Quimeres de pobres
Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 13 de juny de 2'10
Ja està! S'han acabat les nostres pobres quimeres, de voler viure com els rics. A partir d'ara que ningú es faça cap il·lusió, perquè la bona vida (un bon lloc de treball i si és possible de funcionari, un gran pis, la segona residència, un cotxàs, viatges i hotels, escoles de pagament, accions en els bancs, bons restaurants ...), a partir d'ara tot això sols serà, com ha estat sempre, per a la gent privilegiada de grans rendes i sous milionaris. Els pobres haurem de resignar-nos a subsistir i, sobre tot, a confiar que quan morirem anirem al cel, com prometé el Nostre Senyor, que per cert ja deixà dit que «de pobres, en tindreu sempre amb vosaltres» (Mateu, 26-11). Així que s'han acabat les quimeres.
I per què s'ha produït aquest canvi tan radical? Doncs perquè quan els convenia als poderosos que mangonegen el món, ens havien fet creure que açò era xauxa, i que teníem dret a tot; perquè vivíem l'estat del benestar. I els pobres morts de fam de nosaltres ens ho havíem cregut, perquè ells ens ho posaven fàcil: vinga, consumiu el que tingueu ganes, veniu a per diners i ja ens els tornareu a poc a poc, no us priveu de res, gasteu, gasteu...
Aleshores els convenia que fora així i era així; però ara, que ja no els convé, han dit: alto, ja hi ha prou, s'ha acabat! I s'han acabat els crèdits! I encara més, perquè el que passa és que ara diuen que cobrem massa i, pataplaf, ens retallen els sous, les ajudes socials i ens apugen els preus a poc a poc...
I tots els governs s'han posat a la feina. Ací, en aquest Estat de la pandereta, el paper de botxí li ha tocat a Zapatero, com si haguera estat el Rajoy el president (»Rajoy, que te doy», diu un amic meu, que és poeta), aquesta feina bruta l'hauria haguda de fer el PP, com a Alemanya, que la fa la senyora Merkel, o a Anglaterra, el senyor Cameron. Dic açò perquè als bocamolls populars els ve molt bé la situació per a poder-ho criticar tot i responsabilitzar de tot a Zapatero, i això és vergonyós, perquè han estat, en gran part, les polítiques neoliberals i conservadores les que ens han dut en aquest punt i no sols les socialdemòcrates, que també.
Contràriament, però, al que ens fan a la tropa, als rics no els fan pagar, o paguen molt poquet en comparació... Per què no han començat per ells, que tenen moltíssim i que cobren tant? Per què no han començat pels grans sous dels banquers, dels esportistes d'elit, dels polítics, dels alts funcionaris...? No n'haurien fet prou? L'amic poeta diu que a aquests, si els apreten, s'enfaden i trauen els diners i els envien a paradisos fiscals i encara seria pitjor...
Doncs, si que estem fotuts, perquè, a més a més, allò que els proletaris de tot el món devíem unir-nos ja ha passat a la història, per tant crec que hem retrocedit 100 anys en la història. De manera que, i mentre anem pagant les hipoteques i estrenyent-nos els cinturons, algú haurà de començar a fer propostes, com es feien abans. Les més transcendentals les hauran de formular els pensadors, que caldrà reclamar que ressusciten. Nosaltres, mentrestant, podem fer coses més modestes, com no destinar ni un cèntim a l'església en la declaració de la renda, perquè són uns còmplices, i triar l'opció d'ajudar les organitzacions no governamentals; lamentablement no podem elegir no destinar ni un euro a la monarquia ni a l'exèrcit, però ahí queda això, per a pensar-ne.
I podem fer més coses, com no comprar productes de les grans multinacionals, perquè formen part de la gran maniobra. Algú hauria de fer una llista, com la que m'han dit que hi ha d'empreses que ajuden els israelites, que hauríem de boicotejar, però sols mentre dure la pressió jueva contra Gaza i en general contra els palestins. I com podem fer més coses, vinga, haurem de començar a pensar.
Fa cent anys era més fàcil, perquè les diferències socials eren majors que ara i la dinamita anava que volava, però podem repassar la història, a veure que ens convé d'imitar. En definitiva es tracta que ja que ens consideren uns pobres putxinel·lis, ens resistim tant com puguem. Per exemple, si finalment es convoca una vaga general, cal fer-la, i millor que la dels funcionaris de fa uns dies, que no quedà massa lluïda.
Per acabar em ve a la memòria la sentència de Crist, que és més fàcil que un camell passe pel forat d'una agulla que un ric entre al cel. No ho dic perquè servisca de consol, sinó perquè per una vegada m'agradaria que hi haguera cel i que fora veritat el que digué Crist; però com no hi ha, de cel, ni hi ens esperen a ningú, el que s'haja de fer, hem de fer-ho ara, que s'han acabat les nostres quimeres i il·lusions i ens enfrontem a la realiat. Els rics, la bona vida també se la mamen ara.
diumenge, 13 de juny del 2010
diumenge, 6 de juny del 2010
LA BURCA I LA VAGA DEL DIA 8
La burca i la vaga del dia 8
Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 6 de juny de 2010
Tot l'enrenou que s'ha organitzat per aquestes contrades, sobre l'ús de la burca de les musulmanes, és un absurd i demostra com som els europeus d'hipòcrites, quan volem. Perquè malgrat la sorpresa que ens produeix veure alguna musulmana vestida de la manera com ho fan, això no deixa de ser tan folklòric com algun vestit típic dels nostres pobles (veieu el Costumari Català, d'Amades), o una hare krisna tocant els platerets.
Estic segur que si en lloc de musulmanes el burca l'hagueren començat a promocionar en una desfilada de models a París (que ningú s'estranye, perquè recorde haver vist alguna proposta aproximativa), ningú faria tants escarafalls, ni proposaria la barbaritat de la seua prohibició. La raó de tanta animadversió contra la burca no és altra que és un vestit de musulmanes i per tant és per racisme.
I encara més, perquè no tenint-ne prou amb la burca hi ha qui intenta prohibir la hijab, que és com la mantellina que es posen les catòliques per anar a veure el Papa, i fins i tot el xador, que és com l'hàbit de les monges ursulines. Per quina raó, si no és per racisme doncs, es poden vestir les dones europees, si volen, com els dóna la gana, i a altres se'ls vol imposar unes limitacions?
Diuen que la burca és una imposició dels homes a les dones, com una obligació alcorànica, però això no és cert, perquè la imposició és únicament talibànica, des de meitat del segle passat, i no totes les musulmanes la utilitzen, sinó algunes afganeses i pakistaneses. Concretament a tot Europa es podran comptar amb els dits d'una mà, com qui diu, les qui utilitzen la burca. L'escàndol i l'alarmisme sobre aquest tema és, doncs, innecessari i obeeix a raons polítiques i d'oportunitat.
Evidentment, en aquesta part del món ens crida molt l'atenció veure dones tan tapades, perquè les nostres dones fan a l'inrevés i cada dia van més destapades. No fa molts anys, però, la cosa no hauria estat tan estranya, perquè la gent de la meua edat recordem perfectament les nostres àvies, i les tietes grans, tapades des del cap fins als peus i de negre, o siga que no duien burca, però gairebé. I els cartells a les portes de les esglésies ordenant que les dones vestiren «con velo, medias, manga larga y vestido honesto»....
Per tant, jo crec que és una qüestió de temps, una o dues generacions, que aquest extremisme en el vestit d'algunes musulmanes començarà a canviar. Fer, però, de tot açò un problema, és perquè es vol. I és curiós, en aquest sentit de problematitzar i de voler imposar prohibicions, que les propostes isquen dels sectors més dretans, encara que també hi ha de socialistes que s'apunten a la repressió.
Tot plegat pense que és un error que a Europa, on disposem de llibertats de tot, ningú vulga imposar prohibicions de res. Si ací cadascú es vesteix com vol, i es desvesteix, sobre tot les nostres dones, per la seua part, les musulmanes, les budistes, les quàqueres, qui siga, no ha de poder vestir-se com crega més convenient, també?
Però, ¿i si és que les musulmanes visten amb aquests vels, no per voluntat pròpia, sinó per una imposició dels homes, que les obliguen a fer res en contra de la seua voluntat? És possible, segurament serà així, però això és una altra cosa, que s'haurà de solucionar mitjançant l'educació, o la justícia si ningú fa cap delicte, però no crec que prohibint burques, nicabs i xadors, s'aconseguisca que qui tiranitze una dona deixe de fer-ho. En el cas contrari, per exemple, hi ha les jovenetes que són tiranitzades i explotades pels seus alcavots i obligades a prostituir-se per les carreteres, que van pràcticament despullades. Per tant l'explotació i la humiliació de les dones no depén del vestit que porten o deixen de portar, sinó d'altres coses, com la cultura política....
Acabe anunciant que el dia 8 faré vaga. Resumint-ho molt, la faré no perquè em rebaixen el sou, a mi i a tota la meua família, sinó per altra cosa. Sembla que la crisi que ens ha caigut a sobre fa inevitable que ens estrenyem els cinturons, perquè tots en som de responsables (la setmana que ve m'explicaré). La vaga la faré en protesta que la crisi sols la paguem nosaltres, els treballadors, mentre que als privilegiats (ricots, banquers, grans fortunes, polítics...) el que els faran seran cusquerelles, o siga res; perquè estic convençut que els responsables d'aquesta crisi no pagaran ni xapa. Tampoc crec que els polítics vagen a actuar amb més prudència i austeritat, en lloc de tirar amb pólvora de rei, com han fet aquests anys; dels polítics sols podem esperar algun gest, algun estalvi de cara a la galeria, perquè continuaran malversant els diners de tots. Per tant, com no estic d'acord que això siga així i que tot continue igual, per això faré vaga el dia 8.
Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 6 de juny de 2010
Tot l'enrenou que s'ha organitzat per aquestes contrades, sobre l'ús de la burca de les musulmanes, és un absurd i demostra com som els europeus d'hipòcrites, quan volem. Perquè malgrat la sorpresa que ens produeix veure alguna musulmana vestida de la manera com ho fan, això no deixa de ser tan folklòric com algun vestit típic dels nostres pobles (veieu el Costumari Català, d'Amades), o una hare krisna tocant els platerets.
Estic segur que si en lloc de musulmanes el burca l'hagueren començat a promocionar en una desfilada de models a París (que ningú s'estranye, perquè recorde haver vist alguna proposta aproximativa), ningú faria tants escarafalls, ni proposaria la barbaritat de la seua prohibició. La raó de tanta animadversió contra la burca no és altra que és un vestit de musulmanes i per tant és per racisme.
I encara més, perquè no tenint-ne prou amb la burca hi ha qui intenta prohibir la hijab, que és com la mantellina que es posen les catòliques per anar a veure el Papa, i fins i tot el xador, que és com l'hàbit de les monges ursulines. Per quina raó, si no és per racisme doncs, es poden vestir les dones europees, si volen, com els dóna la gana, i a altres se'ls vol imposar unes limitacions?
Diuen que la burca és una imposició dels homes a les dones, com una obligació alcorànica, però això no és cert, perquè la imposició és únicament talibànica, des de meitat del segle passat, i no totes les musulmanes la utilitzen, sinó algunes afganeses i pakistaneses. Concretament a tot Europa es podran comptar amb els dits d'una mà, com qui diu, les qui utilitzen la burca. L'escàndol i l'alarmisme sobre aquest tema és, doncs, innecessari i obeeix a raons polítiques i d'oportunitat.
Evidentment, en aquesta part del món ens crida molt l'atenció veure dones tan tapades, perquè les nostres dones fan a l'inrevés i cada dia van més destapades. No fa molts anys, però, la cosa no hauria estat tan estranya, perquè la gent de la meua edat recordem perfectament les nostres àvies, i les tietes grans, tapades des del cap fins als peus i de negre, o siga que no duien burca, però gairebé. I els cartells a les portes de les esglésies ordenant que les dones vestiren «con velo, medias, manga larga y vestido honesto»....
Per tant, jo crec que és una qüestió de temps, una o dues generacions, que aquest extremisme en el vestit d'algunes musulmanes començarà a canviar. Fer, però, de tot açò un problema, és perquè es vol. I és curiós, en aquest sentit de problematitzar i de voler imposar prohibicions, que les propostes isquen dels sectors més dretans, encara que també hi ha de socialistes que s'apunten a la repressió.
Tot plegat pense que és un error que a Europa, on disposem de llibertats de tot, ningú vulga imposar prohibicions de res. Si ací cadascú es vesteix com vol, i es desvesteix, sobre tot les nostres dones, per la seua part, les musulmanes, les budistes, les quàqueres, qui siga, no ha de poder vestir-se com crega més convenient, també?
Però, ¿i si és que les musulmanes visten amb aquests vels, no per voluntat pròpia, sinó per una imposició dels homes, que les obliguen a fer res en contra de la seua voluntat? És possible, segurament serà així, però això és una altra cosa, que s'haurà de solucionar mitjançant l'educació, o la justícia si ningú fa cap delicte, però no crec que prohibint burques, nicabs i xadors, s'aconseguisca que qui tiranitze una dona deixe de fer-ho. En el cas contrari, per exemple, hi ha les jovenetes que són tiranitzades i explotades pels seus alcavots i obligades a prostituir-se per les carreteres, que van pràcticament despullades. Per tant l'explotació i la humiliació de les dones no depén del vestit que porten o deixen de portar, sinó d'altres coses, com la cultura política....
Acabe anunciant que el dia 8 faré vaga. Resumint-ho molt, la faré no perquè em rebaixen el sou, a mi i a tota la meua família, sinó per altra cosa. Sembla que la crisi que ens ha caigut a sobre fa inevitable que ens estrenyem els cinturons, perquè tots en som de responsables (la setmana que ve m'explicaré). La vaga la faré en protesta que la crisi sols la paguem nosaltres, els treballadors, mentre que als privilegiats (ricots, banquers, grans fortunes, polítics...) el que els faran seran cusquerelles, o siga res; perquè estic convençut que els responsables d'aquesta crisi no pagaran ni xapa. Tampoc crec que els polítics vagen a actuar amb més prudència i austeritat, en lloc de tirar amb pólvora de rei, com han fet aquests anys; dels polítics sols podem esperar algun gest, algun estalvi de cara a la galeria, perquè continuaran malversant els diners de tots. Per tant, com no estic d'acord que això siga així i que tot continue igual, per això faré vaga el dia 8.
diumenge, 30 de maig del 2010
UNA PARTIDA DE PARXÍS
Una partida de parxís
Article publicat en el punt, el dia 30 de maig de 2010
Com si es tractara de jugar al parxís i no de governar, l'Estat està en joc, concretament al parxís; tots els partits polítics tenen actualment totes les fitxes fora, i de tant en tant envien una fitxa rival al corral.
El joc està prou igualat, encara que sembla que les blaves dels populars tenen una bona ratxa. Els socialistes juguen les roges i ho fan amb tan mala traça, plens d'indecisions i decisions contradictòries, que faciliten molt el joc del contrari.
També juguen fitxes grogues i verdes, o siga nacionalistes diversos i jugadors minoritaris; entre els primers, els convergents solen fer les jugades més espectaculars. Ben bé no se sap qui guanyarà i ací pot passar de tot. Quina partida!
El símil del joc no l'empre per banalitzar, perquè la situació és molt seriosa, sinó per posar més inquietud al moment, perquè els jocs són d'atzar, encara que amb marge perquè els jugadors posen atenció amb les fitxes que mouen. Vull insistir que, tal com ho fa Zapatero, li ho està posant molt fàcil a Rajoy, que amb dir que no a tot i amb demanar el cap del president socialista, en té prou per a enviar una a una les fitxes socialistes al corral. L'únic que desbarata l'estratègia mortal del PP és Duran i Lleida.
Com la crisi per la qual estem passant és mundial i concretament l'espanyola pot tindre tanta incidència a Europa, és natural que des de fora miren la partida amb molta preocupació, especialment els alemanys. Aquests, que són els que més en saben, s'han posat les mans al cap quan han vist el seu col·lega Rajoy oposant-se a les mesures de Zapatero. Esel!, li han dit a Rajoy, que vol dir burro en alemany, si nosaltres estem d'acord amb les mesures que s'han pres; inkompetent, però si fores tu qui estigués a la Moncloa hauries de fer el mateix!
Rajoy, però, com vol ser president està com encegat; perquè serà la tercera i última vegada que ho intente, i per tant no té altra cosa al cap que demanar que se'n vaja Zapatero i que convoque eleccions: ara o mai, pensa. Tots els seus, i les seues, repeteixen el mateix: és la consigna, que ja posaren en pràctica quan Felipe Gonzàlez. I ho repeteixen sense titubejos, ni despentinar-se, a excepció de la Zoraya, que sempre du els cabells que sembla que acaba d'alçar-se del llit.
És evident, però, que a Rajoy alguna cosa el du de cap, concretament és el cas Gürtel, perquè sap que un entrebanc a València pot eixir-li massa car, i per això l'ha de superar si vol arribar a la Moncloa. Sembla, doncs, que ha ordenat tallar al recte i fer marxar Camps a casa, en uns dies o unes setmanes.
Perquè en el cas Gürtel es compendien l'afany de lucre més desvergonyit i la falta de moral més evident, coses molt negatives per a fer-se creïble. Rajoy es preguntarà més d'una vegada: tan bons xics que pareixien i tan llestos... I en efecte, la careta si que la fan, de bons xics, especialment quan van a missa (la fotografia de Camps, agenollat i resant-li a la Mare de Déu, és com un paradigma de la hipocresia), però els fets, ai carallo...
I és que l'avarícia, com tots els vicis capitals, pot tornar bojos els homes. Isaïes (1,23) ho diu tan clar, que no sé com se'ls ha oblidat als nostres beatos grans capitans: «Els teus governants són uns bandolers, companys de lladres. Tots busquen els suborns, van darrere dels obsequis...». Igualment en Èxode (23,8) es llig: «No et deixes subornar: els regals enceguen...». Doncs, mira, no han fet cas.
Així que, amb la Bíblia a la mà i a l'espera del que decidisca la justícia, la partida de parxís està més emocionant cada dia. Mentre arriba el final, o siga mentre ningú col·loque totes les seues fitxes en casa, Convergència va a la seua, condicionant i de vegades decidint el joc dels altres, però sobretot assegurant-se que guanyarà una altra partida: l'autonòmica. Mas serà president a Catalunya i a Madrid, guanye qui guanye, ja s'ho faran: allà, uns i altres són els mateixos.
Article publicat en el punt, el dia 30 de maig de 2010
Com si es tractara de jugar al parxís i no de governar, l'Estat està en joc, concretament al parxís; tots els partits polítics tenen actualment totes les fitxes fora, i de tant en tant envien una fitxa rival al corral.
El joc està prou igualat, encara que sembla que les blaves dels populars tenen una bona ratxa. Els socialistes juguen les roges i ho fan amb tan mala traça, plens d'indecisions i decisions contradictòries, que faciliten molt el joc del contrari.
També juguen fitxes grogues i verdes, o siga nacionalistes diversos i jugadors minoritaris; entre els primers, els convergents solen fer les jugades més espectaculars. Ben bé no se sap qui guanyarà i ací pot passar de tot. Quina partida!
El símil del joc no l'empre per banalitzar, perquè la situació és molt seriosa, sinó per posar més inquietud al moment, perquè els jocs són d'atzar, encara que amb marge perquè els jugadors posen atenció amb les fitxes que mouen. Vull insistir que, tal com ho fa Zapatero, li ho està posant molt fàcil a Rajoy, que amb dir que no a tot i amb demanar el cap del president socialista, en té prou per a enviar una a una les fitxes socialistes al corral. L'únic que desbarata l'estratègia mortal del PP és Duran i Lleida.
Com la crisi per la qual estem passant és mundial i concretament l'espanyola pot tindre tanta incidència a Europa, és natural que des de fora miren la partida amb molta preocupació, especialment els alemanys. Aquests, que són els que més en saben, s'han posat les mans al cap quan han vist el seu col·lega Rajoy oposant-se a les mesures de Zapatero. Esel!, li han dit a Rajoy, que vol dir burro en alemany, si nosaltres estem d'acord amb les mesures que s'han pres; inkompetent, però si fores tu qui estigués a la Moncloa hauries de fer el mateix!
Rajoy, però, com vol ser president està com encegat; perquè serà la tercera i última vegada que ho intente, i per tant no té altra cosa al cap que demanar que se'n vaja Zapatero i que convoque eleccions: ara o mai, pensa. Tots els seus, i les seues, repeteixen el mateix: és la consigna, que ja posaren en pràctica quan Felipe Gonzàlez. I ho repeteixen sense titubejos, ni despentinar-se, a excepció de la Zoraya, que sempre du els cabells que sembla que acaba d'alçar-se del llit.
És evident, però, que a Rajoy alguna cosa el du de cap, concretament és el cas Gürtel, perquè sap que un entrebanc a València pot eixir-li massa car, i per això l'ha de superar si vol arribar a la Moncloa. Sembla, doncs, que ha ordenat tallar al recte i fer marxar Camps a casa, en uns dies o unes setmanes.
Perquè en el cas Gürtel es compendien l'afany de lucre més desvergonyit i la falta de moral més evident, coses molt negatives per a fer-se creïble. Rajoy es preguntarà més d'una vegada: tan bons xics que pareixien i tan llestos... I en efecte, la careta si que la fan, de bons xics, especialment quan van a missa (la fotografia de Camps, agenollat i resant-li a la Mare de Déu, és com un paradigma de la hipocresia), però els fets, ai carallo...
I és que l'avarícia, com tots els vicis capitals, pot tornar bojos els homes. Isaïes (1,23) ho diu tan clar, que no sé com se'ls ha oblidat als nostres beatos grans capitans: «Els teus governants són uns bandolers, companys de lladres. Tots busquen els suborns, van darrere dels obsequis...». Igualment en Èxode (23,8) es llig: «No et deixes subornar: els regals enceguen...». Doncs, mira, no han fet cas.
Així que, amb la Bíblia a la mà i a l'espera del que decidisca la justícia, la partida de parxís està més emocionant cada dia. Mentre arriba el final, o siga mentre ningú col·loque totes les seues fitxes en casa, Convergència va a la seua, condicionant i de vegades decidint el joc dels altres, però sobretot assegurant-se que guanyarà una altra partida: l'autonòmica. Mas serà president a Catalunya i a Madrid, guanye qui guanye, ja s'ho faran: allà, uns i altres són els mateixos.
diumenge, 23 de maig del 2010
UN ANIVERSARI COM UN ALTRE?
Un aniversari com un altre?
Article publicat a ELPUNT.CAT del dia 23 de maig de 2010
Els aniversaris em fan nosa, tanta que no celebre els meus anys, ni vull que ningú m'ho recorde. Pense que recordar que t'has fet dotze mesos més vell i que portes un any més a l'esquena no és cap motiu d'alegria, sinó que, a tot estirar, hauria de ser-ho de penediment; de manera, doncs, que crec que és millor deixar-ho córrer i seguir amb la marxeta de sempre.
Ara, que en faré 68, vol dir que me'n falten dos per a jubilar-me. Però, per què no he pogut fer-ho abans? Doncs perquè tots els anys que vaig fer de sicari d'Eliseu Climent, ho fiu sense contracte ni cotització a la Seguretat Social. Aquest «prohom», que si fóra un empresari del tèxtil, per exemple, tothom qualificaria literàriament de vil explotador i sangonera dels treballadors i col·loquialment de fill de puta, i que se les dóna de gran líder nacionalista, té en el seu haver aquest comportament antisocial i reaccionari.
En realitat és que ha tingut la xamba de comptar amb persones que, com jo, es creien que treballant en els seus tinglados —com en deia Joan Fuster, una altra víctima— feien un bon servei al País, i ell se n'ha aprofitat. Quan hem anat obrint els ulls, i cadascú quan li ha tocat, hem pogut constatar amb ràbia que en realitat no havíem treballat per al país, sinó per a Climent. La sensació que hem anat sentint és que no sols has estat un ingenu, sinó que damunt t'han espoliat. Ha de ser la sensació que, per posar un exemple, senten les persones que de bona fe ajuden el Vaticà, fins que se n'adonen de la realitat i pleguen.
I això no sols ens ha passat a algunes persones (entre altres il·lustres, a més de Joan Fuster, a Vicent Ventura, Vicent Andrés Estellés, Vicent Pitarch, Francesc Pérez Moragon, Pere Major... ), sinó que, finalment, també han estat les institucions i els partits que han començat a retallar i finalment a suprimir les subvencions milionàries que fins ara li han anat omplint el cabàs. Ara mateix m'informen que a la Generalitat d'allà dalt estaven a punt donar-li cinc milions d'euros, a instància d'ERC, però que el PSC no ho aprova, ni Iniciativa, ni CIU. Així que: botifarra catalana!
La gent que ens creiem aquest País hem de tindre clar que o aconseguim quotes de poder polític, o no tindrem res. I que les maniobres de Climent no són més que estratègies de distracció, per entretenir el personal i mantenir el País en la precarietat més absoluta, mentre que ell té la gran coartada per anar passant el plat.
Escric aquestes reflexions per les circumstàncies del meu incommemorable setanta-vuité aniversari, que m'ha posat de mala ganya, però sobre tot perquè estem en precampanya electoral i és important que ens alineem políticament i ens deixem de folklores climentistes. Jo invite els meus lectors a fer les dues coses: a tallar relacions amb Climent i a comprometre's políticament amb el Bloc.
Però també vull aprofitar aquesta columna per a fer un recordatori d'una de les persones més entranyables que he tingut la sort de conéixer: Queti Valera. Una altra víctima de Climent, de qui ha estat fidel servidora fins a la mort i amb qui no tingué el valor de trencar les amarres que la lligaven, malgrat els consells de les persones que l'estimàvem. Evidentment, i tal com no tingué més remei que reconéixer el cara dura de Climent el dia del seu òbit, Queti ha estat quaranta anys treballant per la causa, a canvi de ben poc, o de no-res. La consternació de la major part dels qui assistírem a l'acte del crematori i molts dels comentaris que m'hi feren eren d'aquest caire; la llàstima era que arribàvem massa tard. In memoriam.
Article publicat a ELPUNT.CAT del dia 23 de maig de 2010
Els aniversaris em fan nosa, tanta que no celebre els meus anys, ni vull que ningú m'ho recorde. Pense que recordar que t'has fet dotze mesos més vell i que portes un any més a l'esquena no és cap motiu d'alegria, sinó que, a tot estirar, hauria de ser-ho de penediment; de manera, doncs, que crec que és millor deixar-ho córrer i seguir amb la marxeta de sempre.
Ara, que en faré 68, vol dir que me'n falten dos per a jubilar-me. Però, per què no he pogut fer-ho abans? Doncs perquè tots els anys que vaig fer de sicari d'Eliseu Climent, ho fiu sense contracte ni cotització a la Seguretat Social. Aquest «prohom», que si fóra un empresari del tèxtil, per exemple, tothom qualificaria literàriament de vil explotador i sangonera dels treballadors i col·loquialment de fill de puta, i que se les dóna de gran líder nacionalista, té en el seu haver aquest comportament antisocial i reaccionari.
En realitat és que ha tingut la xamba de comptar amb persones que, com jo, es creien que treballant en els seus tinglados —com en deia Joan Fuster, una altra víctima— feien un bon servei al País, i ell se n'ha aprofitat. Quan hem anat obrint els ulls, i cadascú quan li ha tocat, hem pogut constatar amb ràbia que en realitat no havíem treballat per al país, sinó per a Climent. La sensació que hem anat sentint és que no sols has estat un ingenu, sinó que damunt t'han espoliat. Ha de ser la sensació que, per posar un exemple, senten les persones que de bona fe ajuden el Vaticà, fins que se n'adonen de la realitat i pleguen.
I això no sols ens ha passat a algunes persones (entre altres il·lustres, a més de Joan Fuster, a Vicent Ventura, Vicent Andrés Estellés, Vicent Pitarch, Francesc Pérez Moragon, Pere Major... ), sinó que, finalment, també han estat les institucions i els partits que han començat a retallar i finalment a suprimir les subvencions milionàries que fins ara li han anat omplint el cabàs. Ara mateix m'informen que a la Generalitat d'allà dalt estaven a punt donar-li cinc milions d'euros, a instància d'ERC, però que el PSC no ho aprova, ni Iniciativa, ni CIU. Així que: botifarra catalana!
La gent que ens creiem aquest País hem de tindre clar que o aconseguim quotes de poder polític, o no tindrem res. I que les maniobres de Climent no són més que estratègies de distracció, per entretenir el personal i mantenir el País en la precarietat més absoluta, mentre que ell té la gran coartada per anar passant el plat.
Escric aquestes reflexions per les circumstàncies del meu incommemorable setanta-vuité aniversari, que m'ha posat de mala ganya, però sobre tot perquè estem en precampanya electoral i és important que ens alineem políticament i ens deixem de folklores climentistes. Jo invite els meus lectors a fer les dues coses: a tallar relacions amb Climent i a comprometre's políticament amb el Bloc.
Però també vull aprofitar aquesta columna per a fer un recordatori d'una de les persones més entranyables que he tingut la sort de conéixer: Queti Valera. Una altra víctima de Climent, de qui ha estat fidel servidora fins a la mort i amb qui no tingué el valor de trencar les amarres que la lligaven, malgrat els consells de les persones que l'estimàvem. Evidentment, i tal com no tingué més remei que reconéixer el cara dura de Climent el dia del seu òbit, Queti ha estat quaranta anys treballant per la causa, a canvi de ben poc, o de no-res. La consternació de la major part dels qui assistírem a l'acte del crematori i molts dels comentaris que m'hi feren eren d'aquest caire; la llàstima era que arribàvem massa tard. In memoriam.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
