dilluns, 23 de gener de 2017

SETMANA DE POLVOS REALS I D'ALTRES HISTÈRIES



SETMANA DE POLVOS REALS I D’ALTRES HISTÈRIES

La passada ha estat una setmana que s’ha sabut tot d’uns polvos molt especials, acceptant el polvo espanyol pel que diem fotre un clau en català, o follar. El castellanisme sexual, donada la penetració que té en la nostra parla popular i tractant-se del mateix rei d’Espanya, crec que ens el podem permetre, com una llicència, amb reserves i tot el respecte.

Però com els mitjans han ha donat tanta ressonància al fet, crec que hauríem de fer alguna reflexió, que jo resumiria en dos punts. Primer, constatar que aquesta gent real no és ni excepcional ni exemplar, sinó tan putera com qualsevol de nosaltres, i per tan no està gens malament que se sàpiga que fan el que tots: follar, quan se’ls unfla la bragueta.

Segon. La diferència entre ells i nosaltres és que els ciutadans i ciutadanes normals (els qui paguem els impostos, per entendre’ns), ens hem d’organitzar la festa, cercar el lloc apropiat i pagar el llit, la beguda i els condons. A aquesta gent, però, els surt de franc, perquè se’ls organitza l’orgia i els l’ha paguem nosaltres, fins i tot el silenci de la senyoreta que es fotia el rei, que ens ha costat milions, sense factura ni IVA.

En conclusió, crec que, per una banda, cal deixar-los tranquils i que facen amb el seu sexe el que vulguen i que se tiren a qui/a la qui vulguen, això sí, sense discriminacions per raons d’edat, de religió, de raça, ni de sexe. Per altra banda, però, s’ho han de pagar ells, tot, i si no porten diners al damunt, que en demanen prestats a l’escorta o que es facen una palla. Qui en vulga saber més sobre aquesta gent pot llegir el llibre “Els Borbons en pilotes”.

La mateixa setmana passada d’aquesta història real, que ha escandalitzat la beateria i els monàrquics, i que ha fet obrir els ulls al veïnat en general, indignat a la gent més civilitzada, republicans inclosos, també ha estat motiu d’histèria les nevades, les ventades i la pluja desmesurada. Hem tingut molt mal oratge, doncs, i algú s’ha imaginat que el món s’acabava, especialment els noticiaris de les televisions que han tret els aspectes més tenebrosos: ensorraments de carreteres i de cases, caigudes de grans instal·lacions elèctriques, desaparició de passejos marítims i de platges senceres....

En realitat, aquestes tempestes no han estat gens extraordinàries o excepcionals, perquè de tant en tant n’hem tingudes d’iguals o gairebé, però no ens en recordem suficientment, sinó vagament, perquè no són fixes, és a dir, que venen quan venen. El que passa és que no estem suficientment preparats per a suportar aquestes situacions, que de tant en tant ens afecten. Ni ho estem psicològicament nosaltres, ni ho estan les autoritats, que no fan altra cosa que improvisar, quan passa cap desgràcia, en lloc de prevenir les situacions, especialment en els projectes de llarg recorregut i d’alta volada, vull dir les infraestructures.

Sabent que sempre neva a les mateixes comarques, per exemple, com és possible que no s’hi disposen de més mitjans per a aquestes zones? L’AVE, per exemple, amb tanta inversió, com es possible que no puga superar una nevada? El mateix podem dir dels barrancs i les zones inundables, que haurien d’estar sempre expedites. De les construccions i instal·lacions urbanes, amb edificis en zones baixes...
De tota manera, com ens agraden les pel·lícules, en situacions com les de la setmana passada la imaginació d’alguns vola més del compte i creiem que la cosa és gairebé apocalíptica. Abans estàvem més preparats per a suportar-ho tot, fins i tot aïllaments de dies sencers, vora el foc, quan sols eixíem al corral, a posar de menjar als animals. I sabíem coses tan sàvies com que vora el riu no s’havia de fer cap niu (casa)... Recorde gran nevada, quan jo tenia quinze anys i aní a Formiche Alto (Terol) a ca l’oncle rector: h vàrem estar tres setmanes encauats vora el foc, menjant i bevent. Si ningú s’hi hagués posat malalt, ho hauria tingut molt fotut, però o se n’hauria reeixit, o mort i cap ràdio hauria donat la informació. Ara, però, quines hecatombes!

Però com els humans som així de contradictoris, ahir mateix, a la premsa, junt a ingenus relats de les penalitats, n’hi havia alguna informació més gratificant, com la família que anava a Mora de Rubielos a veure la neu “i no hem pogut passar de Barraques, de tanta neu, ens arribava fins l’engonal (la ingle, en castellà), ens ho hem passat guai...”  Així és que uns ens ho hem pres amb “normalitat”, alguns han anat de festa, altres s’ho han passat molt malament... Així és la vida, una histèria.

Davant la catàstrofe, el govern s’ha disculpat (enguany es disculpen per tot) dient que no sabien el que ens anava a caure a sobre. Imperdonable l’excusa, perquè de previsions metereològiques no se’n podien queixar. Curiosament, les companyies elèctriques sí que havien previst apujar els preus, de manera bèstia i abusiva, amb el consentiment del govern, tal com ho havia deixat preparat el tal Sória. També, segons m’ha contat un amic que porta un camió, alguns hostals de carretera s’havien preparat de senyoretes, per a rebre els aïllats per la neu i fer-los companyia... El ministre, però, no s’ho esperava.

És possible que el ministre s’informe amb el Calendari Zaragozano, que sols preveia per a la setmana passada: “vents forts del S i SO, que portaran ruixats; giraran després a l’O i a l’E, continuant un temps rúfol, amb molts núvols, fins quedar més tranquils...”. Evidentment, si fou així, s’havia confiat amb qui no devia i hauria de demanar perdó per això. Precisament, tinc una nova parenta, que és siberiana, d’una ciutat a la vora de l’Àrtic, que ha hagut d’anar a soterrar la mare (avions i trens). Ens telefonava que estaven a 50 graus sota zero, que tot anava bé i que d’ací poc regressaria... Imagineu el nostre govern organitzant l’enterrament...