diumenge, 4 de setembre de 2016

PER A QUÈ VOLEM UN GOVERN?



PER A QUÈ VOLEM UN GOVERN?

Entre altres mentides que ens conten els populars, diuen que som l’únic país d’Europa que triga tant de temps a tenir govern. Això no és cert i si no ho recorde malament, Bèlgica, Itàlia i Dinamarca varen estar, no fa gaire, més temps entretinguts en formar govern que ací. El que els passa als populars i per això menteixen tant, és que estan desesperats, perquè se’ls acaba el xollo

Davant del fet que tinguem un govern en funcions tant de temps, jo crec que estem millor així que no amb el govern de Rajoy que teníem. Les decisions tan greus que han pres aquests darrers quatre anys, aixoplugats en la majoria absoluta que tenien, ara ja no les poden prendre i és per això que dic que estem millor, ara. És el mateix que pensaven els belgues quan l’any 2011 varen estar 541 dies sense govern: ja som campions mundials d’alguna cosa, deien, burlant-se d’ells mateixos. I Bèlgica continuà.

En la dinàmica mentidera en què estan instal·lats els populars, asseguren que si no investeixen Rajoy els jubilats perdran dos o tres euros al mes, i els funcionaris no veuran “augmentats” els sous, i que no es podran aprovar els pressupostos, etc. Tot són mentides. Tot això que diuen que no podran fer, ho poden fer, si volen, encara que estiguen en funcions, però prefereixen fer xantatge i posar l’opinió pública en contra dels partits que no els atorguen el vot, especialment dels socialistes.

Els qui som una mica anarquistes, valorem la manca o la feblesa dels governs; ho dic amb totes les reserves. Contràriament, sempre tenim la mosca darrere l’orella davant dels representants del “poder”, sobre tot dels poders absoluts. Això jo ho tinc tan clar que quan vaig ésser alcalde, promoguí protestes en contra meua i, per exemple, fiu els versos de la falla Reis Catòlics com una crítica a mi mateix. La comissió estava espantada i els vaig haver de tranquil·litzar: tranquil perquè el dolent és l’alcalde, però l’alcalde sóc jo; no ho entenien.

Tornem als populars. Que es deixen de romanços aquests impresentables. Ho són tant que han arribat a nomenar, per a un alt càrrec mundial l’exministre Soria. Malgrat tot l’afer de tenir diners en paradisos fiscals i de mentir, raons per les quals l’hagueren de fer dimitir, ara l’han “recompensat” amb un nomenament amb el qual cobrarà 18.000 euros al mes, nets d’impostos!

Així són els populars: amics dels amics, per damunt de tot. Sé fuerte, Luís!, li digué Rajoy a Bárcenas. Què li diria  Fernandez Díaz a Rato, quan el va rebre al seu despatx? A la Rita, ni tocar-la, sembla que ha estat l’ordre impartida... Segurament que, imitant la Mare de Déu, que era puríssima abans, durant i després del part, ells són amics dels amics abans, durant i després de cada malversació.

Però, enfront d’aquesta gent, que malgrat el concurs dels ciutadans i dels canaris no han assolit els 180 vots que els permetrien seguir “manant”, què hi ha? Doncs, hi ha els socialistes, els partits progressistes espanyols i els independentistes. Tots han dit que avant, que recolzaran els socialistes, perquè tots plegats són més que els de la unió patriòtica o la dreta. Així és que si va de bo que cap d’ells vol que continuen “manant” els populars, hauran d’espavilar-se, si volen constituir un govern de progrés i de canvi, com diuen.
La diferència entre governar i manar, que no són paraules sinònimes, encara que ho diuen alguns diccionaris, és que governar (del llatí gubernare) és dirigir, conduir: els afers de l’estat, dirigir una nau, una família, una empresa; governar és servir. Manar (del llatí mandare) és imposar de fer les coses, imposar lleis i manaments i castigar qui desobeïsca. El que volen els del PP és “manar”, i el que han de fer els partits del canvi i del progrés, de ser “governar”.

Però, per aconseguir que hi haja un canvi, els socialistes i progressistes de tota mena han de tenir “altura de miras”, com digué Pedro Sánchez. Jo entenc que vol dir que han de saber veure més a la llarga que a la curta, i deixar-se de banalitats i d’infantilismes. Jo també he aconsellat que  uns i altres han de deixar de mirar-se com enemics, sinó com aliats. I que els espanyols progressistes hauran de deixar de tenir por als independentistes. Açò és important. En alguns estats d’Europa, mal constituïts històricament com a Espanya, s’ha fet evident l’independentisme i en alguns casos, com Euskadi i  Catalunya, Escòcia, Flandes... s’ha consolidat. Els estats que siguen més demòcrates resoldran el problema positivament.

No superar el conflicte entre els espanyols i els independentistes bascos i catalans seria imperdonable. Això sols ho poden fer els partits progressistes, perquè els que representen l’Espanya profunda, carpetovetònica, tauròfila i romana no poden aportar res de positiu, sinó el seu agreujament. Com no hi ha més cera que la que crema, crec que és l’hora de la veritat, que resumiré en tres punts.

Primer punt, Rajoy ha fracassat, definitivament. Segon, els socialistes, els partits progressistes espanyols i els partits independentistes, han d’arribar a un acord (jo dic, formar un front popular). Tercer, s’ha d’aconseguir la investidura de Sanchez i la formació d’un govern de progrés, o, si no és possible, s’ha d’anar a les terceres eleccions, sense por. Sols amb un govern de progrés, es podrà trobar la solució del conflicte independentista i, sobre tot, esmenar totes les putades amb què ens han emmerdat els del PP.