REINES MAGUES O REPUBLICANES?

 el Repunt

REINES MAGUES O REPUBLICANES?

Josep L. Pitarch

Si jo sabera enviar tuïts els faria amb rodolins, que són dos versos apariats, generalment satírics o humorístics, o amb altres estrofes breus. Crec que per a fer-ne aquests tipus de versos poden servir, perquè a la brevetat afegeixen més gràcia i responen millor a la tradició oral de les sentències i refranys, que són, de tota la vida, com els tuïts d’ara.

Ahir mateix n’hauria enviat tres, així que els oferisc perquè si ningú els vol, els faça seus i els difonga. He de dir que m’han explicat la tècnica, però la veritat és que no ho he entès gaire, segurament perquè, a més de no posar massa atenció, sóc un burro informàtic.

Són sobre els Reis Mags d’enguany, que tant han escandalitzat la beateria popular. El primer el dedique a Manuela Carmena: Enguany han estat Reines Magues, l’any que ve seran Republicane i Presidentes. Els del PP, si no caguen rebenten i mira que en tenen de ganes.

Dedicat a Ribó: Si la beateria s’irrita, t’insulta i s’excita, és perquè volen guerra. Els defensors de la terra, no ens hem d’amoïnar: ja deixaran de bramar. El que no han de fer és tornar a manar.

A l’ex-alcaldesa d’Alacant, per la visita que li han retut a casa mateix, els Reis: Els Reis Mags d’Alacant no és que siguen molts atents, ja que si l’han visitada, és perquè són uns calents, i hi feren una parada a prendre un refresc. La gent és molt malpensada.

Això és tot l’esforç tuític que he pogut fer, i ja no done per a més. Estic tota la nit treballant els encreuats que em publiquen al Levante, des de fa més de 18 anys, gràcies a una idea cabalística de l’actual redactor en cap Joan Carles Martí. Jo recomane que la gent s’hi pose, perquè són entretinguts i instructius i fer encreuats és una de les coses que aconsellen els metges per a l’alzhèimer. He acabat els que tenia al tall i veig que ja en porte 5577, si no m’he descomptat.

Així que ara puc posar-me a fer l’article setmanal, que publicava al Punt/Avui, i ara he de penjar al meu blog personal (www.joseplpitarch.blogspot.com). Ja expliquí la setmana passada que m’havien acomiadat, sense donar-me cap explicació, d’aquest diari. A mi i a altres companys valencians, illencs i de la Catalunya Nord, ens han fet un ERE (tàctica perversa aprovada pel PP) i al carrer. Curiosament, la major part de nosaltres escrivíem de franc, o siga que no ho fèiem ni per gust, ni per vici, sinó com un sacrifici, que deia una senyora de Sueca.

Exactament, ho féiem pel país, ai quins collons! Ha resultat, però, que treballàvem pel negoci d’uns patricis catalans, o siga que nosaltres féiem el fava i altres s’enduien les ganàncies. En això de fer el fava, jo sóc un experimentat, com m’han recordat amablement alguns dels col·legues. Exactament tinc l’experiència adquirida de tots els anys que he estat treballant, pensant que era pels PPCC, fins que me n’adoní, que era pels fills de puta dels Pujols, d’Eliseu Climent...

Això ja ho he contat altres vegades, especialment a les pàgines del Punt, però torne a insistir, perquè Climent i els seus sicaris intentaven de fa temps que m’apartaren d’aquest mitjà. Finalment ho han aconseguit. Com sóc irreductible, però, els passarà als patètics personatges del teatre clàssic que presumien que havien acabat amb l’enemic, i no havia estat així. És allò de Corneille, “les gens  que vous tuez se portent assez bien”,  o “los muertos que vos matáis gozan de buena salud”, segons Alarcon, Tirso o qui siga,  

Així que, com gaudisc de bona salut, per als 73 anys que porte patits, continuaré donant la meua opinió de tot allò que em rote i a qui li pique que es rasque. Ara mateix ja puc anunciar que el temps que guanyarè del que dedicava al Punt, el podré destinar a tirar endavant una obra de teatre i una novel·la, que tinc entre mans.

El títol és TEATRE IRREPRESENTABLE D’UN IMPRESENTABLE, que no sols va de Climent i dels seus sicaris. Com jo vaig ser un d’ells, en les condicions que ja he explicat a bastament, l’obra serà genial i espere que me l’editarà algú i que guanyarè algun euro. Serà una cosa com un esperpent de Valle Inclan, o d’Arrabal. També estic mirant coses de Brossa. La novel·la són unes memòries disperses d’un personatge tronat que ho ha viscut i vist tot i fa una mena de testament.

Vull rebentar les vendes del dia del llibre de 2017 i amb els diners que guanyarem farem un diari nét, clar i català i hi vetarem els merdes, els climentistes i els cagadubtes...  Des d’ara mateix accepte idees, informacions, suggeriments El meu correu: josep.l.pitarch@uv.es.

Finalment, com acabe d’escoltar la notícia que Mas i la CUP han arribat a un acord, i qui serà president és encara més independentista. I ja que aquesta vesprada ha guanyat el Barça, per tot plegat estic eufòric. Veig per la televisió com estan de nerviosos a Espanya... que es fotin!

HI, HI, HI ! PER A CONYA-CONYA, LA D’ESPANYA

EL REPUNT

HI, HI, HI ! PER A CONYA-CONYA, LA D’ESPANYA

Aquest article anava destinat a el Punt/Avui del 3 de gener de 2016. Uns dies abans, però, se m’ha comunicat que ja no me’n publicaven cap més. Al cap de més de 20 anys i de més de 300 articles, propis o col·lectius.

Per a riure’ns per escrit, en català podem recórrer a les onomatopeies hi, hi, hi, si ens riem de manera burleta, o ha, ha, ha; si ho fem de manera malèvola, he, he, he; de manera més exagerada, ho, ho, ho; finalment, de manera més bestial, hu, hu, hu. Totes aquestes onomatopeies es realitzen de manera aspirada. Si en lloc de riure, el que fem és contenir-nos la respiració pel nas, fem un pfu. Finalment si, amb l’esforç que sempre provoca el riure, especialment el més sorollós, se’ns escapa una ventositat, fem prrut.

L’espectacle post-electoral d’Espanya és això, un ha, he, hi, ho, hu... pfu i prrut; per a descollonar-se de la conya. Ells no pensaven, quan feien tanta mofa de les eleccions catalanes i de la posició d’en Mas, que els passaria encara una cosa pitjor. Hi, hi, hi!

Ara es confirma el que avançava jo fa unes setmanes, que l’espectacle post-electoral de Catalunya seria pecatta minuta en comparació a l’espectacle de Madrid. A la vista està que Rajoy, pel seu costat i els socialistes per l’altre, estan fent molt més el ridícul que Mas. Així que no puc estalviar-me de dedicar-los una gran riota: ho, ho, ho!

El problema que tenim a casa nostra sembla que es resoldrà avui mateix, amb l’aprovació de la investidura de Mas. Com els de la CUP, que han tingut la paella pel mànec, són valents de mena, gràcies a ells hem viscut una autèntica catarsi nacional, que a qui més ha beneficiat és al mateix Mas i al seu partit, que s’han hagut de convertir al mauletisme. Finalment, doncs, resoldrem el problema amb nota. I els espanyols, què fan mentrestant?

Un altre motiu per a riure i fer-los burleta de la grossa, és pel supergalàctic Real Madrid. L’equip del règim ja ha fet figa en la Copa i ara la farà en això de les botes d’or, que guanyarà Messi. Pronostique, a més a més, que s’estimbaran a Europa i que tampoc guanyaran la Lliga. Això sí, el seu president Florentino continuarà guanyant diners a cabassades: prrut! Però en conjunt, la conya, tu. Hu, hu, hu!

Perquè no diguen que sóc sectari, dedicaré una tanda de riure’m de mi mateix i de les meues cabòries i contrarietats. He, he, he! Riure’m és un recurs que empre quan les coses no em surten bé i estic indignat, sol davant l’ordinador. Si ho deixe estar i me’n vaig als bars de la plaça, és pitjor i he de recórrer a l’exabrupte i a la blasfèmia. Millor, doncs, quedar-me a casa i ironitzar de la vida.

M’acaben de comunicar que el Punt/Avui plega. De moment es replega i han decidir prescindir dels meus articles d’opinió, que he estat publicat més de 20 anys. Si les raons que donen són estrictament econòmiques, com m’han deixat caure, estic convençut que finalment plegaran. No m’han donat cap explicació més, encara que els l’he reclamada, evidentment. Ja ho contaré..

Acceptant que no compten amb el suport polític, ni amb el de la societat i que no poden aguantar l’empresa i l’han de reduir, ha, ha, ha! Em ric per no plorar. Si els nostres mitjans de comunicació van de deriva en deriva, per manca de subvencions i les nostres administracions no es preocupen d’esmenarho, rai: anem cap a la desfeta total.

Com a especialista en les contrarietats i els abusos dels PPCC, i escèptic que res tinga remei, pense en les subvencions milionàries rebudes per Eliseu Climent, de les quals no han donat cap compte ni els síndics, ni els inspectors d’hisenda, ni la Guàrdia Civil, ni els testaferros. També pense en les espoliacions que hem patit dels Pujols, o les xoriçades de tants convergents... I què haig de fer, riure o plorar?

Total, que tot és una merda i una conya, encara que per a conya-conya, la d’Espanya. Els nostres xoriços nacionals no els arriben ni a la sola de la sabata, però ens dolen més.

Bon any, doncs, de redreça moral i de recuperació del govern de què ens varen desposseir fa tres-cents anys.

El Papa ha convocat un Any Sant. Com el dedica a la misericòrdia i al perdó,  això què vol dir? Pot ser que els xoriços de la beateria facen net en llurs consciències i ja està? Ni pensar-ho!  Jo demane justícia i que qui l’ha feta que la pague, faltaria més.

Finalment, moltes gràcies, de bestreta, als cupistes per la vostra magnanimitat (aneu amb compte, però, amb els amics podemistes, que no us enxampen pel darrere). Ho dic hores abans de conèixer el que decidireu sobre la investidura de Mas. A continuació hi ha molta feina a fer i poca risa.

El meu correu particular, per si algú el vol,  és: josep.l.pitarch@uv.es. 

On hi ha amor, hi ha Déu (i si hi ha propietats, millor)

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de desembre de 2014

Em referiré en primer lloc al bisbe Salinas i desprès diré alguna cosa sobre les propietats de l'església. Comence pel bisbe, recordant l'himne ubi caritas et amor est, Deus ibi est, on hi ha amor, allí està Déu, així que ja està tot dit. Sols afegiré que quan dues persones es tenen amor no importa ni l'edat, ni el sexe, ni la raça, ni la religió; altrament, negar-ho, prohibir-ho, denunciar-ho, és negar els drets humans. Per tant em sembla una ingerència tot el que s'ha dit sobre el cas del bisbe i la secretària.

Ara bé, m'intriga saber com hauria reaccionat l'implicat, si els fets que se li atribueixen els haguera comès qualsevol altre parroquià; i encara més, si haguera estat un clergue. Sembla que en els escàndols de la diòcesi, el bisbe ha estat contundent, així que s'aplique la medicina. En el moment que redacte aquest article tampoc se sap com reaccionarà la Santa Seu. Però açò, en realitat, em deixa indiferent, sinó fora pel que ara diré.

El que sí que té importància i no té remei és que el bisbe, malgrat que és valencià, i que ha estat bisbe a Catalunya i ara a Mallorca, encara és diu Javier. Com m'indigna el botiflerisme, és per això que el rebatege com Déu mana: Xavier. En la cosa de dir-li Javi en la intimitat no m'hi pose, perquè d'internis neque ecclesia; de tota manera, seria Xavi.

Precisament segons l'església, el bisbe hauria d'haver-se incardinat en la cultura del poble que pastura. Ell i tota la cúria haurien d'aclarir-se lingüísticament. Ja els vaig retreure el 3 de gener de 2014, la poca cura que havien posat en la preparació en català dels textos del cant de la Sibil·la de la Nit de Nadal, que entenguí que responia al menyspreu per la llengua del bisbat. Sobre la qualitat del català oral del bisbe no diguí res, però el trobí desidiós i censurable.

Però, el que més m'ha preocupat és que aquest escàndol l'han organitzat precisament l'any que volen fer sant a Ramon Llull, ja que pot haver-se posat en perill la canonització, si al Vaticà es prenen a mal l'aventura del bisbe. Fins ara, en més de 600 anys, no ha estat possible reconèixer els mèrits de Ramon Llull, per enveges, per intrigues, per política i només faltava aquest escàndol, enguany.

La Inquisició que dirigia Nicolau Eimeric (gironí i frare dominicà; segle XIV) s'oposà a la canonització, amb arguments que eren fal·làcies, sobre els textos i la doctrina del nostre paisà. Els dominicans han estat de sempre els detractors de Llull, que era franciscà i ja se sap que aquells els tenen una especial mania persecutòria. La censura sobre Ramon Llull, doncs, l'han mantinguda fins ara.

Quin interès han posat a l'església espanyola per a refer l'error? Cap. Com Ramon Llull escrivia en català, en llatí i en àrab i no sabia castellà, serà per això. Pel que fa als mallorquins, a mi m'ha indignat trobar-me l'església de sant Francesc, on està la tomba de Llull, pràcticament sempre tancada, frustrant els meus intents de visitar-lo i dipositar el meu euro en l'almoiner que hi tenen parat per a fer-lo sant. Protestí en un altre article i no m'han fet cas mai.

Els mallorquins més de missa i d'estudiar als jesuïtes, que són els qui han organitzat aquest sarau bisbal i que són tots del PP, tampoc han tingut massa interès en Ramon Llull. Evidentment, si volien prohibir l'ensenyament i l'ús de la llengua catalana a l'escola i a l'administració (govern de Bauzá), com han de voler que facen sant l'escriptor català més important i el primer de la història? Fins i tot s'oposaren a l'Institut Ramon Llull! Quins penques!

Per tot això i tornant a l'afer del bisbe, no seria gens d'estranyar que tot forme part d'una maniobra per a enterbolir la canonització, una vegada més. Fins i tot pot ser que haja estat cosa del mateix Satanàs, que odia els sants. Especialment a Ramon Llull, perquè després de dur una vida alegre i pecadora, es dedicà a Déu i als àngels de manera exemplar i a convertir moros. Això el dimoni no ho haurà pogut pair mai.

L'altra qüestió de què vull parlar és de les propietats de l'església. Ho faré curt i ràpid, perquè vull tornar-hi més a fons, quan podré. De qui són les esglésies, les ermites, els cementeris...? Del clero o del poble? Haurien de ser de qui ho ha pagat, que sempre ha estat el poble, però l'església diu que no, que tot és d'ells.

Tradicionalment no s'ha fet res per aclarir aquest enfrontament i l'església se n'havia apropiat de fet, però no de dret, de manera que res no figurava inscrit als registres de la propietat. Durant del govern d'Aznar degueren pensar que podria passar com a França, on l'Estat és el propietari de tots els edificis religiosos, des de 1905. Així és Aznar autoritzà l'església a l'apropiació de dret i la inscripció en el registre, amb l'exempció de pagar cap impost.

I s'inscriviren els edificis de culte i també els col·legis, les cases, els pisos i els palaus, en que hi viuen ells, o lloguen o hi fan negoci amb l'ensenyament. Tots quedaven exempts de pagar impostos. Evidentment estem davant d'una aberració de la dreta, però que molta gent d'esquerres, lliurepensadors, progressistes, en realitat ho han acceptat (con la iglesia hemos topao, diuen).

Com jo pense igual que els francesos, que aquestes “propietats” són del poble, que les ha pagades al llarg del temps, tornaré a parlar-ne i ho aprofitaré per a referir-me a la diarrea mental d'alguns polítics del meu poble (Silla). També cercaré més informació del bisbe mallorquí. Lucreci deia: illa religio scelerosa atque impia facta, fou la religió que féu fets malvats i impius. Bon Cap d'Any!

Ja heu votat? Doncs pau als homes de bona voluntat

Article publicat a el Punt/Avui el dia 20 de desembre de 2015

No m'explique per quina raó es convoquen les votacions en diumenge, que és dia perquè alguns vagen a missa i tothom a descansar i/o a comprar. En l'època de Franco, si es feia cap paròdia electoral, era en dia laborable, la gent disposava de quatre hores pagades per a complir i s'havia de justificar. Ara les eleccions es fan en diumenge, supose que per pressions de la patronal.

Així que avui, dia 20 de desembre i vespres de Nadal, tindrem o ja hem tingut temps de sobra per a intentar, amb el nostre vot, que tot canvie, o que tot continue igual o encara que anem a pitjor. Depèn de qui guanye, cosa que sabrem a la nit. Jo tinc la mosca darrere de l'orella per si hi ha o hi ha hagut “tongo” celestial, per les oracions de Cañizares, a favor de Rajoy.

De moment, la púrria popular té assegurats els vots de l'Espanya profunda i de les zones més deprimides de les colònies; també els de la gent major, que ja té collons la cosa, tant com els han castigat en les pensions. És evident que també compten amb els vots dels militars i dels funcionaris més panxacontents, mentre que els vots de la gent de la banca sembla que estan, o han estat, dividits entre el PP i C's.

Per la nostra banda, la pregunta que s'han fet alguns nacionalistes és si hem o havíem de participar en unes eleccions espanyoles o no. Jo crec que sí, perquè ens hi juguem molt. El meu argument a favor de votar és que a Madrid és on tallen el bacallà, i per tant cal ésser-hi, a defensar la nostra part i a veure el que cau; sempre tirant cap a casa.

I hem d'ésser-hi perquè, si no ens han enganyat, van a canviar algunes coses que ens afecten: la Constitució; els referèndums; les relacions autonomies-Estat... Un munt de lleis que s'han de derogar, i etcètera. Com deia el de Lampedusa, alguna cosa s'haurà de canviar perquè res canvie.

Així que no podem quedar al marge del sarau que s'organitzarà, sobre tot els nacionalistes més independentistes. Hem d'anar a votar, o havíem d'haver anat, malgrat la repugnància o repelús que podem sentir. Pense que si volem la independència és perquè encara som dependents i arribada l'hora de la veritat, ens haurem de repartir les coses del patrimoni, pagar el notari i el registre, tornar-nos els regals... com passa en els matrimonis quan trenquen palletes. En aquells moments, haurem de tindre algú a Madrid, crec jo, perquè ens informe i faça els tràmits.

Un altre argument és que si per una xamba, els vots nacionalistes seran necessaris per a formar un govern, això seria una excel·lent oportunitat per als nostres objectius. Ja passà quan Felipe Gonzàlez hagué de pactar amb PNV i amb CIU, i després quan Aznar hagué de fer-ho amb Pujol, jurant que xerrava català en la intimitat (!).

No és impossible que es repetisca una cosa pareguda, perquè sembla que cap dels dos probables tàndems, el de la dreta i el del centre-esquerra, podran formar una majoria. La possibilitat que els facen falta els nostres vots seria tan oportuna com divertida, i ja ho vaig avançar fa dues setmanes. Ara he vist que Homs també pensa el mateix.

Amb qualsevol resultat electoral, les properes setmanes seran els espanyols els qui viuran les més grans tensions, més que les de Catalunya, perquè el nostre rocambolesc tira-tira serà pecata minuta, en comparació al que passarà a Madrid. No ens podem perdre l'espectacle de veure'ls refent discursos, abaixant-se els pantalons, i per tant, de veure'ls amb el cul a l'aire... i apuntant-se a algun curs intensiu de català.

És amb aquestes optimistes elucubracions i convençut que el Barça tornarà a guanyar avui al Japó i a continuació totes les copes, que he escrit aquestes reflexions. També perquè visc l'eufòria de marxar immediatament a Mallorca, a passar uns dies amb els fills i els néts. I amb la il·lusió que el dimarts ens tocarà la grossa, per a pagar tots els deutes abans del darrer sospir.

Ara toca felicitar els Nadals. Si podeu, assistiu a escoltar el cant de la Sibil·la, que fan en tantes esglésies de les Illes. Com és l'anunci de la fi del món, ara que vivim el canvi climàtic, la profecia sibil·lina és més oportuna que mai. Folleu, també, si podeu, perquè el món s'acaba, que dèiem quan jo era jove.

Malgrat tot, també toca desitjar bones festes. Feu-ho tranquils i sense recança, perquè els angelets de Betlem ho digueren molt clar: “pau als homes de bona voluntat”, o siga que els de mala voluntat queden exclosos automàticament: corruptes, fatxes franquistes, grans empresaris i banquers, estafadors, salvapàtries-xoriços... (els qui em coneixen ja saben de qui parle). Aquests que se'n vagen a la merda.

M'he passat mitja nit sentint els Glòria de Bach, Mozart, Vivaldi, i fins i tot una missa popular dels anys que jo era escolanet i no hi ha cap dubte: Pax hominibus bonae voluntatis. Com la pau és per als homes de bona voluntat, doncs, torne a fer el que no feia de molts anys ençà i felicite els bons, i us desitge uns bons Nadals (o saturnals, segons Josep Magraner).