull assenyalar l'error que cometeren retardant la informació que el govern no havia aprovat el pla d'ajust, fins que no feren públic el calendari de festes; ni als socialistes, que s'havien fet còmplices, els informaren tampoc i per tant, i amb tota la raó, aquests s'han cabrejat.

Com sense complicitats, sense participació, sense confiança, etc. és difícil governar, aquest és un altre punt per a dubtar que el nostre ajuntament solucionarà res. Les coses han de ser més clares i al veïnat se li ha de parlar sense reserves. Per exemple, haurem de saber quines factures s'han pagat amb els diners de Madrid, si eren totes del govern anterior, o n'hi havia algunes (potser la meitat) del govern actual. També caldrà conéixer els criteris de prioritat en el pagament de les factures que queden per pagar, que són moltíssimes. Cadascú ha de respondre del que fa i no sé per quina raó este govern ha preferit tirar les culpes a Baixauli en general, en lloc de fer una auditoria i parlar en concret i exactament dels números heretats. Lluís Martínez l'ha reclamada, l'auditoria, des del primer moment, i jo també, i no ens han volgut fer cas.

Per cert, la proposta de Martínez, de fer una anàlisi “a partir de l'any 1996” l'aprove, encara que crec que seria més convenient incloure tot el temps, des de les primeres eleccions municipals, perquè així també s'analitzarien els deu anys de la seua gestió. No s'hauria d'escapar res, tant els encerts com els errors. Així s'hauria de començar pel primer Pla General, que jo considerí en el seu moment de “car, irreal i vulnerable legalment”, la problemàtica de Personas i Sistemas, la nit boja de la setmana taurina, o l'intent de fer la pista per les Eres...; a continuació, els projectes descabestrats de Baixauli i els seus somnis patètics...; després els errors del quadripartit, tant de l'alcaldia de Badenes, com els de la meua alcaldia...; seguiríem amb l'esperpent de la darrera legislatura baixaulista i finalment tot el que està passant ara mateix amb el govern del PP. A fi de comptes, revisar els errors pot servir per a no tornar a repetir-los. Evidentment, mentre no es faça aquesta anàlisi de la vida municipal, que serà feina d'algun historiador, nosaltres sols podem donar les pròpies interpretacions, aproximacions a la història, per no dir escriure les memòries, que sempre són parcials i interessades.

Durant tres setmanes no es publicarà l'edició del Punt de Silla i per tant la columna d'avui és una mena d'acomiadament, fins a finals d'agost. Serà important que ningú prenga mal de res i, per tant, caldrà que tothom siguem prudents amb la beguda, amb la conducció i durant la setmana taurina, fent cas de les recomanacions governatives al respecte. La millor festa és aquella que es pot contar i, per tant, bones festes per a tothom, perquè encara queda molta processó i ens hem de retrobar a finals d'agost i, aleshores, parlarem del Museu.