NO FAIG BROMA DE LES DESGRÀCIES CLIMATOLÒGIQUES

NO FAIG BROMA DE LES DESGRÀCIES CLIMATOLÒGIQUES

Unes joves lectores m’han protestat, perquè notaven en els meus comentaris de la setmana passada, sobre el mal oratge, un deix de passotisme. Em diuen “tu no has patit el que nosaltres, amb la casa inundada, la teula a mig caure…Encara estem mortes de por”. En absolut, amigues meues, em faig totalmente càrrec de la vostra desgràcia i no en faig broma. Per això vull insistir en les coses que ja insinuava, poc encertadament pel que veig.

Normalment, el veïnat que no va patir cap desgràcia directa, ja s’haurà oblidat del que passà fa una setmana. Fins i tot, aquells mateixos dies, la gent més afortunada marxava cap a la neu, a passar-s’ho molt bé. Evidentment no pensaven que vosaltres us ho estàveu passant tan malament. A la premsa, una família deia que no havien pogut arribar a Valdelinares però sí a Barraques, “on la neu ja ens arribava a l’engonal, fantàstic, i quines xulles més bones que hem menjat”. Altres venien cap a la costa i es quedaven fascinats davant l’espectacle: “impressionant, tu, de cine, quines fotos…”. És evident que els qui estàveu patint i heu sofert tants danys, no ho heu trobat ni guai, ni fantàstic. Sempre passa el mateix, siga quina siga la calamitat.

Pensem, però, que els homes estem desafiant la natura, abusant-ne, contaminant sense mesura, malversant els béns col·lectius, sense tenir en compte la transcendència dels nostres actes. Estem posant-nos la corda al coll, doncs, i cada dia ens l’estrenyem més. Dels estudis dels ecologistes i geògrafs, de les advertències sobre els perills que van en augment, qui en fa cas? Quin cas fan els governs? Ens instrueixen suficientment als ciutadans perquè actuem més civilitzadament? Revisen amb criteris medioambientals, equilibrats i racionals, els projectes d’obres? Fan res per a evitar l’escalfament atmosfèric? Ja saben que  els casquets polars s’estan fonent, augmentant el nivell de la mar perillosament?...

Doncs, sembla que no, els governs diuen, diuen, prometen, prometen, i de forment ni un gra. Fins i tot hi ha governs negacionistes. Ara mateix, al capdamunt dels Estats Units hi ha Trump, un personatge nefast, entre altres coses perquè a ell i als poderosos ianquis que li han donat suport, sols els preocupen els seus interessos i se'n riuen del canvi climàtic. I ací mateix i no fa molt, Rajoy també en feia mofa, encara que ara calla.

Veiem, per exemple, quines coses s’han compromès a fer, a la costa on viviu,  des del govern central, l’autonòmic i els municipals: s’han compromès a restaurar les coses que les tempestes han arrossegat, o siga els passejos marítims, els edificis vora la platja i damunt de la costa, la sorra de les platges, que ha desaparegut... Però, quina solució és aquesta? A la llarga, ninguna; a la curta, refer el que no s’havia d’haver fet mai, un fracàs. Una altra cosa seria estudiar la situació a fons i fer un projecte realista i medioambientalment acceptable, no desoint, com han fet fins ara, els estudis dels ecologistes i dels geògrafs, sinó fent-ne cas.

Al sud de tots els ports, de tots els espigons, de la Mediterrània, l’arena sempre desapareixerà, a poc a poc. De manera més intensa i fins i tot definitiva, també desapareixerà, com en els casos de fortes tempestes que acabem de patir i que continuarem patint. Per exemple, vora València i al parc natural del Saler, quin sentit té que “vulguen” restaurar les platges de Natzaret, Pinedo i el Saler, duent arena de la part de la Malva-rosa, o la famosa Casbah, si a poc que tornen a vindre maldades les corrents marines tornaran a engolir-se-ho tot? La saviesa  popular sempre ha advertit que “vora el riu, no et faces el niu”, referint-se a la casa, pel perill d’inundació de les riberes. Ara podríem dir que “vora la mar, no et faces la llar”.

Totes aquestes reflexions, per a la costa i les riberes, són extrapolables a les zones de l’interior, a les muntanyes. El que ha passat a Itàlia, a l’hotel construït als peus del Gran Sasso, que és una zona de grans i perilloses nevades, és un exemple del que no s'ha de fer, un mal exemple, perquè l’hotel estava al lloc menys indicat, en el con de dejecció d’una vall.

Ací tenim milers d’exemples de construccions que mai s’haurien d’haver fet ni autoritzat: muntanyes senceres reblertes de xalets, de torres, de casetes, de carreteres... L’erosió que està produint tanta construcció, la desaparició de la massa vegetal pels incendis (també obra de l’home) i de la capa vegetal, que arrosseguen les pluges, de tot això també en som responsables.

En conclusió, amigues meues, crec que s’ha de començar a calcular millor el perill de les coses que fem, per a no fer-les malament com fins ara; hem de començar a respectar la natura i a témer-la, si volem que res es faça malbé. En açò, tots tenim la nostra feina, però sobre tot la tenen les autoritats. Hem d’exigir-los que actuen amb rigor i amb visió de futur, i no posant pegats, prometent ajuts efímers i tocant-nos l’esqueneta. Em fa feredat llegir als diaris que moltes de les desgràcies que passen s’haurien pogut evitar si s’hagueren tingut en compte els estudis i les advertències tècniques dels especialistes. 

Amigues, rebeu una forta abraçada i la meua solidaritat; confiem que la raó s’imposarà entre nosaltres i sobre tot a la demagògia de les autoritats.

SETMANA DE POLVOS REALS I D'ALTRES HISTÈRIES

SETMANA DE POLVOS REALS I D’ALTRES HISTÈRIES

La passada ha estat una setmana que s’ha sabut tot d’uns polvos molt especials, acceptant el polvo espanyol pel que diem fotre un clau en català, o follar. El castellanisme sexual, donada la penetració que té en la nostra parla popular i tractant-se del mateix rei d’Espanya, crec que ens el podem permetre, com una llicència, amb reserves i tot el respecte.

Però com els mitjans han ha donat tanta ressonància al fet, crec que hauríem de fer alguna reflexió, que jo resumiria en dos punts. Primer, constatar que aquesta gent real no és ni excepcional ni exemplar, sinó tan putera com qualsevol de nosaltres, i per tan no està gens malament que se sàpiga que fan el que tots: follar, quan se’ls unfla la bragueta.

Segon. La diferència entre ells i nosaltres és que els ciutadans i ciutadanes normals (els qui paguem els impostos, per entendre’ns), ens hem d’organitzar la festa, cercar el lloc apropiat i pagar el llit, la beguda i els condons. A aquesta gent, però, els surt de franc, perquè se’ls organitza l’orgia i els l’ha paguem nosaltres, fins i tot el silenci de la senyoreta que es fotia el rei, que ens ha costat milions, sense factura ni IVA.

En conclusió, crec que, per una banda, cal deixar-los tranquils i que facen amb el seu sexe el que vulguen i que se tiren a qui/a la qui vulguen, això sí, sense discriminacions per raons d’edat, de religió, de raça, ni de sexe. Per altra banda, però, s’ho han de pagar ells, tot, i si no porten diners al damunt, que en demanen prestats a l’escorta o que es facen una palla. Qui en vulga saber més sobre aquesta gent pot llegir el llibre “Els Borbons en pilotes”.

La mateixa setmana passada d’aquesta història real, que ha escandalitzat la beateria i els monàrquics, i que ha fet obrir els ulls al veïnat en general, indignat a la gent més civilitzada, republicans inclosos, també ha estat motiu d’histèria les nevades, les ventades i la pluja desmesurada. Hem tingut molt mal oratge, doncs, i algú s’ha imaginat que el món s’acabava, especialment els noticiaris de les televisions que han tret els aspectes més tenebrosos: ensorraments de carreteres i de cases, caigudes de grans instal·lacions elèctriques, desaparició de passejos marítims i de platges senceres....

En realitat, aquestes tempestes no han estat gens extraordinàries o excepcionals, perquè de tant en tant n’hem tingudes d’iguals o gairebé, però no ens en recordem suficientment, sinó vagament, perquè no són fixes, és a dir, que venen quan venen. El que passa és que no estem suficientment preparats per a suportar aquestes situacions, que de tant en tant ens afecten. Ni ho estem psicològicament nosaltres, ni ho estan les autoritats, que no fan altra cosa que improvisar, quan passa cap desgràcia, en lloc de prevenir les situacions, especialment en els projectes de llarg recorregut i d’alta volada, vull dir les infraestructures.

Sabent que sempre neva a les mateixes comarques, per exemple, com és possible que no s’hi disposen de més mitjans per a aquestes zones? L’AVE, per exemple, amb tanta inversió, com es possible que no puga superar una nevada? El mateix podem dir dels barrancs i les zones inundables, que haurien d’estar sempre expedites. De les construccions i instal·lacions urbanes, amb edificis en zones baixes...

De tota manera, com ens agraden les pel·lícules, en situacions com les de la setmana passada la imaginació d’alguns vola més del compte i creiem que la cosa és gairebé apocalíptica. Abans estàvem més preparats per a suportar-ho tot, fins i tot aïllaments de dies sencers, vora el foc, quan sols eixíem al corral, a posar de menjar als animals. I sabíem coses tan sàvies com que vora el riu no s’havia de fer cap niu (casa)... Recorde gran nevada, quan jo tenia quinze anys i aní a Formiche Alto (Terol) a ca l’oncle rector: h vàrem estar tres setmanes encauats vora el foc, menjant i bevent. Si ningú s’hi hagués posat malalt, ho hauria tingut molt fotut, però o se n’hauria reeixit, o mort i cap ràdio hauria donat la informació. Ara, però, quines hecatombes!

Però com els humans som així de contradictoris, ahir mateix, a la premsa, junt a ingenus relats de les penalitats, n’hi havia alguna informació més gratificant, com la família que anava a Mora de Rubielos a veure la neu “i no hem pogut passar de Barraques, de tanta neu, ens arribava fins l’engonal (la ingle, en castellà), ens ho hem passat guai...”  Així és que uns ens ho hem pres amb “normalitat”, alguns han anat de festa, altres s’ho han passat molt malament... Així és la vida, una histèria.

Davant la catàstrofe, el govern s’ha disculpat (enguany es disculpen per tot) dient que no sabien el que ens anava a caure a sobre. Imperdonable l’excusa, perquè de previsions metereològiques no se’n podien queixar. Curiosament, les companyies elèctriques sí que havien previst apujar els preus, de manera bèstia i abusiva, amb el consentiment del govern, tal com ho havia deixat preparat el tal Sória. També, segons m’ha contat un amic que porta un camió, alguns hostals de carretera s’havien preparat de senyoretes, per a rebre els aïllats per la neu i fer-los companyia... El ministre, però, no s’ho esperava.

És possible que el ministre s’informe amb el Calendari Zaragozano, que sols preveia per a la setmana passada: “vents forts del S i SO, que portaran ruixats; giraran després a l’O i a l’E, continuant un temps rúfol, amb molts núvols, fins quedar més tranquils...”. Evidentment, si fou així, s’havia confiat amb qui no devia i hauria de demanar perdó per això. Precisament, tinc una nova parenta, que és siberiana, d’una ciutat a la vora de l’Àrtic, que ha hagut d’anar a soterrar la mare (avions i trens). Ens telefonava que estaven a 50 graus sota zero, que tot anava bé i que d’ací poc regressaria... Imagineu el nostre govern organitzant l’enterrament...

UNA VERSOS DE TRILLO

Uns versos de Trillo

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 17 de gener de 2017. La fotografia és un error i correspon a José Luís Pitarch, militar i professor de Dret Constitucional de la UV.

Federico Trillo-Figueroa Martínez-Conde, de molta prosàpia com es veu, és de Cartagena i tota la seua vida està compromesa amb l´Opus Dei i amb l´Administració espanyola, de la qual viu legalment i potser que il·legalment (sobresous en B, sospites de comissions). Va ser diputat per Alacant, encara que no se li coneix cap altra gestió alacantina que anar al certamen d´havaneres de Torrevella, als Moros i Cristians d´Alcoi i desfilar de mossàrab, organitzar un dinar cada estiu per a la camarilla provincial i, cada quatre anys, anar a recollir la credencial de diputat.

Sobre la seua responsabilitat en l´accident del Yak42, que ha estat el motiu que l´ha dut a la ruïna, de moment moral, el PP ha intentat eximir-lo, encara que la pressió de les famílies afectades, dels partits polítics i de la premsa, han obligat a Rajoy a canviar d´estratègia i a forçar Trillo a deixar l´ambaixada de Londres, que era la bicoca amb què el recompensaren per la pèrdua del Ministeri de Defensa.

Els populars són molt gregaris i actuen com un ramat d´ovelles menades pel pastor. Això té a veure amb la fe cristiana que els inspira i protegeix. Tenen vinculació directa amb el Senyor, via l´Opus Dei, se senten il·luminats (veni creator Spiritus) i estan segurs que seran perdonats i que tenen plaça reservada al cel, on hi estan predestinats, segons Escrivà de Balaguer.

El que més els preocupa, doncs, és on col·locaran Trillo, segons manifestava el mateix ministre de Justícia. Ells no abandonen cap membre del ramat, siguen quins siguen els seus pecats. No han abandonat Wert, ni Soria, Rato, Rita, Bauzà, Fabra... L´escàndol que causen, amb la seua actitud sectària, entre la gent més ingènua i de bona fe, no la tenen en compte, ni els danys sobre les persones i famílies, com les dels militars morts en l´accident del Yak42.

En aquest moment m´arriben uns versos del meu amic Pep Pons, dedicats a Trillo, com en féu a altres personatges de la púrria: «Trillo ha caigut, al remat/ com un pinxo vergonyós/ dèspota i maleducat/ mentider i verinós/ Què farà el PP amb ell?/ I què farà l´Opus Dei?» Trobe oportú difondre´ls, ja que, en realitat, és el que vol el poeta.

Què faran amb Trillo? Evidentment, no li han de donar cap càrrec públic, encara que «en tinga dret», com han anat dient. Amb tot el dret del món les famílies dels militars morts (assassinats) en el Yak42 es conformen amb quatre coses: que Trillo els demane perdó, que s´honore el sacrifici dels seus familiars, el lliurament dels documents ocults en el ministeri, i la reobertura del cas judicial, perquè serà l´única manera de conèixer la veritat i de fer justícia.

La supèrbia, que és un pecat, de tota aquesta gent, especialment de Trillo, els ho impedirà. Encara, però, que intenten que la gent se n´oblide, el deshonor els acompanyarà per sempre. No puc dir, doncs, que Déu els perdone, perquè ni crec, ni tenen perdó.

UNS VERSOS PER A TRILLO

UNS VERSOS PER A TRILLO

Rep un correu del meu amic Pep Pons, poeta de qui he escrit alguna cosa, demanant-me si li puc facilitar paraules que rimen amb Trillo, perquè li han entrat unes ganes imperioses de dedicar-li un obús satíric, dels que sol escriure quan està de mala hòstia, diu. En té molts de versos d’aquest estil, com “La secretària de Rus”, “Un xoriço de Llombai”, “La infanta està trista”, “La iguana quicomira”, “Donya Rita feta un nyap”, i els dedicats a Blasco, Camps, Wert, Cotino, Canyissars...

M’hi pose a la feina que m’encomana i no trobe cap mot, llevat del tresillo (un sofà i dues butaques. També un joc de cartes). Altra cosa és si en lloc de Trillo li vols dir Trilla, li dic, perquè aleshores hi hauria pacotilla, camarilla, bacinilla, peladilla (amarga), etc. Li dic que si en lloc de la rima consonant, que és la que li agrada, vol intentar-ho amb la rima assonant, amb Trillo poden rimar xoriço, mico, pinxo i algun mot més. Pel merder en el tema dels lloguers fraudulents dels avions i de les assegurances fraudulentes dels militars, és possible que li puga treure punta a xoriço, directament o indirecta. També pot escriure versos lliures, sense rima, que són més moderns. Estic convençut que d’alguna manera tindrem els versos sobre Trillo que es proposa. Diu que me’ls enviarà.

La biografia de Federico Trillo-Figueroa Martínez-Conde, de molta prosàpia com es veu, és especialment curiosa. És natural de Cartagena (“monte sin leña, mar sin pescado, mujeres putas, hombres cabrones y niños maleducados”, dita agressiva i satírica, amb la qual no estic d’acord), d’on és confrare de Jesús el Nazareno. La seua és una història intensa, compromesa amb l’Opus Dei i amb l’administració espanyola, de la qual viu tota sa vida, legalment i il·legalment (sobresous en B, sospites de comissions). Jo pense que pensa que la qüestió és estar dalt del burro, i amb una vara sempre a mà. Veu de comandant no li’n falta: Viva Honduras! xillà per a encoratjar els soldats salvadorenys, que vingueren a tirar-nos una mà, a falta de tropa espanyola. Viva!... li respongueren, malgrat la pífia.

Encara que Trillo no és alacantí, és diputat per aquesta demarcació, des de sempre. No se li coneix cap altra gestió alacantina que visitar cada any al certamen d’havaneres de Torrevella, anar algun any a Alcoi i desfilar de mossàrab, organitzar un dinar cada estiu per a la camarilla i cada quatre anys a recollir la credencial de diputat. Viva Alicante, pensa el paio.

Sobre la seua responsabilitat en l’accident del Iak-42, que ha estat al remat el motiu que l’ha dut a la ruïna, el PP ha intentat eximir-lo, encara que la pressió de les famílies afectades, dels partits polítics i de la premsa, han obligat a Rajoy a canviar d’estratègia i l’ha forçat a deixar l’ambaixada de Londres. Aque4sta era la bicoca amb què li premiaven la lleialtat a la causa popular, per a compensar-lo de la pèrdua del ministeri de Defensa, allunyar-lo de l’estigma del Iak-42.

Aquesta gent del PP és molt gregària i actuen com un ramat d’ovelles, tots junts. Gregarius vol dir ramat en llatí i d’ací ve gregari en català, gregario en espanyol i italià, gregarious en anglès, grégaire en francès i en moltíssimes més llengües. De la mateixa família i significat, hi ha el llatí grex, gregis, d’on els espanyols fan la grey, que és el ramat de cristians sota llurs pastors o capellans. Dic tot açò perquè el gregarisme del PP està íntimament relacionat amb la fe cristiana amb què es protegeixen dels seus pecats.   Ja ho deia el ministre de Justícia: i què hem de fer amb Trillo? Evidentment és el que més els preocupa: el que han de fer pels seus. Pels aturats, pels subempleats, pels pluriempleats i infrapagats, pels emigrats, pels mals jubilats, pels... Per aquests milions de ciutadans que s’ho passen tan malament, no pateixen: al cap i a la fi no són de la grey. Els seus patiments, doncs, són pels seus i no abandonen ningú. Recordem les bicoques amb què han premiat Wert, Soria, Rato, Rita, Bauzà, Fabra... Quina púrria!

Conseqüentment amb les trajectòries cristianes i amb la fe d’aquesta gent, molts d’ells tenen vinculació directa amb el Senyor, via l’Opus Dei, i és per això que, amb la garantia de ser il·luminats (veni creator Spiritus) i de ser perdonats i de tindre plaça reservada al cel, que fan el que fan. Ells estan predestinats, segons Escrivà de Balaguer. L’escàndol que causen entre la gent més ingènua i de bona fe, no la tenen en compte, ni els danys sobre les persones i famílies, com les dels militars morts en el cas del Iak-42. Dios mio, Dios mio, en Vos confio... i avant!

Acabant aquest article, m’arriba un correu de Pep Pons, amb el poema que m’havia promès i que transcric. M’explica que ha trobat la solució oblidant-se de rimar amb Trillo per a fer-ho amb els seus pecats. M’aconsella els dos darrers versos: Trillo ha caigut, al remat/ com un pinxo vergonyós/ dèspota i maleducat/ mentider i verinós/ Què farà el PP amb ell?/ I què farà l’Opus Dei?

No patisques Pep, que no es morirà de gana; alguna cosa li donaran perquè continue cobrant i vivint. Siga quina siga, la bicoca li la pagarem nosaltres. En aquestes circumstàncies propose de fer suggeriments; o fins i tot apostes, com els anglesos. Per descomptat, l’han d’amagar vergonyosament, i no li han de donar cap càrrec públic, encara que en tinga dret, com han anat dient. Séneca advertia que quod non vetat lex, hoc vetat fieri pudor, o siga que el que no veda la llei, ho veda el pudor. Aquesta gent del PP, però, no tenen vergonya. Wyoming suggeria que li feren una ambaixada a l’illa de Perejil i no està mal pensat, perquè els vestits ja els té, de Londres i això que ens estalviaríem.

Més dignament i amb tot el dret, les famílies dels militars morts (assassinats) en el Iak-42 es conformem amb què se’ls demane perdó i què s’honore el sacrifici dels seus familiars... Jo crec que, a la vista de l’informe del Consell d’Estat i de la reculada de Cospedal i Rajoy, s’hauria d’exigir el lliurament dels documents ocults en el Ministeri, i la reobertura del cas judicial, perquè serà l’única manera de conèixer la veritat i de fer justícia. La supèrbia, que és un pecat, d’aquesta gent del PP/Opus no ho permetrà, em tem.

CANYISSARS TORNA A INSISTIR, OBSTINAT

CANYISSARS TORNA A INSISTIR, OBSTINAT

D’una manera obstinada, l’eminent cardenal d’Utiel, representant del poder eclesiàstic, torna a prendre posicions contra el govern civil, ara cridant la feligresia a la rebel·lió i a la desobediència a la llei de la transsexualitat que s’està tramitant a les Corts. Aquest bel·licós home de l’església, que en el seu moment confessà tenir vocació de màrtir, no té atura en la seua tossuderia (en espanyol empecinamiento) i ara troba que aquesta llei pretén “adoctrinar els xiquets en ideologia de gènere, i això és una maldat”; també diu que Puig i Oltra són franquistes. Quien habló que su casa honró.

El cardenal, que sap tant de les maldats alienes i que les troba fins i tot on ningú les veu, ignora les pròpies maldats, les que han comés sacerdots i bisbes de tot arreu contra els escolars per exemple. Creu que atacant una llei que vetllarà pel respecte a la diversitat i la lliure elecció de la sexualitat, evitant discriminacions i maltractaments, conflictes psicològics, marginacions i patiments, a les criatures i a llurs famílies, podrà fer oblidar els milers d’agressions sexuals perpetrades als col·legis, amb la complicitat i el silenci dels bisbes.

Com és possible que una llei que respectarà i farà que es respecten els interessos sexuals dels xiquets i les xiquetes, puga ésser rebutjada i atacada per aquest príncep de l’església? Diu que ho fa en defensa de la família, perquè aquesta llei la destruirà. Quina barbaritat! Evidentment, la família que ell defensa és l’única que conceben, la cristiana d’un papà i d’una mamà fent criatures, duent-los a l’escola privada i cada diumenge a missa i a combregar, tots plegats. Les altres formes de formar les famílies són nefandes, encara que la llei les protegisca.

Curiosament no té en compte els milers de famílies (la major part, catòliques) que han estat “destruïdes” per la mateixa església o llurs representants, amb els escàndols sexuals que han protagonitzat i que han fet patir a llurs fills i filles. La llista de denúncies a tot arreu del món desautoritza l’església a dir ni una paraula al respecte, que no siga les que ha dit el Papa Francesc.

Precisament ha estat el Papa qui ha demanat perdó a les víctimes, reconeixent els pecats i els escàndols de l’església i ha ordenant a tots els ordinaris i superiors de les ordres religioses que no oculten cap cas de corrupció i d’abús de menors i manant-los que col·laboren amb la justícia en la persecució d’aquests delictes.

El cardenal faria molt bé, doncs, i crec que n’està obligat, si segueix els passos del Papa i, en lloc de trobar culpables i dimonis fora de casa, a recercar-los al si de les pròpies files. Però l’eminència de cardenal que els ha tocat als parroquians valencians, va a la seua bola, posant en evidència als mateixos creients i religiosos honestos, que són la majoria de la seua diòcesi, se suposa.

Ací passa una cosa ben estranya i vull fer una reflexió, per veure si li trobem trellat. Em pose en el paper d’un humil feligrès, de pocs estudis de teologia, però de molta fe, com són la immensa majoria de catòlics practicants que conec. Com jo seria un ingenu que m’ho creuria tot, acceptaria sense reserves que la gent que estudia per a rector és perquè han estat escollits per l’Esperit Sant. Més encara m’ho creuria en els casos dels bisbes. Per descomptat, molt més en els dels cardenals i, definitivament, en el cas del Papa. Al menys això és el que volen fer creure a la gent, com he pogut comprovar llegint els cerimoniala de consagrar diaques, preveres i bisbes: el protagonisme del Paràclit és absolut. Veni creator spiritus.

Ara bé, davant dels fets coneguts de corrupció i d’abusos sexuals per part d’aquesta gent elegida per l’Esperit, què podria pensar, des de la meua bona fe i ignorància, si em pegava per pensar i no per callar? Doncs podria pensar que l’Esperit Sant no s’ho pren a pit i que els pinxos se li colen fàcilment. O què ho fa a posta, com una estratègia per posar a prova la nostra fe. O que permet que les víctimes innocents (xiquets i xiquetes) sofrisquen a mans dels clergues, perquè així puguen guanyar el cel. O com em diu un amic, que no passa res i que l’Espirit tot ho té controlat... Em cabrege en sentir-lo i li suggerisc si no fou que el dia de les respectives consagracions, l’Esperit carregà massa de llavors de cànem...

Siga com siga el ben cert és que no es pot tolerar cap ingerència més d’aquest decrèpit senyor i crec que algú ha d’anar a cal Papa i advertir-lo. Ja he dit en un altre article que els capellans i monges valencians més progressistes i compromesos, haurien d’ encarregar-se. Tampoc no estaria de més visitar la Conferència Episcopal, amb el mateix dossier sota el braç... No m’hi vull posar on no em criden, sols són suggeriments.

Si que he trobat encertada la resposta del govern, que els centres catòlics que no complesquen la llei de transsexualitat perdran l’ajuda pública. Molt bé. Això sí que els ha picat, de manera que s’han precipitat a dir que compliran la llei i que no deixaran sense atendre cap alumne transsexual. Fan la reserva, però, que confien que el PP i C’s aconseguiran l’exempció de la llei en els col·legis catòlics; ja saben amb qui poden confiar, amb la dreta més carca. La impunitat amb què s’han beneficiat, fins ara, les escoles catòliques la perderen en les passades eleccions, (què hòstia, què hòstia, li deia Rita Barberà a González Pons). Que es consolen pensant que Déu ho volgué així i alabado sea el Señor.

Pel que fa a les  famílies que porten els fills a aquestes escoles, crec raonable suggerir, amb tots els respectes, que han de vigilar més estretament la situació, pel bé dels fills i les filles. I que pensen quin tracte voldrien que reberen els seus fills i filles en casos com els que contempla la llei i actuen pensant amb ells, quan els criden a la protesta.

Finalment vull creure que els nostres governants no faran figa, com en altres casos, per molt que protesten capellans i monges, papàs i mamàs i tota la dreta més negra i exaltada. Que pensen que han estat elegits per a governar i no per a deixar-se acoquinar per ningú.

BALANÇ D’UN ANNUS HORRIBILIS INOBLIDABLE

BALANÇ D’UN ANNUS HORRIBILIS INOBLIDABLE

S’ha acabat l’annus horribilis 2016, que serà inoblidable, sobre tot per als ciutadans que anem a peu o a pèl pel món. Els alts polítics de les esquenes ben cobertes, els banquers i els grans empresaris de ronyons blindats, els bisbots i els grans militronxos, si es queixen és perquè volen, o perquè encara en volen més, ja que en realitat, enguany els negocis els han anat millor que mai.

Els populars, per exemple, amb tant que havien de porgar i amb tanta por que tenien de perdre la mamella, han tornat a reeixir-se’n  amb la complicitat dels col·laboracionistes (ciutadans i socialistes). Així és que continuen mamant i manant, escamotejant, mamandurriejant.... Malgrat tot, i gràcies als fats, l’any també ha estat horrible per a ells, perquè els ha anat eixint a la cara tota la corrupció (la merda) que han estat practicant fins ara. i més que ho serà el 2017. Però, alerta, perquè com no tenen atura en els seus instints predadors i sempre tenen les armes a punt, ja s’estan preparant per a les properes eleccions.

Sobre els assumptes de què han de donar compte davant dels jutjats, Levante-EMV publicava ahir la relació de les trenta causes que s’estan investigant, a banda de les que han arxivades els jutges. ‘Cas Taula’ (Rus, Caturla, Garcia-Fuster, Rita Barberà (+), Grau...) ‘Càrtel del foc’ (Castellano...). ‘Operació flotador’. ‘Trama de les assessories’ de 15 ajuntaments del Camp de Morvedre. ‘Cas Blasco’. ‘Cas IVAM’ (Consuelo Ciscar). ‘Trama Gürtel’, amb el cas Fitur. ‘Cas delictes electorals, contra Hisenda i falsedat documental’ (Camps. Rambla, Costa i David Serra). ‘Cas de la visita del Papa’, (Cotino, Pedro Garcia, consellers i tècnics de la Generalitat). ‘Cas de la depuradora de Pinedo’ (24 imputats). ‘Saqueig del Palau de la Música’. ‘Irregularitats en la concertada, en Ferrocarrils de la Generalitat, en RTVV i Port de València’. A més dels implicats valencians en els casos Púnica, Adif i Acuamed.  Com escriví un grafiter: “La corrupció, com la paella, enlloc del món com a València”

Davant d’aquest panorama tan horribilis, al veïnat sols ens queda pagar, aguantar, callar i muts i a la gàbia. Com no podem confiar que la gent s’espavile i deixe de votar el PP, sols podem confiar en la xamba que funcione la justícia. Els partits de l’esquerra, que lògicament haurien de saber aprofitar el moment, mira-te’ls: a Espanya continuem en bàbia (o en la figuera), donant uns espectacles decebedors, ridículs i desgraciats, desanimant la gent i donant fum en lloc de llum. Els socialistes, acèfals, ballant-li els nanos a l’haca sevillana i fent cas a les seues mòmies. Els podemites, bicèfals, fent exactament el que criticaven dels altres partits, perdent el temps i la credibilitat en una lluita caïnita i suïcida pel poder. Quin estat, l’espanyol, i quin país, el nostre, més desgraciats!

He estat uns dies familiars a Mallorca i he vist que hi passa el mateix que ací, i que tampoc espavilen suficientment, de manera que el zombi Bauzà ja ha reaparegut anunciant que es presentarà a les eleccions amb el projecte de ressuscitar el TIL (reducció de l’ensenyament del català), l’eliminació del requisit lingüístic... Mentre l’esquerra segueix donant l’espectacle... M’agrada imaginar que el tema de Catalunya (referèndum i independència) arribarà a rams de beneir.

Així les coses, doncs, 2017 també serà un altre annus horribilis. Sols podem desitjar que siga pitjor per als dolents, que per als bons. Què més voldríem que la sang no arribe al riu en el congrés socialista, com és tradicional en aquest contradictori partit. També estaria molt bé que iglesistes i errejonistes superaren la febrada infantil que estan passant i deixaren de pensar que cap d’ells és el gran capità. Un acord entre els dos bàndols seria molt acceptable.

Reconec que el pacte del Botànic funciona prou bé, malgrat els desajustos que s’han produït i que Mònica Oltra ha sabut recomposar. A mi, aquesta dona no em produeix cap atac de banyes (alto, tampoc m’hi posa) i m’agradaria que tampoc en tingueren els del Bloc. Les coses són com són i no com somiem, i a fi de comptes la política és cosa de tots i no sols d’uns quants i per tant la pinya més plausible i productiva no pot ésser cap altra que la de Compromís-Podem-EU-verds. Pensar que cadascú pot tirar endavant cap projecte és una utopia i per tant no és política sinó ficció.

He estat en un sopar d’amics, en un restaurant local, del qual no me’n podia disculpar. La copeta inicial de cassalla Rios, ha estat fantàstica i ja feia temps que no me’n feia cap. El sopar prou raonable per al preu, llevat del vi i del xampany. La gent estava discreta, fent fotos amb els mòbils i nyam-nyam... Fins l’hora fatídica que ha començat un poc la disbauxa: cotillons, raïm, besos mua, mua,  bon any, alegria... La xiqueta que ens atenia a taula, era perfecta, un cromo, amb un culet empinadet i un somriure permanent...

Amb uns amics hem xerrat de política, encara que no tocava, però jo no me’n sé estar. De la local i de la general. Coincidim un poc que la nostra ruïna és la de l’Estat, al menys jo n’estic convençut, els dic... Ells desconfien dels ‘polítics’, amb l’argument que tots són iguals, encara que tenen la deferència d’excloure’m. Em compromet a demanar a Joan Baldoví que els aclarisca si és cert o no que desperta molt de rebuig al Perelló, perquè defensa Sueca per damunt de tot.

En aquestes circumstàncies, desitge que l’annus horribilis 2017 siga o comence a ésser, el del final dels mals somnis i de la corrupció que estem patint. I que als qui no els van bé les coses (especialment els aturats, els immigrants i els que necessiten més assistència social), comencen a trobar solucions; que milloren les pensions dels jubilats... De passada, també desitge que el València C.F es recupere i alce el vol i que el Barça guanye les tres competicions. Quin disgust per al tal Florentino i el Ronaldo, amb els milions que gasten per a evitar-ho, però que els bomben. Amén