dilluns, 30 de gener de 2017

NO FAIG BROMA DE LES DESGRÀCIES CLIMATOLÒGIQUES



NO FAIG BROMA DE LES DESGRÀCIES CLIMATOLÒGIQUES

Unes joves lectores m’han protestat, perquè notaven en els meus comentaris de la setmana passada, sobre el mal oratge, un deix de passotisme. Em diuen “tu no has patit el que nosaltres, amb la casa inundada, la teula a mig caure…Encara estem mortes de por”. En absolut, amigues meues, em faig totalmente càrrec de la vostra desgràcia i no en faig broma. Per això vull insistir en les coses que ja insinuava, poc encertadament pel que veig.

Normalment, el veïnat que no va patir cap desgràcia directa, ja s’haurà oblidat del que passà fa una setmana. Fins i tot, aquells mateixos dies, la gent més afortunada marxava cap a la neu, a passar-s’ho molt bé. Evidentment no pensaven que vosaltres us ho estàveu passant tan malament. A la premsa, una família deia que no havien pogut arribar a Valdelinares però sí a Barraques, “on la neu ja ens arribava a l’engonal, fantàstic, i quines xulles més bones que hem menjat”. Altres venien cap a la costa i es quedaven fascinats davant l’espectacle: “impressionant, tu, de cine, quines fotos…”. És evident que els qui estàveu patint i heu sofert tants danys, no ho heu trobat ni guai, ni fantàstic. Sempre passa el mateix, siga quina siga la calamitat.

Pensem, però, que els homes estem desafiant la natura, abusant-ne, contaminant sense mesura, malversant els béns col·lectius, sense tenir en compte la transcendència dels nostres actes. Estem posant-nos la corda al coll, doncs, i cada dia ens l’estrenyem més. Dels estudis dels ecologistes i geògrafs, de les advertències sobre els perills que van en augment, qui en fa cas? Quin cas fan els governs? Ens instrueixen suficientment als ciutadans perquè actuem més civilitzadament? Revisen amb criteris medioambientals, equilibrats i racionals, els projectes d’obres? Fan res per a evitar l’escalfament atmosfèric? Ja saben que  els casquets polars s’estan fonent, augmentant el nivell de la mar perillosament?...

Doncs, sembla que no, els governs diuen, diuen, prometen, prometen, i de forment ni un gra. Fins i tot hi ha governs negacionistes. Ara mateix, al capdamunt dels Estats Units hi ha Trump, un personatge nefast, entre altres coses perquè a ell i als poderosos ianquis que li han donat suport, sols els preocupen els seus interessos i se'n riuen del canvi climàtic. I ací mateix i no fa molt, Rajoy també en feia mofa, encara que ara calla.

Veiem, per exemple, quines coses s’han compromès a fer, a la costa on viviu,  des del govern central, l’autonòmic i els municipals: s’han compromès a restaurar les coses que les tempestes han arrossegat, o siga els passejos marítims, els edificis vora la platja i damunt de la costa, la sorra de les platges, que ha desaparegut... Però, quina solució és aquesta? A la llarga, ninguna; a la curta, refer el que no s’havia d’haver fet mai, un fracàs. Una altra cosa seria estudiar la situació a fons i fer un projecte realista i medioambientalment acceptable, no desoint, com han fet fins ara, els estudis dels ecologistes i dels geògrafs, sinó fent-ne cas.

Al sud de tots els ports, de tots els espigons, de la Mediterrània, l’arena sempre desapareixerà, a poc a poc. De manera més intensa i fins i tot definitiva, també desapareixerà, com en els casos de fortes tempestes que acabem de patir i que continuarem patint. Per exemple, vora València i al parc natural del Saler, quin sentit té que “vulguen” restaurar les platges de Natzaret, Pinedo i el Saler, duent arena de la part de la Malva-rosa, o la famosa Casbah, si a poc que tornen a vindre maldades les corrents marines tornaran a engolir-se-ho tot? La saviesa  popular sempre ha advertit que “vora el riu, no et faces el niu”, referint-se a la casa, pel perill d’inundació de les riberes. Ara podríem dir que “vora la mar, no et faces la llar”.

Totes aquestes reflexions, per a la costa i les riberes, són extrapolables a les zones de l’interior, a les muntanyes. El que ha passat a Itàlia, a l’hotel construït als peus del Gran Sasso, que és una zona de grans i perilloses nevades, és un exemple del que no s'ha de fer, un mal exemple, perquè l’hotel estava al lloc menys indicat, en el con de dejecció d’una vall.

Ací tenim milers d’exemples de construccions que mai s’haurien d’haver fet ni autoritzat: muntanyes senceres reblertes de xalets, de torres, de casetes, de carreteres... L’erosió que està produint tanta construcció, la desaparició de la massa vegetal pels incendis (també obra de l’home) i de la capa vegetal, que arrosseguen les pluges, de tot això també en som responsables.

En conclusió, amigues meues, crec que s’ha de començar a calcular millor el perill de les coses que fem, per a no fer-les malament com fins ara; hem de començar a respectar la natura i a témer-la, si volem que res es faça malbé. En açò, tots tenim la nostra feina, però sobre tot la tenen les autoritats. Hem d’exigir-los que actuen amb rigor i amb visió de futur, i no posant pegats, prometent ajuts efímers i tocant-nos l’esqueneta. Em fa feredat llegir als diaris que moltes de les desgràcies que passen s’haurien pogut evitar si s’hagueren tingut en compte els estudis i les advertències tècniques dels especialistes. 

Amigues, rebeu una forta abraçada i la meua solidaritat; confiem que la raó s’imposarà entre nosaltres i sobre tot a la demagògia de les autoritats.