diumenge, 11 de setembre de 2016

RAJOY A PEQUÍN, SÓRIA A LA MERDE



Rajoy a pequín, SÓRIA A LA MERDE

No sé si la sensació que he tingut, veient Rajoy a Pequín, l’ha tinguda més gent, però a mi m’ha semblat una ànima en pena, encara que no m’ha donat gens de llàstima, sinó al contrari. Motius per a anar tan amoïnat per la reunió del G20 no li’n faltaven, perquè de tots els governants i gent important, ell era l’únic que no tenia res a dir ni a fer. Jo crec que es podia haver estalviat el disgust i no havia d’haver anat. El mateix  disgust que va tenir fa tres anys, durant el seu patètic discurs a l’ONU, en una sala mig buida (29/9/2013).

El cas de Pequín ’ha inspirat uns versos, que no he pogut acabar del tot i que fan: Rajoy a Pequín ha quedat molt malament. Obama li ha preguntat si tenim empeachment, doncs no senyor, li ha contestat, ai lament. Jimping li ha demanat per Sòlia, però com Rajoy no l’entèn, Margallo li aclara que és Sòria, ah, pues vamos fent. La Merkel ni se li acosta, perquè com és luterana, si es disgusta, torç el morro de mala gana. El japonès Shinzo Abe, li diu que: per a  fel-te l’hala-kili t’envialé el meu sable i te’l fots quan ningú et mili. La resta de grans patums el senyalen quan ja ha passat. Com va mut i alacaigut, uns diuen que està finito, altres que caputt, que va chingado diu el de Mèxic... Tots els peixos grossos, cadascú amb el seu lèxic, el van acomiadant. El viatge a Pequín és un espant: Margallo, esto no tiene fin?

Evidentment, aquests versos inacabats i rípios, tenen molt mala llet i era d’esperar que no serien amables, però, com deia Juvenal, la indignació crea el vers (facit indignatio versum). Ja em passava quan li cantàvem a Franco, que mala leche que tienen los lecheros, pues aún es peor la que tienen los obreros. Per quina raó, en un cas i en l’altre, haurien d’haver estat els versos amables? Ben mirat, a més de per la ideologia, els dos gallecs s’assemblen molt.

L’assumpte de Soria és més indignant que el fet que Rajoy no vulga abaixar del burro i que haja anat a Pequín a fer el ridícul. Ho és tant que fins i tot els mateixos populars han hagut de manifestar-ho. Pel que hem pogut saber, mitjançant les mentides que han anat dient i que la premsa ha desmuntat, la cosa era molt grossa. I Damunt, la col·locació o premi que li havien reservat a l’exministre Sória era més substanciosa encara que la de Werth. Pobrets, d’alguna manera han de passar casa, ha dit algun  ministre.

El govern diu i repeteix que tot aquest afer és legal i que no es podia fer altra cosa que nomenar Sória, segons la llei. La llei, per aquesta gent, se l’ha menjada un burro. S’ha desmentit i demostrat que tot l’afer és d’una arbitrarietat absoluta. Han col·locat, i molt ben col·locat, un dels seus i ja està. Sense cap honor, deshonestament. I encara que haja estat “legal”, Sèneca ja advertia que quod non vetat lex, hoc vetat fieri pudor, el que no prohibeix la llei, ho prohibeix l’honor. És evident que aquesta gent no en té, d’honor. Sória a la merde, doncs, com diuen els francesos.

D'ací uns dies comencen els judicis de totes les trames de corrupció que afecten especialment als populars, encara que també hi ha el cas socialista dels ERE andalusos i el cas Pujol. De tots, els casos del PP són els més grans de la història i els més deshonestos de tots, per molt que tracten de mesclar-los tots a l’hora. Ja ho advertí l’exhonorable de ca nostra, quan digué que si jo caic, cauran tots. Doncs, que així siga, que caiguen tots.

I precisament, serà en els propers mesos que, tot plegat i en paral·lel, s’esdevindran els judicis de la corrupció i la formació de govern, amb terceres eleccions o sense. La matemàtica impedeix que Rajoy repetisca, per molt que el seu vicari Rivera s’enteste a solucionar-li la papereta. També la matemàtica sembla que impedeix el nomenament de Sanchez.  A banda de la matemàtica, però, crec que s’hauria de tenir en compte la moral, per a desencallar la situació.

Els homes tenim uns principis que ens permeten distingir entre el que és bo del que és dolent, del que és just del que és injust i mitjançant aquests principis podem formar els judicis de valor. Evidentment, en la base de la moral i del comportament dels individus, hi ha creences i conviccions, tant de cada individu com de la societat.

Crec que hem de destriar el que ens convé, del que no, atenent als comportaments dels candidats. Hem de fer-ho els ciutadans quan anem a votar, i han de fer-ho els polítics per a elegir un president. Qui respecta la moral i qui és un immoral. Si ho tinguérem en compte no es donaria la paradoxa que el PP haja obtingut, fins ara, tant d’èxit electoral. I encara menys que Rivera i la seua gent estiguen ajudant el PP a formar govern. O és veritat que no hi ha gaires diferències entre ells?

Acabe aquestes reflexions subratllant que Felipe Gonzalez (que no és sant de la meua devoció, però m’ha fet gràcia) ha repetit, des de Colòmbiaq, el que jo vaig dir en un anterior article: si hi ha terceres eleccions cap dels actuals líders haurien de tornar a encapçalar cap llista electoral. González diu, pietosament, que és per a evitar-los la vergonya. Jo vaig dir, més clar, que no haurien de tornar a repetir, per burros.

Mentrestant, insistisc que no s’està tan malament amb un govern en funcions, o siga sense poder continuar fent retallades, legislant agressions contra els treballadors, malversant l’erari públic i omplint-se les butxaques. Evidentment, seria millor que s’haguera format ja un govern de progrés, però no s’ha fet. Suggerisc, a partir d’aquesta experiència, que als ministres dels governs en funcions se’ls pague un sou en consonància, o siga la meitat que quan treballaven. Ho dic per a properes situacions com l’actual.